L’altre jaciment arqueològic que vam visitar del projecte Tas Tepeler va ser Göbekli tepe, que forma part del Patrimoni Mundial de la UNESCO. Es va descobrir abans que Karahan tepe, i per tant va ser aquest recinte el que va fer que historiadors i arqueòlegs es replantegessin quin havia sigut l’origen de la civilització. Com que en aquest jaciment fa més temps que s’hi treballa, en comparació amb Karahan tepe, hi ha molta més documentació. Com ja havia comentat anteriorment, aquests dos jaciments són uns cinc o sis mil anys més antics que el monument prehistòric de Stonehenge.
Göbekli tepe, que es pot traduir com “turó panxut”, és un antic santuari que es troba en el punt més alt d’una serralada que hi ha a uns 15 km al nord-est de la ciutat de Sanlıurfa.
L’any 1964, una prospecció nord-americana es va adonar que aquest turó no era natural, però van suposar que estava damunt d'un cementiri bizantí.
En la dècada de 1960, arqueòlegs de la Universitat de Chicago van estudiar la regió i van arribar a la conclusió que Göbekli Tepe no tenia interès. Sí que van observar signes evidents d'intervenció humana, a la part alta del turó, però ho van atribuir a l'existència d'un lloc militar fronterer de l'època bizantina. Van trobar fragments dispersos de pedra calcària, que van interpretar com a làpides.
Des de l’any 1994, l'Institut Alemany d'Arqueologia i els científics turcs del Museu de Sanlıurfa han estat excavant a quest jaciment, sota la direcció de l'arqueòleg alemany Klaus Schmidt.
Schmidt havia llegit la breu descripció que havien fet, d’aquest jaciment, els investigadors de Chicago, i va decidir venir a veure-ho. De seguida es va adonar que hi havia moltes estelles de pedra, i de seguida es va adonar de que en aquell lloc hi havien treballat desenes o fins i tot centenars de persones, diversos mil·lennis enrere. Les lloses de pedra calcària no eren tombes bizantines, com havien pensat els anteriors visitants, sinó molt més antiga. L'any següent va començar a treballar en col·laboració entre l’Institut Arqueològic alemany (DAI) i el Museu de Sanlıurfa.
Schmidt explica que els fragments de pedra que va trobar a la superfície l’hi van fer pensar que aquest podria ser un lloc prehistòric. Aquest turó havia estat conreat durant moltes generacions, i per netejar els camps, els habitants locals havien fet piles de pedres. Per tant, moltes proves arqueològiques haurien desaparegut.
Es va començar la documentació dels vestigis arquitectònics que s’anaven trobant i es van descobrir les columnes o pilars en forma de T. Algunes d’elles presentaven signes com si haguessin volgut destruir-les.
Uns centímetres per sota de la superfície van trobar una pedra acuradament esculpida. I després van anar trobant-ne més, fins que va quedar al descobert un cercle de pilars que es mantenien en peu.
Al llarg dels mesos i els anys, l'equip de Schmidt, en el que hi treballaven estudiants de postgrau alemanys i turcs, i més de cinquanta persones que vivien a la zona, van trobar un segon cercle de pedres, després un tercer i a continuació alguns més.
L’any 2003, per medi de prospeccions geo-magnètiques es va detectar l’existència de com a mínim 20 cercles, distribuïts desordenadament sota terra. Els pilars eren força alts, d’uns 5,4 metres d'alçada, i pesaven unes 16 tones. A la superfície tenien una sèrie de relleus d'animals en diferents estils: alguns eren força matussers mentre que d’altres eren molt elaborats, i amb un clar caràcter simbòlic. En altres zones del turó s’anaven trobant estris tallats en pedra.
Els cercles presenten un disseny comú. Tots estan fets de pilars de calcària en forma d'una enorme lletra T majúscula. Mesuren cinc vegades més d'ample que de fons i estan col·locats separats aproximadament mig metre i interconnectats per uns murs baixos de pedra. Al centre de cada cercle hi ha dos pilars més alts.
