Deixem enrere Halfeti per anar cap a Sanliurfa, popularment coneguda com Urfa. Està a uns 100 km a l’est del riu Èufrates, i triguem dues hores en arribar-hi. Per aquí fa molta calor, estem a 40 graus a l’ombra.
El nostre hotel estava a la ciutat vella, en una antiga mansió,
que em sembla que és de l’època otomana. I les fotografies que he posat en
aquesta part d’història de la ciutat corresponen a l’hotel i el seu voltant.
La història d’aquesta població és mil·lenari i resumir-ho m’ha costat molt. He intentat seguir un fil més o menys cronològic, i he agafat algunes coses que m’han semblat curioses.
La història es remunta aproximadament fins al 9000 aC; prop del que es coneix com Balikligöl s’hi va trobar un jaciment neolític, sota les cases de la ciutat vella. Es va descobrir quan es construïa una carretera a començaments del segle XX; es va començar a excavar l’any 1997. En aquest jaciment s’hi van trobar eines de sílex, puntes de fletxa i dos edificis circulars. Pels ossos d’animals que hi havia es va deduir que la gent que hi vivia es dedicava a la caça, i les mostres de llavors carbonitzades indiquen que conreaven blat i ordi.
No hi ha documents escrits en que confirmi que hi hagués hagut
algun assentament anterior, però la seva ubicació geogràfica fa pensar que
podia ser un lloc adient per al comerç i que abans del 303 aC probablement hi
havia petits assentaments en aquesta zona. El nom en arameu que tenia aquest
indret abans dels selèucides era Orhai o Orhay. Es pensa que devia ser un petit
assentament no fortificat i que per això no hi ha referencies escrites.
L’Edessa Selèucida tenia una disseny típic de les colònies
militars hel·lenístiques: els carrers formaven una quadricula, amb quatre
carrers principals que es creuaven entre si. La ciutat tenia quatre portes i la
ciutadella principal estava fora de les muralles. Els soldats macedonis es van
establir a la nova ciutat, però en cap moment van ser la majoria de la seva
població. La cultura de la ciutat va continuar sent predominantment semítica, va conservar
l’arameu, l’hel·lenització va ser
mínima.
Edessa va ser un important centre comercial durant els segles
III i II aC. Abans de la fundació d’Edessa, la principal ruta comercial que
anava d'est a oest, a través de l'Alta Mesopotàmia, passava per Harran, però la
fundació d'Edessa va fer que aquesta ruta es desplacés cap al nord, passant per
aquí.
Originaris de Nisibis, els abgàrides van ser una dinastia
arabitzada i podrien haver governat el seu regne com ho feien els xeics àrabs,
a través d’un consell d'ancians tribals. Generalment eren aliats de l'Imperi
Part i també estaven sota la seva influència cultural.
En el segle II dC els abgàrides van quedar sota la influència
romana. Abgar VII va donar suport a la campanya de l’emperador romà Trajà a
Mesopotàmia, però després s’hi va rebel·lar i com a revenja els romans van
capturar Edessa i van matar a Abgar VII.
Els romans van col·locar en el trono a un príncep titella part,
l’any 117, però després els abgàrides van tornar a tenir el poder. Els Parts
van fer el mateix, col·locar un rei titella, quan van capturar Edessa l’any 163.
Els romans van ocupar Edessa l’any 165 i l’any següent el regne d’Osroene es va
convertir en un regne client de Roma. L’any 177 va pujar al trono Abgar VIII,
anomenat Abgar el Gran.
Va donar suport a Pescenni Níger en la seva guerra civil contra
Septimi Sever, i com que Sever va guanyar, com a càstig el va desposseir de la
major part del seu regne. Osrhoene es va convertir en una província romana, i
Abgar només va poder governar a Edessa. Abgar es va retirar de la política
internacional i va passar la resta del seu regnat, fins a l’any 212, com un
mecenes de les arts i l'aprenentatge. Cap a l’any 200 es va convertir al
cristianisme.
