Japó-10. Tòquio, illa d'Odaiba

Després de dinar vam tornar a agafar el tren per anar a l’illa d’Odaiba. Va ser un contrast brutal amb la tranquil·litat de Yanaka.

Per arribar-hi primer cal agafar la línia de Yamanote fins a Shimbashi i després el tren sense conductor Yurikamome, que creua el Pont de l’Arc de Sant Martí, que uneix Odaiba i Tòquio.

El nom de la línia, Yurikamome, fa referència a una petita gavina de cap negre típica de la badia de Tòquio, que és per on circula aquesta línia.

Aquests trens no porten conductor pel que et pots posar a tocar del vidre de davant i veure la vista, que quan fa el gir per entra al pont és impressionant. Anava força ple i els seients de davant de tot, des d’on es té bona visibilitat ja estaven ocupats. 

De tant en quant poso alguna fotografia de les estacions de tren i metro, les que em van cridar més l’atenció.

Inicialment en aquesta part de la badia de Tòquio, s’hi van construir sis fortaleses amb bateries de canons, en illes artificials. La paraula japonesa daiba significa lloc (ba) per a una bateria d’artilleria (dai). Com que les illes estaven sota el control directe del shogunat, se li va afegir el prefix honorífic o-. Posteriorment, les illes es van anar unint a base d’afegir terra, fins a arribar al que veiem actualment.

Aquestes illes van ser construïdes l’any 1853 pel shogunat Tokugawa per a protegir Tòquio dels atacs per mar; l’amenaça principal eren els Vaixells Negres del comodor Matthew Perry, que havien arribat aquell mateix any.

De les 11 bateries inicialment previstes, set projectes de construcció van començar, però només se’n van acabar sis i a mitjans de la dècada de 1960, es van retirar, deixant-ne tan sols dues, per facilitar la navegació de vaixells.

L’any 1928, la Dai-San Daiba o Bateria número 3 es va obrir al públic com un parc, anomenat Parc Metropolità de Daiba.

L’illa moderna d’Odaiba va començar a prendre forma quan l’any 1941 va obrir el port de Tòquio.

El desenvolupament modern d’Odaiba va començar després de l’èxit de l’Expo 85 a Tsukaba. L’economia japonesa a la dècada del 1980 creixia a bon ritme i Odaiba es va conceptualitzar com una vitrina per mostrar l’estil de vida futurista. Es va desenvolupar com a illa residencial i es va obrir l’any 1993, però l’estancament econòmic que patia el país en aquell moment va fer que no tingues una ocupació massiva fins a anys després.

Aquesta àrea es va començar a veure com un lloc idoni per instal·lar-hi empreses, comerços i locals d’esbarjo. S’hi van començar a obrir hotels i botigues, així com grans companyies com Fuji TV, que hi va traslladar les seves oficines centrals. Però en el 1995 o 1996 moltes de les empreses creades per desenvolupar l’illa van acabar pràcticament en fallida. El col·lapse de la bombolla de preus dels actius japonesos va ser un factor important, ja que va frustrar el desenvolupament comercial a Tòquio en general.

Un altra problema que presentava aquesta zona per als negocis és que les connexions amb Tòquio, el Pont de l’Arc de Sant Martí i la línia de trànsit ràpid Yurikamome, eren relativament llargues i costoses.

La zona va començar a recuperar vida a finals de la dècada de 1990 com a zona turística i d’oci, amb diversos grans hotels i centres comercials. Diverses grans empreses van traslladar la seva seu a l’illa, i les connexions de transport van millorar amb la connexió de noves línies ferroviàries i l’extensió de la línia Yurikamome fins a Toyosu, l’any 2006.

Justa davant de la platja es pot veure el famós pont de l’Arc de Sant Martí, que uneix Odaiba amb el moll de Shibaura. Es va construir a la dècada de 1990 i gràcies al pont aquesta part de la badia de Tòquio va prosperar. Actualment hi ha moltes atraccions turístiques a l’illa.

Les torres de suport del pont són de color blanc, però al desembre s’il·luminen amb els colors de l’arc de Sant Martí, i per això rep aquest nom. La resta d’any al vespre també està il·luminat. El pont es pot creuar a peu, uns 20-30 minuts, ja que hi ha un pas per vianants als lateral.

Em vaig dedicar a passejar pel parc, primer camí costaner i després darrera del gran centre comercial Aqua City. La sorpresa va ser trobar una estàtua de la llibertat, més o menys davant del pont de l’Arc de Sant Martí.

Aquesta rèplica de l’estàtua que hi ha a Nova York és més petita que l’original. Es va erigir aquí l’any 1998, com un homenatge temporal als vincles entre Japó i França; aquell any se celebrava “L’any de França al Japó” amb uns 400 esdeveniments repartits per tot el país. Si ho tinc ben entès es va portar cap aquí l’estàtua que hi havia a l’île aux cygnes, una illa artificial al riu Sena, a París, fins aquí.

La presència de l’estàtua aquí a Odaiba va tenir tant d’èxit que quan va ser l’hora de tornar-la, es van recollir fons per poder adquirir una rèplica per deixar-la de forma permanent.   

L’estàtua de Nova York va ser un obsequi que va fer França al segle XIX per la celebració del centenari de la independència dels Estats Units i un signe d’amistat entre ambdues nacions; va ser inaugurada el 28 d’octubre de 1886.

