Nord d'Albània i Montenegro-19. Tirana (Albània)

Abans d’entrar a la ciutat ens vam aturar per visitar un búnquer, el Bunk’Art. És un antic refugi nuclear sota la muntanya Dajti.

La vida a Tirana i a Albània, en general, ha estat marcada per Enver Hoxha. Era un militar i polític que va lluitar per l’alliberament d’Albània però que quan va arribar al poder, on va estar entre el 1944 i el 1985, es va convertir en un dictador. 

Va estar al poder fins a la seva mort. Durant la primera part del seu mandat establia aliances amb altres repúbliques i governs socialistes, però cada cop es va anar radicalitzant més, i entre el 1976 i el 1985 va aïllar totalment a Albània de la resta del mon. Això va provocar períodes de molta fam. 

Com a país declarat ateu es perseguia tot el que tingues alguna possible connotació religiosa; per exemple es van prohibir les barbes, o el menjar halal. Una de les seves obsessions era que els envaïssin, així que va omplir el país de búnquers. Se n’han comptabilitzat 173.000.

El búnquer que vam visitar actualment és un museu; era un dels refugis on tenia previst amagar-se Hoxha en cas de que esclatés una guerra nuclear. És un espai amb 102 habitacions, on s’hi podia instal·lar tot el govern. Hi havia oficines, dormitoris pels oficials, apartaments pels líders polítics, una cantina....

Té uns 3000 m2 distribuïts en diversos pisos. Va construir-se en la dècada del 1970 i la seva existència era secreta. Actualment hi ha diferents sales que expliquen la història d’Albània i també hi ha exposicions d’art.

L’entrada al búnquer es troba al costat d’una base militar que està en actiu, pel que hi ha vigilància i prohibició de fer fotografies, fins que no t’allunyes de la base militar.

Entres per un túnel, està tot molt ventilat, o sigui que no vaig tenir cap problema de claustrofòbia.

A part de les dependències del búnquer, hi ha sales en que expliquen la història, sobre la invasió italiana del 1939, sobre el període comunista, i molta informació sobre el període de la dictadura.

És una visita que impressiona. Pel contingut i per veure aquell palau subterrani, amagat, on hi havia de tot.

El 2 de desembre del 1945 es van fer eleccions per decidir quin tipus de govern es volia per Albània. Ara be, tant sols hi havia un partit , que evidentment va guanyar i el 10 de gener del 1946 es va declarar la República Popular Albanesa.

Hi ha una fotografia amb les dues urnes: una té el nom del candidat, l’altra no té cap cartell. Seria el vot en blanc, però votar en aquella urna equivalia a votar pel candidat del Front Democràtic, l’únic que es presentava.

Hi ha un espai dedicat a la memòria de tots els que van morir per construir aquests túnels.

Com he dit, és un museu en el que hi ha una mica de tot. Obres d’art, història del país i també sobre el mode de vida en l’època socialista, l’escola, les cases...

La sala d’actes és la més gran del búnquer. Era aquí on estava previst que es reunís el govern en cas de que esclatés una guerra. Em sembla que la idea de fer la seu del parlament fortificada la van agafar de Corea del Nord.

Hi ha una sala que representa un gimnàs d’escola, per posar de relleu l’obsessió que hi havia per l’esport en el període de la dictadura.

Vam estar una hora aproximadament fent la visita del búnquer. Després vam anar cap al centre de Tirana.

Havia estat a Tirana en el 2013 i en el 2017. En ambdós casos la visita va ser breu, a l’igual que ara. Potser per això no recordava gairebé res.

El primer que veiem és el parc Ismail Quemali, on hi ha una escultura de Ismail Qemal Vlora molt ala vora d’un petit búnquer. 

Qemali va néixer a Vlora en el 1844, quan aquesta població formava part de l’imperi otomà. Va ser un dels líders del nacionalisme albanès. Va tenir un paper clau en la declaració d’independència d’Albània el 28 de novembre del 1912, just abans de que esclatés la primera guerra dels Balcans. Va morir l’any 1919 i a títol pòstum va rebre la condecoració d’Heroi del Poble d’Albània i està considerat el fundador de la nació albanesa i per això arreu del país es troben escultures seves. 

