Japó-32. Kyoto: Nishiki, Gion i Ponto-cho

Mercat Nishiki

Vaig sortir del castell molt cansada i morta de gana. Vaig agafar de nou el metro, sort que la parada estava allà mateix, i fent transbord vaig arribar a la vora del mercat Nisiki. Vaig entrar al primer restaurant que vaig trobar abans d’arribar al mercat, i ja una mica més descansada vaig continuar cap allà. El lògic hagués sigut menjar al mercat, ja que té molta fama, però era ja tard quan vaig arribar a la zona.

En aquesta zona, l’any 782 va començar la venda de peix, gràcies a que hi havia aigua freda disponible, que permetia mantenir el peix (i carn) fresc en un lloc proper al palau imperial. El permís oficial per dur a terme la venta de peix es va concedir l’any 1615, que seria l’origen del mercat actual. 

Després de la restauració Meiji, l’any 1883, a causa de la forta competència entre establiments, el nombre de botigues es va reduir a només 7.

El 1911, una nova associació va promoure el mercat com a lloc de venda de peix i marisc; això va revitalitzar el mercat.

El 1927 es va obrir el Mercat Central Majorista de Kyoto i moltes de les parades de Nishiki es van traslladar allà. Un any més tard, una nova associació va promoure l’obertura de parades que oferien fruites, verdures, carns i altres productes alimentaris. Això va marca el moment en que el mercat es va començar a conèixer com “la cuina de Kyoto”.

El 1984 es va instal·lar l’actual sòl empedrat i el 1993 es va instal·lar l’actual tendal de l’arcada. En el 2005 es va registrar la marca “Mercat Nishiki”.

Actualment hi ha unes 130 parades i ofereix una amplia varietat d’aliments frescos i en conserva, com especialitats d’ànec, dolços japonesos, confitats en vinagre, a part de fruites, verdures i peix . També hi venen estris de cuina, articles de ceràmica, espècies i condiments, així com articles de paper.

Em va sorprendre trobar també algun petit temple o santuari.

 

Des d’aquí volia anar cap al barri de Gion, a l’altra banda del riu Kamo, en autobús. Em vaig fer un bon embolic. No encertava la direcció, a la gent que preguntava em deien coses diferents... hi va haver un autobús en el que em sembla que hi vaig pujar un parell de cops. No tinc molt clar si vaig veure la part més interessant del barri, crec que no; sense voler-ho em vaig trobar amb la pagoda que havíem vist el primer dia.

Gion

Gion és un districte de Kyoto que es desenvolupà originàriament durant l’edat mitjana davant del Yasaka Jinja. Aquest districte es va construir per acomodar i cobrir les necessitats dels viatgers i visitants del santuari. Amb el temps va evolucionar fins a esdevenir un dels districtes de geishes més exclusius i ben coneguts de tot el Japó.

Si no estic confosa aquest és el santuari Yasaka.

Aquest districte consta de dos hanamachi (barris de geishes): Gion Kobu i Gion Higashi. Tot i que el nombre de geishes ha disminuït molt en els darrers cent anys, Gion encara és famós per la conservació de l’arquitectura tradicional japonesa i les arts d’entreteniment. Part d’aquest districte ha estat declarat com a patrimoni històric cultural.

Encara hi ha les antigues cases tradicionals de fusta i de canyes de bambú anomenades machiya (casa urbana); algunes d’elles són okiya (habitatges de geishes)  i cases de té (ochaya).

Les cases de te són els establiments tradicionals on els homes més influents de Gion, des dels samurais de l’antiguitat fins als homes de negoci d’avui en dia, han estat entretinguts per les geishes de forma exclusiva, durant segles.

L’interior de l’ochaya és un món privat i tancat on l’entreteniment nocturn pot consistir en còctels, conversa i jocs així com música tradicional japonesa, dansa i cançons tradicionals. Diuen que actualment encara es poden veure al capvespre o a la nit a les geishes i les maiko (aprenents de geisha), anant d’una ochaya a altra per complir els seus compromisos.

Em sembla que ja ho havia comentat en algun altre lloc, les geishes de Kyoto no es refereixen a si mateixes com a geishes, sinó que utilitzen el terme local geiko. Geisha significa artista o persona de les arts, mentre que geiko significa essencialment una dona d’art.

Els dos barris de geishes de Gion originalment eren un de sol, i es van separar l’any 1881. Gion Kobu és més gran, ocupant la major part del districte.

Per Gion hi ha establiment on pots llogar els vestits per  passejar pel barri com si fossis una geisha; per llei a Kyoto, els turistes estan obligats a vestir-se de manera inexacta per no suplantar geishes o maiko.

El tram del riu Shirakawa abans d’entrar al riu Kamo, està flanquejat a la banda sud per establiments tradicionals que donen directament al riu, i alguns s’hi accedeix creuant ponts des del costat nord. El costat nord també estava anteriorment flanquejat per edificis, però aquests van ser enderrocats durant la Segona Guerra Mundial com a mesura de prevenció d’incendis.

