Continuem la nostra ruta, per la vall de Rupshu, una vall a
l’altiplà, que es troba entre els llacs Tso Kor i el Tsomoriri.
Per aquí anem veient alguns iacs i nòmades. Aquest altiplà és
continuació de l’altiplà tibetà, i els nòmades que trobem em diuen que son
tibetans; sembla que malgrat que la frontera estigui tancada per aquí els
nòmades passen fàcilment del Tibet al Ladakh.
Antigament per aquí passava la ruta de les caravanes de sal,
una ruta que connectava l’Índia i la Xina.
Ens aturem a Sumdo, un poble de nòmades tibetans i visitem
l’escola. La nostra visita interromp les classes, però per altra banda, en
aquests llocs remots, l’arribada d’algú de fora sempre és un esdeveniment que
aporta alguna cosa, o almenys així ho espero. Serveix per establir un petit
intercanvi entre dues cultures allunyades. La curiositat és mútua, entre els
nens i mestres i nosaltres.
Com que el poble és un assentament de nòmades, mentre els pares
estan amb els ramats, durant nou mesos, els nens estan interns en aquesta
escola. A l’hivern l’escola tanca i nens i professors se’n tornen amb les seves
famílies.
Aquell any, quan hi vam ser nosaltres, tenien 88 nens, d’edat
compreses entre els 5 i els 12 anys, i 14 mestres. No trien la plaça els
mestres sinó que sinó estic confosa, és el govern el que les adjudica; en
aquest destí el sou és més alt, però generalment és gent que té la família a
Leh. Els mestres, en general, em van semblar força joves.
Els nens estudien anglès, urdú, hindi i ladakhi-tibetà. Em va
fer gràcia que estaven llegint una poesia en anglès i ens consultaven alguna
paraula que no entenien. Els hi agradava ensenyar-nos els llibres i el que
estaven estudiant.