Passem per la plaça dedicada a la Mare Teresa, una plaça en estil racionalista, un tant desangelada. Plaça més gran de la ciutat.

Després arribem a la plaça Skanderbeg, que és la plaça principal de Tirana. Com ja vaig explicar el nom de laplaça es deu a l’heroi nacional albanès, de la família Kastrioti, que tothom coneixia com Skanderbeg.

La plaça té uns 40.000 m2 i com és lògic hi ha una estàtua eqüestre de Skanderbeg.

Al voltant de la plaça hi ha molts edificis de l’època en la que es va dissenyar, durant l’ocupació italiana.

L’any 1917 els austríacs van construir aquí una plaça. L’any 1920 quan la ciutat es va convertir en capital es van fer diferents planificacions per la ciutat ja que havia crescut molt la seva població. Els edificis que hi havia durant la monarquia, entre el 1928 i el 1939, van desaparèixer majoritàriament en el període comunista. Al centre hi havia una font. On ara hi ha el palau de cultura en aquell temps hi havia el mercat, la catedral ortodoxa es trobava on hi ha ara un hotel i on hi ha el museu d’història hi havia l’ajuntament.

On ara hi ha el monument a Skanderbeg abans hi havia una estàtua de Stalin. Hi va haver també una estàtua de Enver Hoxha. L’any 1991 amb la caiguda del comunisme les manifestacions estudiantils van aconseguir la retirada de l’estàtua del dictador.

L’any 2017 es va reformar la plaça, diuen que és la zona de vianants més gran dels Balcans i ha rebut alguns premis i reconeixements.

La plaça no és plana sinó que té una certa forma piramidal, que gairebé no s’aprecia. Pel seu paviment s’han fet servir pedres de diferents llocs d’Albània i estan marcades indicant la seva procedència.

A la mateixa plaça hi ha una mesquita i la torre del rellotge.

La torre del rellotge té 35 metres d’altura. És el que queda d’una antiga torre otomana construïda en el 1821. El rellotge, alemany, es va col·locar l’any 1928. Després de la segona guerra mundial va caldre reconstruir-la ja que havia quedat malmesa.

En el moment en que es va construir aquesta torre era l’edifici més alt de la ciutat, però quan va estar acabada la mesquita el seu minaret és més alt.
Al costat hi ha la mesquita Eh’tm Bei, una petita joia que, tot i que ja l’havia vist anteriorment, va impressionar-me altre cop per la seva decoració.

És un dels centres religiosos més antics de Tirana; va ser construïda entre el 1789 i el 1821. Després de la segona guerra mundial va passar a ser la més important de la ciutat, ja que la del Suleyman Paixà havia quedat molt afectada per la guerra.

Una de les peculiaritats d’aquesta mesquita és que en la seva decoració apareixen flors i elements de la natura, cosa gens habitual en altres mesquites.

L’any 1967 a Tirana hi quedaven 28 mesquites, actualment en resten tan sols 8. Quan Albània va ser declarat país ateu es van destruir la majoria de mesquites i esglésies. Aquesta mesquita va estar tancada fins a la caiguda del comunisme.

En el deambular per la ciutat trobo l’escultura d’una dona, Geraldina Apponyi; no em sonava de res aquest nomo sigui que he hagut de buscar qui era i me n’he endut una bona sorpresa. És l’escultura de la reina Geraldina d’Albània, l’esposa del rei Zog I (aquest sí que ja m’havia aparegut en alguna cosa que havia llegit). Va néixer a l’agost del 1915 a Budapest i va morir en el 2002 aquí a Tirana.

Geraldina era filla d’un comte, el comte Gyula Apponyi de Nagyappony, d’aquí ve lo de Apponyi. La seva mare era americana, Gladys Virginia Stewart, filla d’un ric diplomàtic de Virginia.

Amb la caiguda de l’imperi austro-hongarès la família se’n va anar a viure a Suiza. Geraldina tenia tan sols 3 anys. L’any 1921 van tornar a Hongria però quan tres anys més tard va morir el pare, la vídua i els fills, es van traslladar a viure al sud de França on es va tornar a casar aquest cop amb un oficial francès. Als nens els van enviar a estudiar a Hongria i a les nenes les van enviar a Viena.

