El nostre hotel estava prop de l’estació de Shinagawa, que és
on hi havia l’oficina on vam fer els tràmits. Vam tenir molt de temps per veure
el moviment de gent pels passadissos de l’estació.
Hi havia sopa de miso, tempura de verdures, sashimi (peix cru)
i peix cuit, verdures confitades, una mena de flam (ou quallat amb ingredients
a dins), i un motxi banyat amb xocolata.
Aquella nit vam anar a dormir a 2/4 d’onze, perquè estàvem molt
cansades, però abans de les 3 em vaig despertar i em va costar molt tornar a
agafar el son. Porto fatal els canvis d’hora i el jet lag.
Tokio, oficialment Metròpolis de Tokio, està ubicada a la regió
de Kanto, al centre est de l’illa de Honshu. És el centre de la política,
economia, educació, comunicació i cultura del país. És també on hi ha la major
concentració de seus corporatives, institucions financeres, universitats i
escoles, museus, teatres, establiments comercials i d’esbarjo de tot Japó.
A l’àrea metropolitana hi viuen més de 40 milions d’habitants,
el que la converteix en la major aglomeració urbana del mon. La regió
metropolitana inclou 23 districtes especials que fins al 1943 formaven part de
la ciutat de Tòquio pròpiament dita.
El centre de Tòquio, amb els seus 23 districtes, ocupa 1/3 de
la metròpoli, i té una població de prop de
13,2 milions d’habitants; aquesta àrea és la que es coneix
internacionalment com la ciutat de Tòquio, que és el mapa que hi ha a
continuació.
S’entén com a centre de Tòquio els 23 districtes especials,
però en un sentit més restringit es refereix als deu barris encerclats per la
línia fèrria circular Yamanote: Minato, Shinagawa, Shibuya, Shinjuku, Toshima,
Kita, Arakawa, Taito, Chiyoda i Bunkyo (l’únic al que no hi arriba directament
aquesta línia).
Aquesta línia de tren permet arribar als diferents punts
turístics de la ciutat.
El centre de Tòquio es divideix tradicionalment en dues parts,
amb el nom de dues zones històriques de Tòquio: Yamanote (“cap a la muntanya”)
i Shitamachi (“ciutat baixa”).
En el període Edo, Yamanote, al sud-oest, agrupava les
residències de l’aristocràcia al voltant de la residencia dels shogunes, en el
castell d’Edo.
Al nord-est, Shitamachi es refereix als antics barris de la
classe treballadora i els centres comercials i artesanals de l’antic Tòquio, i
inclou els barris al llarg del riu Sumida.
Actualment aquesta distinció històrica, social i funcional ja
no existeix però els habitants d’ambdues parts segueixen emprant aquests termes
en sentit geogràfic i fins i tot identitari, per diferenciar el nord del sud
del centre de la ciutat.
Quan preparava el viatge i vaig veure el plànol del metro em va
impactar; un cop allà, vaig veure que no era tant complicat ja que està tot
molt ben indicat. En el mapa la lletra majúscula indica la línia i el numero
correspon a la parada dins de la línia. Aquest mapa no marca totes les parades.
Baixar a la parada que toca és senzill, el que requereix una mica d’atenció és
trobar la sortida que queda més ala vora d’on vols anar. Ho has de mirar abans,
o enretirar-me de la corrua de gent que va amunt i avall, mentre t’ho mires i
decideixes per on has de tirar.
Ja des de temps antics existien petites poblacions i temples
als turons propers a la badia de Tòquio, però es considera que la fundació
formal de Tòquio va ser l’any 1457, quan un vassall del clan Uesugi, Ota Dokan
va construir el castell Edo (Edo-jo); així l’àrea que envoltava el castell es
va començar a anomenar Edo, (literalment, estuari).
El shogunat Tokugawa, va prendre el castell l’any 1590 i l’any
1603, quan tenia el control gairebé absolut del Japó, va establir el seu govern
a Edo, donant inici al Període Edo en la història japonesa.
La noblesa, juntament amb l’emperador del Japó, van romandre a
Kyoto, que va continuar sent la capital oficial, tot i que només de manera
protocol·lària.
Edo va patir innombrables desastres, entre els quals hi ha
centenars d’incendis, com el Gran Incendi d’Edo (Edo Taika) del 1657, en el que
van morir unes cent mil persones. La raó dels constants incendis era que tots
els habitatges d’Edo eren “machiya” o habitatges urbans de fusta.
Altres desastres que va patir Edo van ser l’erupció del mont
Fuji l’any 1707, el terratrèmol del Gran Edo el 1855 i altres terratrèmols
menors el 1703, 1782 i 1812.
Les illes ubicades al sud de l’àrea continental de l’illa de
Honshu (conegudes col·lectivament com a Illes Nanpo) també pertanyen a la
Metròpolis de Tòquio. A causa de la seva llunyania del continent, són
governades per entitats aïllades dependents del Govern Metropolità de Tòquio.
A finals de 1868, amb l’abolició del shogunat a tot el Japó i
l’inici de la Restauració Meiji, l’emperador es va traslladar al Castell Edo,
convertint-lo en el gran Palau Imperial del Japó ; va ser allà on va establir
el canvi de nom d’Edo a Tòquio, la capital de l’est. Ara bé, l’emperador no va
fer constar de forma legal que Tòquio era la nova capital del Japó, pel que la
creença popular era que Kyoto seguia sent la capital oficial o co-capital del
país.
L’any 1871 es van abolir els han o feus, i formalment es van
crear les prefectures, entre elles la prefectura de Tòquio; i l’any següent la
prefectura es va expandir a l’àrea ocupada pels 23 barris especials que comprèn
actualment.
A partir de 1872, va començar a construir-se la primera línia
de ferrocarril i entre 1885 i 1925 es va construir la línia Yamanote, que
actualment és línia de ferrocarril urbà més important de Tòquio.
Les visites dels dies a
Tòquio
Estàvem tres dies a Tòquio: el primer dia vam fer una visita guiada pels llocs més rellevants, el segon dia teníem lliure i el tercer havia agafat l’excursió a Nikko, una població al nord de Tòquio. En les visites per Tòquio ens vam moure en transport públic, en la línia de tren Yamanote i en metro. El nostre hotel estava a la vora de l’estació de Shinagawa, a la part sud del centre de Tòquio.