El nivell d'ocupació més antic, l’estrat III, és del neolític pre-ceràmic, i començaria cap al 9100 aC; en aquest estrat hi ha pilars units entre ells per murs que formen estructures circulars o ovals. Tenen un diàmetre de entre 10 i 30 metres. Datacions per radiocarboni de dues mostres procedents de carboni vegetal, indiquen que la fase activa d’ocupació devia ser entre el 9110 aC i el 8620 aC o el 9130 aC i el 8800 aC.
Les mostres del nivell II procedeixen de capes de carbonats dipositats damunt dels pilars, i únicament indiquen dates posteriors a l'abandonament del lloc; pel recinte B seria 8280- 7970 i pel recinte C 7560–7370. En aquest estrat es van trobar les restes d'unes habitacions rectangulars adjacents, amb paviments de pedra calcària polida.
El nivell més recent correspon a sediments dipositats per l'activitat agrícola.
Els monòlits estan decorats amb relleus tallats representant animals i pictogrames abstractes. Pot ser que els pictogrames abstractes siguin símbols sagrats. Els relleus figuratius, que estan esculpits amb molta habilitat, representen lleons, bous, senglars, guineus, gaseles, ases, serps i altres rèptils, insectes, aràcnids, i ocells, especialment voltors i aus aquàtiques. A l'època que es va fer el santuari, aquest indret devia tenir molta més vida salvatge que ara.
Alguns dels relleus dels pilars sembla que hagin estat esborrats deliberadament, potser per fer-ne de nous a sobre.
Els voltors són molt característics de la iconografia de jaciments neolítics. Se suposa que a les cultures primerenques del neolític d'Anatòlia i del Pròxim Orient els difunts s'exposaven deliberadament a l'aire lliure, perquè fossin descarnats pels voltors i els altres rapinyaires. A vegades separaven el cap del difunt i el guardaven a part, potser pel culte als ancestres.
Hi ha poques formes humanes a Göbekli Tepe: entre elles hi ha un relleu que representa una dona nua, en posició frontal i ajupida, que Schmidt relaciona amb les figuretes pertanyents al neolític del nord d'Àfrica i conegudes com a Venus. En un altre relleu està representat un cos decapitat envoltat per voltors.
En algunes de les columnes en forma de T hi ha braços gravats que podrien representar figures humans estilitzades o déus antropomorfs. Hi ha una decoració de mans humanes que sembla que preguin, amb una estola gravada a la part de dalt, suposadament representant uns sacerdots en un temple.
Les cases o temples són edificis rodons o ovalats; els murs estan fets de pedra seca sense treballar, i inclouen nombrosos pilars monolítics de pedra calcària amb forma de T, que poden tenir més de tres metres d'alçada. Hi ha un parell de pilars més grans, al mig del cercle, que potser eren el suport d’algun tipus de teulada.
Les prospeccions geo-magnètiques indiquen que hi ha uns 200 pilars enterrats. Els paviments estaven fets de terratzo (pedra calcària polida), i hi ha un banc al voltant de tot el mur exterior.
Al mateix turó hi ha les pedreres on s’haurien fet les estàtues i els pilars. Hi ha algunes columnes inacabades. La roca va ser extreta amb pics de pedra. Els clots que hi ha a les pedres potser es van fer servir com a morters, o be per fer-hi foc durant el període anterior, el mesolític. També hi ha alguns dissenys geomètrics i fal·lus gravats a la roca, però la seva datació és incerta.
Encara que les grans estructures són temples o santuaris, s’han trobat també alguns petits habitatges. De totes formes es pensa que l’us principal del jaciment era per fer-hi rituals.
Schmidt considera que aquest santuari devia ser un lloc de peregrinació, que atreia devots que podien venir de lluny, potser recorrien distancies de més de 100 km per venir aquí. S’han trobat molts ossos i restes d’animals de la zona, el cérvol, la gasela, senglars, i oques; s’han trobat com si fossin deixalles de la caça i la seva preparació, més que no pas perquè haguessin servit per banquets rituals.
El lloc va ser deliberadament abandonat després del 8000 aC: es van cobrir tots els edificis amb deixalles, entre les que s’hi ha trobat eines de sílex com ara rascadors, ossos d'animals, i puntes de fletxa.