La família va començar a anar justa de diners i Geraldina es va haver de posar a treballar. Va ser l’any 1937 quan l’hi van presentar al rei Zog I, que havia vist una fotografia seva i v voler conèixer-la pel que la noia va anar a Albània i en pocs dies estaven ja compromesos.

Se la coneixia com “la rosa blanca d’Hongria” i abans del casament se la va nomenar princesa Geraldina d’Albània.

Es van casar en el 1938; em xoca que diuen que ella era catòlica i el rei era musulmà. Mussolini va assistir, entre d’altres personalitats, a la cerimònia. Hitler els hi havia regalat un cotxe Mercedes Benz descapotable amb el que van anar de lluna de mel.

Amb la invasió italiana d’Albània van marxar a l’exili, fent estada en diferents països. Van tenir un fill, el que seria el rei Leka I, proclamat rei pel govern monàrquic a l’exili.

L’any 2002 quan les lleis ja havien canviat, Geraldina va decidir tornar a Albània; va morir poc després, als 87 anys. Dos anys més tard, el seu net, el príncep Leka II d’Albània va acceptar a títol pòstum la Medalla de la Mare Teresa que li va concedir el govern albanès en reconeixement de la seva tasca caritativa pel poble albanès.

S’ha creat la Fundació Reina Geraldina que dona assistència als desvalguts, nens pobres, orfes i gent gran.

Després de la visita pel centre vaig anar a donar una volta pel barri de l’hotel, en direcció oposada al centre. Hi ha molts contrastos en els tipus d’edificis i per tot arreu han anat posant notes de color, per deixar enrere l’època en que tot era en gris.

Passejant per una gran avinguda, es pot veure una antiga locomotora de tren restaurada. Més o menys en aquesta zona es pot veure, per sota de la gran avinguda un altre barri, molt més pobre. Hi ha lones que més o menys tapen la visió. Recordo haver estat per aquí l’altre cop, em sembla que és un barri on s’hi ha anat instal·lant refugiats que arriben. Vist des de dalt m’ha semblat que està més buit que l’altre cop que l’havia vist, o almenys les cases o barraques que donen a aquesta banda. També m’ha semblat molt més descuidat del que el recordava.

Després vaig pels carrers de darrera l’hotel, trobo una madrassa i segueix havent-hi el contrast d’edificis de diferents estils.

Per acabar, just abans d’anar cap a l’aeroport vaig fotografiar una escultura gegantina que em va agradar i que estava en el passeig principal a tocar de l’hotel.

La visita de Tirana ha sigut molt incompleta; tant sols hi hem estat pel tema dels vols. De totes formes, tornar a una ciutat al cap d’uns anys sempre és interessant. I el que ha sigut nou per mi és la visita del búnquer.

17_Albània. Tirana

Vam arribar a Tirana a l’hora de dinar. Vam menjar en un local petit però bo. Hi havia albergínia, boles arròs, mongetes, pollastre i suposo que alguna cosa més però ja no ho recordo.

Després vam fer un recorregut per la ciutat; teníem unes poques hores ja que a la matinada teníem el vol de tornada. 

Aquesta ciutat es va fundar en el 1614 però no va ser fins al 1920 que es va convertir en la capital del país. Abans de la caiguda del comunisme (cap al 1990) la ciutat va patir important aldarulls. Després s’ha volgut netejar i embellir. Els edificis s’han pintat de colors, les lleres del riu Lana s’han rehabilitat. 

Vam començar per la plaça Skanderbeg, en honor del heroi nacional. Allà mateix hi ha la mesquita Et’hem Bey, que es va construir en el segle XVIII i va estar tancada durant le període comunista. Aquesta mesquita formava part d’un conjunt d’edificis entre els que hi havia el gran basar i una altra mesquita que va quedar destruïda durant la segona guerra mundial. 

L’interior està tot pintat i és molt bonic, encara que una mica carregat. De totes formes les pintures son originals, motius poc freqüents en altres mesquites. 

Seguint per l’avinguda vam trobar una escultura peculiar, d’un artista japonès, que diuen que simbolitza els núvols. Costa una mica de veure.

