Est de Turquia-17. Pont romà de Cendere

Parem per dinar al costat del pont de Cendere, que es troba a 55 km d’Adiyaman, a l’antiga regió de Commagena, en la carretera que uneix Kahta i Sincik. També se’l coneix amb el nom de pont de Septimi Sever, ja que es va construir o restaurar durant el regnat d’aquest emperador romà, entre el 193 i el 211 dC.

Sembla que aquest pont va substituir a un d’anterior, construït durant el regnat de l'emperador Vespasià, entre els anys 69-79 dC. Els mapes i senyals actuals l’anomenen el pont Cendere, ja que passa per sobre del riu que té aquest nom; ara be, en documents més antics es refereixen al pont Chabinas, ja que el nom antic d’aquest rierol era Chabinas. El Cendere o Chabinas, és un afluent del riu Kâtha, que en el passat s’anomenava Nymphaios. En les inscripcions que hi ha en aquest pont es parla del riu Chabinas.

La informació sobre aquest primer pont és poc precisa. Es diu que es va construir durant el regnat de Vespasià, que és quan el Regne de Commagena va quedar integrat a l’Imperi Romà. 

Vespacià havia sentit rumors de que l’últim de rei de Commagena, Antíoc IV, estava planejant una rebel·lió contra Roma, i per això va decidir incorporar aquestes terres sota els seus dominis.

L’any 1883, dos arqueòlegs otomans, Osman Hamdi Bey i Osgan Efendi, quan anaven d’expedició a Nemrut, van veure aquest pont i el van descriure i fotografiar, per incloure-ho en el seus carnets de viatge. En la publicació que se’n va fer descriuen un pont de pedra en bon estat de conservació, excepte el paviment i el parapet que estaven molt deteriorats. L’arc principal per sobre del rierol és semicircular amb 34 metres d’altura, mentre que un segon arc més petit permet el pas de les aigües de riuada. El pont mesura 118 metres de longitud i una amplada que varia entre 4,90 i 3,85 metres.

No està clar si es va construir de nou o era una restauració de l’antic, però sí que està clar és que va ser en època de l’emperador romà Septimi Sever (193-211). Hi ha autors, que per les inscripcions que hi ha al pont diuen que es va construir l’any 200.

D’altres autors creuen que seria abans, en el 197; es basen en una inscripció en la que es parla de que hauria treballat en la seva construcció la Legió XVI Flavia Firma, que estava estacionada a la vora de l'Èufrates, a la ciutat de Samòsata, vigilant la frontera oriental de l'Imperi Romà. A principis del 197, l'emperador Septimi Sever es va dirigir cap a l'est per dur a terme una campanya militar contra els parts. Per això es suggereix que el pont ja devia existir el que li va permetre avançar cap a Partia.

I encara una altra interpretació diu que es va construir quan ja havia acabat la campanya a Partia; Septimi Sever havia derrotat als parts, i havia incorporat el nord de Mesopotàmia a l'Imperi Romà. Per tant, ja no calia una línia de defensa en el curs superior del riu Èufrates, i per facilitar les comunicacions es va construir el pont. Si fos així, s’ajustaria força a la data de construcció de l’any 200.

El pont van sufragar-lo les comunitats de Commagena. Es van col·locar  quatre columnes d’estil corinti, dues a cada banda del pont. Pel cantó de Kahta les columnes estan dedicades a l’emperador Septimi Sever i la seva esposa Julia Domna. Per la banda de Sincik, les columnes estaven dedicades als seus dos fills, Caracal·la i Geta; actualment només en queda una. Aquestes columnes mesuraven entre 9 i 10 metres.

En el parapet hi ha inscripcions en llatí que és el que ha permès obtenir informació sobre el pont.

Quan va morir Septimi Sever, l’any 211, els dos fills van heretar l’imperi, com a coemperadors; però Caracal·la era ambiciós i no volia compartir el poder així que va fer assassinar al seu germà Geta, l’any 212, i després va fer destruir totes les estàtues i inscripcions on se’l mencionava.

Aquest pont es troba dins del parc nacional on hi ha el mont Nemrut i n el segle XX es va restaurar dos cops, l’any 1951 i en el 1997.

Les inscripcions estan ubicades a les baranes del pont i d’altres més breus, en les columnes. És en aquestes de les columnes on es menciona que van ser les quatre ciutats de Commagena les que van contribuir per la construcció del pont.  

