Com es pot veure al mapa, al nord-est del jardins del Palau
Imperial hi ha Asakusa, mentre que a
l’oest hi ha Shibuya.
Aquest territori va passar a mans del clan Shibuya a principis
de la dècada de 1160, fet que va donar nom a la zona. El clan era una branca
cadet del clan Taira i es van construir una fortalesa prop de l’actual santuari
Konno Hachimangu. La branca del clan que governava aquesta zona va ser
derrotada pel clan Hojo en el 1524. Durant el període Edo, Shibuya va prosperar
com a ciutat i a l’era Meiji com Hanamachi, districte de geishes.
El Parc Yoyogi es troba al costat de l’estació de Harajuku i és on hi ha el Santuari Meiji.
En aquest parc va tenir lloc el primer vol reeixit d’avions
motoritzats al Japó, al desembre del 1910. La zona més tard es va convertir en
una zona d’entrenament militar i lloc de desfilada militar així com entrenament
de tir, que va espantar al famós gos Hachikodel que parlaré després.
A partir de setembre de 1945, es va convertir en una zona
d’allotjament per a oficials nord-americans durant l’ocupació aliada del Japó.
El 1967, la major part de la zona al nord del complex del
gimnàs i al sud del Santuari Meiji va ser absorbida pel Parc Yoyogi.
El Gimnàs Nacional Yoyogi va servir com a seu per a
esdeveniments de handbol durant els Jocs Olímpics d’Estiu de 2020.
El 2014, Tòquio va patir un dels pitjors brots de febre del
dengue en 100 anys i els primers casos registrats en 70 anys, amb gairebé 200
casos confirmats. El primer cas es va reportar el 27 d’agost de 2014.
Mitjançant tècniques de seqüenciació genètica, els científics van determinar
que el brot s’originava al parc Yoyogi. Desenes de visitants de la zona van
contreure la malaltia, fet que va portar al tancament del parc el 4 de
setembre. Va tornar a obrir el 31 d’octubre
quan ja feia més d’un mes que no s’havia detectat cap nou cas.
Després de la mort de l’emperador l’any 1912, la Dieta del Japó
va aprovar una resolució per a commemorar el seu paper en la Restauració Meiji.
El lloc que es va escollir va ser un camp de lliris en una zona de Tòquio que
la parella imperial tenia el costum de visitar.
La construcció va començar l’any 1915, el temple va ser
construït en l’estil tradicional Nagarezukuri i fet principalment amb xiprer i
coure japonesos. Va ser consagrat oficialment l’any 1920 i finalitzat en el 1921. Fins a l’any 1946, el Santuari Meiji
va ser oficialment nomenat com un dels Kanpei-taisha, que significava que
ocupava el primer rang de santuaris amb suport del govern.
El Santuari Meiji es troba en un bosc frondós, que té uns
120.000 arbres de 365 espècies diferents; aquests arbres van ser donats per la
població de tot el país, quan es va construir el santuari.
El Santuari consta de dues zones: el recinte interior o Naien,
on hi ha els edificis del santuari i inclou un museu del tresor que conté
pertinences de l’Emperador i l’Emperadriu; i el recinte exterior o Gaien, que
inclou el una Galeria pictòrica Meiji que conté una col·lecció de 80 grans
murals il·lustratius dels successos en la vida de l’emperador i la seva esposa.
També inclou una varietat de recintes esportius. També inclou el Saló Memorial
Meiji, que va ser usat inicialment per a les reunions del govern com els debats
sobre l’esborrany de la Constitució Meiji a finals del segle XIX. Actualment es
fa servir per celebrar-hi noces xintoistes.
Antigament, era habitual trobar aquests arcs en altres
construccions i indrets, però amb el temps es va anar limitant als santuaris
xintoistes, als mausoleus imperials i a determinades tombes.
Aquest element arquitectònic simbolitza el límit del món
terrenal amb el món espiritual, i se suposa que impedeix l’entrada del mal i
d’elements contaminants al santuari. No es coneix exactament quin és el seu
origen, tot i que segurament prové del continent.
Normalment es construeixen en fusta, però n’hi ha de bronze, de
pedra, i actualment també se’n construeixen en formigó. Originàriament,
constaven únicament de dos pilars de fusta sense polir amb dues bigues
transversals, una sobre l’altra, disposades en paral·lel. Posteriorment, es va
començar a utilitzar fusta polida sense pintar, i més tard, per influència
continental, es van començar a pintar de color vermell i la seva estructura va
evolucionar. Així doncs, es poden identificar diversos tipus de torii segons
l'època en què han estat construïts, fins a uns vint estils arquitectònics
diferents.
En aquest santuari el torii està força lluny del temple. En ser
diumenge hi havia molta gent gaudint de la tranquil·litat del parc i la seva
ombra.
Un komodaru o sakadaru és un barril de fusta per emmagatzemar
el sake, la beguda alcohòlica preparada per fermentació a partir de l’arròs.
S’utilitzen en cerimònies tradicionals.
