Continuem cap a Tsarang o Charang, on parem per dinar i
aprofitem per fer una volta pel poble. Aquí també es poden veure molts stupes,
un monestir (gompa) i una fortalesa(dzong).
En diversos pobles vaig veure a les dones rentant la roba aixafant-la
amb els peus. Amb el fred que fa, ho trobo impressionant.
En el trajecte que va des de Tsarang fins a Lo Mantang es passa
per un coll que està a 4.200metres d’altitud; sense que ens diguin l’altitud ja
detectem que estem una mica més amunt, ja que ens costa més caminar i respirar
bé.
Arribem a Lo Mantang a primera hora de la tarda. La ciutat es
troba a 3.840 metres d’altitud, però no ens afecta massa ja que estem força
aclimatats. És la població més gran de l’alt Mustang, la capital de l’antic
regne de Lo. La ciutat antiga està emmurallada, i totes les cases són
construïdes en tova. Fora de les muralles hi ha els camps conreats.
Tenim l’hotel fora del nucli emmurallat. Quan vam arribar a
l'hotel ens van fer quedar al menjador sense sortir perquè hi havia els monjos
resant al pis de dalt. Quan van haver acabat ens van deixar sortir i anar a les
habitacions.
Un cop vam haver deixat les coses a l’habitació, i havent
agafat roba d’abric, vam sortir a fer una volta per la ciutat.
Com ja he dit en algun altre lloc, els habitants d’aquí són els
lobas, gent de Lo. Molts d’ells són d’origen tibetà.
En el passat per aquí passaven les caravanes de sal i fusta, i
la ciutat va ser molt pròspera.
La primera impressió va ser agradable; la gent amable,
saludava, algun en nepalès i d’altres en tibetà. És el primer lloc en que
trobàvem botigues d’artesania, i en general, una mica de vida. Ara be, forces
botigues estaven tancades perquè no arriba gaire turisme. Tot i ser l’antiga
capital, no ha perdut l’aire rural, i et pots trobar a les vaques campant
tranquil·lament pels carrers.
Ame Pal va ser el fundador del regne de Lo, en el 1380, i
moltes de les construccions de la part antiga
són de l’època d’aquest rei. En el segle XVIII hi va haver la
reunificació dels diferents regnes que conformen l’actual Nepal, i Lo va passar
a ser depenent, però va conservar la seva monarquia hereditària. Això va durar
fins a l’any 2008, quan el Nepal va abolir la monarquia per esdevenir una república.
El primer que va fer Ame Pal va ser fortificar el poble,
construint una muralla al voltant, i després, al voltant del 1440,va fer
construir el palau reial.
La importància de la població en aquella època es pot imaginar
sabent que a la muralla hi havia 60 forats per canons i tenia 25 portes
d’accés. A les cantonades hi havia torres quadrades, o dzongs.
En el passat, la gent construïa a l’interior de l’espai
emmurallat, i hi havia quatre barris; actualment la ciutat ha crescut també
fora muralla.
El palau de cinc pisos, està construït en tova, pedra i fusta i
té nou cantonades. Tenia pintures a les parets i inscripcions en escriptura
Ranjana, així com una bona col·lecció de textos. La façana estava pintada de
blanc, amb calç.
Prop del palau hi ha tres monestirs vermells, dotze chortens i
un mur de pregària, on hi ha els molinets o rodes d’oració. La majoria
d’aquests construccions són dels segles XIV i XV. La cultura dels loba està
definida per les tradicions sakyapa del budisme tibetà.
En estar tota la ciutat construïda en tova, va veure’s molt
afectada pel terratrèmol del 2015. S’han restaurat algunes coses i segueixen
les obres.
Hi ha diferents cases que et deixen pujar al terrat, pagat una
entrada, per poder veure la vista. Quan vam pujar en una d’elles, vam trobar un
grup de nepalesos que estaven fent turisme; havien aprofitat les vacances per
pujar fins a l’alt Mustang. Era el primer cop que hi venien i semblaven tant
sorpresos com nosaltres. I és que l’alt Mustang i el baix Mustang són forà
diferents, el sud, o baix Mustang, és més ric que aquest racó de món.
A la que comença a baixar el sol el fred es nota i va calant
als ossos. A l’hotel no és que s’estigués massa calent tampoc. Feia vent, i
s’escola per qualsevol forat, un vent fred. I en aquestes habitacions sempre hi
ha racons més o menys grans per on entra l’aire. Les finestres no tanquen be,
en algun lloc el bany no tenia vidre a la finestra,...
Com ja havia explicat alguns dels hotels on ens allotjaven eren
residències de l’antiga família reial, en la majoria tenies wifi, al menys
algunes estones. En canvi en l’allotjament de Lo Mantang no en teníem. Al dia
següent vam descobrir un hotel de luxe, de la família reial, que sí que en
tenia.
Una de les coses que m’impressiona més d’aquesta terra són els
colors, els contrastos de colors: la terra àrida, marró o rogenca, els cultius
amb els colors de tardor, els cims nevats de l’Annapurna i el cel blau.
És una zona pobre, remota, costa molt d’esforç arribar fins
aquí, les pistes no sempre són fàcils, l’altitud, la dieta vegetariana que ens
van recomanar que féssim... Això de la dieta era per dues raons, per una banda
hi ha talls d’electricitat, per tant la conservació de la carn no està del tot
garantida i per altra, per l’alçada es recomana menjars més lleugers.
Just al davant d’una
de les portes d’accés a la ciutat hi ha aquest memorial, que si no estic
confosa està dedicat al darrer rei de Lo; la gent s’atura aquí a fer una breu
pregària i retre-li homenatge.