Una d’aquestes ciutats era Samòsata, antiga capital del Regne de Commagena, i on hi havia la seu de la Legió XVI Flavia Firma. El nucli antic està sota les aigües del pantà d'Atatürk. La segona ciutat és Perre, coneguda en època romana com el Pordonnium, una important cruïlla d'antigues rutes comercials, i les seves ruïnes estan prop de la ciutat d'Adıyaman. La tercera ciutat era Doliche, a uns 10 km de Gaziantep. La quarta ciutat que va contribuir a la fundació del pont va ser Germaniceia, que ara s’anomena Kahramanmaras; aquesta ciutat no havia format part del Regne de Commagena, però en el període romà va començar a reivindicar el seu llegat d’aquest regne.

Ara be, pot ser que les columnes no es construïssin expressament pel pont, sinó que, com ja he comentat, s’haguessin tret del túmul de Karakus i portat fins aquí.

Després de dinar em vaig armar de valor i vaig sortir a la solana per veure des de més a prop el pont. Costava un esforç ja que feia moltíssima calor. Vaig creuar-lo, però no em vaig veure amb forces de pujar per la muntanya i veure el canyó i el pont de front. Una mica més enllà es veu el pont modern, per on actualment circulen els cotxes.

Està prohibit banyar-se al riu, però la gent hi remulla els peus, i aquell dia hi havia algunes famílies amb criatures.

Est de Turquia-15. Túmul de Karakus: mausoleu de les dones de la familia reial de Commagena

La següent parada la fem per visitar el túmul de Karakus, on hi hauria enterrades algunes dones de la família reial de Commagena o al menys aquesta era la intenció quan es va construir.

És un turó o túmul artificial. Quan t’hi apropes el primer que veus és una columna que a dalt de tot hi té una escultura d’una àguila. Karakuş en turc vol dir ocell negre i fa referència a l’ocell que es veu sobre la columna.

Al voltant del túmul hi havia grups de tres columnes, de 9 metres d’alçada. Es trobaven en tres fileres, de tres columnes cadascuna, als costats est, sud i nord-est del túmul. La columna central de cada grup sostenia un bloc amb un relleu, i les altres dues columnes, estaven coronades per escultures d’animals: un cérvol al costat est, una àguila al costat sud i un lleó al costat nord-oest.

Bona part de les columnes han desaparegut, es pensaque es van enderrocar i es van fer servir per construir el pont romà de Cendere, que no està massa lluny i que és de finals del segle II dC.

S’ha trobat una inscripció en grec que explica el significat d’aquest complex. Part de la inscripció no es pot llegir, però del que es llegeix ho tradueixen com: “Aquesta hierotesió va ser erigida pel rei Mitridates per a la seva mare Isias, la seva germana Antioquis, i la seva filla Aka, dones reconegudes per ell com a mereixedores d'elogi. Amb Isias descansa Antioquis, germana del rei i filla de la seva mare, coneguda per la seva bellesa i la seva breu però honorable vida. També està enterrada aquí Aka, filla d'Antioquis i neta del rei. Aquesta inscripció honora aquestes tres figures destacades i serveix de recordatori perquè els visitants honrin les seves vides i llegats”.

La paraula hierotesió prové del grec antic i en el regne de Commagena, s’emprava per descriure un mausoleu reial. Hi ha tres llocs d’enterrament del regne Commagena que s’anomenen hierotesió: el del rei Antíoc I, en el mont Nemrut; el que va fer erigir Antíoc I per al seu pare, Mitridates I Kallinikos, que està a Arsameia; i aquest de Karkus erigit pel fill d’Antíoc I, per les dones de la família.

Mitridates II va regnar entre el 38 aC i el 20 aC, per tant, el túmul va ser construït en aquesta època.

Hi ha un relleu sobre una de les columnes, al nord-oest del túmul, en que es veuen dues persones fent una encaixada de mans. Diuen que les dues figures són Mitridates II i la seva germana Laodice. Ara be, hi ha investigadors que discrepen i diuen que es Isias i la seva filla Laodice.

El fet de que aparegui en aquest relleu Laodice, la germana de Mitridates sembla indicar que està enterrada en aquesta tomba familiar.

Si no estic confosa, Antíoc I i Isias van tenir 5 fills: un d’ells era Mitridates II, que va ser el rei de Commagena que va fer construir aquest túmul; una noia, Laodice que es va casar amb el rei de Partia Orodes II i per tantes va anomenar Laodice de Partia; Antiochis de Comagena; Antíoc II de Comagena; i encara una altra filla, Atenais de Media Atropatena.

Per tant, Laodice es va casar amb el rei de Partia però va morir l’any 38 aC, a l’igual que molts altres possibles candidats al trono de Partia. Un cop morta van enviar el cos al seu germà, el rei Mitidates II. I se suposa que per això hi ha aquest relleu aquí.