Aquí a Göbekli Tepe, es va trobar una estàtua de mida natural d’un porc senglar, elaborat en pedra calcària, que encara conserva els colors originals, vermell, blanc i negre; si no estic confosa està al museu de Sanliurfa, però els colors jo tan sols vaig veure rastres de vermell. Els arqueòlegs pensen que podria ser l’estàtua pintada més antiga que s’ha descobert fins ara. La van trobar sobre un pedestal decorat amb un símbol en forma de H, una mitja lluna, dos serps i tres rostres o màscares humanes.
Els homes que van construir aquest recinte eren caçadors-recol·lectors, i van construir aquests espais per fer-hi rituals i això sembla que és el que va impulsar a viure a la vora i assentar-se.
Per ara no s'hi ha trobat cap resta de plantes ni animals domesticats. Els seus habitants eren caçadors-recol·lectors que almenys una part de l’any devien viure en petits nuclis. Schmidt suposa que el lloc va tenir un paper clau durant la transició a l'agricultura, ja que l'organització social que es necessita per fer aquestes estructures estava lligada a l'explotació organitzada de vegetals silvestres.
Per assegurar la subsistència, potser els cereals silvestres van ser més utilitzats que les èpoques anteriors; potser fins i tot ja estaven conreats. S'han fet anàlisis de l'ADN del blat d'ara i del blat silvestre, que han mostrat que aquest ADN s'assembla molt al blat silvestre trobat a la muntanya Karaca (Karacadag), a uns 30 Km del jaciment, per la qual cosa s'ha arribat a la conclusió que va ser allà on el blat modern va ser domesticat per primera vegada.
Schmidt considera que Göbekli Tepe pot ser un lloc on hi hagués un culte als morts i suggereix que els animals esculpits servirien per protegir els difunts. Però per ara no s’hi ha trobat tombes ni enterraments, tot i que pensen que deuen estar sota dels cercles sagrats.
Göbekli Tepe és només un dels molts llocs neolítics situats a la rodalia de Karacadag, una de les àrees on els investigadors creuen que va començar la revolució neolítica: el començament del conreu dels cereals.
Schmidt i altres científics creuen que els grups de gent van haver de cooperar per protegir els cereals silvestres dels ramats d'animals, com les gaseles i els onagres o ases salvatges. Aquesta cooperació va crear una organització social incipient. D'acord amb Schmidt, el Neolític no començaria a petita escala, amb casos particulars de conreu, sinó que va començar de sobte com a organització social de grans proporcions.
La construcció de Göbekli tepe, igual que la de Karahan tepe, demana una organització més complexa que la de les societats pre-neolítiques.
Els arqueòlegs suposen que va caldre més de 500 persones per extreure les columnes de 10 a 50 tones de les pedreres locals, i portar-les fins al jaciment, a uns 100 o 500 metres.
Algun investigador no descarta que haguessin tingut esclaus; si fos així seria la primera prova de que les comunitats de caçadors-recol·lectors, que tradicionalment estan considerades igualitàries, practicaven l'esclavitud.
Generalment es creu que una elit de líders religiosos supervisaria els treballs, i després hi faria cerimònies. Així, aquesta podria ser l'evidència més antiga coneguda d'una casta sacerdotal al Pròxim Orient.
A començaments del vuitè mil·lenni abans de Crist el “turó panxut” va perdre importància. L'agricultura va produir canvis en els seus habitants, i els gravats d’animals a les pedres devia perdre el significat que tenia fins llavors. No van abandonar el complex sinó que el van enterrar de forma deliberada, sota 300-500 metres cúbics de terra.
Schmidt suposa que s’hi feien rituals xamànics, i suggereix que les columnes en forma de T podrien representar criatures mítiques, potser ancestres. La creença en déus a Mesopotàmia va ser posterior.
Un detall que destaquen dels gravats és que no hi ha violència, no hi ha escenes de caça ni animals ferits.
Göbekli tepe planteja moltes preguntes i encara dona poques respostes. No se sap com es va pagar o alimentar el grup humà tan gran que es va requerir per fer-lo. No se sap quin significat tenien pels visitants els pictogrames i relleus d’animals.
