divendres, 20 de gener de 2023

Nepal- 8. De Lete a Kagbeni. Mustang

Llevar-se a Lete és genial per la vista. Abans d’esmorzar vaig sortir a fora, feia molt fred, però valia la pena. Les vistes sosbre els grans pics del voltant són impressionants. Es veia el Dhaulagiri, el Nilgiri i l’Annapurna.

El Dhaulagiri és el setè pic més alt del món, 8167 metres sobre el nivell del mar. El seu descobriment, per part dels occidentals, es va fer l’any 1808. En aquell moment es va considerar la muntanya més alta del mon, substituint al Chimborazo, a l’Equador, que té 6310 metres d’altitud. Al cap de trenta anys es va descobrir un nou pic que el va desbancar, ja que era més alt, el Kanchenjunga amb 8586 metres.

Pel que fa a l’Annapurna, l’Annapurna I, amb 8091 metres, és el desè pic més alt del planeta i va ser la primera muntanya de més de vuit mil metres en ser conquerida, l’any 1950. El Nilguiri forma part del massis de l’Annapurna.

Avui anem de Lete a Kagbeni, passant per Ghasa, Marpha i Jomson. Vam sortir a peu de Lete, cosa que va anar bé per entrar en calor. Fins a l’hora del te a mig matí a Tukuche, vam anar alternant caminades i cotxe. Vam poder passejar per un poble, em sembla que era Larjung i un altre que em sembla que era Kowang.

La paraula Mustang vol dir plana fèrtil. La seu central del districte està a Jomson, on hi ha un aeroport.

El districte de Mustang és una de les àrees més remotes del Nepal. La part més baixa es troba a 1372 metres i el punt més alt és el pic del Dhaulagiri, a 8167 metres. El Kora La, que es troba a 4660 metres d’altitud, és el pas més baix que es pot creuar en vehicle, entre l’altiplà tibetà i el subcontinent indi.

El Mustang té dues parts més o menys diferenciades: l’alt Mustang i el baix Mustang. L’antic regne de Mustang, o de Lo, corresponia a l’actual alt Mustang. El nom de Mustang deriva de Manthang, la capital de l’antic regne. En realitat Mustang és el nom que li van donar els estrangers, ja que per la població local, els loba, era el regne de Lo, i la capital Lo-Manthang.

Quan es mira el mapa es veu que el territori del Mustang s’endinsa en el Tibet, quedant envoltat per tres bandes pel Tibet. També està flanquejat per elevades muntanyes, que fan de barrera natural a la pluja, pel que el terreny és àrid i amb poca terra cultivable.

Els estudis arqueològics a l’alt Mustang han posat de manifest que en les coves de la vall de Muktinath ja hi havia assentaments humans al voltant del 4000 aC.

L’alt Mustang va ser un regne d’accés restringit i una àrea desmilitaritzada fins a l’any 1992. Per això és una zona que ha conservat la cultura, llengua i tradició sense influències externes. 

Del districte de Mustang, els dos terços superiors (tocant al Tibet) corresponen a l’alt Mustang, i els seus habitants són els loba. El terç restant, al sud, correspon al baix Mustang, i està habitat majoritàriament pels thakali; la seva cultura combina elements de la cultura tibetana i nepalesa.

El riu Kali Gandaki té un paper rellevant en el Mustang, ja que la major part de població viu a prop seu, i com ja vaig comentar, el nostre recorregut va seguint aquest riu.

Aquesta zona encara és el baix Mustang, amb cases en pedra, a diferència del nord, que són de tova.

En molts llocs es poden veure estructures en pedra, que tenen inserides diverses rodes de pregària. El conjunt està cobert amb una mena de teulada. I en un dels extrems tenen una pedra gravada.

Aquí al Mustang, bona part d’aquestes estructures estan força malmeses. Suposo que són molt antigues i no han tingut un bon manteniment, necessari en aquests llocs amb unes condicions climàtiques dures.