En algun altre lloc interpreten que el relleu representa el rei Mitradates II i la seva germana Laodice acomiadant-se mútuament amb una encaixada de mans. Al seu costat hi ha dues escultures més, que representen les seves respectives cultures: Laodice porta un vel que li cobreix el cap, mentre que Mitradates es representa agafant la tiara, simbolitzant el seu poder sobre Àsia. A terra hi ha una escultura de cap de lleó, que hauria format part d'aquest grup.

El túmul el va descobrir, en el segle XIX, l’enginyer alemany Karl Sester.

L’any 1938 els investigadors van descobrir, en aquesta columna en la que hi ha el relleu amb les dues figures, una inscripció que estava molt gastada. No va ser fins40 anys més tard que es va poder desxifrar el text, que diuen que s’hi pot llegir: “ El gran rei Mitridates, el fill del gran rei Antíoc i la reina Isias, va dedicar aquesta imatge a la memòria indomable de la reina Laodice, la germana reial i esposa d'Orodes, rei de reis, i al seu propi honor”.

Les principals recerques arqueològiques sobre el regne de Commagena, les va dirigir l’investigador alemany Friedrich Karl Dörner, de la Universitat de Münster, entre la dècada de 1950 i la del 1970. L’any 1967, va aconseguir descobrir una cambra funerària amagada sota aquest túmul artificial. El forat es va perforar verticalment des del cim del turó i el trepant va tocar les plaques de pedra calcària que formaven el sostre de la cambra. Es troba a 13 metres per sota de la part superior del túmul i el terra de la cambra està a 7 metres més avall. El terra de la cambra funerària es troba al mateix nivell que la base de la columna de l'àguila.

Els investigadors no van trobar res en aquesta cambra funerària, cap objecte ni restes humanes; l'habitació estava plena de terra i sorra, probablement degut a l'esfondrament del sostre. Una hipòtesi és que s’ensorrés abans d’acabar les obres i que no hi hagi ningú enterrat, o be que part del material s’hagués agafat en època romana, per emprar-lo altres construccions, a l’igual com les columnes que van desaparèixer que van servir per la construcció del pont.

Si no estic confosa és a partir del 2021 que s’ha començat a estudiar el túmul, fent servir un geo-radar, un radar que pot detectar el que hi ha sota terra. És una tècnica no invasiva que permet localitzar on hi ha canvis en l’estructura interior del sol, i per tant el que es pretén és localitzar les cambres funeràries i la porta del mausoleu. Em sembla que recentment s’ha localitzat la porta.

En aquest article hi ha les imatges obtingudes per geo-radar. Sembla que hi ha tres cambres però no descarten que n’hi puguin haver més a major profunditat. https://arkeonews.net/tombs-of-queens-of-commagene-detected/

Commagena va ser un antic regne armeni amb un ric patrimoni cultural; diuen que el túmul de Karkus reflecteix aquest patrimoni a través dels seus elements arquitectònics.

No hi ha constància o evidències de que aquest lloc després hagués tingut cap altra us.

Un dels aspectes arquitectònics clau del túmul de Karakus és l’estela amb inscripcions que proporciona informació sobre els individus enterrats allà. L'estela i les estàtues representen figures i deïtats reials, simbolitzant les creences religioses i l'estatus reial dels enterrats.

Est de Turquia-14. Pantà d'Atatürk

Avui ens dirigim cap al nord, per arribar al mont Nemrut, que està a uns 200 km de Sanliurfa. De camí fem tres visites: el pantà d’Atatürk, el túmul de Karakus i el pont romà de Cendere.

La primera parada és al pantà Karababa, al que posteriorment se l’hi va canviar el nom per posar-li el del fundador de la República Turca. Aquest pantà està al riu Èufrates i es va construir per generar electricitat i també per irrigar aquestes terres.

La construcció de la presa va començar l’any 1983 i es va acabar en el 1990. Dos anys més tard, amb el pantà ja ple, es va posar en funcionament la central hidroelèctrica.

 Diuen que aquest és un dels pantans més grans del mon i que es va construir en un temps rècord, uns 50 mesos. Cobreix una superfície de 817 km².

Tant el riu Èufrates com el Tigris tenen un flux molt irregular; acostumaven a provocar greus problemes, sequeres a l’estiu i inundacions a l’hivern. La construcció de preses i embassaments al llarg del seu curs permet regular el seu flux.

Les primeres preses en el riu Èufrates es van construir en la dècada del 1970. La primera que es va construir va ser la de Keban que es va posar en funcionament en el 1974.La idea de construir aquesta presa per generar electricitat havia sorgit en el 1936, però va trigar molts anys a realitzar-se. El pantà té 675 km² de superfície i actualment a més de per generar electricitat les seves aigües es fan servir per irrigació.