Més enllà s’arriba a la piràmide. És una construcció en forma de piràmide, construïda en el 1988, dissenyada pels fills d’Enver Hoxa. Va ser un museu sobre el llegat d’aquest dictador. Després del 1991, es va convertir en centre de conferencies i celebracions. La zona del voltant està enjardinada però el que es l’estructura a mi em va semblar un tant abandonada, amb un aspecte similar al que tenia fa tres o quatre anys. 

En una plaça hi ha també un búnquer restaurat. I passejant també s’arriba a la catedral, construïda en el 2001, de disseny curiós, molt moderna. De fet la zona per la que vam passejar era moderna, construccions noves, edificis cuidats, places amplies... 

La visita de la ciutat va ser massa breu i no vaig gaudir-la gaire ja que estava amb la grip. No vaig tenir esma ni d’arribar-me a veure el basar. La impressió va ser d’una ciutat modern, a amb molt moviment de gent, grans avingudes... Una ciutat que s’ha recuperat dels anys foscos de la dictadura. Clar que han passat ja més de 25 anys. 

L’altre cop que vaig estar per aquestes terres vaig llegir algunes novel·les de Ismail Kadare, que em van permetre conèixer els anys foscos. Aquest cop vaig buscar alguna obra més actual i vaig trobar la novel·la de Fatos Kongoli, Tirana Blues. La vaig trobar interessant. Aquest escriptor va néixer a Elbassan, en el 1944 i a part d’escriptor és matemàtic.

Albània_14: Tepelene i tornada a Tirana

Tornem cap a la carretera que va vorejant el riu Drino per anar cap a Tepelene. Per les carreteres de tot el país es troben molts búnquers. N’hi ha de dues mides: els grans eren pels militars, mentre que els petits eren pels civils, per les famílies. Hi caben unes 4 o 5 persones, i ens explicaven que havien d’estar agenollades. Però quan vaig entrar en un, s’hi cabia de peu. 

Enver Hoxha tenia una obsessió per la seguretat i molta por a una invasió, que no va arribar. Feien sovint simulacres i la gent tenia que anar a aquests búnquers. M’expliquen que han tingut una utilitat que no era la prevista: les parelles els han utilitzat per passar-hi l’estona, però ara la gent pensa que va ser una despesa inútil. Llegeixo que n’hi havia sis cents mil, una xifra increïble. Especialment es troben en la regió de Gjirokastér. 

Ens aturem a peu de carretera a veure’n un, i uns metres més enllà se’n veu un altre. Està descuidat i brut, però en el verd del terreny sobresurten relativament poc, i aquí i allà veus aquesta mena de xampinyons grisos. És impactant. 

Anem cap a Tepelena i una mica abans d’arribar-hi hi ha una altra font d’aigua. Tota la regió és rica en deus d’aigua. Precisament Tepelene és coneguda per la seva aigua mineral; en aquesta ciutat hi ha una planta embotelladora, d’una empresa local, que dsitribueix l’aigua per tot el país. La major part d’ampolles d’aigua que es troben son de marca tepelene. 

Tepelene està a la vora del riu Vjosë, que una mica més enllà s’ajunta amb el Drino, que és el riu que passa per Gjirokastër. Al centre de Tepelene hi ha una gran estàtua d’Ali Paixà. Com ja he comentat, el va trair el seu fill, que el va entregar als turcs. El seu cap el van enviar a Turquia ta a turqjia i el seu cos està a Albània. 

Aquí hi havia hagut camps de treball; el govern comunista hi enviava les famílies que volia fer desaparèixer o destruir. Hi ha força gent que va morir en aquest camp, sobretot nens i vells, que morien de còlera, de la duresa de les condicions de vida o senzillament de la misèria que patien. El camp es va tancar en el 1954. 

En el 1997, un comitè del poble es va fer amb el control de la ciutat de Tepelene i va alliberar un pres polític de l’oposició. Ràpidament el moviment de resistència es va estendre cap a Gjirokastër i des de Tepelene els hi subministraven les armes.

Continuem ruta fins a Fier on ens aturem a dinar. És un centre industrial, que té una refineria de petroli i una planta de tractament de gas natural. És una ciutat gran i molt embotellada. Malgrat el que diu el president, les carreteres no estan en molt bo estat, o al menys no totes. 