La seva història es remunta al període Edo. Fabricats sempre en
fusta de cedre (taru), n’hi ha de diferents mides i capacitats. Sovint una
mateixa mida de barril pot tenir diferents capacitat, reduïda a la meitat o amb
¾ de la capacitat, gràcies a un sistema de doble fons que redueix l’alçada
interna.
En un principi, els barrils de 36 litres es transportaven per
terra a cavall o be per mar en vaixells de càrrega anomenats Higaki, juntament
amb altres productes. Després van aparèixer els vaixells especialitzats en el
transport de barrils de licor, que permetien el transport en menys temps i
també transportar barrils més grans, del doble de volum, els barrils Shito. Ara
bé, com més gran el barril més fràgil és, per això calia recobrir-los bé per
evitar que es trenquessin.
El komodaru sempre s’emboliquen amb una estora de palla d’arrò,
lligada amb cordes de la mateixa fibra, per protegir-la de la intempèrie.
Aquests barrils es troben com a ofrenes en els temples xintoistes, on estan
exposats, buits i llavors s’anomenen kazaridaru. L’ofrena ésper atraure la bona
fortuna.
La fusta de cedre aporta al sake una aroma subtil i un sabor
fresc.
L’emperador Meiji en el procés d’industrialització i
modernització del país, va donar suport al desenvolupament tecnològic de
diferents industries, entre elles la de producció de sake. Per això, els
membres de l’associació de productors de sake cada any ofereixen barrils
tradicionals de sake al temple, per mostrar respecte per les ànimes de
l’emperador i l’emperadriu.
Els barrils de sake em van agradar molt, les etiquetes són molt
vistoses. Em sembla que van girant i així el que veus va canviat.
Hi ha unes quantes portes torri abans d’arribar al santuari.
Era tradició que la familia imperial escrivís poemes, waka, els poemes tradicionals japonesos de 31 síl·labes, amb un patró 5-7-5-7-7. En el camí cap al santuari hi ha un plafó amb un waka de l’emperadriu i un de l’emperador.
Davant del santuari al cantó esquerra hi ha dos arbres de
càmfora sagrats, units per una corda, que formen una sola capçada.
Se’ls coneix amb el nom de Meoto Kusu. Es van plantar l’any
1920 i simbolitzen la seguretat de la família i el matrimoni; és un recordatori
de la sòlida relació de la parella imperial a la que està dedicat el santuari.
A la banda dreta del santuari hi ha un altre arbre de càmfora amb moltes tauletes penjades, que contenen missatges i desitjos escrits. Cada matí aquestes tauletes es cremen en el foc sagrat.
La parella es va guanyar l’afecta dels japonesos, ja que van
establir bones relacions amb altres països, després del llarg període
d’aïllament, van promoure el benestar nacional i l’educació de les dones.
La construcció d’aquest santuari va ser possible gràcies al
treball del voluntaris i la donació demés de 100.000 arbres procedents de tot
el país. Molts dels edificis originals es van cremar durant els bombardejos de
la ciutat durant la Segona Guerra Mundial; els toquiotes amb l’ajut de les
donacions que van rebre, els van reconstruir l’any 1958.
M’intriga una mica la figura de l’emperadriu Shoken i he buscat
una mica a què es deu que el santuari estigui dedicat als dos, a l’emperador i
a ella.
Com que era tres anys més gran que l’emperador van canviar la
seva data de naixement perquè poguessin casar-se. El seu nom de naixement era
Masako i quan es va comprometre amb l’emperador va adoptar el nom de Haruko. El
casament se celebrà l’onze de gener de 1869 i va ser la primera consort
imperial que va rebre tant el títol de nyogo (esposa de l’emperador) com el de
kogo (emperadriu consort). Va ser la primera emperadriu consort japonesa a
exercir un paper públic.
El casament s’havia celebrat al gener del 1869, i al novembre
l’emperadriu deixava Kyoto per venir a viure a la nova capital, Tòquio.
Trencant amb la tradició l’emperador va insistir en que tant
ella com les dames d’honor grans assistissin regularment a les conferències
educatives que li impartien a ell, sobre les condicions nacionals i els
desenvolupaments en països estrangers.
A partir d’aquell moment, tant l’emperadriu com el seu seguici
van portar sempre roba d’estil occidental en públic. El gener de 1887 va
publicar una nota sobre el tema al·legant que el vestit tradicional japonès no
només no s’adequava a la vida moderna, sinó que de fet el vestit d’estil
occidental s’assemblava més a la roba que duien les dones japoneses en
l’antiguitat que el quimono.
El 1889, va acompanyar l’emperador Meiji en la seva visita
oficial a Nagoya i Kyoto. Mentre l’Emperador visitava bases navals, ella va anar a Nara a visitar els principals
santuaris xintoistes.
Coneguda durant el seu regnat pel seu suport a la tasca
benèfica i l’educació de les dones, durant la Primera Guerra sino-japonesa
(1894–1895), l’emperadriu va treballar per a la creació de la Societat de la
Creu Roja Japonesa. Especialment preocupada per les activitats de la Creu Roja
en temps de pau, va crear un fons per a la Creu Roja Internacional, que va
passar a ser anomenat “Fons de l’Emperadriu Shoken”.