Va ser realitzada per l’escultor Frédéric-Auguste Bartholdi i l’enginyer francès Gustave Eiffel va dissenyar l’estructura interna. L’arquitecte francès Eugène Viollet-le-Duc s’encarregà de l’elecció del coure utilitzat per a la construcció de l’estàtua.

Auguste Bartholdi havia fet primer un primer projecte de 2,86 m, després un model de guix de mida original (acabat el 1878). L’artista va utilitzar aquest model de guix per fer les ampliacions que esdevindrien l’estàtua de l’Île aux cygnes a Paris i la de Nova York. Aquest motlle original de guix va ser llegat per la vídua de l’artista el 1907, amb la col·lecció de l’estudi de Bartholdi i es troba al Musée des Arts et Métiers de París.

A partir del model original de guix, un primer model de la mateixa mida es va fondre en bronze. Auguste Bartholdi va donar aquest primer model al Musée du Luxembourg l’any 1900. Després, l’estàtua es va instal·lar als Jardins de Luxemburg el 1906. Des de 2012, a causa del robatori de la torxa i el seu deteriorament general, està exposada al Musée d’Orsay. L’estàtua original va ser substituïda l’any següent per una còpia als Jardins de Luxemburg.

El 1885, una altra rèplica, d’11,50 metres i 14 tones, va ser fosa en bronze per la famosa foneria Thiébaut frères. Aquesta estàtua va ser oferta a França pel Comitè d’Americans de París amb motiu del centenari de la Revolució. Es va situar a l’extrem de l’Île aux Cygnes, prop del lloc on es trobava l’estudi de Bartholdi. Va ser inaugurada el 4 de juliol de 1889, tres anys després de l’estàtua de Nova York, en presència del seu creador.

S’havia orientat cap a l’est per evitar que el president l’hagués d’inaugurar des d’una barca i donant l’esquena al Palau de l’Elisi, tot i que Bartholdi havia demanat expressament que estigués mirant cap a Nova York. Això es va fer el 1937, durant l’Exposició Universal.

L’escultura en bronze “La porta de Venus” és obra de Souji Sugiyama; erigida l’any 1996.

Una mica més enllà, envoltada de flors hi ha l’escultura titulada “La flama de la llibertat”. És una peça de bronze daurat, creada per l’escultor francès Marc Couturier.

Va ser un regal de França per commemorar “L’any del Japó a França” (1997-1998) i “L’any de França al Japó” (1998-1999) així com per celebrar l’amistat entre ambdós països; era la celebració del 150è aniversari de relacions diplomàtiques entre ells.

El govern francès, la ciutat de París i diverses empreses franceses van pagar l’enviament de l’escultura des de França, i el Govern Metropolità de Tòquio va proporcionar el lloc. La inauguració va tenir lloc el novembre del 2000.

Diuen que la “Flama de la Llibertat” pretén expressar amistat a través de la imatge d’una flama d’espelma eternament encesa.

Una altra cosa que em crida l’atenció és un robot gegant, anomenat “Unicorn Gundam”.

Gundam és una franquícia japonesa de ciència-ficció militar. Creada per Yoshiyuki Tomino per a Sunrise, la franquícia presenta robots gegants (mecha), i si no estic confosa un d’aquest robots s’anomena Gundam. Em sembla que la sèrie es va estrenar amb Gundam, a l’abril del 1979.

L’any 2008, es va erigir una estàtua de bronze del Gundam a Suginami, Tòquio, per honorar l’estudi d’animació local Sunrise.

Per celebrar el 30è aniversari de la sèrie Gundam, l’empresa va anunciar l’any 2009 un projecte anomenat Real-G, que planejava construir un Gundam a escala real. Es va completar el 9 de juny de 2009 i es va exposar en un parc de Tòquio. L’estàtua, de 18 metres d’alçada, va ser posteriorment traslladada i reconstruïda a la ciutat de Shizuoka, on va romandre des de juliol de 2010 fins a març de 2011. Aquest disseny es va convertir en la base dels models següents. Un d’aquests robots gegant es va desmuntar (no sé on estava abans) i es va reconstruir a Odaiba el 19 d’abril de 2012. Més tard es va substituir per un altre, Unicorn Gundam.

La popularitat de la sèrie i el seu marxandatge va donar lloc a una franquícia multimèdia que inclou més de 50 sèries de televisió, pel·lícules i animacions originals en vídeo, així com manga, novel·les i videojocs, a més d’una indústria multimilionària de kits de models de plàstic coneguda com a Gunpla, que representa el 90% del mercat japonès de models de plàstic de personatges.

Sabent ara tot això entenc millor l’atracció que sentia la gent pel robot gegant. A més de tant en quant es posa en moviment i es reordena, canviant de postura.

 

 

Vaig arribar a l’hotel molt cansada. L’hotel en que estàvem és molt gran, immens, amb diferents torres, i per tant moltes habitacions. Baixar a esmorzar era un xic estressant, especialment si tenies pressa; un dia vaig comptar i tenia 50 persones davant meu a la cua. L’organització bona, sort d’això, però després en cada zona on podies servir-te menjar o beguda també tenies que fer cua. Tòquio em superava, tenia ganes d’anar a un lloc més tranquil.