A Durrës, un dels ports importants, que es troba ja prop de Tirana, hi ha un excés de blocs d'apartaments. Al nord de la ciutat hi viuen els albano- kosovars i al sud els albanesos; molts dels apartaments d’albanesos son dels que viuen a l’estranger.

Arribem a Tirana. L'últim dia pel país. Anem a veure el búnquer que han condicionat per visitar i que l’acaben d’inaugurar. Es troba en un costat del parc; el dia que vam arribar al país, hi estaven treballant i em fa gràcia veure el canvi. Aquell dia, el primer, em va impressionar, ja que era el primer que veia, i així en plena ciutat em va sobtar. Després ja m’ha resultat una imatge familiar del país. Està il·luminat i es pot entrar a dins. És un dels petits, i tot i que deien que només s'hi pot estar de genolls jo hi puc estar dreta a dins però molt justa. Quan hi vam anar era el vespre i hi havia molta gent de la ciutat que anava visitar-lo. Al costat hi ha també un tros del mur de Berlín.

Pels carrers hi ha molta animació. Anem a la sky tower, un bar en l'últim pis d'un edifici dels més alts. El bar té les sortides a l’exterior tancades, o sigui que només es pot veure la vista a través dels vidres. Es veu la ciutat il·luminada i queda molt bonica. El bar és ple de joves, amb música i bon ambient. 

Anem a sopar a un restaurant que hi ha a la vora. És un restaurant elegant, amb música en directe: un noi i una noia tocant la guitarra. La clientela és majoritàriament gent del país, vestida de forma molt elegant. Després del sopar, en un entorn molt agradable i un menjar molt bo, ja només quedava el viatge de tornada. L’arribada a Barcelona i la nostàlgia per aquella terra i la seva gent. Ha sigut una gran descoberta i espero poder tornar per aquella regió i seguir aprenent de la seva història i la seva cultura.

Albània_Tirana_2

La ciutat de Tirana es troba a uns 100 metres sobre el nivell del mar, i les muntanyes que es veuen al voltant, tenen uns 1600 m, s’anomena Dajti, però com que està molt núvol gairebé no es veuen. Sortim a fer una visita ràpida per la ciutat. És l’hora en la que els nens i nenes van a l’escola, se’ls veu per tot arreu, amb les motxilles a l’esquena, en grups, alegres, com en qualsevol racó de mon. Tot i que és un país de majoria musulmana, molt poques dones van tapades. Suposo que és degut als anys de comunisme i imposició de l’ateisme. La gent pel carrer ens mira amb curiositat i simpatia, alguna persona gran s’atura a sentir-nos parlar, tot i que a la ciutat i la gent va atrafegada amunt i avall.

Al costat del riu hi ha un pont de pedra l’època otomana, anomenat també el pont dels curtidors, ja que es trobava en el barri dels treballadors d’aquest ram. En el seu temps connectava Tirana amb les terres altes de l’est, i s’utilitzava per poder transportat mercaderies diverses d’una banda i l’altre del riu, cap als mercats. Em sorprèn que queda gairebé paral·lel al curs del riu, o sigui que queda fora i mal orientat com perquè actualment pugui servir de pont, però llegeixo que en els anys 30 es va desviar el llit del riu i el pont va quedar en desús. Pel que diuen va passar uns anys que en no utilitzar-se va acabar sent un niu de porqueria i escombraries. Actualment està restaurat i net, és peatonal i en certa forma és la porta d’entrada al que queda de la ciutat antiga.

