En arribar ens van ensenyar el camí per poder creuar-la; hi ha
un pas subterrani i un altre per un pis superior. Tot i que està indicat, no em
resultava fàcil orientar-me i trobar la sortida correcta.
L’estació incorpora un centre comercial, un hotel, un cinema,
un gran magatzem, diverses instal·lacions governamentals locals.
El 1889, el ferrocarril va passar a formar part de la línia
principal cap a Tòquio (Línia Principal de Tokaido). Posteriorment, l’estació
es va convertir en la terminal de dues línies privades, el Ferrocarril de Nara
(1895, actual Línia Nara) i el Ferrocarril de Kyoto (1897, actual Línia
Sagano), que connectaven l’estació amb les regions sud i nord de la prefectura
de Kyoto, respectivament.
L’estació era espaiosa i estava dissenyada per acollir un gran
nombre de persones, però quan el 8 de gener de 1934 es van reunir allà uns
quants milers de persones, per acomiadar-se dels reclutes navals, van morir 77
persones aixafades.
L’any 1950 l’estació es va cremar i va quedar totalment
destruïda. Llavors es va substituir per una instal·lació de formigó més
utilitària, que es va acabar l’any 1952.
Les instal·lacions subterrànies de l’estació, incloent-hi el
centre comercial Porta sota la plaça de l’estació, es van construir quan es va
inaugurar el metro, en el 1981.
L’actual estació de Kyoto va ser dissenyada per l’arquitecte
Hiroshi Hara i es va inaugurar el 1997, commemorant el 1.200è aniversari de
Kyoto. Té 70 metres d’alçada i 470 metres d’est a oest; presenta una façana
cúbica lleugerament irregular de vidre sobre un marc d’acer. A mitjans de la
dècada de 1990, Kyoto era una de les ciutats menys modernes del Japó, gràcies
al gran nombre de llocs de patrimoni cultural, i els habitants locals força
reticents a una estructura futurista. Però quan l’estació ja estava acabada,
van començar a construir-se nous edificis de moltes plantes, culminant amb
l’edifici Kyocera de 20 plantes.