La varietat de la fauna descrita, des de lleons i senglars fins a ocells i insectes, fa difícil l'explicació. Com que la majoria dels animals gravats són predadors, podrien ser conjurs màgics per fer fora els dimonis. O també podrien haver servit com a tòtems. No se sap per què amb el temps s'hi van anar afegint murs, que van amagar algunes de les columnes gravades. Potser s'hi enterrava gent. Tampoc se sap per què es va soterrar el complex.
A l'octubre del 2011, el professor E. B. Banning, de la Universitat de Toronto, va donar una interpretació molt diferent: segons ell elsedificis eren habitatges comunals.
Per raons encara desconegudes, sembla ser que els cercles de Göbekli Tepe perdien el seu poder, o almenys les seves qualitats màgiques, al cap de cert temps. Després d'unes quantes dècades, la gent del lloc enterrava les columnes i n'aixecava de noves, que formaven un cercle més petit dins l'anterior.
De vegades construïen un tercer anell de pedres passat un temps. Després els constructors omplien tota l'estructura amb runes i aixecaven un nou cercle en les proximitats de l'anterior. És possible que aquest procés s'hagi repetit moltes vegades al llarg de segles.
Sorprenentment, les tècniques de construcció emprades a Göbekli Tepe van anar empitjorant. Els primers cercles són els més grans i els de més complexitat tècnica i artística. Amb el pas del temps els pilars van anar fent-se cada vegada més petits i senzills, i el seu ancoratge a terra fet amb menys habilitat, i finalment, cap al 8200 aC va deixar de funcionar.
Una de les moltes qüestions que queda en l’aire és on vivien i com vivien els constructors d’aquest complex. La font d’aigua més propera es trobava a uns 5 km. No s’han trobat senyals de fogueres, ni focs on cuinar, ni indicis d’agricultura...
La construcció d' un temple enorme per part d' un grup de caçadors-recol·lectors indica que la religió organitzada podria haver sorgit abans que l' agricultura i altres aspectes de la civilització, i suggereix que l' impuls humà de congregar-se per a la pràctica de rituals sagrats va aparèixer quan l' ésser humà va deixar de veure' s com a part del món natural i va començar a tractar de dominar-lo. Quan van començar a assentar-se en poblats, van traçar una línia divisòria entre l'àmbit humà (un grup fix d'habitatges amb cents d'habitants) i el perillós món poblat de bèsties ferotges que hi havia més enllà de les seves llars.
Per a l'arqueòleg francès Jacques Cauvin, aquest canvi en la consciència va ser una “revolució dels símbols”, una transformació conceptual que va permetre a la humanitat imaginar que existien déus en un pla diferent del món físic. Per a Schmidt, Göbekli tepe confirma aquesta teoria: els animals eren guardians del món espiritual, i els relleus dels pilars en forma de T il·lustren aquest altre món.
Schmidt pensa que la gent que vivia en un radi màxim d’uns 150 km al voltant de Göbekli Tepe potser van erigir el temple com a lloc sagrat, on es reunien i potser duien ofrenes i tributs per als sacerdots i els artesans. Devia ser necessari establir algun tipus d'organització social, no només per construir-lo sinó també per gestionar la quantitat de gent que devia venir fins aquí.
Schmidt creu que, amb el temps, la necessitat d'aconseguir prou aliment per als qui treballaven a Göbekli tepe i els que s'hi reunien per celebrar cerimònies religioses va poder conduir al cultiu intensiu de cereals silvestres i a la creació d'algunes de les primeres varietats domèstiques. De fet, els científics creuen que un dels centres on va sorgir l'agricultura va ser el sud de Turquia, a una distància que és possible cobrir a peu des de Göbekli Tepe, exactament cap a l'època en què el temple va assolir la seva màxima esplendor.
Alguns dels primers indicis de domesticació de plantes se situen a Nevalı Çori, un assentament a les muntanyes a uns 30 km de Göbekli tepe. Actualment, el jaciment està cobert per les aigües d’una de les preses que es va construir en la regió. Però abans que l'aigua impedís la investigació, els arqueòlegs van trobar a Nevalı Çori pilars en forma de T amb imatges d'animals molt semblants a les que més endavant Schmidt descobriria a Göbekli Tepe. S'han trobat columnes i imatges similars en jaciments del neolític preceràmic a una distància de fins a 160 quilòmetres de Göbekli Tepe. Segons Schmidt, les imatges d'aquests jaciments són la prova d'una religió comuna que es practicava al voltant de Göbekli Tepe i que va ser potser la primera confessió religiosa veritablement gran del món.
