Després anem a visitar un santuari sufí, el de Shamsuddin
Sabzwari. La placa que hi ha allà que menciona la restauració l’anomena Hazrat
Shah Shams. Hazrat és una paraula que apareix en diferents mausoleus, no forma
part del nom de la persona sinó que és un títol honorífic, significa “la gran
presència”. Per tant és el mausoleu de Shah Shams.
Quan cerco informació amb aquest nom de Shah Shams el que em
surt és sobre la tomba de Shah Shams Sabzwari. El nom que m’havien dit en
visitar-lo és el que he posat al títol, i les fotografies que trobo són
semblants a les meves, per tant, suposo que fa referència al mateix lloc.
A mi em van dir que era un santuari sufí xiïta, del segle XIII.
Diuen que aquest sant va fer proselitisme de l’islam ismaïlita pel sud d’Àsia;
el corrent ismaïlita és xiïta.
En algun
lloc he vist que el santuari es va construir a començaments del segle XIV. O
sigui que és del segle XIII o XIV. Es va reconstruir en la dècada de 1770 a
l’est de l’antic fort de Multan.
Diuen que aquest sant va viure fins als 111 anys. Shah Shams
Sabzwari va morir en el 1276 , i era contemporani del sant més important de
Multan, Bahauddin Zakariya, que va morir en el 1262.
No se sap massa cosa de la història d’aquest sant, hi ha
llegendes, però no està clara el grau de credibilitat que tenen. Es diu que
Shah Shams va arribar a Multan cap a l’any 1200 procedent de Sabzwar, a
l’actual Iran, per predicar l’islam.
Quan va arribar a la ciutat ja hi havia un altre sant predicant
l’islam, era Bahauddin Zakariya; aquest estava ben establert, era molt apreciat
i tenia una posició d’autoritat, ja que tenia un paper financer i institucional
més important que el del propi estat.
A Zakariya no li va agradar gaire que arribés algú que li fes
la competència. Així que, segons la llegenda, l’hi va enviar una tassa plena de
llet. Shams va captar el missatge que l’hi enviava: la tassa plena era una
forma de dir-li que a la ciutat ja hi havia prou sants, la ciutat n’estava
plena, i no hi havia lloc per a un altre. Shams va respondre col·locant un
pètal de rosa a la superfície de la llet, donant a entendre que els seus
ensenyaments eren com una bella fragància que no molestaria els ja presents. Zakariya
es va irritar i va ordenar als venedors i comerciants de la ciutat que no
venguessin provisions al sant ni als seus deixebles.
Shams estava acostumat a aquest coses i l’ordre no el va
molestar. No tenien aliments i un dia veient a un dels seus deixebles que
estava molt afamat, es va compadir d’ell i va agafar un colom i l’hi va dir al
noi que el portés al mercat i que demanés que l’hi cuinessin. Cap dels venedors
del mercat volia patir la ira de Zakariya, i no van voler cuinar-lo.
Quan va tornar decebut amb l’ocell encara cru, Shams va decidir
intervenir i dirigint-se al sol va implorar-li que baixés a terra per rostir l’ocell.
La llegenda diu que el sol va baixar i va coure la carn, però que mai va tornar
a la seva posició original; i per això diuen que a Multan sempre hi fa molta
calor.
Shams va continuar predicant a Multan, per tant sembla que amb
el temps Zakariya el va acceptar, o almenys va tolerar la seva presència. El
lloc de reunió dels sants amb els seus deixebles s’anomena khanqah; els khanqah
de Zakariya i de Sham estaven força propers, a tan sols 20 minuts a peu l’un de
l’altre. Actualment és on hi ha les seves respectives tombes.
El mausoleu de Shams el va fer construir el seu net l’any 1329,
en l’estil clàssic de Multan.
En les tombes dels sants islàmics del sud d’Àsia és comú trobar
les tombes de deixebles i familiars al voltant o a prop de la del sant; això ho
fan per gaudir de la seva influència, i la seva eficàcia com a canal de
benediccions espirituals.
En la dècada de 1770 el monument va patir un incendi i es va
reconstruir en el 1779, quan la ciutat estava sota domini mogol; per tant, la
decoració inclou elements que s’utilitzaven habitualment en els monuments
mogols. En aquesta reconstrucció es van fer alguns canvis.
Arquitectònicament, al sud d’Àsia, en un mausoleu musulmà es
col·locava l’entrada principal a l’est perquè el visitant pogués mirar cap a la
Meca en entrar, i marxar d’esquena a la Meca en sortir.
Els ismaïlites permeten la influència d’altres religions i
poder compartir certes cerimònies, com el pelegrinatge. I diuen que per això la
tomba de Shams té múltiples entrades, per tal de que els practicants d’altres
religions poguessin entrar a la sala des de diferents direccions i sortir de la
mateixa manera; això permetia que poguessin visitar la tomba musulmans i no
musulmans simultàniament, i assistir també a certes cerimònies compartides.
A més de ser considerat un predicador i sant sufí era també
poeta.
Abans d’arribar fins al santuari ja hi ha molt ambient,
paradetes venent objectes diversos, suposo que ofrenes, banderoles, negres i
vermelles. Una de les coses que compra la gent són pètals de rosa; la gent els
tira sobre la tomba diuen que per protegir al sant del sol de Multan. En sortir
és habitual haver comprat anissos i confits i oferir-los ala gent que et trobes
al pati d’entrada.
Al santuari hi venen moltes dones que viuen fora de la ciutat,
al camp, generalment amb pocs recursos, i a l’entrada del santuari hi havia una
parada en la que s’informava a aquestes dones que podien vacunar als seus
fills, allà mateix, si encara no estaven al dia de les vacunes.
A banda i banda del mausoleu hi ha dues mesquites.