L’any 201 hi va haver una greu inundació que va destruir bona
part de la ciutat, i segons les cròniques van morir unes 2.000 persones. De
seguida es va començar la reconstrucció de la ciutat; es va restaurar l’antic
palau reial que estava al costat del riu i que havia patit danys amb la
inundació, però també va fer construir un nou palau en un lloc més elevat.
La dinastia agbàrida va regnar entre el 134 aC i el 242 dC; hi
va haver deu reis d’aquesta dinastia, alguns amb noms iranians i d’altres
àrabs. La llengua que parlaven era similar a l’arameu. En aquest períodes va
ser successivament un regne part, arameu siríac, armeni, romà i eventualment
una província romana. La seva ubicació a la frontera oriental de l'Imperi va
fer que fos conquerida freqüentment durant els períodes en què el govern
central bizantí era feble; així que durant segles, va ser conquerida alternativament
per governants àrabs, bizantins, armenis i turcmans.
Abgar el Gran va morir l’any 212 i el va succeir el seu fill, Abgar
IX, dit el Sever, però només va regnar un any, ja que en el 213 l’emperador
Caracal·la el va deposar i el va fer anar a Roma on va ser assassinat. L’any
214 Caracal·la va convertir Edessa en una colònia romana, i s’acabava així
l’autonomia que havia tingut aquesta ciutat.
A partir d’aquest moment les dinasties abgàrides només
governaven de nom, mantenien el títol però a la pràctica, cap poder. Abgar X
Frahad, que va ser el darrer governant de la dinastia (240-242), va anar a
viure a Roma amb la seva esposa.
L’any 260 l’emperador sassànida Sapor I va vèncer als romans en
la batalla d’Edessa i va capturar a l’emperador. No està clars i va arribar a
conquerir la ciutat o si la va poder conservar molt poc temps, ja que no
apareix en una inscripció en que hi consten les ciutats que va capturar.
Després de la batalla diuen que va haver de subornar la guarnició d'Edessa per poder
entrar amb el seu exèrcit.
El període entre els segles IV i VI va ser de prosperitat; de
nou tornava a ser un important centre comercial, i els comerciants es van
enriquir amb la venta de productes de luxe de l'est, particularment la seda.
A l’igual que en períodes posteriors, la ciutat tenia un
consell de ciutadans notables que estaven, almenys parcialment, a càrrec del
govern i l'administració local.
Al segle V, a la ciutat hi havia tres escoles teològiques
diferents: l'Escola dels Sirians (afiliada al patriarcat d'Antioquia), l'Escola
dels Armenis, i l’Escola dels Perses (els mestres no eren en realitat perses,
sinó més aviat membres de l'Església d'Orient). L'Escola dels Perses va tancar
l’any 489 i el seu personal es va traslladar a Nisibis. En aquell temps hi havia
moltes esglésies a la ciutat, i també diversos monestirs en la regió. Fora del
recinte emmurallat hi havia hospitals i infermeries.
Quan l'emperador romà Jovià va entregar Nisibis als sassànides,
l’any 363, molts dels seus habitants,
especialment els cristians van venir a refugiar-se a Edessa. Un d'aquests
refugiats va ser l'escriptor i teòleg Efrem el Sirià, que va ser cofundador de
l'Escola dels Perses a Edessa.
Edessa va resistir el setge de l’any 544, però l’any 609
l'emperador sassànida Cossorow II va capturar la ciutat, durant la seva
campanya a Mesopotàmia. En el 628 era l'emperador bizantí Heracli qui la va
capturar.
L’any 639 era el general àrab Iyad ibn Ghanm el que ocupar la
ciutat després de que la població es rendís. Segons el pacte de rendició els
ciutadans es comprometien a reparar els ponts i carreteres; a més, els
cristians de la ciutat mantindrien la propietat de la catedral. Poc després de
quedar sota domini musulmà es va construir una mesquita.
