Pakistan-59. Thatta, mesquita Xa Jahan

La importància de Thatta al llarg de la història ha vingut marcada per la seva proximitat al riu Indus. L’Indus ha anat canviant el seu curs amb el temps, quan passava prop de la ciutat, aquesta tenia rellevància i la perdia quan el curs del riu se n’allunyava.

Es diu que Thatta podria ser el lloc de l’antiga Patala, el principal port de l’Indus en temps d’Alexandre el Gran, tot i que encara no està clar. Abans, els hindús l’anomenaven Sarnee Nagar, però el 332 aC, els grecs la van anomenar Pattala o Patala, i més tard en el període mogol es va convertir en Nagar Tatta.

Muhammad bin Qasim va capturar la regió el 711 després de derrotar el raja local en una batalla al nord de Thatta. En el moment de les conquestes omeies, a la regió del Sind hi vivien petites tribus seminòmades i les religions majoritàries eren l’hinduisme i budisme. La conquesta omeia va introduir l’islam a la regió.

A principis del segle XI Mahmud de Ghazna va envair el Sind, començant el període gaznèvida, amb Abdul Razzaq com a governador de Thatta en el 1026.

L’any 1051 el cap local Ibn Sumar, llavors governant de Multan, va prendre el poder al Sind i va fundar la dinastia Sumra, que va governar des de Thatta durant els següents 300 anys.

Sota el govern de Sumra, la població xiïta ismaïlita de Thatta gaudia d’una protecció especial. La dinastia Sumra va començar el seu declivi al segle XIII, tot i que Thatta i el delta de l’Indus van continuar sent els seus darrers bastions de poder fins a mitjans del segle XIV.

El 1351, la dinastia Samma, d’ascendència rajput de Sehwan, es va apoderar de la ciutat i la va convertir també en la seva capital.

Ja he comentat abans que el cementiri de Sonda és del període dels Samma. I la necròpolis que va agafar molta importància en aquella època va ser la de Thatta, la necròpolis de Makli. 

El soldà de Delhi Muhammad bin Tughluq va intentar capturar Thatta i va morir en la campanya militar l’any 1351. El seu successor, Firuz Shah Tughlaq, també va intentar sotmetre la ciutat, va fer dos intents, en em 1361 i 1365, tots dos sense èxit. 

La dinastia Samma es va acabar en el 1520 quan el governant Samma Jam Feroz va ser derrotat per Shah Beg de la dinastia Arghun. La dinastia Arghun va governar el Soldanat del Sind des del 1520 al 1554. A la mort del darrer governant d’aquesta dinastia el va succeir la branca dels Tarkhun, que van estar al poder del 1554 al 1593, quan l’emperador mogol Akbar va annexionar el Sind al seu imperi.

L’any 1555 el governant Tarkhun, Muhammad Isa Tarkhun (Mirza Isa Khan I), es va veure amb dificultats per controlar els problemes al Sind i va demanar ajuda als portuguesos. Quan van arribar els 700 soldats portuguesos, en 28 vaixells, Isa Khan I ja havia resolt el conflicte. Suposo que és per això que els tarkhuns es van negar a pagar als soldats portuguesos, que van arribar quan ja no hi havia res a fer. El cas és que els soldats portuguesos van saquejar la ciutat, robant el seu enorme tresor d’or i matant a molts habitants.

Malgrat el saqueig de la ciutat, Thatta seguia sent una de les ciutats més riques d’Orient.

La relació dels portuguesos amb el Sind havia començat a principis del segle XVI, quan l’any 1507 Afonso de Albuquerque va conquerir Ormuz i els comerciants portuguesos van crear a la ciutat una fàbrica (feitoria); i a finals del segle XVI s’hi va establir un orde religiós, Orde Secular de Carmelites Descalços.

A partir de 1592, durant el regnat de l’emperador Akbar, Thatta va ser governada per l’Imperi Mogol des d’Agra, i això va provocar un declivi en la prosperitat de la ciutat, ja que part del comerç es va desplaçar cap a altres ports mogols.

