Nepal-7. Apropant-nos al Mustang, província de Gandaki

Arribar a l'antic regne de Mustang és laboriós. Vam dedicar un dia per anar de Kàtmandu a Pokhara en autobús; són uns 200 Km, però vam trigar deu hores i mitja en arribar. Quan vam arribar ja era fosc. 

No tinc ni una fotografia d’aquest trajecte. Hi havia molt embotellament, molt trànsit, camions, busos, motos, i molt fum. El paisatge no el vaig trobar massa bonic. La cosa millora una mica després de passar un coll. En algun moment es van veure els Anapurnes. Quan s’arriba prop de Pokhara torna a haver-hi trànsit i caos.

Vam parar a dinar pelcamí, en un restaurant de carretera. És on para tothom, autobusos, camions, cotxes i motos. Estava molt ple però anaven prou ràpid, ja que era un bufet, passaves amb el plat i demanaves el que volies del que estava exposat.

Nepal té set províncies, i cada província està dividida en districtes. Kàtmandu es troba ala província de Bagmati i Pokhara a la província de Gandaki, de la que n’és la capital.

La província de Gandaki està dividida en diferents districtes, sent un d’ells, el que es troba més al nord tocant al Tibet, el districte de Mustang.

Al matí següent vam sortir de Pokhara per anar cap a Lete, aquest cop ja amb 4x4. 

És un altre dia molt llarg de ruta i ple d’entrebancs, però com que el paisatge és més bonic ho porto millor. 

En principi fins a Beni hi ha carretera asfaltada, però em sembla que estava tallada i vam haver d’agafar-ne una altra. Un cop a Beni, que es troba a 927 metres d’altitud, se segueix per pista, vorejant el riu Gandaki, fins arribar a Tatopani, que està ja a 2600 metres d’altitud. 

Tatopani és un centre d’aigües termals, però no hi vam parar, ho vam deixar per la tornada,si anàvem més folgats de temps. Des de Taropani vam continuar la ruta fins a Lete on vam dormir. 

En teoria eren 120 Km, i s’hauria d’haver trigat unes 4 o 5 hores. Amb el canvi de carretera, suposo que era més llarg. Vam trigar 13 hores en arribar a Lete. La carretera i les pistes havien estat tancades durant dos dies per culpa d’esllavissades. Era el primer dia que s’obria al trànsit, o sigui que hi havia molta gent acumulada; estava oberta al pas però seguien en molt mal estat. Circular era dificultós, ja que en molts trams només podia circular un vehicle, alternant els que anaven en un sentit i els que anaven en l’altra. Les motos eren un incordi, però els que realment bloquejaven eren els camions i busos.

Havien sigut les festes, per tant hi havia molta gent que s’havia desplaçat a veure la família i ara tornaven cap a la seva residència habitual. Això també feia augmentar el trànsit. I els busos regulars, acumulats durant dos dies....

En els llocs parcialment inundats, aquests vehicles grans tenien seriosos problemes per passar.

De tant en tant hi havia un tram més o menys bo i es podia circular durant un quart d’hora sense aturar-se.

De totes formes, tot i que era pesat em va agradar molt més que el tram de Kàtmandu a Pokhara. Aquí veies l’ambient d’aquesta zona del país, les condicions de vida, els entrebancs amb què es deuen trobar sovint... M’ho vaig prendre com part del viatge, experiències del viatge.

També he de dir que ho vam fer més relaxadament, vam parar per fer alguna fotografia i una breu visita, a part de la parada per dinar.

Just sortint de Pokhara vam poder fer la primera fotografia del massís de l’Annapurna. El Machapuchare, en forma de cua de peix, i que no s’ha escalat mai ,ja que està prohibit accedir-hi; és una muntanya que es considera sagrada. També es veu un dels Annapurnes, ja que hi ha diferents pics, el més alt és l’Annapurna I, que té 8091 metres. El nom d’Annapurna vé del sànscrit i vol dir deessa de les collites.

Després d’un dia sense fer cap fotografia, la vista de l’Himàlaia em va permetre treure’m el cuquet.  

Ens aturem al pont daurat sobre el riu Kaligandaki, el Gandaki Golden Bridge. És un pont per vianants que té 567 metres de llargada. Es troba 122 metres per sobre del riu. Fins al maig del 2022 era el pont d’aquest tipus més llarg, però ara és el segon, ja que n’hi ha un demés llarg ala República Txeca.

Llegeixo que pot suportar el pes d’unes 612 persones al mateix temps.