En el segle VIII, durant el regnat del califa abbàssida
al-Mansur, es van enderrocar les muralles de la ciutat, després de la revolta
del governador musulmà local. De fet, els murs ja estaven força malmesos per
culpa de les inundacions que havia patit la ciutat.
En no tenir muralles, quan l’any 812 un rebel anti-abbàssida
volia atacar la ciutat, la població l’hi va pagar perquè no ho fes. Després
ells mateixos van finançar la construcció d’unes noves muralles defensives. Les
muralles i torres que encara es veuen són d’aquella època, tot i que
posteriorment s’hi van fer reformes. La ciutadella es devia començar al mateix
temps, i probablement s’hi va afegir un fossat al costat sud.
L’any 825 es van promulgar una sèrie de polítiques
anticristianes ala ciutat i es va ordenar la destrucció de diverses esglésies,
al·legant que s’havien construït il·legalment després de la conquesta
musulmana. El mateix any, es va construir una nova mesquita al tetràpilon
davant de la catedral melquita de la ciutat. Abans de la seva conversió en
mesquita, el tetràpilon havia estat un lloc de reunió per als líders
eclesiàstics.
A la primavera del 943, l'exèrcit bizantí va fer campanya a
l'alta Mesopotàmia, capturant diverses ciutats i assetjant Edessa; els bizantins
exigien que el mandylion, una famosa relíquia cristiana, fos lliurat a
l'emperador. A canvi, la ciutat seria salvada i 200 presoners musulmans serien
alliberats. Amb el permís del califa el poble d'Edessa va entregar el mandylion
i va signar una treva amb els romans d'Orient.
Aquesta imatge també es coneixia com el Tetradiplon, que en
grec vol dir doblegat quatre cops. O sigui que s’identifica aquesta relíquia
amb el Sant Sudari. Mandylion en siríac es tradueix com a sudari.
Segons la llegenda que va recollir, a començaments del segle IV,
Eusebi de Cesarea, el rei Abgar V d’Edessa hauria escrit a Jesús demanant-li
que vingués a guarir-lo ja que estava malal. Eusebi deia que havia traduït i
transcrit la carta original que es trobava entre els documents de la
cancelleria síria del rei d’Edessa. En el document d’Eusebi, Jesús va respondre
per carta, dient que quan hagués complert amb la seva missió terrenal i pugés
al cel enviaria un deixeble per sanar a Abgar, i així ho hauria fet.
La llegenda cristiana diu que l’apòstol Tomàs va enviar a
Tadeu, un dels setanta deixebles mencionats en els Evangelis segons Lluc, a Edessa
duent una tela que duia impresos els trets facials de Jesús, i gracies a això
el rei es va guarir miraculosament.
El que no explicava Eusebi era que se n’havia fet d’aquesta
tela entre el segle I i el segle IV.
El Mandylion va desaparèixer durant la conquesta sassànida d’Edessa
en el 609. Una llegenda àrab, que va recollir l’historiador Andrew Palmer quan
va visitar Edessa explica que la tovallola o mandil de Jesús es va llençar a un
pou que hi havia on ara hi ha la Gran Mesquita. La tradició cristiana, en canvi,
diu que en el 943 el general bizantí Joan Curcues el va bescanviar per un grup
de presoners musulmanes.
L’any 944 aquesta relíquia es va dur a Constantinoble, on va
estar allà custodiada fins que els croats van saquejar la ciutat, en el 1204, i
es van endur gran part dels tresors de la ciutat cap a Europa occidental.
Al llarg del segle XI Edessa se la disputaven els bizantins i
els seljúcides. En aquest segle hi va haver una gran afluència d'immigrants
armenis a la regió, especialment les ciutats. A Edessa els armenis van prendre
el relleu als sirians i eren els ciutadans més importants i els terratinents
més rics.
