A Kanazawa ens havíem acomiadat de la guia que havíem tingut
fins llavors, i al matí després d’esmorzar vam trobar la guia amb la que faríem
el recorregut pel sud. Va ser una grata sorpresa trobar-la ja a Kanazawa, ja
que el viatge en tren fins a Kyoto no és directe sinó que calia fer transbord,
em sembla que era a Tsuruga.
Vam arribar cap al migdia a l’hotel. A part d’aquella tarda,
teníem tres dies sencers a Kyoto; d’aquests tres dies el primer fèiem la visita
guiada, el segon vaig fer l’excursió organitzada a Nara i el tercer vaig anar
per lliure per Kyoto. En aquest cas no seguiré l’ordre cronològic sinó que poso
primer tot el que vaig veure a Kyoto i en un capítol a part Nara.
Kyoto es troba a uns 50 Km d’Osaka i a una distància similar de
Nara. Al nord-est de Kyoto hi ha el llac Biwa, que és el més gran, el més
profund i el més antic del Japó. Antigament se’l coneixia com a com a llac Omi.
La ciutat de Kyoto es troba en una vall i actualment el centre
urbà està situat al sud del Palau Imperial i els barris del nord estan menys
poblats. Els carrers de l’antiga Kyoto imperial tenen un patró de graella, en
canvi la resta de ciutat no.
Rius i canals
Hi ha dos rius que tradicionalment es considerava que eren els
límits de la ciutat, a l’oest el riu Katsura i a l’est el riu Kamo la frontera
oriental.
A la zona del riu Katsura hi ha alguns dels santuaris més
antics de Kyoto i del Japó, com el Santuari Matsuo. En canvi la zona del riu
Kamo, que està canalitzat, és una àrea agrícola.
El riu Yodo, que neix al llac Biwa, en el primer tram s’anomena
riu Seta, quan travessa Kyoto és el riu Uji, i en sortir de Kyoto, quan
s’ajunta amb els altres rius que passen per la ciutat rep el nom deYodo, i amb
aquest nom arriba a la desembocadura a la badia d’Osaka. Un altre dels rius que
formen el Yodo és el riu Kizo.
Les ribes del riu Kamo (riu dels ànecs) són llocs populars per
caminar; el nivell de l’aigua del riu sol ser relativament baix, però en
l’època de pluges a vegades els camins s’inunden en els trams baixos. Hi ha alguns santuaris a la vora d’aquest
riu. Hi ha un altre riu, el Takamo, que flueix a l’est del Kamo i s’ajunten al
nord-est del palau imperial, formant una Y.
Quan es va construir el palau a la nova capital Heian (ara
Kyoto) a finals del segle VIII, el curs del riu Kamo es va modificar per fluir
a l’est del palau. Les inundacions sovint amenaçaven l’antiga capital i
actualment les ribes del riu estan reforçades amb formigó i s’ha millorat el
sistema de drenatge.
En el passat, el riu era una font important d’aigua potable
relativament pura per als residents de Kyoto. També va tenir un paper en el
tenyit Kyo-Yuzen, un ofici famós de Kyoto. A més, d’aquest riu es treu una
pedra que es fa servir en l’esmalt de la ceràmica tradicional japonesa (raku).
L’any 1603 Izumo no Okuni va formar una companyia de ballarines
i van començar a actuar en un escenari improvisat, al llit sec del riu; era el
naixement del Kabuki.
Paral·lel al riu Kamo, l’any 1611 es va excavar el canal Takase
per poder transportar els materials necessaris per a la reconstrucció del Gran
Buda de Kyoto a Hoko-ji. A partir de 1614 es va començar a utilitzar ja de
forma general i durant tot el període Edo hi havia molt transit de vaixells
entre Kyoto i Fushimi.
El transport es feia pel canal en lloc de pel riu ja que aquest
tenia un corrent més inestable. El canal extreu la seva aigua del riu Misosogi,
una branca del riu Kamo. Un tram d’aquest canal és el que hi ha al districte de
Pontocho.