A uns 60 km aigües avall de la presa d’Atatürk, hi ha la presa Birecik, que va entrar en funcionament l’any 2000; aquest pantà, de 65 km² de superfície,  és el que va cobrir les ruïnes de la ciutat de Zeugma.

Una altra presa que hi ha riu avall és la de Karkamış, que està a 4,5 km de la frontera amb Síria i té una superfície de 28,4 km². També va entrar en funcionament en el 2000.

Les planes de Sanlıurfa-Harran i Mardin-Ceylanpınar tenen uns 4760 km² de terres cultivables que es reguen amb l’aigua que es desvia de la presa d'Atatürk, aprofitant la gravetat, a través d’un sistema de túnels. Hi ha dos túnels paral·lels, cadascun de 26,4 km de llarg i 7,62 m de diàmetre. El cabal d'aigua que passa a través d’aquests túnels és d'uns 328 m³/s, que és aproximadament un terç del cabal total de l'Èufrates.

Aquests túnels són els més grans del món, en quant a la seva longitud i el seu cabal, que s’han construït amb finalitats de reg. El primer túnel es va completar el 1995 i l'altre el 1996.

A més d’emprar l’aigua que passa a través del túnels per irrigació, també es fa servir pel reg, l’aigua de l’embassament que queda darrera de la presa, que serveix per irrigar uns 4060 km² de terreny, per medi del bombeig.

La irrigació de la plana de Harran va començarà la primavera del 1995 i de seguida es va notar la millora en l’economia de la regió. En un 90% de la superfície irrigada s’hi va plantar cotó. La producció de cotó en el sud-est d’Anatòlia va augmentar considerablement; en el 2001 la producció havia augmentat en gairebé un 60%.

Hi ha un monument en record de tots els treballadors que van perdre la vida en la construcció d’aquesta obra d’enginyeria.

El pantà d’Atatürk és el tercer llac més gran de Turquia, després del llac Van i del llac Tuz. Al voltant del pantà hi ha 10 ciutats i 156 pobles.

La construcció de les preses en el curs dels rius Èufrates i Tigris, provoca conflictes amb els països veïns per on flueixen també aquests rius, Síria i Iraq, que es queixen de que el cabal que els hi arriba no és el pactat.

Est de Turquia-13. Tas Tepeler: Göbekli tepe.

L’altre jaciment arqueològic que vam visitar del projecte Tas Tepeler va ser Göbekli tepe, que forma part del Patrimoni Mundial de la UNESCO. Es va descobrir abans que Karahan tepe, i per tant va ser aquest recinte el que va fer que historiadors i arqueòlegs es replantegessin quin havia sigut l’origen de la civilització. Com que en aquest jaciment fa més temps que s’hi treballa, en comparació amb Karahan tepe, hi ha molta més documentació. Com ja havia comentat anteriorment, aquests dos jaciments són uns cinc o sis mil anys més antics que el monument prehistòric de Stonehenge.

Göbekli tepe, que es pot traduir com “turó panxut”, és un antic santuari que es troba en el punt més alt d’una serralada que hi ha a uns 15 km al nord-est de la ciutat de Sanlıurfa.

L’any 1964, una prospecció nord-americana es va adonar que aquest turó no era natural, però van suposar que estava damunt d'un cementiri bizantí.

En la dècada de 1960, arqueòlegs de la Universitat de Chicago van estudiar la regió i van arribar a la conclusió que Göbekli Tepe no tenia interès. Sí que van observar signes evidents d'intervenció humana, a la part alta del turó, però ho van atribuir a l'existència d'un lloc militar fronterer de l'època bizantina. Van trobar fragments dispersos de pedra calcària, que van interpretar com a làpides.

Des de l’any 1994, l'Institut Alemany d'Arqueologia i els científics turcs del Museu de Sanlıurfa han estat excavant a quest jaciment, sota la direcció de l'arqueòleg alemany Klaus Schmidt.

Schmidt havia llegit la breu descripció que havien fet, d’aquest jaciment, els investigadors de Chicago, i va decidir venir a veure-ho. De seguida es va adonar que hi havia moltes estelles de pedra, i de seguida es va adonar de que en aquell lloc hi havien treballat desenes o fins i tot centenars de persones, diversos mil·lennis enrere. Les lloses de pedra calcària no eren tombes bizantines, com havien pensat els anteriors visitants, sinó molt més antiga. L'any següent va començar a treballar en col·laboració entre l’Institut Arqueològic alemany (DAI) i el Museu de Sanlıurfa.