No tothom està d’acord amb aquests teories. Els arqueòlegs que estudien els orígens de la civilització en el Creixent Fèrtil pensen que pot haver-hi més d’un factor, i que en diferents llocs el desencadenant fos diferent. En un lloc determinat, aquest factor podia ser l'agricultura, en un altre, l'art i la religió, i en un altre, la pressió demogràfica o l'organització social i la jerarquia. Potser no hi va haver un únic camí cap a la civilització, sinó diversos, que van conduir al mateix destí per diferents rutes.
Darrera del recinte excavat i sobre el turó hi ha un arbre,
diuen que és l’arbre dels desitjos i també hi ha algunes tombes.
He trobat un article de l’any 2014, l’any en que va morir Klaus
Schmidt, en que parla de l’arbre dels desitjos, que va anar donant pistes fins
que finalment aquest arqueòleg va descobrir Göbekli tepe. Resumeixo més o menys
el que diu l’article.
Un grup d’arqueòlegs de les Universitats de Chicago i d’Istanbul
van visitar Sanliurfa en el 1963. En principi semblava una visita de rutina. Quan
van arribar a dalt del turo van veure-hi un arbre solitari, era una morera, i
la gent local l’anomenava l’arbre dels desitjos. Diuen que ja des de l’antiguitat
a gent ha vingut aquí a demanar desitjos.
Mentre els arqueòlegs examinaven l'arbre, un d'ells va veure
que una mica més enllà hi havia un petit turó.
La textura del sòl era una mica diferent, com si amagués alguna
cosa. El van examinar una estona, van començar a cavar lleugerament i van
trobar amb algunes pedres calcàries, però en l’informe que van fer els
arqueòlegs de Chicago vam escriure que no hi havia descobriments dignes de
menció d'aquell turó. Van dir que probablement era un lloc avançat de Bizanci i
que les pedres pertanyien a una làpida. I així va quedar tancat el tema. L'arbre
havia donat el seu primer senyal, però va passar desapercebut.
L’any 1988, un vilatà, Şavak Yıldız, que pràcticament havia
nascut i viscut sota aquest arbre, va trobar dos objectes que semblaven
escultures. Se les va mirar i va continuar amb la seva feina, però al vespre se
les va endur cap a casa. La seva família se les va mirar i un d’ells va suggerir
que les vengués a la botiga d’antiguitats. Però Şavak Yıldız va decidir dur-les
al museu; alguns de la família li deien que era massa lluny, però ell estava
decidit i l’endemà al matí, va sortir cap a Sanliurfa. Sembla que esperava alguna
recompensa per dur-la.
Després d’un llarg viatge va arribar al Museu Arqueològic i el
director va mirar les figuretes però no les va trobar interessants i l’hi va
dir que ja se les podia quedar.
Şavak Yıldız estava molest i decebut i va insistir perquè se
les quedessin. Al final, el director del museu va dir al superintendent que les
guardés al magatzem. Diuen que era el segon senyal que enviava l’arbre dels desitjos.
I les dues estàtues van quedar allà arraconades en un quarto
fosc durant 6 anys, quan de nou les van descobrir.
L’any 1994, Klaus Schmidt, que tenia 41 anys, estava a la
biblioteca de l'Institut Alemany d'Arqueologia de Berlín, i havia trobat l’informe
de la Universitat de Chicago per casualitat; el va llegir fins a l'últim detall
i el va sorprendre que es digués que les troballes podien pertànyer a un lloc
avançat de Bizanci, i que no s’hagués fet cap més investigació. Va tenir la intuïció
de que allò podia ser important. I va ser llavors quan va decidir venir fins
aquí a veure-ho amb els seus propis ulls. Diuen que era un nou signe de l’arbre
dels desitjos.
Una setmana més tard, Klaus Schmidt arribava al Museu
Arqueològic. Estava convençut que sota
les arrels de l’arbre dels desitjos s’hi podia amagar un gran secret. I un
temps després començava l’excavació del jaciment.