Xa Jahan, el que seria el cinquè emperador mogol de l’Índia, quan encara era príncep es va refugiar aquí. L‘any 1637 la ciutat va quedar gairebé destruïda per una tempesta. En el procés de reconstrucció de la ciutat, l’any 1647 com a mostra d’agraïment per l’hospitalitat rebuda quan era príncep, Xa Jahan va oferir a la ciutat la mesquita que du el seu nom; la mesquita no es va completar del tot fins al 1659, quan ja regnava el seu fill Aurangzeb. Aurangzeb també havia viscut a Thatta durant algun temps, quan era governador del baix Sind.

Thatta va recuperar part de la seva prosperitat amb l’arribada dels comerciants europeus. Entre 1652 i 1660, la Companyia Holandesa de les Índies Orientals tenia una petita fàbrica (comptoir) a Thatta. Aquesta competia amb l’anglesa, que es va establir el 1635 i es va tancar el 1662. A la dècada de 1650 a la ciutat hi havia uns 2.000 telers que produïen tela que s’exportava a l’Àsia i a Portugal. També hi havia una pròspera indústria de teixit de seda, així com productes de cuir que s’exportaven a tot el sud d’Àsia.

El renaixement de Thatta va ser de curta durada, ja que en la segona meitat del segle XVII es va modificar el curs del riu Indus, passant més a l’est i això va provocar l’abandonament de la ciutat com a port marítim. Tot i això, els comerciants hindús de la ciutat van continuar jugant un paper important en el comerç i van començar a utilitzar els seus propis vaixells en lloc de dependre dels vaixells europeus per al comerç.

Els Kalhora que des de mitjans del segle XVI havien governat a l’alt Sind, l’any 1736 van aconseguir fer-se amb el control de Thatta i van dividir el Sind, en l’alt Sind i baix Sind. Primer van mantenir Thatta com la capital però en el 1789 la van traslladar a Hyderabad.

La importància comercial de Thatta anava minvant ja que bona part de les classes comercials de la ciutat es van traslladar a Nerunkot al nord del Sind, o a Gujarat. En no ser la capital, tampoc va millorar massa durant el període Talpur, ni després dirant l’Imperi Britànica que va traslladar la capital del Sind d’Hyderabad a Karachi.

A la dècada de 1970, sota el govern de Zulfiqar Ali Bhutto, es van restaurar molts dels monuments de la ciutat i part de la indústria es va traslladar aquí.

En arribar a Thatta el primer que anem a visitar és la mesquita Xa Jahan.

Aquesta mesquita es va construir en època de l’emperador mogol Xa Jahan, el fill i successor de Jahangir.

Si ho tinc ben entès, Xa Jahan es va rebel·lar contra el seu pare, l’emperador Jahangir, i es va refugiar en aquesta ciutat. Va quedar impressionat per l’hospitalitat que va rebre de la gent del Sind i va com a mostra d’agraïment va ordenar la construcció de la mesquita. 

Diuen que amb aquesta construcció també volia ajudar en el procés de reconstrucció de la ciutat que havia quedat molt malmesa, després de la gran tempesta que va afectar a tota la regió, l’any 1637.

Les campanyes que va fer per Àsia Central van influir en l’estil arquitectònic de la mesquita. Es va dissenyar poc desprésdelaseva campanya prop de Samarcanda.

Les inscripcions perses que hi ha indiquen que va ser construïda entre 1644 i 1647, durant el regnat de l’emperador mogol Xa Jahan. Hi ha un afegit posterior, del 1659, durant el regnat de l’emperador Saiqa Vakil.