Em sembla que es va inaugurar l’any 2020, i abans de la inauguració oficial la gent ja hi circulava. Serveix per unir les poblacions a banda i banda del riu, però també és una atracció pels turistes, tant si són nacionals com estrangers.

El riu Kali Gandaki neix prop del Tibet, al Mustang, en una glacera a 6268 metres. Llegeixo que la conca del Gandaki té més de mil glaceres i més de tres-cents llacs. 

Vam creuar el pont, va ser el primer d’aquest tipus que creuàvem; fa una certa impressió, ja que es belluga. Aquest no costava cap esforç creuar-lo, a diferència dels altres que vam passar, que estaven a més altitud. En aquests ponts, la part central està més baixa que els dos extrems, per tant quan el creues, primer tens una mica de baixada i després pujada. Quan estàs per sobre dels 3000 metres això es nota. És impressionant veure-les creuar el pont amb aquest carregament.

Fins aquí havíem anat més o menys bé, i encara vam fer un tram més sense massa dificultats, abans de començar les aturades. Jo sóc de les que de seguida baixen del cotxe per anar a veure què passa; m’agrada observar a la gent i a vegades també és una forma d’establir contacte amb ells.

Vam dinar a quatre de la tarda; en el camí no hi ha gaires llocs on aturar-se. Vam prendre el dal bhat, que és el tipic de per aquí, una mena de plat combinat, que es basa en arròs blanc (bhat) i llenties (dhal) acompanyat de verduretes o en alguns casos una mica de pollastre guisat. En el centre del plat hi ha l’arròs, al voltant un petit bol amb la sopa de llenties, i diferents muntanyetes amb vegetals, alguns picants. Sovint també va acompanyat d’un pa dels d’aquí, cruixent. Es pot repetir de tot, menys del tall. En aquests llocs de carretera, és l’únic que tenen per menjar. El dal bhat el trobes per tot arreu.

Després de la breu parada per menjar vam continuar ruta i també nous embussos per esllavissades i aigua a la pista.

Com deia abans, es va seguint el riu Kali Gandaki, en algun punt la gorja és força estreta. Es diu que és la gorja més fonda del món,ja que està flanquejada per dos dels grans pics de l’Himàlaia, el Dhaulagiri (8167 m) i l’Annapurna (8091 m). En aquest tram el riu està a 2520 metres.

A mesura que baixava el sol començava a refrescar. En el darrer tram complicat, que ens va retenir més d’una hora, hi va haver gent que va optar per creuar el pas a peu. Se’ns va fer de nit esperant per poder passar; feia fred i va acabar plovent.

Hi havia moltes motos. Alguns duien bosses de plàstic per protegir el calçat. En molts trams havien de passar per fang, o directament per aigua. Feia patir veure’ls, no eren fàcils les maniobres, ja que a vegades calia anar endavant i endarrere, amb el que aquesta maniobra calia fer-la de forma manual, algú havia d'estirar la moto per darrere. 

En molts casos anaven dues persones, i curiosament, només el conductor duia casc.

En general la gent s’ho prenia amb filosofia. Hi havia alguns espontanis que es posaven a dirigir les operacions. Eren conductors dels vehicles aturats en un o l’altre cantó. En algun moment va aparèixer alguna «autoritat del trànsit» que es va passar l’estona tocant el xiulet. Estava al mateix lloc que jo, o sigui que intentava dirigir l’operació des de lluny.

Vam arribar a Lete ja de nit. Ens allotjàvem al See You Lodge. Vam sopar una thukpa, que és una sopa de fideus i verdures, molt consistent.

Lete es troba en el districte de Mustang, en el baix Mustang. És la zona del Dhaulagiri. El Dhaulagiri i l’Annapurna estan separats tan sols per 34 Km, i entre ells passa el riu kali gandaki, que comhe comentat abans,és la gorja més fonda del mon.

A part del Dhaulagiri i l’Annapurna des d’aquesta població també es veu el Nilgiri. El Nilgiri són tres pics del massís de l’Annapurna; el més alt té 7061 metres i els altres dos lleugerament per sota dels set mil metres.

Havíem arribat tard a la nit i per tant, no sabíem massa be què teníem al voltant. Així que al matí vam tenir una grata sorpresa en veure els grans pics que ens envoltaven. Feia molt de fred, però valia la pena contemplar el que ens envoltava.

Al baix Mustang,les construccions són de pedra; veurem que canvia a mesura que anem pujant cap al nord.