De camí cap a Cetinje ens vam desviar per anar a Rijeka Crnojevića, i abans d'arribar-hi hi ha un mirador des d’on hi ha una bonica vista sobre els meandres del riu que aporta
l’aigua al llac Skadar. En les giragonses que fa el curs del riu es formen
gairebé illes al mig.
Continuem fins a Rijeka Crnojevića, un
petit poble de muntanya molt tranquil, que es caracteritza pel seu riu i el pont
de pedra que el creua.
A l’edat mitjana Montenegro estava format per quatre unitats
territorials, una d’elles era Rijeka, que tenia el centre de poder en aquesta
població.
En un turó que queda per sobre de Rijeka Crnojevica hi havia la
població d’Obod, i en el segle XV el bisbat ortodoxa es va traslladar aquí. Degut
als enfrontaments i atacs per part dels otomans, Ivan Crnojević, un senyor
feudal del principat de zeta, va
fortificar la població i li va canviar el nom per l’actual.
No tinc clar quan és que la població es va estendre al peu del turó, i em sembla que va ser aquesta la
que va fortificar, o potser tot el conjunt. Va convertir aquesta població en
capital del seus dominis, fins a l’any 1482 en que davant els constants atacs
turcs va decidir traslladar-la fins a un lloc més segur, Cetinje.
Al
voltant del poble hi ha restes d’antigues fortaleses, però ara estan mig
camuflades entre la vegetació.
Va ser en aquest mateix segle que Gutenberg va inventar la
impremta; uns anys més tard, en el 1494, en aquesta població es va imprimir amb
caràcters ciríl·lics, el ciríl·lic Obod. Va ser un dels primers llocs dels
Balcans on es van imprimir documents en ciríl·lic.
El rei Nicolau I (1841-1921) i altres membres de la dinastia
Petrovic-Njegoš, venien aquí a passar l’hivern ja que el clima era millor que a
Cetinje, que es troba més a l’interior del país. Llegeixo que un dels edificis
més antics que es conserven, i que no vaig veure, era la casa del príncep-bisbe
Pere I (1741-1830).
El pont en pedra que creua el riu es va construir en el 1853,
durant el regnat del príncep-bisbe Danilo I; el va fer construir en memòria del
seu pare Stanko Petrović.
Hi ha un altre pont, en direcció a la població de Virpazar (una
altra població a la riba del llac Skadar) que es va construir en el 1905, quan
governava el príncep Nicolau.
En els segles XIX i començaments del XX en el riu Crnojevic hi
havia un mercat important, un dels més importants d’aquesta part dels Balcans.
Aquí coincidien mercaders i població de les diferents religions: musulmans,
jueus i cristians.
Una de les industries més importants d’aquesta població va ser,
fins a la guerra dels Balcans, la captura de peix d’aigua dolça, del llac. Això
va fer que Rijeka Crnojevića fos una població pròspera; encara existeix
l’antiga factoria de peix, Ribastvo i aquí es va obrir la primera farmàcia de
Montenegro i també la primera armeria.
A començaments del segle XX a la vora del riu hi havia la
factoria Marica, que produïa perles de nacre a partir d’escates de peix.
En els segles XIX i XX aquesta població tenia el port més gran
de Montenegro i era un important centre comercial. Un dels productes més
cotitzats i de gran demanda era el “bleak” fumat. No he aconseguit trobar el
nom en català, però diuen que se’l coneix també com sardina d’aigua dolça.
Aquesta sardina és el peix d’aigua dolça
més important de Montenegro. Es consumeix fregit,
quan és fresc,
o be fumat. En el llac
també hi ha la carpa.
Durant segles, l’economia d’aquesta població es basava sobretot
en aquests dos peixos del llac. Aquí hi vivien comunitats de pescadors i van
anar sorgint factories relacionades amb el peix. Aquestes sardines a l’hivern
es desplacen en grup fins als oka, uns llocs concrets del llac on hi arriba de
forma subterrània, aigua fresca i neta. I és en aquests punts on es procedeix a
la seva captura.
En el
segle XIX aquest peix era molt apreciat a la cort austríaca, on se’l coneixia
amb el nom de la sardina del llac Skadar. De fet, en tota Àustria era molt
sol·licitat i hi havia un bon volum d’exportacions d’aquest peix.