La construcció del canal Takase va contribuir al
desenvolupament de la ciutat i al creixement econòmic. Es va utilitzar per al
transport fluvial entre Kyoto i Fushimi durant uns 300 anys, des de la seva
excavació fins al 1920.
A l’era Meiji, quan es va obrir el canal del llac Biwa, l’any
1894, la quantitat de mercaderies transportades pel canal Takase va disminuir,
però es va intentar distribuir el transport de mercaderies entre els dos
canals. El juny de 1920 es va suprimir el transport fluvial.
Història
Kyoto ha tingut diferents noms al llarg de la història; al
segle XI és quan se la va anomenar Kyoto, que significa ciutat capital.
A principis de l’era Meiji, quan l’emperador va anar a viure a
Edo i va anomenar-la Tòquio (capital de l’est), a Kyoto se la coneixia com a
Saikyo (capital de l’oest), però va ser durant un breu període de temps.
Kyoto va ser la capital del Japó des del 794 fins al 1868, per
això sovint se l’anomena la capital mil·lenària.
Hi ha evidències arqueològiques de que l’assentament humà a la
zona de Kyoto va començar durant el paleolític, però no hi ha gaire material
publicat sobre l’activitat humana a la regió abans del segle VI, quan es creu
que es va establir el Santuari de Shimogamo.
A començaments del segle VII el clan Hata de Corea, va arribar
a aquesta regió. Com ells, altres immigrants de l’Àsia continental van
contribuir al desenvolupament d’aquesta zona, abans de que esdevingués la
capital imperial.
El patrocini imperial del budisme havia començat amb el príncep
Shotoku (574-622), i va comportar una politització general del clergat,
juntament amb un augment de les intrigues i la corrupció.
A causa del poder que tenien els monjos budistes en els
assumptes del govern imperial, l’emperador va decidir traslladar la capital a
una regió allunyada de la influència budista. Així que l’any 784, l’emperador
Kammu va traslladar la capital de Nara a Nagaoka-kyo (Nagakoa), i els
principals i poderosos temples budistes de Nara i els seus funcionaris es van
quedar a Nara. Hi va haver una sèrie d’edictes que limitaven el nombre de
monjos i la construcció temples budistes.
Ara bé, aquest trasllat de la capital imperial va ser nefast,
ja que hi ha haver una sèrie de desastres natural, entre ells, la inundació de
la ciutat. L’any 789 hi va haver revoltes, sequera i fam, els carrers de la
capital estaven plens de malalts. Per evitar
que els enviessin a l’exèrcit o a treballs forçats alguns es disfressaven de
monjo budista.
L’any 792 Kammu va abolir la conscripció (reclutament forços)
nacional, substituint-la per un sistema en què cada província formava una
milícia a partir de la noblesa local. El problema va ser que aquest sistema va
debilitar l’autoritat de l’emperador i va conduir a la proliferació d’exèrcits
privats.
L’any 794, l’emperador Kammu va decidir traslladar altra cop la
capital, aquest cop a Heian-kyo, l’actual Kyoto.
La nova ciutat, Heian-kyo (capital de la tranquil·litat i la
pau), inspirada en la capital xinesa de la dinastia Tang, Chang’an (actual
Xi’an), es va convertir en la seu de la cort imperial del Japó el 794,
iniciant-se el període Heian de la història japonesa.
Tot i que els governants militars van establir els seus governs
a Kyoto (shogunat Muromachi) o en altres ciutats, com Kamakura (shogunat de
Kamakura) i Edo (shogunat Tokugawa), Kyoto va mantenir-se com a capital del
Japó fins al trasllat de la cort imperial a Tòquio el 1869, en el moment de la
Restauració Imperial.
Durant el període Sengoku, la ciutat va patir una extensa
destrucció durant la Guerra Onin (1467-1477), i no es va recuperar realment
fins a mitjan segle XVI. Durant la guerra, les batalles entre faccions de
samurais es van estendre pels carrers, i van arribar a implicar també a la
noblesa de la cort (kuge) i a faccions religioses. Les mansions dels nobles es
van transformar en fortaleses, es van excavar trinxeres profundes per tota la
ciutat per a la defensa i com a tallafocs, i es van cremar nombrosos edificis.
