Després de la visita de Zeugma,
continuem cap al nord, seguint l’Èufrates, fins arribar a Halfeti. A
Zeugma segueixen fent-se excavacions i hi havia part, més a prop del riu, a la
que no vam tenir accés, perquè segueixen treballant-hi.
Halfeti està a uns 100 km de Zeugma, a l’altra riba de
l’Èufrates, a la part baixa de la presa de Birecik. El primer que fem és parar
al mirador que hi ha abans d’arribar per tenir una visió general del riu i el
poble.
Abans del 1999, la gent vivia de la pesca en el Èufrates i de
l'agricultura a la vora del riu, especialment del cultiu de festucs. Quan es va
construir la presa de 0Birecik i es va inundar aquesta zona, Halfeti va quedar
parcialment sota l’aigua; part del nucli antic està submertgit i és ara una
tracció turística. Alguns edificis es van enderrocar i es van reconstruir en la
nova ciutat. Actualment Halfeti està dividia en dues parts, l’antiga Halfeti,
que és la part submergida,
i la nova
Halfeti, que està a uns 15 km de l’antiga.
La història de Halfeti es remunta a l’any 855 aC, quan el rei
assiri Salmanasar III hi va establir el primer assentament. En l’època romana se
sap que hi havia també
un assentament,
anomenat Koyla, que prové de “Romaion Koula”, que vol dir castell romà.
Diverses civilitzacions han passat per aquí al llarg dels
segles: els hitites, els perses, macedonis i selèucides. La riquesa històrica
d'Halfeti també té influencies de les cultures abbàssida, omeia, seljúcida,
zengi i aiúbida. En el segle XVI va passar a formar part de l’Imperi Otomà.
Antigament en aquest poble la major part de la població era
armènia, però amb el genocidi armeni del 1915 van desaparèixer. Les autoritats
turques declaren que la gent va marxar voluntàriament, gens sorprenent ja que
neguen el genocidi; els historiadors diuen que se’ls va obligar a marxar i que es
van veure cossos flotant riu avall, de la gent que va ser assassinada.
Quan vaig començar a buscar informació sobre Halfeti vaig anar
trobant referències a la rosa negra, que en turc s’anomena Karagül. És una flor
però també hi ha una telenovel·la amb aquest nom, i també és marca de perfum.
Es diu que aquí és l’únic lloc del planeta on hi creixen roses
negres. La població local a aquest tipus de rosa l’anomena “nena àrab
ploranera”.
Aquesta rosa creix aquí de forma natural però en poca quantitat;
s’ha aconseguit crear roses negres hibridant 2 varietats de roses molt fosques,
la violeta i la vermella. Diuen que actualment venen roses falses, que estan tenyides.
Hi ha diferents factors que fan que el color de les roses
canviï de vermell fosc a negre: el tipus de sòl i la seva densitat, les antocianines
(pigments que donen el color vermellós a flors i fruites) i el pH de les aigües
subterrànies filtrades pel riu Èufrates.
No totes les roses que creixen aquí són negres i les seves
tonalitats varien en funció de l’època de l’any.
En el cas de la rosa negre, el color més negre l’adquireixen des
de finals de la primavera fins a començaments de l’estiu. En les altres èpoques
tenen colors morats, granats, vermell fosc.
Quan la gent va haver de marxar deixant l’antic Halfeti es van
trobar que les roses que plantaven en el nou emplaçament ja no eren negres, ja
que les condicions no eren les mateixes. Així que les autoritats van decidir
construir hivernacles en el lloc original per mantenir aquesta espècie.
En general aquestes roses son molt apreciades, però els turcs tenen
sentiments ambivalents envers aquesta flor. Per una banda estan relacionades
amb mals auguris, mort o arts ocultes; per altra banda, s’han fet famoses i
fins i tot, com he dit abans,
han donat
nom a una sèrie televisiva i a alguns perfums.
L’aroma de la rosa negre també és diferent al de les altres
roses. Actualment hi ha també la rosa verda que comença a tenir reconeixement.
Baixem cap al poble per agafar una embarcació i fer un
recorregut per l’Èufrates per veure les ruïnes del castell de Rumkale i una
mica més enllà l’antic poble de Savaşan.
Del poble de Halfeti des de l’aigua es veu bé com la mesquita està
només parcialment submergida.
En el nostre recorregut per l’embassament de Birecik, a la riba
oposada de Halfeti es veuen les ruïnes d’una gran fortalesa anomenada Rumkale o
Hromgla, que vol dir castell dels romans; em sembla que eren els bizantins els
que l’anomenaven així; posteriorment els croats l’anomenaven Ranculat.
Rumkale es troba en el punt on el riu Merziman s’uneix a
l’Èufrates. Quan es va construir la presa de Birecik bona part del castell va
quedar sota les aigües, però encara es poden veure alguns murs.