Schmidt explica que els fragments de pedra que va trobar a la superfície l’hi van fer pensar que aquest podria ser un lloc prehistòric. Aquest turó havia estat conreat durant moltes generacions, i per netejar els camps, els habitants locals havien fet piles de pedres. Per tant, moltes proves arqueològiques haurien desaparegut.

Es va començar la documentació dels vestigis arquitectònics que s’anaven trobant i es van descobrir les columnes o pilars en forma de T. Algunes d’elles presentaven signes com si haguessin volgut destruir-les.

Uns centímetres per sota de la superfície van trobar una pedra acuradament esculpida. I després van anar trobant-ne més, fins que va quedar al descobert un cercle de pilars que es mantenien en peu. 

Al llarg dels mesos i els anys, l'equip de Schmidt, en el que hi treballaven estudiants de postgrau alemanys i turcs, i més de cinquanta persones que vivien a la zona, van trobar un segon cercle de pedres, després un tercer i a continuació alguns més.

L’any 2003, per medi de prospeccions geo-magnètiques es va detectar l’existència de com a mínim 20 cercles, distribuïts desordenadament sota terra. Els pilars eren força alts, d’uns 5,4 metres d'alçada, i pesaven unes 16 tones. A la superfície tenien una sèrie de relleus d'animals en diferents estils: alguns eren força matussers mentre que d’altres eren molt elaborats, i amb un clar caràcter simbòlic. En altres zones del turó s’anaven trobant estris tallats en pedra.

Els cercles presenten un disseny comú. Tots estan fets de pilars de calcària en forma d'una enorme lletra T majúscula. Mesuren cinc vegades més d'ample que de fons i estan col·locats separats aproximadament mig metre i interconnectats per uns murs baixos de pedra. Al centre de cada cercle hi ha dos pilars més alts.

El nivell d'ocupació més antic, l’estrat III, és del neolític pre-ceràmic, i començaria cap al 9100 aC; en aquest estrat hi ha pilars units entre ells per murs que formen estructures circulars o ovals. Tenen un diàmetre de entre 10 i 30 metres. Datacions per radiocarboni de dues mostres procedents de carboni vegetal, indiquen que la fase activa d’ocupació devia ser entre el 9110 aC i el 8620 aC o el 9130 aC i el 8800 aC.

Les mostres del nivell II procedeixen de capes de carbonats dipositats damunt dels pilars, i únicament indiquen dates posteriors a l'abandonament del lloc; pel recinte B seria 8280- 7970 i pel recinte C 7560–7370. En aquest estrat es van trobar les restes d'unes habitacions rectangulars adjacents, amb paviments de pedra calcària polida.

El nivell més recent correspon a sediments dipositats per l'activitat agrícola.

Els monòlits estan decorats amb relleus tallats representant animals i pictogrames abstractes. Pot ser que els pictogrames abstractes siguin símbols sagrats. Els relleus figuratius, que estan esculpits amb molta habilitat, representen lleons, bous, senglars, guineus, gaseles, ases, serps i altres rèptils, insectes, aràcnids, i ocells, especialment voltors i aus aquàtiques. A l'època que es va fer el santuari, aquest indret devia tenir molta més vida salvatge que ara.

Alguns dels relleus dels pilars sembla que hagin estat esborrats deliberadament, potser per fer-ne de nous a sobre.

Els voltors són molt característics de la iconografia de jaciments neolítics. Se suposa que a les cultures primerenques del neolític d'Anatòlia i del Pròxim Orient els difunts s'exposaven deliberadament a l'aire lliure, perquè fossin descarnats pels voltors i els altres rapinyaires. A vegades separaven el cap del difunt i el guardaven a part, potser pel culte als ancestres.

Hi ha poques formes humanes a Göbekli Tepe: entre elles hi ha un relleu que representa una dona nua, en posició frontal i ajupida, que Schmidt relaciona amb les figuretes pertanyents al neolític del nord d'Àfrica i conegudes com a Venus. En un altre relleu està representat un cos decapitat envoltat per voltors.

En algunes de les columnes en forma de T hi ha braços gravats que podrien representar figures humans estilitzades o déus antropomorfs. Hi ha una decoració de mans humanes que sembla que preguin, amb una estola gravada a la part de dalt, suposadament representant uns sacerdots en un temple.

Les cases o temples són edificis rodons o ovalats; els murs estan fets de pedra seca sense treballar, i inclouen nombrosos pilars monolítics de pedra calcària amb forma de T, que poden tenir més de tres metres d'alçada. Hi ha un parell de pilars més grans, al mig del cercle, que potser eren el suport d’algun tipus de teulada.

