Himachal Pradesh és un estat de la Unió Índia, format pels antics estats muntanyencs de Panjab. Limita amb el Tibet a l’est, Jammu i Caixmir al nord i nord-oest, Panjab al sud-oest, Haryana i Uttar Pradesh al sud i Uttaranchal al sud-est. La seva capital és Simla.
Aquest estat està situat a l’Himàlaia occidental, és una regió
molt muntanyosa. Les valls, regades pels afluents de l’Indus (Chenab, Satluj i
Beas), són fèrtils, i és on es concentra majoritàriament la població. Prop del
89% de la població parla hindi, però el territori és reivindicat pels
nacionalistes radicals sikhs com a part del Khalistan.
Destaquen els conreus de blat, canya de sucre, lli, tabac i
arròs, i la ramaderia d’ovelles i de cabres. Hi ha explotació forestal i
jaciments de sal gemma. La indústria és de tipus artesanal: fusta i teixits de
llana.
Antigament formava part dels estats del Panjab, posats sota
dominació britànica després de la Primera Guerra sikh del 1846. En la dècada de
1930, els britànics hi van organitzar l’Agència dels estats del Panjab. L’any
1947, després de la independència, es van unir trenta estats indígenes i van
constituir l’estat el 15 d’abril del 1948, i va ser reconegut el 26 de gener
del 1950. L’any 1954, el principat de Bilaspur es va unir a aquest estat.
El primer de novembre del 1956 es va constituir en territori de
la Unió i deu anys més tard va assolir l’extensió actual, amb la unió dels
districtes de Simla, Kangra Kullu, Lahul i Spiti, i Una, cedits per l’estat de
Panjab.
A finals de 1970, es va aprovar la llei que li retornava la
condició d’estat, amb capital a Simla.
Manali és el començament d’una antiga ruta comercial a través
de Lahaul i Ladakh, a través del pas del Karakoram, i cap a Yarkand i Hotan a
la conca del Tarim, a la Xina.
Manali rep el nom de Manu, el progenitor de la humanitat en
l’hinduisme. El nom Manali es considera que deriva de Manu-Alaya (que es
tradueix com “la residència de Manu”).
Ens vam allotjar al ressort Banon, que el dirigeixen els
descendents del capità A. T. Banon, que va establir el primer hotel a Manali a
principis del segle XX. El complex es troba enmig de l’antic patrimoni cultural
de la vall de Kullu.
El capità A. T. Banon, un distingit oficial irlandès que servia
a l’exèrcit britànic amb els Llancers de Bengala estacionats a Calcuta, també
era fill del cirurgià general amb seu a Murree (ara al Pakistan). En
particular, va ocupar càrrecs destacats com a primer tresorer del Congrés
Nacional Indi i com a membre de la societat teosòfica, col·laborant estretament
amb Annie Besant.
La família Banon va contribuir significativament a elevar el
perfil de Manali a l’escenari mundial. Els seus descendents van ser fonamentals
en el desenvolupament d’infraestructures, inclosa la construcció de carreteres
i ponts, així com la generació d’electricitat. A més, van tenir un paper pioner
en el foment del turisme i les indústries fruiteres a la vall de Kullu.
Comencem visitant el temple hinduista Hadimba o Hidimba Devi.
Devi és una paraula en sànscrit que significa deessa. També se’l coneix com
temple Dhungari.
Hadimba i Bhima van tenir un fill, al que ella va cuidar fins
que va tenir l’edat suficient per tenir cura del regne. Després d’això, ella es
va retirar aquí a meditar. Més tard, en el 1553 es quan es va erigir el temple
de fusta de quatre pisos.
Hadimba tenia poders sobrenaturals a causa i era amable amb el
seu poble; es va convertir en la deïtat patrona dels rajàs de Kullu.
Hadimba és molt venerada a Manali. Anualment, amb l’arribada de la primavera, es reuneix molta gent dels voltants per celebrar una fira dedicada a aquesta divinitat.
Molt a prop del temple de Hadimba hi ha un arbre sagrat que es venera com a representació de Gatothkach, el fill de Pandava Bhima i la seva esposa Hadimba.
En hindi, “Jagat” significa el món i “Sukh” significa
felicitat.
A part del paisatge i l’antic poble, destaca pels seus temples
i santuaris. En veiem dos, un d’ells (o potser tots dos) està dedicat a Xiva i
téforma de pic de muntanya, estil shikhara.
Aquí s’hi fa un famós Festival, Chacholi Jatra, que atrau a
molts devots.
Un dels temples s’anomena Gauri shankar, em sembla que és en el
que s’adora a Xiva, i la seva construcció es remunta al segle VIII.
Aquest poble és famós per les aigües termals sulfuroses, que
estan santificades per tres temples que hi ha a la vora, dedicats a Vashisht,
Xiva i Rama. Hi ha la creença que aquesta aigua té poderoses propietats
medicinals, que guareix moltes malalties de la pell, així com infeccions i
altres mals.