Edessa va estar sota el govern dels Seljúcides fins a la
primera croada, quan l’any 1098 Balduí de Bolònia es va fer amb el poder,
provocant el final del govern armeni, i es va proclamar el seu successor,
establint el primer estat croat de l’est, conegut com el Comtat d’Edessa. A
diferència d'altres estats croats, aquí hi va haver força tolerància religiosa
envers els cristians apostòlics armenis, els jueus i els musulmans que hi havia a la ciutat; se’ls
hi va permetre mantenir els seus costums i institucions.
Els croats no van fer
gaires obres a Edessa. L'única estructura existent que se'ls pot atribuir és una
de les torres de la muralla, que ja s’havia començat a reconstruir abans de que
els croats s’apoderessin de la ciutat; aquesta torre es va acabar l’any 1123.
Ara be, els musulmans del Pròxim Orient es van reunificar i sota
el comandament de Zengi, les tropes musulmanes van tenir la primera gran
victòria contra els croats, conquerint Edessa, l’any 1144, després d’un llarg
setge. Després van desmantellar sistemàticament l'estat croat quehi havia a la
regió.
Els croats van intentar en el 1146 reconquerir-la, però tant
sols van poder tenir-la durant 6 dies; la població va ser massacrada i la
comunitat cristiana mai més es va recuperar. La caiguda d'Edessa va ser un dels
motius per fer la Segona Croada.
El maig de 1146, hi va haver un complot de la comunitat armènia
d'Edessa per enderrocar els turcs i restaurar la ciutat al darrer compte
d’Edessa, Joscelí II, però no se’n van sortir. Els turcs van sufocar el complot
i van establir 300 famílies jueves a la ciutat.
Saladí va capturar Edessa l’any 1182. Durant el regnat de
Saladí, la catedral dels melquites va ser demolida. Una part es va utilitzar
com a material de construcció per a la ciutadella d'Edessa, i una part es va
portar a Harran.
Els mongols no van restaurar la fortalesa, es diu que com que
Edessa estava massa propera de la seva frontera occidental amb el soldanat
mameluc, veien que era un lloc difícil de defensar, i tampoc es van aquarterar
aquí. De fet la ciutat estava mig
abandonada, tan sols hi vivien alguns nòmades turcmans.
A començaments del segle XIV va passar a formar part del
Sultanat Mameluc. Els mamelucs van restaurar la ciutadella que estava en ruïnes
i la guarnició mameluca només ocupava la ciutadella; a la ciutat al voltant de
la ciutadella hi vivia molt poca gent, i per això no van destinar soldats a
defensar-la. Degut a la seva ubicació frontera, no tenia importància comercial,
la que la ruta comercial en aquella època passava per Mardin.
Això va canviar a finals del segle XIV, a finals del període
mameluc; llavors el transit comercial va començar a passar per Edessa camí
d’Alep i això va comportar que es comencés a repoblar.
Cap al 1400, l’escriptor i matemàtic egipci, al-Qalqashandí, va
escriure que Edessa havia estat reconstruïda i tornava a ser pròspera.
Mentrestant, el 1394, Tamerlà ocupava la ciutat sense trobar massa resistència;
i se’n va endur la riquesa que era fàcil de transportar.
En la primera meitat del segle XV els mamelucs van voler
reconquerir la ciutat i eliminar aquesta base dels Aq Qoyunlu, per por a que la
fessin servir per atacar Alep, que estava sota control dels mamelucs. Van
assetjar la ciutat i quan la van capturar van saquejar-la; van enderrocar la
fortalesa, van esclavitzar les dones i els nens i van matar molts altres.
Després hi va haver els Safàvides i cap al 1517 van ser els
Otomans els que van prendre el control de la ciutat i el van mantenir fins a la
dissolució de l’imperi, ja en el segle XX.
La conquesta de Bagdad per Solimà el Magnífic el 1534 va
impulsar indirectament el comerç a Urfa fent que les rutes comercials regionals
fossin més segures per viatjar.
