Llengua
La llengua oficial del Japó és el japonès. L’ainu, tot i que és una llengua indígena de l’arxipèlag japonès, està gairebé extint.
El japonès és una llengua aglutinativa que es distingeix pel
seu sistema complex d’honorífics que reflecteixen la naturalesa jeràrquica de
la societat japonesa, en què les formes verbals i algunes paraules indiquen
l’estatus relatiu del que parla i el que escolta.
El japonès escrit és una combinació de tres tipus de sistemes:
els caràcters xinesos coneguts com a kanji, i dos sistemes sil·làbics,
hiragana, i katakana. L’alfabet llatí, o romanji, també s’utilitza en el
japonès contemporani.
A més de les dues llengües autòctones (el japonès i l’ainu) hi
ha diverses llengües de les minories ètniques del Japó, principalment el coreà
i el xinès.
La documentació més antiga en japonès són unes inscripcions
fetes en caràcters xinesos al segle V. La seva filiació genètica roman com
incerta. Se la sol considerar una llengua aïllada.
El japonès té una gran varietat dialectal, a causa del terreny
muntanyós i a una llarga història d’aïllaments tant interns com externs. Els
dialectes difereixen principalment en l’entonació, inflexió morfològica,
vocabulari, ús de partícules i pronúncia. Alguns dialectes difereixen en la
quantitat de fonemes de què disposen, tot i que aquest tipus de diferències no
són comuns.
El japonès estàndard (hyojungo) es considera l’idioma oficial i
està freqüentment basat en la variant de Kanto (Tòquio i rodalia), el qual és
anomenat informalment llengua NHK, que és el nom de la cadena nacional de
televisió.
Els dialectes no varien per qüestions geogràfiques; per
exemple, dialectes geogràficament separats com el de Tohokuo el de Tsushima,
els entenen fàcilment els nadius d’altres dialectes, en canvi el dialecte de
Kagoshima, al sud de Kyushu és incomprensible no només per a persones que
parlen japonès estàndard, sinó també per als habitants d’àrees properes.
La història de la llengua japonesa s'acostuma a dividir en tres
períodes diferenciats. El japonès antic, va des del segle V fins al XI. El
Japonès mitjà, del segle XII al XVI, presenta certs canvis fonètics respecte al
període anterior. El japonès modern, és el que es fa servir a partir del segle
XVII i es caracteritza per l’existència de nombroses palatalitzacions de les
consonants coronals.
L’escriptura japonesa prové de l’escriptura xinesa, que va ser
importada al Japó a través del contacte amb Corea, al segle IV. El sentit de
lectura pot ser el tradicional (verticalment i de dreta a esquerra) i
l’occidental (horitzontalment i d’esquerra a dreta).
L’escriptura japonesa comprèn tres sistemes d’escriptura
clàssics i un de transcripció: els sil·labaris Kana, el Kanji i la transcripció
Romaji.
Els sil·labaris Kana són l’Hiragana, que és un sil·labari per
paraules gramaticals i tot allò que no tingui kanji, i el Katakana, sil·labari
usat principalment per a paraules d’origen estranger i onomatopeies
(aproximadament un 10% de les paraules).
El katakana va ser creat per monjos budistes, mentre que el
hiragana va ser desenvolupat per dones de l’aristocràcia. Per això, fins i tot
avui dia, el hiragana és considerat com un sistema d’escriptura amb un cert toc
femení (lletres més rodones) o infantil, per què la canalla comença a l’escola
aprenent el hiragana.
El Kanji, són caràcters d’origen xinès, que serveixen per escriure les paraules amb significat lèxic. El Romaji, és la forma d’escriure el japonès en alfabet llatí.
Des de fa unes dècades, el japonès ha adoptat moltes paraules
estrangeres, la majoria d’origen anglès i unes poques de l’alemany entre altres
idiomes. També hi ha paraules que provenen del castellà, i que es van adoptar
fa alguns segles, quan els missioners espanyols i portuguesos van arribar al
Japó per primera vegada.
Religió
Les dues religions majoritàries al Japó són el xintoisme i el
budisme; sovint els japonesos practiquen aquestes creences de forma simultània.