A la mort de l'emperador Meiji el 1912, l’emperador Taisho li
va concedir el títol d’emperadriu vídua (Kotaigo). Ella va morir dos anys més
tard i va ser enterrada al costat del seu marit. Després de la seva ort va
rebre el nom pòstum Shoken Kotaigo.
Mentre érem allà vam veure arribar el seguici d’un casament.
Les dues darreres visites del barri i del dia són davant de l’estació de Shibuya. Una és l’escultura d’el gos Hachiko i l’altre una famosa cruïlla amb el pas de vianants en diagonal.
Davant de l’estació de Shybuya hi ha l’escultura d’un gos
anomenat Hachiko.
Hachiko era un gos de la raça Akita, nascut al novembre del
1923; a principis de 1924 van donar aquest gos a Eisaburo Ueno, un professor
del Departament d’Agricultura de la Universitat de Tòquio, amb qui va establir
una relació molt estreta.
El gos acompanyava cada dia a Ueno fins a l’estació de tren de
Shibuya, quan el professor anava a treballar, i l’anava a esperar quan tornava.
Aquesta rutina va durar fins al 21 de maig del 1925, quan Eisaburo Ueno va
morir d’una hemorràgia cerebral, mentre impartia una classe.
Hachiko va continuar anant cada dia a l’estació per veure si
apareixia el professor. Al començament elgos rondant per allà destorbava als
treballadors de l’estació, però quan es van adonar que era el gos que
acompanyava cada dia a Ueno, van tenir cura d’ell, ja que no volia abandonar
l'estació, a l'espera del seu amo. La seva espera va durar deu anys, fins a la
seva mort l’any 1934.
Aquest estudiant va fer un cens documentat dels gossos de raça
Akita que hi havia al Japó; tan sols en quedaven 30 de pura raça, incloent-hi a
Hachiko.
Hirochi Saito va tornar sovint a visitar a Hachiko i amb els
anys va publicar diversos articles sobre l’extraordinària lleialtat del gos. El
4 d’octubre de 1932 un d’aquests articles, publicat en un diari de Tòquio, va
col·locar el gos al centre d’atenció nacional i es va convertir en una
autèntica llegenda que va comptar amb el suport institucional de l’emperador.
La seva fidelitat a la memòria del seu mestre va impressionar els japonesos
perquè simbolitzava l’esperit de lleialtat familiar que tots s’han d’esforçar a
tenir. Els mestres i els pares posaven d’exemple a seguir la fidelitat
d’Hachiko.
Hachiko va morir, en aquesta estació, 8 de març de 1935, un any
després de la inauguració de l’estàtua. Va morir de malaltia.
La pell i els ossos es van conservar al Museu de Ciències
Naturals d’Ueno aquí a Tòquio, on està exposat dissecat. La resta dels seus
òrgans es van incinerar i es van escampar al voltant de la tomba del seu amo al
cementiri d’Aoyama, i s’hi va construir un monòlit amb el seu nom. El 8 de març
es considera un dia de dol i molta gent el recorda portant flors a la seva
estàtua al costat de l’estació.
Aquesta escultura és un punt de trobada popular i la sortida de
l’estació que dona al davant s’anomena Hachiko-guchi, que significa Sortida de
Hachiko.
A partir del segle XXI i amb la difusió de la història
aconseguida amb els diferents films que se n’han fets, han proliferat altres
monuments dedicats a aquest gos.
En aquesta cruïlla cada dos minuts aproximadament, tots els
semàfors dels cotxes es posen vermells i és l’hora dels vianants que poden
creuar en qualsevol direcció, també en diagonal.
En cada canvi de semàfor creuen entre 1.000 i 2.500 persones;
les hores de màxima afluència són de 5 a 7 o 8 del vespre en dies
laborables. simultàniament cada dos
minuts (quan canvien els semàfors).
L’estació de Shibuya es va construir en el 1885 i originalment
era tan sols una estació de la línia de metro Shinagawa, actualment coneguda
com línia JR Yamanote.
La gent creua filmant vídeos per això molta gent apareix amb el
braç enlaire.
De tornada cap a l’hotel, anava amb una altra del grup, i quan
tan sols ens quedava una estació per arribar a la nostra van dir alguna cosa en
japonès i anglès, però com que no estava massa atenta no ho vaig entendre
gaire, sí que vaig veure que hi havia un problema icom que tothom baixava del
tren nosaltres també. La gent baixava i es posava de cara a l’altra andana, vam
preguntar i ens van dir que sí, que en aquella
altra andana passaria el següent tren en la direcció que a nosaltres ens
interessava.
Com que estava molt cansada no vaig sortir a sopar i en una botiga 7-eleven em vaig comprar coses per sopar. Eren uns paquetets d’arròs, un amb pollastre a dins i l’altre amb salmó. En el paquet hi havia una fulla d’alga per si t’ho volies embolicar. També em vaig comprar una bosseta amb poma ja tallada i a punt de menjar, i xocolata.
