09 d’abril 2025

Pakistan-26. Multan, Mausoleu de Bahauddin Zakaria

La tomba de Bahauddin Zakaria es considera el primer i el millor exemple de l’estil funerari que es va desenvolupar al voltant de Multan durant els segles XIII i XIV. L’estil és una barreja d’influències d’Àsia Central, portades pels colons gaznèvides, així com pel sultanat turc. També està influït per les tradicions de construcció musulmanes locals.

L’estil es caracteritza per l’ús de maó descobert, decorat amb mosaic de faiança (material ceràmic fet d'argila amb recobriment vitri) . L’estructura de fusta s’utilitza per ajudar a sostenir el tambor de maó que està coronat amb una cúpula semiesfèrica.

Aquest exemple és de planta quadrada, amb un tambor octogonal i una cúpula central. També conté minarets de cantonada. La tomba és senzilla i austera. Les capes de guix i emblanquinat han simplificat encara més la silueta exterior de la tomba.

El santuari de Bahauddin Zakariya es va construir en el segle XIII. Aquí hi ha la tomba de Bahauddin Zakariya, que era un poeta i místic musulmà panjabi; ell va ser qui va portar alsud d'Àsia l’orde sunnita sufí Suhrawardiyya, que havia sorgit a Bagdad.

Zakariya va néixer en el 1161 o el 1182 i es va instal·lar a Multan l’any 1222. Va acabar sent un dels líders més influents de la seva època.

Aquest santuari és un dels més importants del Panjab i és el prototipus de l’estil arquitectònic clàssic de Multan.

Al segle XIII, en el mon musulmà hi havia la creença que els poders espirituals dels grans sants sufís estaven lligats als seus llocs d’enterrament; és per això que es va construir un santuari per commemorar el lloc d’enterrament de Bahauddin Zakariya.

Segons la tradició sufí del Panjab, la influència d’un santuari augmenta quan hi ha altres santuaris més petits repartits al seu voltant. Això és el que va passar aquí a Multan, que es van anar construint altres santuaris dedicats a altres personalitats sufís, que serien aquests santuaris secundaris.

Al costat del santuari de Zakariya hi ha un antic temple hindú pre-islàmic, el temple Prahladpuri, dedicat a Narasimha, el quart avatar de Vixnu. Una llegenda popular sosté que l’avatar es va manifestar aquí i és aquí on va començar el popular festival hindú de Holi.

La ciutat havia tingut diversos temples hindús, un de molt important era el temple Prahladapuri, que va patir la mateixa història tràgica que la resta de temples hindús del Pakistan.

Després de la islamització de Multan, aquest temple era l’únic lloc a on podien venir a fer els seus rituals religiosos els hindús. L’any 1831 estava protegit per una petita guarnició de sikhs i va aconseguir sobreviure prop de 150 anys.

A la dècada de 1970, el govern pakistanès es va fer càrrec del temple i va construir una madrassa en el recinte d’aquest temple hindú. L’any 1992, va quedar totalment destruït en ser atacat per una multitud musulmana fanàtica. Es parla de reconstruir-lo.

Tornem a la tomba de Zakariya. Aquest santuari es ca construir l’any 1262, abans de la seva mort, que es va produir en el 1268. Abans ja havia esmentat que Zakariya tenia independència financera, i per això va poder pagar la construcció del santuari, un fet poc usual per a un dervix.

Dara Shukoh, el fill gran de l’emperador mogol  Xa Jahan, va perdre en la batalla per la successió al tron, l’any 1658, i va intentar sense èxit guanyar-se la lleialtat dels ciutadans de Multan, fent una important donació a aquest santuari. La batalla la va guanyar el seu germà Aurangzeb; un cop vençut al primogènit va deposar al seu pare.

El càrrec de cuidador del santuari era (no sé si encara ho és) hereditari. Durant el setge de Multan l’any 1848,el cuidador del recinte va ajudar a les forces britàniques contra les forces sikhs. La cúpula del santuari i part del pis superior van quedar danyades però es van reparar poc després.

