La darrera part del viatge transcorre per la província del Sind, fins arribar a la seva capital, Karachi. En aquest mapa he marcat els diferents llocs que visitem.
L’alt Sind estava centrat en Sukkur, Rohri i Khairpur, mentre
que el Baix Sind estava centrat a la zona del delta i l’actual Hyderabad.
El riu Indus després de recollir les aigües del cinc rius que
reguen el Panjab les condueix cap a la mar d’Aràbia a través del Sind. A
l’igual que al Panjab (Harappa), aquí també va haver-hi assentaments de la
civilització de l’Indus; els que nosaltres visitarem és el de Mohenjo-Daro.
El centre de l‘antiga civilització de l’Indus va ser
annexionada a l’Imperi Persa Aquemènida, en el segle VI aC. L’any 325 aC
aquesta terra va ser conquerida per Alexandre el Gran, i en el segle III aC
formava part de l’Imperi Maurya.
La dinastia huna (heftalita) formada pels invasors establerts a
Sind va ser coneguda com a Rai. En aquest temps al nord predominava el culte al
foc dels perses mentre el budisme era la religió dominant al sud. Aquesta
dinastia va ser enderrocada poc temps després, cap al 643, pel ministre braman
Chach, que va usurpar el tron.
Segons fonts àrabs, durant el regnat de Dahir (679-711), fill
de Chach, el califa Abd al-Malik va enviar uns mercaders musulmans a comprar
noies esclaves i a comerciar amb articles diversos; uns lladres van assaltar al
grup i van haver-hi morts i van fer alguns presoners. Els comerciants que van
sobreviure van presentar una queixa al califa que va decidir enviar una
expedició, però va morir abans de que es pogués fer. El seu fill va prendre el
relleu i va enviar a Muhàmmad ibn al-Qàssim al-Safiki a conquerir el país, en
el 711.
Primer va conquerir el port de Daybul (Debal), que estava al
sud-est de Karachi; després va seguir cap a Nerankot, prop de l’actual
Hyderabad, i després va conquerir la poderosa fortalesa de Sehwan. Va retornar
a Nerankot, va creuar l’Indus i es va enfrontar a l’exèrcit del raja Dahir, que
va morir en la batalla i la seva família va ser empresonada pels àrabs.
Els musulmans van arribar a la capital Alor (si no estic
confosa és el mateix que Aror i Arur) en el 712; la van conquerir i van
continuar cap a Multan, que també van sotmetre.
Sembla que les filles de Dahir, que van ser enviades a l’harem
del califa, van acusar falsament a Ibn al-Qàssim d’haver violat la seva
castedat i el califa va ordenar que el matessin.
La dinastia Chach va resistir en part del país, però com a molt
tard fins al 725; després no hi ha cap més menció a ella. Llavors el Sind va
ser una província del califa, fins al 838.
Després hi va haver la dinastia Hibàrida. Cap al 1025 pren el
poder un cap rajput anomenat Sumra; aquesta dinastia va governar aproximadament
del 1025 al 1336. Després va ser el torn de la dinastia Samma (1336-1521). Els
Arghuns van derrocar als sammes i es van fer amb el control del Sind. En el
segle XVII el Sind estava governat pels mogols.
A l’inici del segle XVIII va pujar al poder la dinastia
Kalhora. Els kalhores deien ser descendents de Muhammad de Kambhata (1204) i
encara més lluny, d’Abbas, oncle de Mahoma. Aquesta dinastia va governar des
del 1701 fins al 1783.
La dinastia Talpur va succeir a la dels Kalhora i es van
establir quatre branques. Una governava el Baix Sind, des de Hyderabad; una
altra governava l’Alt Sind des de Khairpur; una tercera governava lapart est,
des de Mirpur Khas; i la quarta branca tenia la seu a Tando Muhammad Khan.
Els governants de les quatre branques eren d’ètnia balutxi i
parla sindi; la majoria del seus governants estaven subordinats a l’Imperi
Durrani (imperi afganès) al que tenien que pagar tribut.
Els Talpur van governar des del 1783 fins al 1843, quan van ser
derrotats pels Britànics. Ara bé, la branca de l’Alt Sind (Khairpur) va
mantenir un cert grau de sobirania durant el domini britànic, com a estat
principesc de Khairpur. A l’octubre del 1947, el seu governant va optar per
unir-se al nou domini del Pakistan, com a regió autònoma, abans de fusionar-se
completament amb el Pakistan Occidental en el 1955.
Els Britànics van conquerir el Sind en el 1843. El seu objectiu
era, per una banda consolidar el domini britànic, i per altra utilitzar el Sind
com a mercat per als productes britànics i que fos una font d’ingressos i de
matèries primeres. Amb la infraestructura adequada, els britànics esperaven
utilitzar Sind pel seu potencial econòmic.
L’any 1843 el van incorporar a la presidència de Bombai, una
subdivisió administrativa, similar a província. Ara bé, la gent del Sind no
estava massa contenta, ja que en quedar Bombai massa lluny el Sind estava més
descuidat que altres zones de la presidència.
En aquest mapa es veu l’extensió de la Presidència de Bombai en el 1912. https://en.wikipedia.org/wiki/Bombay_Presidency
Els britànics per augmentar la rendibilitat del Sind van
millorar el sistema de reg. Llegeixo que les autoritats britàniques
consideraven als sindis mandrosos i ansiosos, i per això van facilitar la
immigració de camperols panjabis cap al Sind, ja que els consideraven més
treballadors. No tinc ni idea de si era cert que era menys treballadors els del
Sind, però penso que potser eren més contestataris amb el control britànic.
Les migracions panjabis al Sind van anar en paral·lel al
desenvolupament del sistema de reg de principis del segle XX. Al Sind va anar
en augment la por a una invasió panjabi, i de retruc va anar-se consolidant el
desig de tenir un estatus administratiu separat per a Sind.
A la sessió anual del Congrés Nacional Indi de 1913, un hindú
sindi va presentar la demanda de la separació de Sind de la presidència de
Bombai sobre la base del caràcter cultural únic de Sind. Això reflectia el
desig de la classe comercial predominantment hindú de Sind d’alliberar-se de
competir amb els interessos comercials més poderosos de Bombai.
En la dècada de 1920 va anar creixent la importància de Karachi
i el moviment Khilafat. Un nombre de líders religiosos (pirs) sindi,
descendents de sants sufís que havien fet proselitisme al Sind, es van unir al
moviment Khilafat, que propagava la protecció del califat otomà, i això va fer
que el suport a aquest moviment anés en augment.
En el Sind hi havia més harmonia entre hindús i musulmans que
en altres parts de l’Índia, així i tot, l’elit musulmana de la presidència de
Bombai i la classe mitjana musulmana emergent van exigir la separació del Sind,
per tal de protegir els seus propis interessos. En aquesta campanya, els
musulmans sindi locals identificaven els hindús amb Bombai, encara que fossin
hindús del Sind els veien com a defensors dels interessos de Bombai. Els hindús
sindi, majoritàriament estaven en contra de la separació del Sind de Bombai.
L’any 1936 el Sind es va separar de la presidència de Bombai. Després de la independència va quedar integrat a la província de Pakistan Occidental, però en el 1970 va recuperar l’estatus de província separada, la província del Sind.