El mihrab de la mesquita inicialment s’havia alineat de forma incorrecta amb la Meca. Es diu que els planificadors de la mesquita van recórrer al místic sufí, Makhdum Nooh, que està enterrat a una ciutat propera, Hala, per corregir l’alineació. La tradició popular sosté que Makhdum Nooh va corregir l’error de la nit al dia amb el poder de la seva oració, assegurant així el seu estatus com a sant. Llegendes apart, els registres històrics mostren que el mihrab de la mesquita havia estat reconstruït un segle després de la construcció de la mesquita.

L’estil arquitectònic de la mesquita està molt influenciat pels estils turc i persa. La mesquita es caracteritza per una extensa maçoneria i l’ús de rajoles blaves, ambdues directament influenciades pels estils arquitectònics timúrides de l’Àsia Central; els governants tarkhans ja provenien d’aquesta regió.

L’ús profús de rajoles es considera la mostra més elaborada de rajoles del subcontinent indi. En aquesta mesquita no hi ha frescos, a diferència de la mesquita Wazir Khan de Lahore, que era també de l’època de Xa Jahan.

La cúpula principal de la mesquita té rajoles blaves i blanques disposades en un patró estrellat per representar el cel nocturn. A les parets hi ha rajoles cal·ligràfiques.

Les rajoles de la mesquita són de diferents colors: blau cobalt, turquesa, violeta de manganès i blanques.

A diferència de la mesquita de Lahore, en que cada rajola és d’un color, aquí cada rajola té més d’un color. L’ús de rajoles multicolors i patrons florals reflecteix les influències perses kashani.

A part de les rajoles també destaca la seva maçoneria, amb una disposició dels maons amb patrons geomètrics. Aquest era un element decoratiu inusual en les mesquites de l’època mogol.

On més destaca el treball de maó és a les arcades que envolten el pati central. El anells concèntrics de maó s’utilitzen per embellir la part inferior de les cúpules perifèriques.

El mihrab de la mesquita presenta pantalles perforades, un element que s’utilitza habitualment en els monuments funeraris mogols, però inusual en les mesquites mogols.

La mesquita té una acústica excel·lent; les oracions a la sala d’oració principal es poden escoltar a tot l’edifici.

La mesquita és inusual per la seva manca de minarets. Té un total de 93 cúpules, la major quantitat de qualsevol estructura al Pakistan. Ens van dir que s’havia construït en forma de caravanserrall.

Es van realitzar obres de restauració l’any 1692, per part de l’emperador Aurangzeb, i més tard, en el 1812, per Murad Ali Khan Talpur.

Pakistan-58. Cementiri de Sonda. Baix Sind.

Comencem la darrera etapa del viatge; sortim d’Hyderabad per anar a Karachi, però no anem directament sinó que ens desviem una mica per veure alguns cementiris pel camí.

La primera parada que fem és per visitar el cementiri de Sonda o Soonda, ho he trobat escrit de les dues formes.

En diuen cementiri però no és cap recinte tancat, sinó que hi ha un ampli descampat amb tombes disperses, algunes molt deteriorades, fragments escampats aquí i allà, i algunes que es conserven en bon estat, o potser les han restaurat.

No gaire lluny d’aquest descampat deu passar el camí que du a una font o un pou, ja que hi ha força trànsit de dones amb recipients acolorits al cap.

El poble de Sonda es troba a 36 km de Thatta, que va ser la capital de la dinastia Samma. Aquesta dinastia va governar el soldanat del Sind des del 1351 al 1524; fins al 1388 tributària del soldanat de Delhi i després independent. L’any 1524 va ser reemplaçada per la dinastia Arghun.

Els governants Samma, coneguts per les seves reformes administratives i pel mecenatge de les arts, van tenir un paper important en la configuració del paisatge cultural de Sind. Els seus governants tenien el títol de jam, equivalent a rei o soldà.

Es diu que va ser un membre d’aquesta dinastia, Jam Tamachi (1367-1379), el que va fundar el poble de Sonda.

Era una dinastia musulmana i sembla que en aquest poble hi vivien algunes famílies nobles molt pietoses i santes, que eren molt apreciats pels musulmans. Per això després de la seva mort la gent venia a visitar les seves tombes.

