Japó-22. Kyoto: pagoda de Yasaka i Kiyomizu-dera

Un cop vam haver deixat les coses a l’hotel vam anar cap al carrer Sannenzaka que puja cap a la pagoda Yasaka i més amunt el temple Kiyomizu-dera.

Aquí a Kyoto generalment es va en bus, ja que hi ha poques línies de metro. Es puja per la porta del mig i es baixa per davant, i és quan pagues, amb import exacte. Els busos van molt plens, no sempre obre les portes, ja que no s’hi cap. Primer obre la porta per baixar, i quan veu la disponibilitat que hi ha obre la porta per pujar la gent o no.

Abans de pujar cap al temple ens van deixar temps lliure per dinar i després hi vam pujar, però no hi vam entrar ja que hi havia massa gent. Aquest barri estava molt ple de gent.

Sannenzaka és un carrer per a vianants ple de botigues i edificis tradicionals.

El nom real del carrer és Sanneizaka, que es tradueix com a “turó de lliurament segur”. Segons els antics mites japonesos, quan l’emperadriu Komyo estava embarassada, va somniar amb un monjo que li garantia un part segur si tenia fe en Kannon. Després d’aquest somni va trobar una estàtua d’or al seu coixí, i la va consagrar com un Buda del part segur, al temple Kyomizu, juntament amb la seva pròpia fotografia. Després moltes dones anaven al temple a pregar per un part reeixit, fins i tot l’esposa d’Hideyoshi Toyotomi.

L’any 1972, aquesta zona va ser la primera a ser nomenada districte de preservació històrica a Kyoto. El carrer de Sannenzaka contenia molts edificis tradicionals anomenats Kyo Machiya; aquests edificis tenen portes de fusta, les portes corredisses de paper i les parets de fang. La part de davant estava destinada al negocis, i les estances familiars a la part del darrera i a la resta de la casa i s’hi accedia per entrades separades. Poc a poc aquest estil de cases va anar canviant, i molts dels edificis es van anar convertint en botigues de records.

La Pagoda de Yasaka és una pagoda budista de cinc pisos, l’última estructura que queda d’un complex de temples del segle VI conegut com a temple Hokan-ji.

Les proves arqueològiques daten la fundació de la pagoda Yasaka al segle VII. La pagoda i el temple associat a ella van ser destruïts i reconstruïts diverses vegades fins al 1408, que va ser la darrera reconstrucció de la pagoda i és la que s’ha conservat fins ara.

El control de la pagoda se’l disputaven el santuari xintoista Gion (Yasaka) i el temple budista Kiyomizu-dera, i em sembla que va ser en aquestes trifulgues que va ser incendiada el maig de 1179. L’any 1191 va ser reconstruïda amb el finançament del noble Minamoto no Yoritomo. L’any 1240, el monjo en cap del proper temple budista de Kennin-ji va incorporar la pagoda al budisme zen.

En un altre lloc he trobat que el temple Hokan-ji era ja un temple de l’escola budisat zen Rinzai que depenia del temple de Kennin-ji, i la pagoda formava part d’aquest temple. El temple l’havia fundat el clan Goguryeo, que s’havia establert al Japó (provinents de Corea), i és el temple més antic de Kyoto.

Kiyomizu-dera (temple de l’aigua pura) és el nom de diversos temples budistes, i en general es refereix a aquest temple de Kyoto.

El Kiyomizu-dera va ser fundat al començament del període Heian, l’any 778, encara que els edificis actuals van ser construïts el 1633. El temple pren el nom de les cascades que hi ha en el complex, que baixen dels turons propers. Kiyomizu literalment significa aigua pura o aigua clara.

L’edifici principal de Kiyomizu-dera destaca per la seva complexa arquitectura; se sosté per centenars de pilars i com que està en un turonet ofereix impressionants vistes de la ciutat.

Hi ha una frase feta japonesa “saltar de la plataforma de Kiyomizu” (Kiyomizu no butai kara tobioriru) que es remunta a una tradició del període Edo: se suposa que si un sobreviu en saltar des d’aquesta plataforma , se li concedirà un desig. Com que hi ha molta vegetació aquesta devia esmorteir la trompada i la persona no es deuria matar. Des de l’any 1872 està prohibit saltar des d’aquí.

Durant el període Edo hi ha registrats 234 salts, i d’aquests el 85,4% van sobreviure. És una caiguda de 13 metres, i la plataforma des d’on saltaven és una estructura de fusta.

Sota la sala principal hi ha la cascada Otowa-no-taki; els visitants del temple agafen aigua de la cascada ja que es diu que té propietats terapèutiques. Es diu que beure aquesta aigua suposa tenir salut, longevitat i èxit en els estudis.

Hi ha diferents edificis en aquest complex. El més notable és el santuari Jishu, dedicat a Okuninushino-Mikoto, un déu de l’amor i dels bons matrimonis. Aquest santuari conté dues pedres de l’amor, situades a 6 metres l’una de l’altra; els visitants solitaris intenten anar d’una a l’altra amb els ulls tancats, i diuen que si ho aconsegueixes trobaràs l’amor. Si la persona que fa aquest recorregut necessita de l’assistència d’algú, indica que necessitarà un intermediari per trobar parella.

En aquest temple es venera a Kannon, i és la 16ª parada de la ruta de pelegrinatge Saigoku Kannon. És un dels temples mes destacats del Japó dedicat al culte a Kannon, i un dels pocs temples de Kyoto anterior a la fundació de la capital imperial.

