Oman (2009)-15. Sur

Deixem enrere Ras al-Hadd i seguim la costa, fins a la ciutat de Sur, que està a uns 40 km. É la capital de la regió d’al-Sharkiyya i la distància a Masqat és de 150 km.

Com es pot veure al mapa, a Sur també hi ha una llacuna o ria costanera,  khor al Batah; en aquest cas divideix la ciutat. L’any 2009 es va inaugura un pont penjant de 240 metres de llarg, que connecta el centre urbà amb el districte històric de al Ayjah. Em sembla que és l’únic pont penjant del país. 

Nosaltres vam agafar una barca per anar d’una banda a l’altra de la ciutat, pel que m’imagino que el pont encara no devia estar inaugurat.

El port de Sur havia sigut un important port de mercaderies; en elsegle VI es va començar a comerciar amb l’Àfrica Oriental.

A l’inici del segle XVI s’hi van establir els portuguesos fins que l’imam iarúbida Nasir ibn Murshid els va foragitar i va començar una renaixença econòmica, ja que al comerç amb l’Àfrica Oriental s’hi va sumar el comerç amb l’Índia i la Xina.

Sur era un lloc de referència per a la construcció de vaixells de fusta, els quals s’utilitzaven tant pel comerç com per la pesca de perles. Durant dos segles va ser el port de referència a la zona del golf d’Oman, però la prohibició del comerç d’esclaus pels britànics, els atacs wahhabites, i més tard l’obertura del canal de Suez, li va fer perdre el comerç amb l’Índia.

La ciutat va entrar en decadència de la que només es va recuperar als darrers anys del segle XX amb l’expansió industrial i econòmica del soldanat; el port i la mar continuen sent el motor de l’economia local ja que es manté l’activitat constructora de vaixells tradicionals.

Ha patit l’efecte de dos ciclons, el 2007 el cicló Gonu i el 2010 el cicló Phet.

Durant més de mil anys, aquesta ciutat enviava  vaixells de fusta a la mar Aràbiga i a l’oceà Índic, comerciant per rutes que arribaven a la costa suahili de l’Àfrica Oriental, als ports del subcontinent indi i a les illes del sud-est asiàtic. L’imperi marítim omanita es va construir sobre dhows, els vaixells de fusta tradicionals que encara es construeixen manualment aquí a Sur. Aquestes drassanes són un dels últims llocs al mon on encara es construeixen embarcacions tradicionals de fusta per a l’oceà amb tècniques centenàries.

Suposo que com que veníem seguint la costa, el primer que devíem trobar és el barri d’al Ayjah, on a l’extrem hi ha el far.

Al vespre la ciutat estava molt animada. L’activitat es para a les hore de més calor, d’una del migdia a cinc de la tarda, tots els establiments estan tancats. A partir de mitja tarda, quan ja no fa tanta calor la gent surt de casa, seuen als cafès, fan compres... Hi ha cafeteries en les que pots demanar el cafè des del cotxe.  

Aquí a Sur es veia força gent de pell fosca, diuen que son descendents d’antics esclaus, ja que aquesta ciutat era un dels ports de la ruta dels esclaus. Al vespre la majoria dels que estaven pel carrer eren homes; en algunes botigues, les venedores eren dones. També es veien dones conduint cotxes i també alguns cotxes d’autoescoles.

Em va fer gràcia un cartell en el que em sembla que es diu que no s’aboquin residus a mar obert.

Est de Turquia-23. Diyarbakir, districte de Sur i església ortodoxa siríaca

Després ens dirigim cap a l’església ortodoxa siríaca de la Verge Maria. Per arribar-hi, passem per carrerons estrets, amb cases mig enrunades, que recorda tota la violència que s’ha viscut en aquest barri, Sur. Quan vaig passar per aquí no era conscient de tot el que havien passat els seus habitants.

Arribem a l‘Església Ortodoxa Siríaca de Meryem Ana, o de la Verge Maria. Aquesta església es troba prop d’una de les portes de la muralla, la porta d’Urfa. Es va construir per primera vegada com a temple pagà, al segle I aC, i la construcció actual es remunta al segle III. Ha sobreviscut a diversos incendis i intents de destrucció. L’any 1304 es va restaurar per ubicar-hi el Patriarcat d’Antioquia, i va ser el centre de l’episcopat fins al 1933. Està sota la jurisdicció de l'arxidiòcesi siríaca de Mardin.

Quan Diyarbakir es coneixia amb el nom siríac Amida, va ser la seu d’alguns patriarques de l’Església Assíria de l’Est. D’aquí van sorgir molts teòlegs i patriarques famosos. En aquesta església hi ha moltes relíquies, com els ossos de l'apòstol Tomàs i Sant Jaume de Sarug. També es conserva una important col·lecció de manuscrits, que van des del segle VI fins al XX; hi ha bíblies, llibres litúrgics, literatura religiosa i un parell de textos científics.

El cristianisme siríac es va establir a la regió entre els segles I i IV dC, particularment entre els assiris de la ciutat. El primer bisbe documentat d'Amida va ser Simeó de l'Església Assíria d'Orient, que va participar en el Primer Concili de Nicea, l’any 325, en nom dels assiris.

Acaci d'Amida, va ser el bisbe de la ciutat del 400 al 425, durant el regnat de l’emperador romà Teodosi II. L’any 422 a la ciutat hi havia uns 7.000 perses, capturats pels romans, i que estaven en unes condicions deplorables. Els soldats no tenien intenció de tornar-los al seu país, així que Acaci va decidir vendre els vasos d'or i plata de l'església, per tal d’alliberar als presoners i enviar-los de retorn a la seva terra. Diuen que aquest gest va acabar amb les hostilitats entre l’Imperi Bizantí i l’Imperi Sassànida.

Molts bisbes de l'Imperi Bizantí van fugir davant la invasió persa de principis del segle VII, amb la consegüent expansió de l'Església jacobita, o església ortodoxa siríaca.

Al començament havia dit que la primera impressió de la ciutat no era molt bona, en canvi ara, després de tot el que he après llegint i escrivint aquestes pàgines,  mirant les fotografies i recordant, sense el cansament del moment, em sembla una ciutat molt interessant i que val la pena visitar amb calma, i si és possible amb menys calor.

A última hora de la tarda, vaig descobrir alguns racons més d'aquest districte tot tornantcap a l'hotel. 

De camí trobem la mesquita Fatih Paşa, que va ser la primera mesquita otomana que es va construir a la ciutat. El nom és el del mecenes, Bıyıklı Mehmed Paixà, també conegut com Fatih Paixà. Aquest va ser el general otomà que va conquerir la ciutat en el 1515. Actualment també se la coneix com la mesquita de la cúpula de plom.

A finals del 2015, va patir un incendi durant els enfrontaments entre l’exèrcit turc i el PKK.