El temple sembla que té uns 4.000 anys d’antiguitat, i està
dedicat al gran savi Guru Vashisht, un dels més antics i venerats savis vèdics.
Em sembla que aquest savi no s’entenia massa bé amb el rei Vishwamitra.
Més tard es va construir el temple dedicat a aquest savi, en el
lloc on acostumava a seure a meditar.
La deïtat central del temple és el savi Vashisht, i a
l’interior del temple hi ha una estàtua negra de granit d’ell; la figura està
embolicada en un dhoti blanc.
Rishi Manu, també conegut com el Rei Manu, és una figura venerada en la mitologia hindú, ja que es considera que va salvar i repoblar l’espècie humana. He trobat que en la mitologia hindú Manu es considera que va ser el primer home, el progenitor de la humanitat.
Segons la llegenda, el nom de la població, Manali, deriva de
Manu-Alaya, que es tradueix com la residència de Manu. Segons la cosmologia
hindú, Manu hauria desembarcat de la seva arca a Manali, després d’una gran
inundació que havia devastat el món, marcant el final d’un cicle i llavors es
va dedicar a recrear la vida humana.
Segons el Matsya Purana (llibre de l’hinduisme del segle III
dC, escrit en sànscrit), l’avatar de Vixnu, Matsya, inicialment es va aparèixer
com una petita carpa, al rei Manu, mentre s’estava rentant les mans al riu.
La carpa va demanar al rei Manu que la salvés. El rei Manu la
va col·locar en un pot d’aigua, però la carpa va anar creixent i el pot quedava
petit, pel que la va canviar de recipient; seguia creixent i la va anar
traslladant a un bol més gran, després a un pou i més tard a un dipòsit. Quan
ja era un peix molt gran el va retornar al riu.
Llavors el rei Manu va construir una gran arca per allotjar-hi
a la seva família, 9 tipus de llavors, i animals i ocells per poder repoblar la
terra quan la gran inundació hagués passat. Es creu que després del diluvi, el
rei Manu va trepitjar la terra i va meditar al lloc on ara hi ha el temple de
Manu.
Més tard, el rei Manu se’l va conèixer com el savi Manu i a ell
se l’hi atribueixen les Lleis de Manu, Manusmriti, que són la base de
l’hinduisme. El Manusmriti és un text que es presenta com una conversa entre el
savi Manu i un grup de rishis (sacerdots) que li van suplicar que els guiés
sobre com afrontar les calamitats naturals i establir la pau i la disciplina en
la societat.
El temple es va construir a la riba del riu Beas. L’any 1992,
el temple es va reconstruir i es va afegir un terra de marbre i sostres de
volta.
El Manusmriti que comentava abans, es considera l’escriptura
índia més antiga, i Vaisvata Manu seria la 5ª encarnació de Manu.
Manu hauria salvat als sets savis i els vedes durant el gran
diluvi que ho va destruir tot.
Al primer temple, el Hadimba, que és curiós perquè està en el
bosc, la gent hi anava aportar ofrenes, de fet atots els temples i també a
l’arbre sagrat, on em va sorprendre que hi havia moltes ofrenes que eren
objectes metàl·lics. A tots els llocs que vam visitar calia treure’s les sabates
per entrar. En un dia de pluja com el que teníem era una mica un incordi.
Els poblets tenen l’aspecte típic dels llocs d’alta muntanya;
cases de fusta, aixecades i a sota les vaques, que aporten escalfor i
proporcionen a la família llet i fertilitzant.
L’antic Manali també té cases fusta, mentre que a la part nova
es barregen les cases tradicionals amb les botigues i locals per als turistes,
botigues de roba i records, restaurants, hoteletes....
L’ambient em va recordar el de Katmandú, molts joves o no tant
joves, amb rastes, una mica penjats, hippies....També hi havia gent de
muntanya, que després de visitar Manali anaven a fer algun trekking, o be en
tornaven.
Aquesta terra és propicia per al cultiu de la poma. Hi ha
moltes pomes, vi de o poma, sidra....
Quan vam acabar les visites vaig sortir a donar una volta pels voltants per fer temps fins a l’hora de sopar.
A l’extrem del carrer, prop del pont, que si no estic confosa
duia cap al poble antic, vaig trobar unes escena curiosa. Un home que intentava
controlar al seu animal, crec que era un iac, que no l’hi feia cas. Sempre els
havia vist lliures aquests animals, i em va sorprendre veure’l lligat amb una
corda. Son animals molts grossos, i
aquell hi va haver un moment en què semblava ingovernable. Si no recordo
malament hi va haver algun jove que va ajudar a l’home a tranquil·litzar a
l’animal. En tota l’operació es va crear força expectació.
