Mercat Nishiki
En aquesta zona, l’any 782 va començar la venda de peix,
gràcies a que hi havia aigua freda disponible, que permetia mantenir el peix (i
carn) fresc en un lloc proper al palau imperial. El permís oficial per dur a
terme la venta de peix es va concedir l’any 1615, que seria l’origen del mercat
actual.
Després de la restauració Meiji, l’any 1883, a causa de la
forta competència entre establiments, el nombre de botigues es va reduir a
només 7.
El 1927 es va obrir el Mercat Central Majorista de Kyoto i
moltes de les parades de Nishiki es van traslladar allà. Un any més tard, una
nova associació va promoure l’obertura de parades que oferien fruites,
verdures, carns i altres productes alimentaris. Això va marca el moment en que
el mercat es va començar a conèixer com “la cuina de Kyoto”.
El 1984 es va instal·lar l’actual sòl empedrat i el 1993 es va
instal·lar l’actual tendal de l’arcada. En el 2005 es va registrar la marca
“Mercat Nishiki”.
Em va sorprendre trobar també algun petit temple o santuari.
Des d’aquí volia anar cap al barri de Gion, a l’altra banda del riu Kamo, en autobús. Em vaig fer un bon embolic. No encertava la direcció, a la gent que preguntava em deien coses diferents... hi va haver un autobús en el que em sembla que hi vaig pujar un parell de cops. No tinc molt clar si vaig veure la part més interessant del barri, crec que no; sense voler-ho em vaig trobar amb la pagoda que havíem vist el primer dia.
Gion és un districte de Kyoto que es desenvolupà originàriament
durant l’edat mitjana davant del Yasaka Jinja. Aquest districte es va construir
per acomodar i cobrir les necessitats dels viatgers i visitants del santuari.
Amb el temps va evolucionar fins a esdevenir un dels districtes de geishes més
exclusius i ben coneguts de tot el Japó.
Si no estic confosa aquest és el santuari Yasaka.
Aquest districte consta de dos hanamachi (barris de geishes):
Gion Kobu i Gion Higashi. Tot i que el nombre de geishes ha disminuït molt en
els darrers cent anys, Gion encara és famós per la conservació de
l’arquitectura tradicional japonesa i les arts d’entreteniment. Part d’aquest
districte ha estat declarat com a patrimoni històric cultural.
Les cases de te són els establiments tradicionals on els homes
més influents de Gion, des dels samurais de l’antiguitat fins als homes de
negoci d’avui en dia, han estat entretinguts per les geishes de forma
exclusiva, durant segles.
L’interior de l’ochaya és un món privat i tancat on
l’entreteniment nocturn pot consistir en còctels, conversa i jocs així com
música tradicional japonesa, dansa i cançons tradicionals. Diuen que actualment
encara es poden veure al capvespre o a la nit a les geishes i les maiko
(aprenents de geisha), anant d’una ochaya a altra per complir els seus
compromisos.
Els dos barris de geishes de Gion originalment eren un de sol,
i es van separar l’any 1881. Gion Kobu és més gran, ocupant la major part del
districte.
Per Gion hi ha establiment on pots llogar els vestits per passejar pel barri com si fossis una geisha;
per llei a Kyoto, els turistes estan obligats a vestir-se de manera inexacta
per no suplantar geishes o maiko.
Després vaig arribar fins a un antic carrer de geishes, el
carrer Ponto-cho i l’altra banda del riu Kamo; aquí també s’ha conservat força
l’arquitectura tradicional i els llocs d’entreteniment, com a Gion.
Es creu que “Ponto” prové de la paraula portuguesa ponte
(pont), i cho significa poble, illa o carrer.
Ponto-cho, com a districte, està construït en gran part al
voltant d’un carreró llarg i estret, que va de Shijo-dori a Sanjo-dori, a una
illa a l’oest del riu Kamo. Aquest lloc és conegut per ser el lloc tradicional
dels inicis del kabuki com a forma d’art; a l’altra banda del riu hi ha una
estàtua del fundador del kabuki, Izumo no Okuni.
Aquí hi ha el Teatre Ponto-cho Kaburenjo, que funciona com a
sala d’assaig per a geishes i maiko, i des de la dècada de 1870 ha servit com a
seu per a la Kamogawa Odori anual, una actuació combinada de dansa tradicional,
teatre tipus kabuki, cant i la interpretació d’instruments tradicionals.
Ponto-cho és un carrer estret paral·lel al riu Kamo. Abans de
transformar-se en un dels barris de geishes més importants de la ciutat, era
tan sols un banc de sorra del riu Kamo.
A Ponto-cho hi ha un petit santuari dedicat a tanuki, el gos de
la fortuna. L’any 1978 hi va haver un incendi al carrer (va morir una
geisha) i al lloc exacte on es va aturar
el foc van trobar un tanuki de ceràmica trencat per efectes de la calor. Era
com si aquest tanuki s’hagués sacrificat per aturar el foc, i per això els
residents i els propietaris de negocis de la zona van voler agrair al petit
tanuki de ceràmica el seu esforç i sacrifici i van construir un petit santuari
on allotjar les seves restes.
L’any 2009 Ponto-cho comptava amb unes 41 geishes i 10 maikos,
que participen activament en els banquets que es celebren en aquest barri i en
altres barris de geishes de la ciutat.
El blasó oficial de Ponto-cho és un xoriço que podem veure
fàcilment a la multitud de fanalets vermells que pengen de tots els
establiments o a l’entrada al carrer des del carrer Shijo. Jo no recordo
haver-ho vist.