La combinació sincrètica de les dues es coneix com shinbutsu-shugo, i va ser la
religió dominant del Japó abans de que el xintoisme fos la religió d’estat, al segle XIX.
Xintoisme
Xintoisme, del japonès “Shin to”, camí dels déus, es considera
la religió indígena del Japó. És una religió politeista i animista que gira al
voltant d’entitats sobrenaturals anomenades kami; els kami habiten totes les
coses, incloses les forces de la natura i els llocs destacats del paisatge, com
muntanyes o rius.
Els kami es poden adorar en santuaris domèstics, santuaris
familiars i santuaris públics, que em sembla que són els anomenats jinja. En
els santuaris públics hi ha els sacerdots o monjos, anomenats kannushi, que
supervisen les ofrenes que es fan als kami consagrats en el temple. Les ofrenes
als kami són per demanar la seva benedicció.
Els santuaris públics faciliten les formes d’endevinació i
proporcionen objectes religiosos, com ara amulets, als seguidors de la religió.
El xintoisme dona molta importància a la puresa, per això hi ha pràctiques de
neteja i banys rituals, especialment abans del culte.
Es considera que els morts poden convertir-se kami. La religió
no té un únic creador ni una doctrina específica, sinó que existeix en una
àmplia gamma de formes locals i regionals.
La veneració dels kami es remunta al període Yayoi (300 aC a
300 dC).
Dona més importància a l’aquí i a l’ara que no pas a un més
enllà. Afirma l’existència d’éssers espirituals (kami) que poden trobar-se a la
natura o en nivells superiors d’existència. No hi ha textos sagrats, ni una
deïtat única predominant, ni regles establertes per a l’oració, tot i que sí
que compta amb narracions mítiques que expliquen l’origen del món; hi ha
temples o santuaris, i matsuri o festivals religiosos que tenen lloc als
santuaris i als que en dates importants hi assisteix molta gent.
Va ser la religió d’estat fins al 1945.
El xintoisme afirma l’existència de divinitats o éssers
espirituals (kami) que poden trobar-se en la naturalesa o en nivells superiors
d’existència. Aquest terme, que constitueix el concepte central del culte, va
arribar a aplicar-se a qualsevol força sobrenatural o Déu, com els déus de la
naturalesa, homes excel·lents, avantpassats deïficats o fins i tot deïtats que
representen certs ideals o simbolitzen un poder abstracte.
Els japonesos, com a fills dels esperits o kami, tenen una
naturalesa divina, i per tant han de viure en harmonia amb els kami, per poder
gaudir de la serva protecció i aprovació.
En el seu panteó hi ha també fantasmes japonesos i altres
éssers mitològics, com els denominats tengu.
Encara que el xintoisme no es basa en dogmes o en una teologia
complexa, als japonesos els ha donat un codi de valors pràctics, ha modelat els
seus comportaments i determinat la seva manera de pensar.
Shinbutsu-shugo
El budisme va entrar al Japó al final del període Kofun (del
300 al 538 dC) i es va estendre ràpidament. El sincretisme religió va fer que
el culte als kami i el funcionament del budisme esdevingueren inseparables, un
procés anomenat shinbutsu-shugo. El kami va arribar a ser vist com a part de la
cosmologia budista i es va representar cada cop més antropomòrficament.
La tradició escrita més antiga sobre el culte a kami es va
registrar al Kojiki del segle VIII i Nihon Shoki. En els segles següents, el
shinbutsu-shugo va ser adoptat per la casa imperial japonesa.
Durant l’era Meiji (1868 a 1912), el lideratge nacionalista
japonès va expulsar la influència budista del culte kami i va formar l’Estat
Shinto, que alguns historiadors consideren l’origen del Shinto com una religió
diferent. Els santuaris van quedar sota una influència creixent del govern i es
va animar als ciutadans a adorar l’emperador com a kami. Amb la formació de
l’Imperi japonès a principis del segle XX, el xintoisme va ser exportat a
altres zones de l’Àsia oriental. Després de la derrota del Japó a la Segona
Guerra Mundial, el xintoisme es va separar formalment de l’estat.