Les prospeccions geo-magnètiques indiquen que hi ha uns 200 pilars enterrats. Els paviments estaven fets de terratzo (pedra calcària polida), i hi ha un banc al voltant de tot el mur exterior.

Al mateix turó hi ha les pedreres on s’haurien fet les estàtues i els pilars. Hi ha algunes columnes inacabades. La roca va ser extreta amb pics de pedra. Els clots que hi ha a les pedres potser es van fer servir com a morters, o be per fer-hi foc durant el període anterior, el mesolític. També hi ha alguns dissenys geomètrics i fal·lus gravats a la roca, però la seva datació és incerta.

Encara que les grans estructures són temples o santuaris, s’han trobat també alguns petits habitatges. De totes formes es pensa que l’us principal del jaciment era per fer-hi rituals.

Schmidt considera que aquest santuari devia ser un lloc de peregrinació, que atreia devots que podien venir de lluny, potser recorrien distancies de més de 100 km per venir aquí. S’han trobat molts ossos i restes d’animals de la zona, el cérvol, la gasela, senglars, i oques; s’han trobat com si fossin deixalles de la caça i la seva preparació, més que no pas perquè haguessin servit per banquets rituals.

El lloc va ser deliberadament abandonat després del 8000 aC: es van cobrir tots els edificis amb deixalles, entre les que s’hi ha trobat eines de sílex com ara rascadors, ossos d'animals, i puntes de fletxa.

Aquí a Göbekli Tepe, es va trobar una estàtua de mida natural d’un porc senglar, elaborat en pedra calcària, que encara conserva els colors originals, vermell, blanc i negre; si no estic confosa està al museu de Sanliurfa, però els colors jo tan sols vaig veure rastres de vermell. Els arqueòlegs pensen que podria ser l’estàtua pintada més antiga que s’ha descobert fins ara. La van trobar sobre un pedestal decorat amb un símbol en forma de H, una mitja lluna, dos serps i tres rostres o màscares humanes.

Els homes que van construir aquest recinte eren caçadors-recol·lectors, i van construir aquests espais per fer-hi rituals i això sembla que és el que va impulsar a viure a la vora i assentar-se.

Per ara no s'hi ha trobat cap resta de plantes ni animals domesticats. Els seus habitants eren caçadors-recol·lectors que almenys una part de l’any devien viure en petits nuclis. Schmidt suposa que el lloc va tenir un paper clau durant la transició a l'agricultura, ja que l'organització social que es necessita per fer aquestes estructures estava lligada a l'explotació organitzada de vegetals silvestres. 

Per assegurar la subsistència, potser els cereals silvestres van ser més utilitzats que les èpoques anteriors; potser fins i tot ja estaven conreats. S'han fet anàlisis de l'ADN del blat d'ara i del blat silvestre, que han mostrat que aquest ADN s'assembla molt al blat silvestre trobat a la muntanya Karaca (Karacadag), a uns 30 Km del jaciment, per la qual cosa s'ha arribat a la conclusió que va ser allà on el blat modern va ser domesticat per primera vegada.

Schmidt considera que Göbekli Tepe pot ser un lloc on hi hagués un culte als morts i suggereix que els animals esculpits servirien per protegir els difunts. Però per ara no s’hi ha trobat tombes ni enterraments, tot i que pensen que deuen estar sota dels cercles sagrats.

Göbekli Tepe és només un dels molts llocs neolítics situats a la rodalia de Karacadag, una de les àrees on els investigadors creuen que va començar la revolució neolítica: el començament del conreu dels cereals. 

Schmidt i altres científics creuen que els grups de gent van haver de cooperar per protegir els cereals silvestres dels ramats d'animals, com les gaseles i els onagres o ases salvatges. Aquesta cooperació va crear una organització social incipient. D'acord amb Schmidt, el Neolític no començaria a petita escala, amb casos particulars de conreu, sinó que va començar de sobte com a organització social de grans proporcions.

La construcció de Göbekli tepe, igual que la de Karahan tepe, demana una organització més complexa que la de les societats pre-neolítiques. 

Els arqueòlegs suposen que va caldre més de 500 persones per extreure les columnes de 10 a 50 tones de les pedreres locals, i portar-les fins al jaciment, a uns 100 o 500 metres.

Algun investigador no descarta que haguessin tingut esclaus; si fos així seria la primera prova de que les comunitats de caçadors-recol·lectors, que tradicionalment estan considerades igualitàries, practicaven l'esclavitud. 

Generalment es creu que una elit de líders religiosos supervisaria els treballs, i després hi faria cerimònies. Així, aquesta podria ser l'evidència més antiga coneguda d'una casta sacerdotal al Pròxim Orient.