El mausoleu es va construir en dos nivells, que és el prototip dels primers santuaris del sud del Panjab. Té base quadrada i a sobre hi ha un nivell octogonal rematat per una cúpula hemisfèrica blanca. Comen tots aquests santuaris hi ha un gran al voltant. Els murs que envolten el pati es van construir al segle XVIII.

És l’edifici més antic que està decorat amb rajoles blaves vidriades; més tard es va convertir l’estil típic de Multan i del sud del Panjab. L’ús de rajoles blaves reflecteix la influència dels diferents estils arquitectònics que hi havia a l’Àsia Central en el segle XIII.

L’any 1952 es va afegir una àmplia terrassa de maó amb un sostre de fusta pintada.

El santuari està envoltat de centenars de tombes de descendents i devots de Zakariya.





Pakistan-25. Multan, ciutat medieval i basar de Hussain Agahi

Des del santuari xiïta anem passejant per l’antiga ciutat i arribem al basar. Està gairebé tot tancat, ja que és més cap al migdia que s’anima la cosa. 

El basar de Hussain Agahi és el més antic de Multan. Porta el nom d’un musulmà sufí, Syed Hussain Shah, conegut com Hussain Agahi. Aquest basar és el centre de la cultura i tradicions pròpies de Multan.

La ciutat estava emmurallada i tenia sis portes que s’han conservat. En la ciutat emmurallada hi havia el basar i al seu voltant la zona residencial.

El basar estava al centre de la ciutat antiga i molt a la vora hi havia els diferents santuaris.







Dins del basar hi ha un antic temple jainista reconvertit ara en una madrassa. Si el mercat hagués estat en plena efervescència segurament ni l’hagués vist que estava allà. Ens deixen pujar per veure’l. Hi ha classe i intentem destorbar el mínim possible.

Aquesta és l’entrada a l’antic temple jainista.













La zona residencial de la ciutat antiga m’impressiona; ha de ser molt dur viure aquí, carrers molt estrets, mal condicionats, cases en molt mal estat...












Sortint del barri medieval, però em sembla que encara dins del que havia sigut la ciutat emmurallada, els carrers són més amples i edificis moderns. Entrem en una botiga de dolços típics de la ciutat i el guia ens regala una caixa a cadascun.  

Després continuem visitants mausoleus sufís. Els següents estan dalt d’un turó, però no massa lluny de l’antic fort i del que era el centre de la ciutat medieval.


08 d’abril 2025

Pakistan-24. Multan, Mausoleu de Shamsuddin Sabzwari

Després anem a visitar un santuari sufí, el de Shamsuddin Sabzwari. La placa que hi ha allà que menciona la restauració l’anomena Hazrat Shah Shams. Hazrat és una paraula que apareix en diferents mausoleus, no forma part del nom de la persona sinó que és un títol honorífic, significa “la gran presència”. Per tant és el mausoleu de Shah Shams.

Quan cerco informació amb aquest nom de Shah Shams el que em surt és sobre la tomba de Shah Shams Sabzwari. El nom que m’havien dit en visitar-lo és el que he posat al títol, i les fotografies que trobo són semblants a les meves, per tant, suposo que fa referència al mateix lloc.

A mi em van dir que era un santuari sufí xiïta, del segle XIII. Diuen que aquest sant va fer proselitisme de l’islam ismaïlita pel sud d’Àsia; el corrent ismaïlita és xiïta.  En algun lloc he vist que el santuari es va construir a començaments del segle XIV. O sigui que és del segle XIII o XIV. Es va reconstruir en la dècada de 1770 a l’est de l’antic fort de Multan.

Diuen que aquest sant va viure fins als 111 anys. Shah Shams Sabzwari va morir en el 1276 , i era contemporani del sant més important de Multan, Bahauddin Zakariya, que va morir en el 1262.

No se sap massa cosa de la història d’aquest sant, hi ha llegendes, però no està clara el grau de credibilitat que tenen. Es diu que Shah Shams va arribar a Multan cap a l’any 1200 procedent de Sabzwar, a l’actual Iran, per predicar l’islam.