Quan el budisme va arribar al país al segle VI, aquest va
exercir una profunda influència sobre el xintoisme, (i el xintoisme també va
tenir influència en el budisme al Japó). De fet, les dues religions defineixen
la religiositat nipona i els japonesos solen practicar els ritus d’ambdues
tradicions segons la naturalesa de l’ocasió (solen preferir el xintoisme per
als rituals de naixement i matrimoni, i el budisme per als ritus funeraris).
Shinbutsu-shugo (sincretisme de kami i budes), és el
sincretisme entre el sintoisme i el budisme que va ser la principal religió
organitzada del Japó fins al període Meiji. A partir de 1868, el nou govern
Meiji va aprovar una sèrie de lleis que separaven el culte kami nadiu japonès,
del budisme, que l’havia assimilat.
Quan el budisme es va introduir des de la Xina durant el
període Asuka (segle VI), els japonesos van intentar reconciliar les noves
creences amb les antigues creences xintoistes, assumint que ambdues eren
certes. Com a conseqüència, els temples budistes s’annexionaven a santuaris
xintoistes (jinja) i estaven dedicats tant a figures kami com budistes.
La profunditat de la influència del budisme en les creences
religioses locals es pot veure en gran part del vocabulari conceptual del
xintoisme i fins i tot en els tipus de santuaris sintoistes que es veuen avui
dia.
La separació formal del budisme i el xintoisme va tenir lloca a
finals del segle XIX, però en molts aspectes, la fusió de les dues religions
encara es manté.
La primera articulació de la diferència entre les idees
religioses japoneses i el budisme, i el primer intent de reconciliar-les,
s’atribueix al príncep Shotoku (574–622); en temps de l’emperador Tenmu
(673-686) ja es començaven a manifestar les diferències entre les dues visions
del món, entre budisme i xintoisme. Per tant, un dels primers esforços per
reconciliar el sintoisme i el budisme es va fer al segle VIII durant el període
Nara, fundant els anomenats jingū-ji, temples-santuari, complexos que comprenien
tant un santuari (xintoista) com un temple (budista).
Darrere de la inclusió en un santuari xintoista d’objectes
religiosos budistes hi havia la idea que els kami eren éssers perduts que
necessitaven ser alliberats a través del budisme, com qualsevol altre ésser
sensible. Es pensava que els kami estaven subjectes al karma i a la
reencarnació com els éssers humans, i les primeres històries budistes expliquen
com la tasca d’ajudar els kami que patien era assumida pels monjos errants. Em
sembla que aquesta era la visió budista.
Per millorar el karma dels kami mitjançant ritus i la recitació
de sutres, els monjos budistes construïen temples budistes al costat dels
santuaris kami. Aquestes agrupacions ja s’havien creat al segle VII.
La construcció de temples als santuaris va produir complexos
jingu-ji, fet que va accelerar el sincretisme. Com a resultat de la creació de
complexos santuari-temple, molts santuaris que fins aleshores només eren un
lloc a l’aire lliure es van convertir en agrupacions d’edificis d’estil
budista.
La darrera etapa de la fusió va tenir lloc al segle IX amb el
desenvolupament de la teoria honji suijaku, segons la qual els kami japonesos
són emanacions de budes, bodhisattves o devas que es barregen amb els éssers
humans per guiar-los cap al camí budista. Aquesta teoria va ser la base de la
religió japonesa durant molts segles. A causa d’això, la majoria de kami van
passar de ser esperits potencialment perillosos per ser millorats mitjançant el
contacte amb la llei budista a emanacions locals de budes i bodhisattves que
posseeixen la seva pròpia saviesa. Els budes i els kami ara eren bessons
indivisibles.
L’estatus dels kami, però, canviava dramàticament segons la
secta. En un extrem hi havia els que consideraven els kami i els budes
equivalents en poder i dignitat. Tanmateix, no tots els kami eren emanacions
d’algun buda; alguns, sovint anomenats jitsu no kami (kami veritable),
normalment perillosos i enfadats, no tenien cap contrapunt budista. Entre ells
hi havia els tengu, o animals amb màgia, com la guineu vermella (kitsune) o gos
mapache japonès (tanuki). Però hi havia els que consideraven els kami inferiors
als budes.
Les dues religions no es van fusionar mai completament, tot i
que se superposaven aquí i allà, mantenien la seva identitat particular dins
d’una relació difícil, en gran part no sistematitzada i tensa.