Urfa probablement va ser incorporada inicialment a l'Imperi
Otomà durant el govern de Selim I al voltant de 1517. El primer registre fiscal
otomà que ha sobreviscut, compilat en el 1518, documentava que hi havia 700 famílies
musulmans i 382 cristians.
Edessa va passar a anomenar-se Urfa, durant el domini otomà. En
aquest període va experimentar un renaixement; la indústria i el comerç es van
recuperar, i la seva població va repuntar, tot i que mai va assolir les el
nombre d’habitants que havia tingut en els períodes clàssic i alt medieval. El
punt àlgid va durar aproximadament un segle i mig, començant per la seva
conquesta pels otomans. Entre 1520 i 1570 és quan sembla que la població d’Urfa
va passar a ser majoritàriament tuca.
En la segona meitat del segle XVI les rutes comercials en
aquesta zona eren més segures; a partir d’un registre fiscal del 1566 se sap
que a la ciutat aproximadament el doble de famílies musulmanes que cristianes.
Ara be, la prosperitat va atraure també als bandits i a tribus
nòmades. En principi això afectava a les poblacions rurals del voltant de la
ciutat; hi va haver una revolta de les tribus beduïnes de la regió. A finals de
segle la situació conflictiva va estendre’s i va arribar a Urfa. En el 1599-1600,
l'exèrcit de Karayazıcı, un rebel otomà, va assetjar la ciutat i va
apoderar-se’n. Es diu que probablement volia armes i municions per resistir si
arribaven reforços dels otomans. Els reforços otomans van arribar i va haver-hi
una gran batalla a l’interior de la ciutat. Diuen que els rebels tenien poques
municions i que van fondre monedes per fabricar-ne.
Aquests esdeveniments van afectar al creixement i prosperitat;
hi ha relats que expliquen que en el segle XVII hi havia zones de la ciutat en
molt mal estats.
L’any 1638 el sultà Murat IV va fer restaurar la ciutadella, i
va deixar una inscripció que ho confirma, en les seves parets.
El relat més detallat del primera època d’Urfa otomana el va
escriure Evliya Celebi, un viatger i geògraf turc otomà, que va visitar la
ciutat l’any 1646. Esmenta tres portes d’entrada i que dins de la ciutat
fortificada hi havia 2.600 cases. Les cases generalment estaven construïdes amb
maons de fang. Les cases de les famílies benestants tenien el seu propi jardí i
banys. També indica que hi havia 22 mesquites, 3 madrasses i 3 zàuiyes (petits
oratoris), diversos hans o caravanserralls, que hi havia unes 400 botigues i
diversos molins.
Sembla que en la dècada de 1750 la ciutat va tenir problemes i
va començar la seva decadència. Un dels problemes més greus era el
bandolerisme, que impedia la producció agrícola a les zones rurals circumdants
i dificultava la recuperació econòmica. En la dècada del 1780 va haver-hi un brot
de pesta va morir molta gent.
En el període otomà, Urfa era un centre de comerç a causa de la
seva ubicació en una cruïlla amb Diyarbakir, Antep, Mardin i Raqqa. A la ciutat
hi vivien molts comerciants jueus, armenis, grecs i especialment d'Alep.
A començaments del segle XIX el nom d’Urfa era el predominant,
i només els cristians àrabs de la ciutat l'anomenaven amb el nom antic de al-Ruha.
El nivell de vida havia augmentat significativament, les cases ja no eren de maons
de fang, sinó que eren estructures de maçoneria més fina. Les cases tenien
harem i selamlik (sala dels homes)i sales de recepció molt ben moblades. Els
visitants de l’època explicaven que hi havia un pròsper comerç de cotó, i que també
es fabricaven teles i catifes de llana gruixudes.