Ponto-cho

Després vaig arribar fins a un antic carrer de geishes, el carrer Ponto-cho i l’altra banda del riu Kamo; aquí també s’ha conservat força l’arquitectura tradicional i els llocs d’entreteniment, com a Gion.

Es creu que “Ponto” prové de la paraula portuguesa ponte (pont), i cho significa poble, illa o carrer.

Ponto-cho, com a districte, està construït en gran part al voltant d’un carreró llarg i estret, que va de Shijo-dori a Sanjo-dori, a una illa a l’oest del riu Kamo. Aquest lloc és conegut per ser el lloc tradicional dels inicis del kabuki com a forma d’art; a l’altra banda del riu hi ha una estàtua del fundador del kabuki, Izumo no Okuni.

A Ponto-cho hi ha geishes i maikos al menys des del segle XVI, igual que la prostitució i altres formes d’entreteniment.

Aquí hi ha el Teatre Ponto-cho Kaburenjo, que funciona com a sala d’assaig per a geishes i maiko, i des de la dècada de 1870 ha servit com a seu per a la Kamogawa Odori anual, una actuació combinada de dansa tradicional, teatre tipus kabuki, cant i la interpretació d’instruments tradicionals.

Ponto-cho és un carrer estret paral·lel al riu Kamo. Abans de transformar-se en un dels barris de geishes més importants de la ciutat, era tan sols un banc de sorra del riu Kamo.

L’any 1670 es van realitzar obres de reforç dels marges del riu Kamo i a partir de llavors es van començar a construir cases en línia paral·leles al riu; en el 1712 van començar a sorgir les primeres cases de te i hostals freqüentats per cortesanes, convertint Ponto-cho en un pròsper barri de plaer.

A Ponto-cho hi ha un petit santuari dedicat a tanuki, el gos de la fortuna. L’any 1978 hi va haver un incendi al carrer (va morir una geisha)  i al lloc exacte on es va aturar el foc van trobar un tanuki de ceràmica trencat per efectes de la calor. Era com si aquest tanuki s’hagués sacrificat per aturar el foc, i per això els residents i els propietaris de negocis de la zona van voler agrair al petit tanuki de ceràmica el seu esforç i sacrifici i van construir un petit santuari on allotjar les seves restes.

El santuari és ple de adhesius i targetes de geishes i maikos de la zona, que sempre que passen per aquí li demanen que per favor mantingui el carrer lliure d’incendis. Diuen que si tires una moneda al petit santuari sona una gravació amb missatges i consells per tenir salut i felicitat.

L’any 2009 Ponto-cho comptava amb unes 41 geishes i 10 maikos, que participen activament en els banquets que es celebren en aquest barri i en altres barris de geishes de la ciutat.

El blasó oficial de Ponto-cho és un xoriço que podem veure fàcilment a la multitud de fanalets vermells que pengen de tots els establiments o a l’entrada al carrer des del carrer Shijo. Jo no recordo haver-ho vist.

 

Japó-31. Kyoto: castell de Nijo

La visita al castell la vaig trobar interessant però se’m va fer llarga, perquè no vaig trobar cap sortida i vaig haver de fer tota la volta. Com que ja havia caminat molt amb les visites d’abans, estava força cansada.

Diuen que aquest castell mostra el poder que exercien els shogun sobre l’emperador durant el període Edo (1603-1867).

L’any 1601 Tokugawa Ieyasu, el fundador del shogunat Tokugawa, va assignar la construcció del castell als clans feudals de la part occidental del Japó. L’any 1603 Ieyasu va ser nomenat shogun, per part de l’emperador, i llavors va venir a Kyoto, a inaugurar el recent acabat castell de Nijo,  per tal de notificar-ho als clans dels senyors feudals. Es va instal·lar a l’actual palau Ninomaru. 

El shogun no venia gaire sovint a la capital imperial, Kyoto, però quan ho feia residia en aquest castell; la capital del shogunat era Edo. Quan el shogun no hi era, aquí quedaven els guàrdies samurais.

L’any 1614 Tokugawa Ieyasu va marxar del castell i va tornar en una desfilada triomfal després del setge al castell d’Osaka, que va acabar amb el règim de la família Toyotomi, que havia governat el Japó abans que els Tokugawa.

L’any 1624, durant el regnat del tercer shogun, Iemitsu, es va iniciar una renovació a gran escala del castell, en el marc dels preparatius per a la visita oficial de l’emperador Go-Mizuno-o l’any 1626. Aquesta visita va servir per mostrar la riquesa i estabilitat del shogunat.

L’any 1750 la torre de cinc pisos del castell va quedar destruïda per un incendi. L’any 1788, hi va haver un altre incendi que també es va propagar per la ciutat i va destruir el palau interior.