Aquesta és la destrucció més gran que ha patit la ciutat al llarg de la seva
història.
A finals del segle XVI, Toyotomi Hideyoshi va reconstruir la
ciutat; es van obrir nous carrers per tal de duplicar el nombre de carrers
nord-sud al centre de Kyoto, creant blocs rectangulars en substitució dels
antics blocs quadrats. Toyotomi també va fer construir murs de terra, anomenats
odoi, que envoltaven la ciutat.
Al centre de Kyoto, al carrer Teramachi, és el barri on
Toyotomi va reunir els temples budistes de la ciutat.
L’any 1603, es va establir el Shogunat Tokugawa a Edo (l’actual
Tòquio), marcant l’inici del període Edo, però tot i això, Kyoto va seguir
prosperant i era una de les tres principals ciutats del Japó (les altres dues
eren Osaka i Edo).
Al final del període Edo, la rebel·lió Hamaguri de 1864 va
cremar 28.000 cases, fet que va mostrar el descontentament dels rebels envers
el shogunat Tokugawa.
A l’inici del període Meiji, el trasllat de l’emperador de
Kyoto a Tòquio, en el 1869, amenaçava la situació econòmica i administrativa de
Kyoto; això va fer que el govern municipal i els interessos locals
emprenguessin un pla coordinat per enfortir la base industrial i la seva
modernització.
Un dels projectes va ser la construcció del canal del llac
Biwa, que es va iniciar l’any 1885 i es va completar el 9 d’abril de 1890. El
canal de 20 km connectava el llac Biwa amb Kyoto, subministrant aigua potable,
reg i, des de 1895, energia hidroelèctrica per a les fàbriques i l’enllumenat
públic.
Es van establir línies ferroviàries secundàries connectant
Kyoto amb la línia principal del Tokaido; les carreteres i canals secundaris es
van ampliar millorant el flux de mercaderies i matèries primeres.
El 1895, Kyoto va introduir el primer ferrocarril elèctric
comercial del país, impulsat per l’energia hidroelèctrica del canal del llac
Biwa.
Per assegurar terrenys per a fàbriques, habitatges per a
treballadors i serveis públics, Kyoto va ampliar els seus límits en dues
etapes. El 1918 i de nou el 1931, la ciutat va absorbir les ciutats veïnes de
Fushimi, Kii, Kadono i Otagi, ampliant la seva jurisdicció més enllà dels
barris interiors medievals (rakuchu) cap als suburbis exteriors (rakugai).
Els edificis públics de finals de l’era Meiji incorporaven
elements de disseny europeus i americans com a símbols de modernitat. Per
exemple, la sala principal de la Universitat de Ryukoku (1879),amb una
estructura de maó i fusta estava molt influenciada per l’arquitectura
universitària britànica. El Museu Nacional de Kyoto (1895) es va construir en
estil del Segon Imperi francès. En aquell moment, això va provocar crítiques
d’observadors locals que consideraven el disseny culturalment discordant, especialment
tenint en compte el paper històric de Kyoto com a capital imperial.
Gràcies al seu gran patrimoni cultural, Kyoto no va ser
bombardejada durant la Segona Guerra Mundial. D’aquesta manera la ciutat va
poder salvar els més de 1.600 temples budistes, els 400 santuaris xintoistes i
diversos palaus i jardins.
Els Estats Units van considerar atacar Kyoto amb una bomba
atòmica al final de la Segona Guerra Mundial per la possibilitat que la
importància de la ciutat fos prou gran com perquè la seva pèrdua pogués
convèncer el Japó de rendir-se. Finalment, a instàncies d’Henry L. Stimson,
Secretari de Guerra en les administracions Roosevelt i Truman, la ciutat va ser
retirada de la llista d’objectius i substituïda per Nagasaki.
En aquest mapa he marcat els diferents llocs que vaig visitar.