Aquesta és una terra de pomes; hi ha pomeres de fruita groga i de fruita vermella. Em va sorprendre molt trobar pomeres a aquestes altures, n’hi ha fins i tot a 3500 metres. Aixòm’intrigava o sigui que he cercat informació sobre les pomeres i resulta que a l’hivern cal que estiguin elmàxim d’hores possible a menys de 7 graus. O sigui que ja no és tant sorprenent trobar-les aquí.

En passejar pels pobles hi ha dos fets que criden l’atenció. per una banda, la fusta col·locada sobre les teulades. Com més gruixuda és la capa de fusta apilada més rica és la família. No sé si serveix com a reserva de llenya. L’altra és la fruita assecant-se; està col·locada en eres davant les cases o en algun racó sec i ben assolellat.

En el nostre passeig ens expliquen que un dels rituals que es fan per aquestes terres és, un cop l’any, fer ofrenes d’ales de pollastre.

La planta vermellosa que es veu en algun camp és el blat sarraí o fajol; la coloració és deguda a la tija vermellosa.

Si no estic confosa, una mena de torres que es van trobant a les vores de les pistes servien ja en el passat, per marcar les rutes.

A Tukuche fem una parada per prendre un te.

Una de les coses que em va fer gràcia són aquests cartells felicitant els estudiants brillants.








Estem prop de Jomson, que té aeroport, un dels més perillosos del món. Abans d’arribar a Jomson, vam anar a veure un monestir, la Kustab Teranga Gompa.


Des del pont es triga uns 3/4 d’hora en arribar a dalt. Un cop passada l’entrada encara hi ha un tram de camí fins a arribar al primer stupa.




Creuem altre cop el riu kali gandaki i anem cap a Jomson a dinar. Aquesta població es troba a 2700 metres d’altitud.

Com ja he comentat abans, aquesta població té aeroport, però és un dels més perillosos del món. Hi ha vols regulars diaris que connecten amb Pokhara, però no sempre poden operar, ja que hi ha problemes de visibilitat i de vent. 

Els vols es programen a primera hora del matí quan el vent és més suau, ja que a partir del migdia la situació es complica. Llegeixo que aproximadament un 15% dels vols s’han de cancel·lar. Pokhara i Jomsom estan un a cada banda de l’Himàlaia, per tant, per anar d’una població a l’altra cal volar per sobre d’aquest massís.

Hi ha hagut diferents accidents aeris al llarg dels anys, el més recent, aquesta mateix any, 2022, en el mes de maig; en l’accident van morir les 22 persones que anaven abord.

A la riba del kali gandaki es poden trobar fòssils en pedra negra, que s’anomenen shaligram; aquestes pedres són molt apreciades pels hinduistes ja que simbolitzen al deu Vixnu.

Vam continuar ruta fins a Kagbeni on vam arribar-hi a mitja tarda. Kagbeni es consideren la porta d’entrada a l’alt Mustang. Aquesta població es troba a 2810 metres d’altitud.

Kagbeni és un dels pobles més antics de l’Himàlaia. És un lloc de pelegrinatge d’hinduistes i de budistes. Els hinduistes s’aturen aquí de camí a Muktinath, i els budistes per visitar els temples, gompes i stupes.

Kagbeni va tenir molta importància, en el passat, ja que era la cruïlla de les rutes de caravanes que anaven nord-sud i les que anaven est-oest. Per una banda, connectava l’alt Mustang, que duia cap al Tibet, amb el baix Mustang que duia cap al Nepal i l’Índia. Per altra banda, connectava el Dolpo, a l‘oest, amb Manang, a l’est.

Com que vam arribar que encara hi havia llum vam donar una volta pel poble i vam entrar al recinte del monestir, però no a l’interior, ja que en aquell moment estava tancat. Era l’hora d’esbarjo dels joves monjos, que estaven jugant al pati. L’endemà sí que ens el van obrir.

A Kagbeni ens vam allotjar a l’hotel Yac Donalds. Amb l’estructura i mobiliari d’estil tibetà. També la cuina. Aquella nit vam prendre una thukpa, que és una sopa de fideus molt consistent.