La distància entre Manali i Keylong és de tan sols 70 km, però
es triga una eternitat, almenys en el 2009 quan ho vaig fer jo.
Per anar de Manaili a Keylong cal pujar al pas d’alta muntanya
Rohtang, el Rohtang La. Aquest pas es troba a l’extrem oriental de la serralada
de Pir Panjal, a uns 51 km de Manali, i serveix d’enllaç vital entre la verdosa
vall de Kullu i les regions àrides i d’altitud de les valls de Lahaul i Spiti.
Vam trigar 9 hores per arribar a dalt del port, i després una
hora i mitja per baixar cap a l’altra banda.
Rohtang es tradueix com a pila de cadàvers. Aquest port de
muntanya es troba a 3.980 metres d’altitud. Com deia abans, enllaça la vall de
Kullu amb les valls de Lahaul i Spiti que es troben a més altitud.
És conegut per la seva topografia espectacular i les
impressionants vistes panoràmiques. La pujada des de Manali fins aquí és dura,
però impactant. El paisatge va canviant, des dels turons verds i amb vegetació
exuberant, al terreny alpí estèril i els cims escarpats i nevats.
El pas proporciona una divisió natural entre la vall de Kullu
amb una cultura principalment hindú (al sud) i les àrides valls de Lahaul i
Spiti amb una cultura budista (al nord).
Rohtang La es troba a la divisòria hidrogràfica entre les
conques del riu Chenab i el Beas. Per la
banda sud d’aquest pas, el riu Beas emergeix del subsol i flueix cap al sud;
pel cantó nord, el riu Chandra, un corrent font del riu Chenab, que flueix des
de l’Himàlaia oriental, flueix cap a l’oest.
Aquest port de muntanya està obert de maig a novembre. Es troba
en una antiga ruta comercial entre els pobles de les dues vessants del Pir
Panjal. Hi ha altres passos que comuniquen amb les valls de Lahaul i Spiti,
però sembla que aquest és el més antic i el més freqüentat. La particularitat
d’aquest pas també es deu a que a banda i banda hi ha cultures diferents.
L’antiga carretera nacional que travessa la vall de Kullu,
acaba a Manali; la carretera cap al nord, passant pel pas de Rohtang fins a Keylong, al
districte de Lahaul i Spiti, i cap a Leh a Ladakh no és una carretera nacional.
L’autopista Leh-Manali està molt concorreguda durant els mesos
d’estiu, com a ruta militar alternativa, des del conflicte de Kargil el 1999.
Els embussos de trànsit són habituals, ja que els vehicles militars, camions i
transportistes de mercaderies intenten conduir per les carreteres estretes i el
terreny accidentat, agreujat per la neu i el gel en determinats punts i el gran
nombre de vehicles turístics.
Des de novembre fins al maig elpas queda cobert per la neu i la
ruta està tancada, fent inaccessibles els districtes de Lahaul i Spiti al nord
del pas. Per això es va veure la necessitat de construir un túnel per sota del
pas. El projecte va ser anunciat pel llavors primer ministre Atal Bihari
Vajpayee el 3 de juny de 2000. El treball va ser iniciat per BRO el 6 de maig
de 2002; la primera pedra del projecte va ser col·locada el 28 de juny de 2010
per Sonia Gandhi en la seva qualitat de presidenta del Consell Assessor
Nacional. El túnel de carretera anomenat túnel Atal va entrar en funcionament
el 3 d’octubre de 2020, i com és lògic, t’estalvies de pujar el port i escurça
molt el temps de viatge.
Aquell agost del 2009 hi havia obres, per eixamplar la
carretera, i anaven tallant el trànsit, de forma alternada de pujada i de
baixada. Era caòtic, però se’n sortien prou bé. Era com una mena de
trencaclosques, per anar fent passar els vehicles. A més l’estat de la pista
tampoc ajudava, ja que estava plena de fang i sots, aigua.... Les cues eren de
vehicles diversos, camions, jeeps, vehicles petits... cadascun amb les seves
problemàtiques per passar.
A tot això calia sumar-hi el mal d’altura, que et pot agafar en
qualsevol moment. Et recomanen beure molta aigua, el que comporta també moltes
ganes de fer pipí, i no és fàcil trobar algun lloc on arrecerar-te una mica per
fer les necessitats.
En el tram de pujada des de la vall de Kullu, la pedra és mica
i la seva lluïssor amb la humitat per la boira i l’aigua neu, contrasta amb el
verd de l’herba. L’aigua del riu baixa grisosa, després del desgel.
Malgrat el malestar d’estar a gairebé 4.000 metres, em sentia
feliç. Em passa sempre quan estic en un port de muntanya en un indret budista.
Les banderoles d’oració de colors, les stupes, l’entorn àrid,... tot em
transporta com si estigués en un altre mon.
L’ambient durant les llargues parades és distret, hi ha
venedors ambulants, tertúlies entre viatgers... Jo soc de les que de seguida
que puc baixo del cotxe per veure l’ambient.
Superat ja el pas, quan ja hem baixat una mica, cap als 3.000
metres, ens aturem per menjar alguna cosa. Uns momos (30 rúpies) i una
coca-cola (25 rúpies), o sigui que em vaig alimentar per un euro.
La carretera de baixada cap a la vall de Lahaul estava en
millor estat i s’hi circulava millor.