Es creu que la fundació de la ciutat de Rumkale es remunta als
proto-hitites en el 1230 aC. Altres fonts diuen que va ser el rei assiri
Salmanasar III, l’any 855 aC, en la mateixa època en que es va instal·lar a
Halfeti. Podria correspondre a la històric vila de Shitamrat, que va conquerir
Salmanasar III, en el 855 aC.
Posteriorment va ser anomenada Urima, en armeni
Uremna i més tard Hromklay o Hromgla. El que sí està clar és que aquest lloc va
estar sota el domini dels hitites, assiris, medes, perses, macedonis,
selèucides i parts, abans de l’arribada dels romans. Però la major part de
l’estructura dels castell que s’ha conservat és hel·lenística, romana i
bizantina.
Es diu que l’apòstol Joan va viure en una cova excavada a la
roca, on es va dedicar a fer copies de la bíblia. Encara es creu que en algun
lloc de Rumkale hi ha aquestes bíblies enterrades i amagades.
Va ser un bisbat armeni que va subsistir com a mínim fins al
segle XI, en temps del monjo i historiador armeni Mateu d'Edessa. Segurament és
el lloc anomenat Kala Romayta pels autors siríacs, i Rhomaion Koula pels romans
d'Orient.
L’any 1102 va ser incorporada al comtat d'Edessa. L'esposa de
Joscelí II d'Edessa la va cedir al patriarca armeni en el 1151, i el catolicós
armeni Grigor III Pahlavuni s'hi va establir i hi va residir fins al 1292. A la
fortalesa hi vivien cristians jacobites i armenis.
Durant els primers segles de l’Edat Mitjana la zona va canviar
de mans diversos cops, entre musulmans, armenis, mongols i croats.
Els reis
armenis van acabar comprant la fortalesa al compte d’Edessa, ampliant-la i
convertint-la en un indret gairebé inexpugnable. Aquí s’hi va instal·lar el
catolicós, o cap de l’església armènia fins a la conquesta dels mamelucs, l’any
1293, que van anomenar aquest lloc com Qal’at al-Muslimin.
Van necessitar tres
dies i 33 catapultes per conquerir la fortalesa. Van saquejar la població i van
massacrar als seus habitants.
Van envair
al catolicós Stepanos IV de Romqla a Damasc, on va morir el 1293. Van
reconstruir la fortalesa i la van anomenar Kalat al-Muslimin. En el 1373-1374
va patir una inundació.
Durant el període armeni el lloc es va convertir en un dels
principals scriptorium medievals, en el que hi van treballar alguns dels
millors il·lustradors de manuscrits de tota l’Edat Mitjana, entre ells el famós
l’armeni Toros Roslin (1210–1270).
L’Imperi Otomà es va apoderar de Rumkale l’any 1516 i el va
convertir en una presó oberta; aquí hi enviaven, exiliats, als oponents
polítics i a tot el que es considerés que era una amenaça per a la societat
otomana. Aquest lloc era remot i era difícil escapar d’aquí.
Encara tenia aquesta funció quan l’any 1737 la va visitar
l’escriptor anglès Richard Pococke. Un segle després, cap al 1832, el lloc va
quedar abandonat definitivament i va començar a degradar-se.
L’any 1838 el comte Helmut von Moltke va visitar aquest indret
deia que era difícil diferenciar on acaba la roca i on començava l’obra de
l’home. I que era un indret ben protegit, i de difícil accés.
Un altre viatger, informava també en el segle XIX: "només les
àguiles romanes, bellament tallades, han estat parcialment arrencades, i les
grans columnes amb rics capitells jauen a terra. Només les majestuoses muralles
i la poderosa roca segueixen en peu tal com les van veure els romans. Un pou
dels armenis, de 200 peus de profunditat, és digne dels seus predecessors
romans; és prou ample com perquè una escala de cargol excavada a la roca
descendeixi per ell fins al nivell de l'Èufrates, en què les mules pugen
l'aigua".
La part inferior de la fortalesa està majoritàriament coberta
per l’aigua. Es conserven encara en peu restes d’una església o convent armeni,
d’una mesquita, cisternes d’aigua, fonts i rases. A la part nord hi ha un palau
de l’època otomana i restes de cases. Les estructures conservades més antigues
daten del segle XII.
També es conserva, o al menys restes, de l’església de Sant Nerses,
de finals del segle XII; en el segle XVII va ser transformada en mesquita.
El monestir de Barşavma es troba al nord de la ciutadella
inundada; és del segle XIII. Diuen que aquí va venir a predicar Joan, un dels
deixebles de Crist, en l’època romana; Es diu que va amagar una de les còpies
de la Bíblia en una cova de Rumkale i que després aquestes
còpies es van dur cap a Beirut.
Després de Rumkale es veu la part del poble de Savaşan que no
ha quedat submergit.
Hi ha dues coses que es repeteixen al llarg de tot el viatge,
una és la presència de la bandera turca, que està per tot arreu. L’altra és
l’afició a les colònies i perfums: al baixar de l’embarcació, quan surts d’un
restaurant... sempre et ruixin les mans amb perfum.