La ciutat va ser fundada en el 1614 per Suleiman Paixà, un general otomà i tot i que per aquí hi passaven diferents rutes de caravanes, la ciutat no va començar a créixer fins al segle XVIII. En el segle XIX tenia ja una certa importància a nivell cultural. En el 1889 es va començar a ensenyar la llengua albanesa. Ara be, quan va adquirir rellevància va ser quan es va convertir en la capital, en el 1920. Com ja he comentat, la seva situació és estratègica, més o menys al centre del país. La planificació i urbanització de la capital va tenir una gran influencia italiana; en el 1925 Mussolini tenia gran interès en controlar Albània, com el primer pas per tenir el control dels Balcans. Es va anar infiltrant poc a poc, va aconseguir un tracte pel que podia explotar els seus recursos minerals. I Albània va anar cedint-los-hi poder (banc nacional albanès, fundat per italians, monopoli del transport de mercaderies i gent, formació de la policia i militars...). El primer tractat de Tirana, entre Albània i Itàlia, es firma en el 1926. Albània signa el tractat ja que en el nord del país hi ha revoltes i necessita de l’ajuda d’Itàlia per mantenir el control de les seves fronteres. El tracta no beneficiava a Albània, que va anar acumulant deute pels préstecs fets per Itàlia per ajudar-la en el desenvolupament. En el 1939 Itàlia els amenaça amb la invasió si no paga una quantitat desorbitada. O sigui que Mussolini acaba entrant i annexionant-se el país. Molts dels edificis del centre son d’aquella època.

 Des del pont otomà surt un carrer peatonal que potser és de les parts més antigues de la ciutat. Hi ha restes de muralla i d’edificis més o menys antics. El carrer té una franja de colors variats per terra, amb bombetes incrustades del mateix color que la franja de color de les rajoles. Jo no ho vaig veure de nit però em van dir que queda molt bonic amb les llums de colors difoses, sorgint del terra.

Hi ha un edifici baixet, que és el Teatri Kombetar i Kukullave, un teatre infantil. El teatre el va fundar en el 1950,  un grup d’actors. L’edifici on està ubicat és un edifici amb història, ja que abans de la segona guerra mundial l’utilitzava el primer parlament albanès, entre el 1929 I el 1939. Després el va utilitzar l’assemblea feixista i es va utilitzar també com a club d’amistat entre Albània i la Unió Soviètica. La utilització d’aquest espai per instal·lar-hi el teatre de titelles i infantil va ser com a burla al seu passat. Hi ha espectacles de titelles, de màscares, de mims… diferents espectacles per nens, I va ser el primer teatre infantil que es va crear al país.

La majoria de cases tenen subterrani, i durant la guerra aquests subterranis servien de refugis. 

En un dels parcs veiem un petit búnquer, el primer que veurem al llarg del viatge. L’estaven arreglant per obrir-lo al públic. Even Hoxha tenia la obsessió de que els poguessin envair i amb aquesta por mantenia el seu control sobre la població i els va mantenir aïllats de mon.

Malgrat que fa mal temps, els colors a les façanes i decoracions de flors als carrers l’hi donen un toc alegre a la ciutat. Els carrers molt amples, molt espai per tot arreu. Però a la part del centre, que es per on passejo, està molt cuidada. Els edificis dels ministeris són de colors pastel taronja i ocre, i en forces llocs la bandera del país, vermella, amb una àliga bicèfala en negre al centre. per tot arreu les banderes vermelles amb l’àliga bicèfala, però sense corona ni ceptre, ja que no és una monarquia.

El centre de la ciutat és la plaça Skënderbeg, una plaça molt gran, enjardinada al centre, amb una gran estàtua d’aquest senyor, a cavall, en el centre. Skënderbeg és l’heroi nacional, ja que va lluitar contra l’imperi otomà per la independència del país.

En una banda de la plaça hi ha el museu nacional d’història; a la façana i ha un gran retaule, fet per la filla de Hoxha. Diuen que les faccions de les diferents figures que hi apareixen no diferencien entre homes i dones, perquè volia ressaltar que els dos sexes són iguals. Potser si que les figures femenines no tenen faccions massa delicades. No massa lluny, a la mateixa plaça hi ha l’edifici de l’òpera de fora no té gens d’encant, és molt quadrat i modern.

La mesquita d’Etem Bey contrasta amb els edificis més moderns de la zona. Es va construir entre el 1789 i el 1821 i és petitona però a mi em va agradar. I sorprèn que diuen que és la més gran d’Albània. Actualment, que hi ha majoria de població musulmana, reclamen la construcció d’una gran mesquita. Tant la façana com l’interior estan decorades amb motius florals, en els que s’hi poden veure les diferents plantes que es troben en la regió. A mi m’agrada, la trobo senzilla i delicada. Des de l’interior hi ha una escala per la que es puja a la galeria superior on resen les dones, però estava en obres pel que no hi vaig poder pujar. Durant l’època comunista va estar tancada i no es va tornar a obrir fins al 1991. Llavors van sorgir diferents centres de culte, de les diferents religions. Ara el 70% de la població es musulmana però m’expliquen que molts es van convertir perquè així gaudien d’avantatges fiscals.