Les tombes que hi ha en aquest cementiri corresponen a l’època de la dinastia Samma, de quan estava en el seu millor moment. Per a la construcció de les tombes es va fer servir la pedra groguenca de les muntanyes veïnes, em sembla que és gres.

Destaquen que hi ha tombes d’homes i dones, de criatures, de guerrers i de gent corrent. Algunes estan agrupades sobre un pedestal. El que és impressionant són els relleus i gravats que hi ha. A partir del que es representa en aquests relleus es dedueix si la persona enterrada era un home o una dona, el rang i a què es dedicava.

En les tombes de les dones hi ha representades joies, com ara braçalets, collarets, arracades i turmelleres.

En les dels homes hi ha representacions de soldats a cavall, guerrers i arquers. En algunes es veuen gravades serps i espases, i diuen que potser també corresponen a soldats i guerrers. Algunes tenen un turbant representant que la persona enterrada allà és un home.

La diferència de rang en els guerres pot venir representada per lloses verticals que s’han trobat en algunes tombes, i que representen un guerrer a cavall brandant una espasa.

En una parella les tombes de l’home i de la dona es troben a la mateixa alçada i tenen la mateixa mida. Les dels fills més avall i més petites. Les de personal de servei deuen ser les més senzilles.

Amb el pas dels segles s’han fet molt malbé, en part per les inclemències del temps, però també per vandalisme i saqueig. He llegit que lloses de pedra trencades de les tombes es regalaven per obtenir favors, i que es feien servir per decorar cases particulars. 

Quan vam venir aquí ens van parlar de la tribu Jokhio, que eren nòmades del desert del Balutxistan que es van instal·lar al Sind i van adoptar-ne la llengua.

Els Jokhio són una tribu Samma del Sind. Van ser una tribu poderosa que va tenir gran importància política en el Raj Sind britànic.

Les tombes de Chaukhandi, que anem a visitar més tard són d’aquesta tribu, i les tombes de Sonda s’assemblen a les de Chaukhandi, per tant penso que potser era la mateixa tribu Jokhio la que les va construir.

L’existència de la tribu Jokhio es remunta a principis del segle XII, però quan van tenir un paper important en la història va ser en el segle XIII durant la lluita pel poder entre el governant del moment, el rei Dari, i els Kalhora. Van tenir també importància durant la dinastia Talpur, en el segle XIX.

Entre el segle XVI i XVIII molts Jokhios venien cap a la costa per a ser-hi enterrats. Suposo quemoltes de les tombes senzilles que es veuen en aquest descampat són d’ells.

 

Pakistan-57. Hyderabad: basar Shahi i torre Naval Rai

El mot Shahi deriva de Shah, que significa rei. Se’l coneix com a basar Shahi ja que es va establir en època dels Kalhora, quan van traslladar aquí al capital i van persuadir a molts comerciants perquè vinguessin aquí a fer els seus negocis.

Aquesta és una de les zones més antigues de la ciutat i també el mercat més barat.

Abans de la partició la ciutat tenia molts edificis senyorials, bona part de la població vivia bé i la classe hindú educada va decidir crear institucions per al futur de les properes generacions. Actualment queden molt pocs edificis i institucions d’aquell temps. De totes formes, passejant pel basar encara es poden veure alguns antics edificis amb balcons tallats en fusta.

El mercat Shahi, és un dels mercats més llargs d’Àsia (2 km). En un extrem del mercat hi ha la torre del rellotge.

La torre del rellotge es va construir molt abans de la partició del subcontinent indi, en el 1914. Naval Rai era un recaptador d’impostos del Raj britànic i va ser en reconeixement als seus serveis que l’administració britànica li va posar el seu nom a la torre. En la mateixa època es va construir el mercat de peix i de carn. Les pedres utilitzades per a la construcció es van portar de Delhi. En la dècada de 1990 es van renovar la torre i els seus voltants.