Quan va arribar a la ciutat ja hi havia un altre sant predicant l’islam, era Bahauddin Zakariya; aquest estava ben establert, era molt apreciat i tenia una posició d’autoritat, ja que tenia un paper financer i institucional més important que el del propi estat.

A Zakariya no li va agradar gaire que arribés algú que li fes la competència. Així que, segons la llegenda, l’hi va enviar una tassa plena de llet. Shams va captar el missatge que l’hi enviava: la tassa plena era una forma de dir-li que a la ciutat ja hi havia prou sants, la ciutat n’estava plena, i no hi havia lloc per a un altre. Shams va respondre col·locant un pètal de rosa a la superfície de la llet, donant a entendre que els seus ensenyaments eren com una bella fragància que no molestaria els ja presents. Zakariya es va irritar i va ordenar als venedors i comerciants de la ciutat que no venguessin provisions al sant ni als seus deixebles.

Shams estava acostumat a aquest coses i l’ordre no el va molestar. No tenien aliments i un dia veient a un dels seus deixebles que estava molt afamat, es va compadir d’ell i va agafar un colom i l’hi va dir al noi que el portés al mercat i que demanés que l’hi cuinessin. Cap dels venedors del mercat volia patir la ira de Zakariya, i no van voler cuinar-lo.

Quan va tornar decebut amb l’ocell encara cru, Shams va decidir intervenir i dirigint-se al sol va implorar-li que baixés a terra per rostir l’ocell. La llegenda diu que el sol va baixar i va coure la carn, però que mai va tornar a la seva posició original; i per això diuen que a Multan sempre hi fa molta calor.

Shams va continuar predicant a Multan, per tant sembla que amb el temps Zakariya el va acceptar, o almenys va tolerar la seva presència. El lloc de reunió dels sants amb els seus deixebles s’anomena khanqah; els khanqah de Zakariya i de Sham estaven força propers, a tan sols 20 minuts a peu l’un de l’altre. Actualment és on hi ha les seves respectives tombes.

El mausoleu de Shams el va fer construir el seu net l’any 1329, en l’estil clàssic de Multan. 

En les tombes dels sants islàmics del sud d’Àsia és comú trobar les tombes de deixebles i familiars al voltant o a prop de la del sant; això ho fan per gaudir de la seva influència, i la seva eficàcia com a canal de benediccions espirituals.

En la dècada de 1770 el monument va patir un incendi i es va reconstruir en el 1779, quan la ciutat estava sota domini mogol; per tant, la decoració inclou elements que s’utilitzaven habitualment en els monuments mogols. En aquesta reconstrucció es van fer alguns canvis.

Arquitectònicament, al sud d’Àsia, en un mausoleu musulmà es col·locava l’entrada principal a l’est perquè el visitant pogués mirar cap a la Meca en entrar, i marxar d’esquena a la Meca en sortir.

Els ismaïlites permeten la influència d’altres religions i poder compartir certes cerimònies, com el pelegrinatge. I diuen que per això la tomba de Shams té múltiples entrades, per tal de que els practicants d’altres religions poguessin entrar a la sala des de diferents direccions i sortir de la mateixa manera; això permetia que poguessin visitar la tomba musulmans i no musulmans simultàniament, i assistir també a certes cerimònies compartides.

A més de ser considerat un predicador i sant sufí era també poeta.

Abans d’arribar fins al santuari ja hi ha molt ambient, paradetes venent objectes diversos, suposo que ofrenes, banderoles, negres i vermelles. Una de les coses que compra la gent són pètals de rosa; la gent els tira sobre la tomba diuen que per protegir al sant del sol de Multan. En sortir és habitual haver comprat anissos i confits i oferir-los ala gent que et trobes al pati d’entrada.

Al santuari hi venen moltes dones que viuen fora de la ciutat, al camp, generalment amb pocs recursos, i a l’entrada del santuari hi havia una parada en la que s’informava a aquestes dones que podien vacunar als seus fills, allà mateix, si encara no estaven al dia de les vacunes.

A banda i banda del mausoleu hi ha dues mesquites.