En l’entorn de la plaça Skënderbeg contrasta la mesquita i sobretot el seu minaret estilitzat i la torra del rellotge que està just al seu costat. Aquesta torre la van pagar les famílies locals, en el 1928, i hi van posar un rellotge alemany, però va espatllar durant els enfrontaments del 1944. Actualment la maquinària és xinesa. Aquesta torre havia sigut, en el seu moment el punt més alt de la ciutat. 

Actualment a la ciutat hi ha diferents centres de culte; visitem la catedral ortodoxa, és molt moderna (em sembla que van dir que fa dos anys que va obrir les portes) i és de línies senzilles. Al del sostre hi ha un pantocràtor i com en totes les esglésies ortodoxes hi ha d’iconostasi al front. La trobo una mica freda i desolada, però potser és per lo nova que és, que es troba a faltar una mica de vida a l’interior.

En un parc, hi ha una mena de piràmide mig destruïda, que havia construït la filla de Even Hoxha i que va ser inaugurada en el 1988.La piràmide era una construcció mausoleu-museu dedicat al culte al dictador que havia mort en el 1985. Actualment el govern ha decidit  destruir-la i en aquest espai construir-hi alguna altra cosa. 

Llegeixo una noticia del 2011 que va ser aprovada la seva destrucció per 72 vots dels 140 diputats del partit democràtic i perquè els diputats de l’oposició socialista no anaven a l’hemicicle en protesta perquè consideraven que les eleccions del 2009 havien sigut fraudulentes. No sé si actualment ja hi van…Aquesta piràmide després va ser una discoteca, un centre cultural, un teatre… i ara esta abandonada a l’espera que es decideixi que es construeix. Pel que sembla, hi ha ciutadans però que s’oposen a que es destrueixi, ja que ho consideren un monument cultural.

La persecució de les religions a Albània va començar en el 1945. Es van expulsar religiosos i es van confiscar terrenys i edificis, i en el 1967 Hoxha declara oficialment que l’estat era ateu. Pel que llegeixo, sembla que en la constitució d’aquell any hi ha una frase que diu que està prohibida qualsevol activitat religiosa i també està prohibit fomentar la guerra. De les diferents religions els que ho van pagar més car van ser els catòlics, que considerava estrangers i enemics. Algunes esglésies van convertir-se en cinemes, una catedral en palau d’esports, des d’on predicava contra el catolicisme, altres edificis van ser destruïts.

En el 1990 hi va haver una missa il·legal en un cementiri catòlic i els 5000 feligresos que hi van anar van impedir que detinguessis al capellà. Això va obrir una escletxa en la persecució religiosa. La següent missa tenia ja 50.000 assistents. I després va caure el règim comunista.

La Piràmide

Els mercedes, el somni de molts albanesos. Abans nomes tenien cotxe els alts càrrecs del partit, i utilitzaven aquests cotxes. Quan va caure el règim tothom desitjava tenir un mercedes. Es poden veure mercedes de tota mena, de segona ma o de quarta, és igual, els cuiden, els mimen, hi ah tallers per tot arreu pels mercedes, centres de rentat... Diuen que l’avantatge que tenen enfront altres vehicles és que son molt resistents i suporten el maltracta que provoquen les carreteres del país, que no estan en massa bon estat. Els nois intenten que les noies es fixin en ells, rondant amunt i avall amb el cotxe, net i lluent, encara que no sigui nou.

L’aeroport de Tirana és l’aeroport Mare Teresa. L’hi tenen molta veneració ja que era albanesa, nascuda a Skopje, que ara forma part de Macedònia, en el 1910. En el 1951 va obtenir la nacionalitat india després d’estar vivint i treballant allà durant anys. A la seva mort i va haver un cert conflicte sobre on devia estar enterrada, Albània reclamava les seves despulles i Delhi s’hi va oposar rotundament.

Encara una última curiositat sobre la ciutat: té un carrer amb el nom de George Bush, diuen que és l’únic país europeu en que passa això.