A començaments del vuitè mil·lenni abans de Crist el “turó panxut” va perdre importància. L'agricultura va produir canvis en els seus habitants, i els gravats d’animals a les pedres devia perdre el significat que tenia fins llavors. No van abandonar el complex sinó que el van enterrar de forma deliberada, sota 300-500 metres cúbics de terra.

Schmidt suposa que s’hi feien rituals xamànics, i suggereix que les columnes en forma de T podrien representar criatures mítiques, potser ancestres. La creença en déus a Mesopotàmia va ser posterior.

Un detall que destaquen dels gravats és que no hi ha violència, no hi ha escenes de caça ni animals ferits.

Göbekli tepe planteja moltes preguntes i encara dona poques respostes. No se sap com es va pagar o alimentar el grup humà tan gran que es va requerir per fer-lo. No se sap quin significat tenien pels visitants els pictogrames i relleus d’animals. 

La varietat de la fauna descrita, des de lleons i senglars fins a ocells i insectes, fa difícil l'explicació. Com que la majoria dels animals gravats són predadors, podrien ser conjurs màgics per fer fora els dimonis. O també podrien haver servit com a tòtems. No se sap per què amb el temps s'hi van anar afegint murs, que van amagar algunes de les columnes gravades. Potser s'hi enterrava gent. Tampoc se sap per què es va soterrar el complex.

A l'octubre del 2011, el professor E. B. Banning, de la Universitat de Toronto, va donar una interpretació molt diferent: segons ell elsedificis eren habitatges comunals.

Per raons encara desconegudes, sembla ser que els cercles de Göbekli Tepe perdien el seu poder, o almenys les seves qualitats màgiques, al cap de cert temps. Després d'unes quantes dècades, la gent del lloc enterrava les columnes i n'aixecava de noves, que formaven un cercle més petit dins l'anterior.

De vegades construïen un tercer anell de pedres passat un temps. Després els constructors omplien tota l'estructura amb runes i aixecaven un nou cercle en les proximitats de l'anterior. És possible que aquest procés s'hagi repetit moltes vegades al llarg de segles.

Sorprenentment, les tècniques de construcció emprades a Göbekli Tepe van anar empitjorant. Els primers cercles són els més grans i els de més complexitat tècnica i artística. Amb el pas del temps els pilars van anar fent-se cada vegada més petits i senzills, i el seu ancoratge a terra fet amb menys habilitat, i finalment, cap al 8200 aC va deixar de funcionar.

Una de les moltes qüestions que queda en l’aire és on vivien i com vivien els constructors d’aquest complex. La font d’aigua més propera es trobava a uns 5 km. No s’han trobat senyals de fogueres, ni focs on cuinar, ni indicis d’agricultura...

La construcció d' un temple enorme per part d' un grup de caçadors-recol·lectors indica que la religió organitzada podria haver sorgit abans que l' agricultura i altres aspectes de la civilització, i suggereix que l' impuls humà de congregar-se per a la pràctica de rituals sagrats va aparèixer quan l' ésser humà va deixar de veure' s com a part del món natural i va començar a tractar de dominar-lo. Quan van començar a assentar-se en poblats, van traçar una línia divisòria entre l'àmbit humà (un grup fix d'habitatges amb cents d'habitants) i el perillós món poblat de bèsties ferotges que hi havia més enllà de les seves llars.

Per a l'arqueòleg francès Jacques Cauvin, aquest canvi en la consciència va ser una “revolució dels símbols”, una transformació conceptual que va permetre a la humanitat imaginar que existien déus en un pla diferent del món físic. Per a Schmidt, Göbekli tepe confirma aquesta teoria: els animals eren guardians del món espiritual, i els relleus dels pilars en forma de T il·lustren aquest altre món.

Schmidt pensa que la gent que vivia en un radi màxim d’uns 150 km al voltant de Göbekli Tepe potser van erigir el temple com a lloc sagrat, on es reunien i potser duien ofrenes i tributs per als sacerdots i els artesans. Devia ser necessari establir algun tipus d'organització social, no només per construir-lo sinó també per gestionar la quantitat de gent que devia venir fins aquí.

Schmidt creu que, amb el temps, la necessitat d'aconseguir prou aliment per als qui treballaven a Göbekli tepe i els que s'hi reunien per celebrar cerimònies religioses va poder conduir al cultiu intensiu de cereals silvestres i a la creació d'algunes de les primeres varietats domèstiques. De fet, els científics creuen que un dels centres on va sorgir l'agricultura va ser el sud de Turquia, a una distància que és possible cobrir a peu des de Göbekli Tepe, exactament cap a l'època en què el temple va assolir la seva màxima esplendor.