L’origen de Kiyomizu-dera està envoltat de llegendes, amb poca documentació històrica verificable. Segons la llegenda l’any 778, un monjo de dels temples de Nara va tenir un somni que el va conduir al mont Otowa, on hi ha el Kiyomizu-dera. Quan aquest monjo, Enchin (en altres llocs l’anomenen Kenshin), va descobrir un rierol daurat, el va seguir buscant la font i va trobar un asceta, Gyoei Koji, que s’havia retirat a la muntanya sota la cascada Otawa i que resava al Senju Kannon. Aquest asceta tenia uns 200 anys i li va dir a Enchin, que l’havia estat esperant per marxar a que ell arribés.

El monjo es va adonar de que Gyoei era una encarnació de Kannon, i va esculpir una estàtua del Senju Kannon a partir de l’arbre sagrat que Gyoei havia deixat, i va consagrar la imatge a l’antiga ermita de Gyoei. Es diu que aquest és l’inici del temple.

Dos anys més tard, el 780, Sakanoue no Tamuramaro va venir al mont Otowa a caçar un cérvol, ja que necessitava la sang de l’animal per guarir a la seva dona d’una malaltia. Aquí va trobar a Enchin, i penedit d’haver matat a l’animal, es va convertir a la fe en Kannon; va donar la seva pròpia casa com a sala principal per allotjar l’estàtua i va donar el nom de Kiyomizu-dera al temple, en referència a l’aigua de la cascada (aigua pura).

Es diu que més tard, quan Tamuramaro va ser nomenat shogun i se li va ordenar pacificar les províncies orientals, va visitar Kiyomizu-dera per pregar per la victòria. Va guanyar les batalles i va tornar sa i estalvi a la capital. L’any 798, Tamuramaro, treballant amb Enchin, va renovar extensament la sala principal i va crear estàtues de Bishamon-ten i Jizo com a acompanyants de l’estàtua de Kannon, consagrant-les juntes. Basat en aquestes llegendes, a Kiyomizu-dera es considera que Gyoei és el fundador del temple, Enchin el monjo fundador i Tamuramaro el seu principal patró.

L’any 805, Sakanoue no Tamuramaro va rebre terres per al temple per part del Gran Consell d’Estat. En el 810, el temple va ser reconegut oficialment per l’emperador Saga i va rebre el nom de “Kita Kannon-ji.” Hi ha algun document que fa referència al festival de Kiyomizu Kannon, i que era un santuari ben conegut a mitjans del període Heian.

Des del període Heian, havia estat durant molt de temps sota el control de la secta Hosso del budisme (Kofuku-ji), i des de mitjans del període Heian també va mantenir el budisme Shingon. Però sovint es veia embolicat en el conflicte entre Kofuku-ji i Enryaku-ji, i va ser cremat el 1165 per una incursió de monjos guerrers d’Enryaku-ji. L’any 1469, el temple va ser destruït per un incendi durant la Guerra Onin.

El temple va rebre unes terres per al seu manteniment per part de Toyotomi Hideyoshi. L’actual sala principal va ser reconstruïda el 1633 després d’un incendi el 1629 gràcies a una donació de Tokugawa Iemitsu. Molts dels altres edificis es van reconstruir en aquella època. A principis de l’era Meiji, el temple va canviar la seva secta a l’escola Shingon-shu Daigoji-ha, però va tornar a la secta Hosso el 1885.

El 1914, Onishi Ryokei, el sacerdot principal de Kofuku-ji i cap de la secta Hosso, es va convertir en el sacerdot principal de Kiyomizu-dera. Onishi es va separar de la secta Hosso el 1965 i va fundar la secta Kita-Hosso, convertint-se en el seu primer abat. Va exercir com a sacerdot principal de Kiyomizu-dera durant gairebé 70 anys fins a la seva mort el 1983 als 107 anys. El 1966, Onishi va començar a impartir conferències bimensuals sobre cultura budista Kita-Hosso, i el 1974 va fundar l’Associació Budista d’Amistat Japó-Xina, contribuint a l’intercanvi internacional, moviments per la pau i activitats culturals a través del budisme.

La torre de Kyoto

Quan vam tornar cap a l’hotel com que encara era d’hora vaig passejar pel barri de l’estació. Davant de l’estació hi ha la torre de Kyoto.

La Torre Kyoto és una torre d’observació, és una estructura d’acer i l’estructura mes alta de la ciutat; la plataforma d’observació es troba a 100 metres. La torre de 800 tones està sobre un edifici de 9 plantes, que acull un hotel i diverses botigues.

Es va proposar la seva construcció a principis de lla dècada de 1960, i es preveia acabar-la a temps per coincidir amb els Jocs Olímpics d’estiu de 1964 a Tòquio. Es va construir on hi havia hagut l’oficina central de correus i es va acabar a finals del 1964.

A diferència de moltes altres torres que es construeixen amb marcs metàl·lics de reixa, l’estructura interior de la Torre de Kyoto consisteix en molts anells d’acer apilats un sobre l’altre. L’estructura es va cobrir amb làmines d’acer lleugeres d’uns 10-20 mm de gruix. Aquestes làmines un cop soldades entre elles es van pintar de blanc, amb l’objectiu de que semblés una espelma.

Es va dissenyar per a poder resistir tant els terratrèmols com la força dels tifons. Diuen que pot resistir vents de fins a 90 m/s i sobreviure a un terratrèmol de molta més magnitud que el dels grans terratrèmols de Hanshin o Gran Kanto.

La torre es va obrir al públic per primera vegada el 28 de desembre de 1964. Durant el seu primer any d’obertura, la van visitar un milió de persones, amb elpas del temps la venta d’entrades per pujar almirador ha anat disminuint.