Ladakh i Caixmir (2009)-6. Keylong

Quan vam arribar a Keylong vaig sortir a passejar una mica, necessitava estirar les cames. Vaig trobar algunes famílies índies fent turisme. L’ambient aquí era molt diferent al de Manali, més familiar i de muntanya. La gent quan em veu sola m’atura per parlar, senten curiositat, pregunten d’on vinc, on vaig... sobretot les dones, intenten comunicar-se, les que saben angles directament i les que no s’ho fan traduir. 

Keylong és la capital del districte de Lahaul i Spiti i es troba a una altitud de 3.156 metres. Lahaul també ho he vit escrit com Lahul.

El dia següent el vam dedicar a l’aclimatació. Keylong és un poble petit i tranquil i ens vam dedicar a recórrer els voltants a peu.

L’excursió que fem per aclimatar-nos és anar al poble de Kardang per visitar un monestir budista. Ja m’agrada, perquè entrem en el món budista, que m’agrada molt més que l’hinduista. 

El riu que passa pel costat de Keylong és el riu Bhaga i el poble iel monestir de Kardang estan a l’altra banda del riu. Per tan, primer hem de baixar fins al riu i després tornar a pujar per l’altra banda. És un passeig agradable, tot i que la pujada fins al monestir, que es troba a 3.500 metres em costava una mica.

Durant el recorregut es veu a la gent treballant els camps. Són amables i somrients. Estem envoltats de muntanyes d’uns 5.000 metres. Per les fotografies dedueixo que vaig trigar una hora i tres quarts en arribar al monestir. Estava tancat i només el vam veure per fora.

El monestir està situat en una carena a una altitud de 3.500 metres a la riba esquerra del riu Bhaga, just per sobre del poble de Kardang, i davant de Keylong. Kardang havia sigut la capital de Lahaul.

És el principal monestir budista (gompa) de la vall de Lahaul, és el més gran i més popular; és un monestir del budisme tibetà, de la branca Kagyu i el llinatge Drukpa. També coneguts com la secta del barret vermell. Em sembla que té el seu origen a Mongòlia, o almenys aquest monestir té influència mongola.

En aquesta branca del budisme, en els monestirs hi ha monjos i monges, o almenys en aquest, i tenen els mateixos drets, i suposo que deures també. Es poden casar. A l’estiu, que és quan hi ha feina al camp, van a viure amb la família per ajudar, i a l’hivern tornen al monestir.

Si no estic confosa el monjo s’anomena lama i la monja chomo. En aquest monestir hi viuen una trentena de monjos i monges.

Té una gran biblioteca de literatura budista, en la que hi ha les escriptures que conformen el cànon del budisme tibetà, el Kangyur i Tangyur. Hi ha també una bona col·lecció de thankes, instruments musicals i armes antigues. També destaca pels frescos de les parets.

El primer monestir es va construir en el segle XII. No sé res del què va passar amb aquest monestir fins a principis del segle XX. Diuen que va estar molt de temps en ruïnes i que l’any 1912 el lama Norbu Rmpoché el va reconstruir. Per això es considera que aquest és el fundador del monestir. Aquest lama va morir l’any 1952. Posteriorment, amb el lama Kunga va esdevenir un centre educatiu.

Les restes del fundador (el crani i cendres), el lama Norbu, es conserven aquí, en una stupa de plata que es troba en un chaitya; el chaitya és un espai amb absis arrodonit a l’extrem oposat a l’entrada de la sala i sostre alt de perfil arrodonit, on hi ha l’stupa.

L’antic monestir va quedar totalment destruït per les pluges l’any 1998. Es va reconstruir entre el 1999–2009.

És curiós escriure sobre un viatge fet fa catorze anys. A priori no recordo gaire cosa, però a mesura que vaig veient les fotografies i vaig llegint les notes, els records tornen.

Abans he dit que no havíem entrat al monestir, però en una fotografia es veu la porta oberta. Tinc anotat que a l’interior les parets estan pintades amb frescos, i que hi ha tres escultures corresponents al Buda Vajrdhara, el Buda Shakyamuni i Padmasambhava o Guru Rimpotxe. Com que no tinc cap fotografia dedueixo que no devien deixar fer-ne.

No sembla que hi pugi gaire gent al monestir, o almenys a l’estiu quan hi vam ser nosaltres. Costa una mica, per l’alçada, però val la pena el paisatge.

Quan vam tornar de l’excursió vaig sortir a buscar algun lloc que tinguessin internet però no funcionava. Han canviat molt les coses, en aquella època tenies que buscar algun local on tinguessin ordinadors i connexió internet. A vegades funcionava bé, d’altres no tant.

Aquest dia no vaig aconseguir connexió però vaig trobar un noi de de l’illa de Man; em deia que no havia trobat a cap altre estranger per aquí.

Keylong és un poble molt tranquil; tali com el vaig veure jo, era un carrer amb botiguetes a banda i banda, i amb poca llum.

A diferència de Manali i la vall de Kullu, en aquesta banda del pas de Rohtang no hi plovia. El cel era més net, però quan s’ennuvolava o es feia fosc, feia fred.

El mal d’alçada encara no es feia sentir gaire, però sí que notava la seva ombra amenaçadora, una lleugera molèstia al cap.

En la caminada que hem fet en algun lloc hem vist uns rectangles amb un mur d’un metre d’alt, com una mena d’habitació de paret baixa, plena de pedres amb mantres escrits. Crec que he posat una fotografia.