En la segona meitat del segle XIX, Urfa va perdre importància com
a centre comercial. L'obertura del canal de Suez, l’any 1869 va modificar les
rutes comercials, les rutes de caravanes van perdre importància mentre
prosperava el comerç marítim. Per tant, el volum de tràfic comercial procedent
d'Urfa va disminuir notablement en comparació amb períodes anteriors. El seu
comerç va passar a ser més local o regional. L'economia local es va allunyar de
la producció de béns per a l'exportació i va satisfer les necessitats bàsiques
de la població local. El tallers produïen menys, centrant-se en productes més
bàsics i barats, com teixits locals i articles per a la llar. Les importacions
també van disminuir perquè els locals se centraven més en consumir béns bàsics
barats que en luxe. Com que la gent utilitzava més productes locals, el cost de
la vida també va disminuir i la gent va haver de treballar menys per fer front
a les seves despeses. Els registres judicials contemporanis documenten que hi
va haver un ampli contacte comercial entre musulmans i no musulmans; compraven
i venien béns lliurement entre ells i van establir associacions comercials
junts, cosa que indica que hi havia una confiança relativament alta entre
ambdós grups.
En la segona meitat del segle XIX les plagues de llagostes van
fer estralls i també una important sequera, per mana de pluja, en el 1870.
Fins a mitjans de la dècada de 1890, uns 20.000 dels 60.000
residents de la ciutat eren armenis. L’any 1895, milers d'armenis van morir en
una sèrie de massacres perpetrades tant per civils com per soldats. L’inici va
ser a l’octubre, quan els habitants turcs i kurds van matar centenars d'armenis,
en dos dies. Després, durant dos mesos, el barri armeni va estar sotmès a
setge, sense menjar ni aigua. Els turcs deien que els armenis hi tenien un
amagatall d'armes, i exigien les armes a canvi deposar fi al setge. Al
desembre, es va acabar el setge quan un nombre important de soldats i civils
turcs van entrar al barri armeni i van matar a milers dels seus habitants. Uns
3.000 supervivents van buscar refugi en una església propera; segons la llei
islàmica es reconeixia que era un lloc de refugi, però els soldats la van
cremar i van matar a tots els que hi havia a dins. Les tropes van saquejar i
cremar total barri armeni. S’estima que en total van morir uns 8.000 armenis.
Hi havia una petita i antiga comunitat jueva, que en el segle
XIX estava formada per unes 1.000 persones. La majoria dels jueus van emigrar,
l’any 1896, fugint de les massacres
d’armenis, i es van establir principalment a Alep, Tiberíades i Jerusalem. Hi
havia tres comunitats cristianes: siríaca, armènia i llatina. Els últims
cristians neo-arameus van marxar l’any 1924 i van anar a Alep, on es van
establir on més tard es va anomenar Hay al-Suryan, El barri Siríac.
A Urfa hi havia la resistència contra el genocidi. En resposta
a aquesta resistència, es van enviar milers de soldats turcs per acabar amb
ella. Uns 20.000 deportats armenis, que
estaven en trànsit a la ciutat, van morir.
Mentrestant, durant l'ocupació russa d'Armènia occidental,
molts turcs que fugien d'aquestes regions van venir i es van establir a Urfa. S’estima
que al voltant de 8 a 10 mil turcs van emigrar a la regió d'Urfa.
Al final de la Primera Guerra Mundial, el Tractat de Sèvres va
assignar Urfa al Mandat de Síria controlat pels francesos, a 5 km al sud de la
frontera amb Turquia. Com a resultat, Urfa va ser ocupada per tropes
britàniques i després franceses. Els habitants d'Urfa van formar una milícia i
van expulsar amb èxit les tropes ocupants l'11 d'abril de 1920. El Tractat de
Lausana de 1923 va resoldre oficialment l'assumpte incloent Urfa com a part de
la nova República de Turquia.
Durant la Guerra Civil Síria, milers de refugiats sirians van fugir a Turquia, i molts d'ells es van establir a Urfa. Quan Raqqa es va convertir en la capital de l'Estat Islàmic, Urfa es va convertir en una porta d'entrada per als gihadistes que entraven a Síria, ja que està propera a un pas fronterer i també propera a Raqqa.