De fet, el terme shinbutsu kakuri (aïllament de kami del
budisme) en la terminologia budista japonesa fa referència a la tendència que
existia al Japó de mantenir alguns kami separats del budisme; mentre que alguns
kami es van integrar al budisme, d’altres (o fins i tot de vegades, el mateix
kami en un context diferent) es mantenien sistemàticament allunyats del
budisme.
Durant el Shinbutsu bunri, l’intent de separar el xintoisme del
budisme, els temples i els santuaris van ser separats per la força per llei,
l’any 1868.
Durant el període Meiji, per tal d’ajudar a l’expansió del
xintoisme, es van destruir santuaris amb temples (jingu-ji) mentre que es
toleraven temples amb santuaris (chinjusha). Com a resultat, els santuaris amb
temples dins són ara rars, però els santuaris continguts dins dels temples són
comuns, i la majoria encara en tenen almenys un de petit.
El xintoisme i el budisme encara mantenen una relació
simbiòtica d’interdependència, especialment pel que fa als ritus funeraris
(confiats al budisme) i als casaments (normalment deixats al xintoisme o de
vegades al cristianisme). Per tant, la separació de les dues religions es
considera només superficial, i el shinbutsu shugo encara és una pràctica
acceptada.
El concepte japonès de religió difereix significativament del
de la cultura occidental. L’espiritualitat i el culte són altament eclèctics;
els ritus i pràctiques, sovint associats al benestar i als beneficis mundans,
són la prioritat principal, mentre que les doctrines i creences reben poca
atenció. Tot i que la gran majoria de ciutadans japonesos segueixen el
xintoisme, només un 3% s’identifica com a xintoista en les enquestes, perquè el
terme s’entén com a pertinença a sectes xintoistes organitzades.
La majoria dels japonesos participen en rituals i costums
derivats de diverses tradicions religioses. Els esdeveniments del cicle vital
sovint es caracteritzen amb visites a un santuari xintoista i temples budistes.
El naixement d’un nadó se celebra amb una visita formal al santuari o temple
quan té un mes, i també en el tercer, cinquè i setè aniversari, (Shichi-Go-San)
i a l’inici oficial de l’edat adulta, als vint anys (Seijin shiki).
Una gran majoria de casaments japonesos són cristians, tot i
que els casaments xintoistes i seculars que segueixen un format d’estil
occidental també són populars, però molt menys, i una petita fracció dels
casaments són budistes.
Els funerals japonesos els acostumen a realitzar sacerdots
budistes, i els ritus budistes també són habituals en els aniversaris de
defunció dels familiars difunts. El 91% dels funerals japonesos tenen lloc
segons les tradicions budistes.
Hi ha dues categories de festes al Japó: matsuri, que són
majoritàriament d’origen xintoista i
estan relacionades amb el cultiu de l’arròs i el benestar espiritual de la
comunitat local; i nenjyu gyoji (festes anuals), que són majoritàriament
d’origen xinès o budista. La majoria de matsuri són esdeveniments locals i
segueixen tradicions locals. Poden ser patrocinats per escoles, pobles o altres
grups, però sovint s'associen amb santuaris sintoistes.
Algunes de les festes són de caràcter secular, però les dues
més significatives per a la majoria dels japonesos, el dia d’Any Nou i
l’Obon, impliquen visites a santuaris
xintoistes o temples budistes.
La festa de Cap d’Any es caracteritza per la pràctica de
nombrosos rituals i el consum d’aliments especials; algunes de les coses que es
fan són: visitar santuaris xintoistes o temples budistes per demanar
benediccions familiars per l’any que comença, vestir-se amb quimono,
penjar decoracions especials, menjar
fideus la nit de Cap d’Any i jugar a un joc de cartes de poesia.
Durant l’Obon, els bon (altars espirituals) es col·loquen
davant dels altars de la família budista, que, juntament amb les tombes
ancestrals, es netegen en previsió del retorn dels esperits. Les persones que
viuen lluny de les seves llars familiars tornen per visitar familiars. Les
celebracions inclouen danses populars i pregàries als temples budistes, així
com rituals familiars a casa.