Alguns dels primers indicis de domesticació de plantes se situen a Nevalı Çori, un assentament a les muntanyes a uns 30 km de Göbekli tepe. Actualment, el jaciment està cobert per les aigües d’una de les preses que es va construir en la regió. Però abans que l'aigua impedís la investigació, els arqueòlegs van trobar a Nevalı Çori pilars en forma de T amb imatges d'animals molt semblants a les que més endavant Schmidt descobriria a Göbekli Tepe. S'han trobat columnes i imatges similars en jaciments del neolític preceràmic a una distància de fins a 160 quilòmetres de Göbekli Tepe. Segons Schmidt, les imatges d'aquests jaciments són la prova d'una religió comuna que es practicava al voltant de Göbekli Tepe i que va ser potser la primera confessió religiosa veritablement gran del món.

No tothom està d’acord amb aquests teories. Els arqueòlegs que estudien els orígens de la civilització en el Creixent Fèrtil pensen que pot haver-hi més d’un factor, i que en diferents llocs el desencadenant fos diferent. En un lloc determinat, aquest factor podia ser l'agricultura, en un altre, l'art i la religió, i en un altre, la pressió demogràfica o l'organització social i la jerarquia. Potser no hi va haver un únic camí cap a la civilització, sinó diversos, que van conduir al mateix destí per diferents rutes.

Darrera del recinte excavat i sobre el turó hi ha un arbre, diuen que és l’arbre dels desitjos i també hi ha algunes tombes.

He trobat un article de l’any 2014, l’any en que va morir Klaus Schmidt, en que parla de l’arbre dels desitjos, que va anar donant pistes fins que finalment aquest arqueòleg va descobrir Göbekli tepe. Resumeixo més o menys el que diu l’article.  

Un grup d’arqueòlegs de les Universitats de Chicago i d’Istanbul van visitar Sanliurfa en el 1963. En principi semblava una visita de rutina. Quan van arribar a dalt del turo van veure-hi un arbre solitari, era una morera, i la gent local l’anomenava l’arbre dels desitjos. Diuen que ja des de l’antiguitat a gent ha vingut aquí a demanar desitjos.

Mentre els arqueòlegs examinaven l'arbre, un d'ells va veure que una mica més enllà hi havia un petit turó.

La textura del sòl era una mica diferent, com si amagués alguna cosa. El van examinar una estona, van començar a cavar lleugerament i van trobar amb algunes pedres calcàries, però en l’informe que van fer els arqueòlegs de Chicago vam escriure que no hi havia descobriments dignes de menció d'aquell turó. Van dir que probablement era un lloc avançat de Bizanci i que les pedres pertanyien a una làpida. I així va quedar tancat el tema. L'arbre havia donat el seu primer senyal, però va passar desapercebut.

L’any 1988, un vilatà, Şavak Yıldız, que pràcticament havia nascut i viscut sota aquest arbre, va trobar dos objectes que semblaven escultures. Se les va mirar i va continuar amb la seva feina, però al vespre se les va endur cap a casa. La seva família se les va mirar i un d’ells va suggerir que les vengués a la botiga d’antiguitats. Però Şavak Yıldız va decidir dur-les al museu; alguns de la família li deien que era massa lluny, però ell estava decidit i l’endemà al matí, va sortir cap a Sanliurfa. Sembla que esperava alguna recompensa per dur-la.

Després d’un llarg viatge va arribar al Museu Arqueològic i el director va mirar les figuretes però no les va trobar interessants i l’hi va dir que ja se les podia quedar.

Şavak Yıldız estava molest i decebut i va insistir perquè se les quedessin. Al final, el director del museu va dir al superintendent que les guardés al magatzem. Diuen que era el segon senyal que enviava l’arbre dels desitjos.

I les dues estàtues van quedar allà arraconades en un quarto fosc durant 6 anys, quan de nou les van descobrir.

L’any 1994, Klaus Schmidt, que tenia 41 anys, estava a la biblioteca de l'Institut Alemany d'Arqueologia de Berlín, i havia trobat l’informe de la Universitat de Chicago per casualitat; el va llegir fins a l'últim detall i el va sorprendre que es digués que les troballes podien pertànyer a un lloc avançat de Bizanci, i que no s’hagués fet cap més investigació. Va tenir la intuïció de que allò podia ser important. I va ser llavors quan va decidir venir fins aquí a veure-ho amb els seus propis ulls. Diuen que era un nou signe de l’arbre dels desitjos.

Una setmana més tard, Klaus Schmidt arribava al Museu Arqueològic.  Estava convençut que sota les arrels de l’arbre dels desitjos s’hi podia amagar un gran secret. I un temps després començava l’excavació del jaciment.