L’any 1867, el 15è shogun, Yoshinobu, va reunir al saló del palau Ninomaru, als representants dels 40 dominis vassalls que estaven a Kyoto, per anunciar que el shogunat Tokugawa acabava i que es retornava el poder polític a l’emperador; començava la restauració Meiji. L’any següent, els membres del gabinet del gabinet imperial es van instal·lar al castell i l’emperador va celebrar aquí les primeres reunions de govern.

Després va quedar gairebé abandonat, em sembla que fins a l’any 1884 quan la família imperial va començar a fer-lo sevir, i llavors s’anomenava vil·la Nijo.

L’any 1915, amb motiu de l’entronització oficial l’emperador Taisho, es va construir el gran saló de banquets, on ara hi ha el jardí Seiryu ,i la porta del sud (minami-mon).

L’any 1939 la casa imperial va donar el castell a la ciutat de Kyoto i l’any següent es va obrir al públic.

El castell tenia dues defenses en forma d’anells concèntrics: eren murs i un ampli fossat. També tenia un mur molt més senzill que envoltava el palau de Ninomaru. El mur exterior té tres portes, mentre que l’interior en té dues. A la cantonada sud-oest del mur interior hi ha la base d’una torre de cinc pisos d’alt, que és la que es va destruir en l’incendi del 1750. El mur interior protegeix el palau d’Honmaru i el jardí. Entre els dos anells principals de defensa hi ha el palau de Ninomaru, cuines, la guàrdia i diversos jardins.

El Palau de Ninomaru, forma part del Tresor Nacional, i està prohibit fer fotografies a l’interior.

Ninomaru vol dir segon cercle de defensa; aquest palau era la residència i les oficines del shogun quan venia a la ciutat.

La luxosa decoració del palau inclou grans quantitats de pa d’or; s’intentava impressionar els visitants mostrant el poder i benestar del shogun. Les portes corredisses i les parets de cada habitació estan decorades amb pintures d’artistes de la famosa escola Kano. Els motius de les pintures són diferents en cada habitació i en consonància amb la seva funció.

Els visitants de baix rang eren rebuts a les cambres exteriors, a la zona més austera del Ninomaru, mentre que als visitants d’alt rang se’ls rebia en habitacions interiors, amb decoracions summament luxoses. Les habitacions ho hi havia els guardaespatlles no s’amagaven, com feien en altres castells, sinó que els Tokugawa preferien que fossin visibles per intimidar i mostrar el seu poder als visitants del període Edo.

L’edifici tenia diverses seccions i 33 habitacions. Hi havia rebedors, oficines i l’àrea privada del shogun, on només hi podia accedir personal femení. Les àrees de cuina i magatzems del palau (daidokoro i okiyodokoro) són al costat nord-est.

Una de les característiques més impressionants és el que anomenen paviment de rossinyol; diuen que el terra del passadís que envolta el palau està fet de forma que quan es camina per allà se senti un so com si fos el piulet d’un ocell. Uns expliquen que s’havia fet expressament per detectar l’entrada d’intrusos, però en algun altre lloc diuen que el que fa que cruixin les fustes és que estan envellides.

L’altre palau és el Palau d’Honmaru o palau interior. Va quedar destruït per un incendi l’any 1788. El centre d’aquest palau va quedar buit fins al 1862.

Aquest palau té quatre parts: les habitacions, les cambres de recepció i entreteniment, els vestíbuls i l’àrea de la cuina. Totes les zones estan connectades per passadissos i patis. L’estil arquitectònic és de finals del període Edo i l’edifici conté pintures de diversos artistes famosos com Kano Eigaku.

El palau d’Honmaru, abans de ser traslladat aquí se’l coneixia com a palau de Katsura.

El disseny original del jardí Ninomaru sembla que fou obra de Kobori Enshu, mestre dissenyador de jardins i mestre de la cerimònia del te. El jardí es va renovar l’any 1626 quan es va construir el nou palau a la part sud del jardí, per l’emperador Gomizuno-o.

El jardí se situa entre els dos anells principals de defensa, al costat del palau del mateix nom. El jardí té un gran estany amb tres petites illes: la del centre és l’illa de l’Eterna Felicitat (Horai-jima), flanquejada per dues illes més menudes, l’illa de la Cigonya (Tsuru-jima) i l’illa de la Tortuga (Kam-jima).

El Jardí Seiryu-en  és la part més nova del complex del Castell de Nijo, es va construir l’any 1965, a la part nord del complex arquitectònic. Es va dissenyar per facilitar la recepció de convidats distingits de la ciutat de Kyoto i l’organització d’esdeveniments culturals.

Barreja elements d’estil japonès, com l’estany i les més de mil pedres curosament situades, amb elements occidentals, com la gespa. El jardí Seiryu-en compren dues cases de te, la Koun-tei i la Waraku-an, que es fan servir per a cerimònies públiques i recepcions oficials.