Japó-5.Tòquio, Chiyoda, palau imperial

Vam començar la visita de la ciutat pel districte de Chiyoda.

Des de fa segles, Chiyoda és el centre financer i econòmic del Japó. En aquest districte hi ha el Palau Imperial de Tòquio (on hi havia hagut el castell d’Edo), la Dieta Nacional, la residència oficial del Primer Ministre i diversos ministeris. 

Estació de Tòquio

L’Estació de Tòquio (Tokyo-eki) és la terminal de la majoria de les línies del tren bala que cobreixen el territori japonès, i és connexió per a les línies locals i regionals, així com punt de transbord del Metro de Tòquio i la línia del tren urbà Yamanote.

L’estació va obrir el 1914. Va patir greus danys durant el bombardeig de Tòquio el 25 de maig de 1945, però de seguida va reprendre el servei. El Tokaido Shinkansen, el primer sistema ferroviari d’alta velocitat del món, va entrar en funcionament l’any 1964 i enllaçava aquesta estació amb Osaka. Amb l’ampliació de les línies Shinkansen en direcció nord des d’Ueno el 1991, l’estació també es va convertir en una porta d’entrada al nord-est del Japó.

Amb servei de les línies ferroviàries d’alta velocitat de la xarxa Shinkansen, l’estació de Tòquio és la principal terminal ferroviària interurbana de Tòquio. És l’estació més concorreguda del Japó pel que fa a trens regulars, amb més de 4.000 trens que arriben i surten diàriament, i la cinquena més concorreguda de l’est del Japó pel que fa al nombre de passatgers. De mitjana, més de 500.000 persones utilitzen l’estació de Tòquio cada dia. 

 Marunouchi

Marunouchi és la zona de Chiyoda situada entre l’estació de Tòquio i el Palau Imperial. El nom, que significa “dins del cercle”, prové de la seva ubicació en el fossat exterior del palau.

Marunouchi és el nucli del districte central de negocis de Tòquio, i un dels principals centres financers del Japó. 20 de les empreses del Fortune Global 500 tenen la seu central en aquesta zona, des del’any 2021, i moltes altres empreses similars amb seu fora del Japó hi tenen oficines asiàtiques o japoneses.

L’any 1590, abans que el shogun Tokugawa Ieyasu s’instal·lés al castell d’Edo, aquesta zona era una badia de Tòquio i s’anomenava Hibiya. A partir de 1592, amb l’ampliació del castell, aquesta badia es va omplir,  es va construir un nou fossat exterior, i el fossat anterior es va convertir en el fossat interior. La zona va rebre el nom d’Okuruwauchi (que significa dins del recinte). Els dàimio hi van construir les seves mansions i hi havia també les oficines dels magistrats del Nord i del Sud, així com la del Magistrat de Finances.

Després de la Restauració Meiji, Marunouchi va quedar sota el control del govern nacional, que va erigir-hi casernes i camps de desfilada per a l’Exèrcit Imperial Japonès.

L’any 1890, Iwasaki Yanosuke, germà del fundador (i més tard segon líder) de Mitsubishi, va comprar la terra per 1,5 milions de iens. A mesura que l’empresa desenvolupava el terreny, es va conèixer com a Mitsubishi-ga-hara (els Camps Mitsubishi). Gran part del terreny continua sota el control de Mitsubishi Estate Co., i aquí també hi ha les seus de moltes empreses del Grup Mitsubishi.

Palau Imperial

El Palau Imperial de Tòquio, Kokyo, és la residència oficial de la família imperial japonesa. Aquest palau es troba en els terrenys de l’antic castell d’Edo, destruït en el segle XIX, molt a prop de l’estació de Tòquio.

El complex palatí és un gran parc on hi ha diversos edificis, com ara el palau principal, algunes residències de la família imperial, un arxiu, museus i oficines administratives.

Després de la capitulació del shogunat i la Restauració Meiji, els seus habitants, inclòs el shogun Tokugawa Yoshinobu, van haver d’abandonar el castell d’Edo.

El 26 de novembre de 1868 l’emperador abandonava el palau imperial de Kyoto i fixava la seva nova residència a Tòquio. El Palau Imperial es va construir en els terrenys del castell d’Edo i es van aprofitar els seus murs, o part d’ells. La torre principal del castell havia quedat destruïda en un incendi anteriorment, en el 1657, i no es va reconstruir mai.

Les obres de construcció del palau es van allargar vint anys, del 1868 al 1888; mentre no estava llest el palau l’emperador Meiji va viure al castell d’Edo, al que va rebatejar com castell de Tokei (Tokei-jo) i poc després va tornar a canviar-li el nom pel de castell Imperial (Kojo).

La nit del 5 de maig de 1873, un incendi va destruir el palau Nishinomaru (antiga residència del shogun) i el nou castell imperial del palau es va construir al mateix lloc el 1888.

Al llarg del període Meiji, la majoria d’estructures del castell Edo van desaparèixer. Algunes es van enderrocar per poder construir altres edificis en el seu lloc, i d’altres van quedar destruïdes per terratrèmols o incendis. Per exemple, els ponts dobles de fusta (Nijubashi) que hi havia sobre el fossat van ser substituïts per ponts de pedra i ferro.

Els edificis del Palau Imperial construïts a l’era Meiji eren de fusta. El seu disseny utilitzava l’arquitectura tradicional japonesa en el seu aspecte exterior, mentre que els interiors eren una barreja eclèctica d’elements japonesos i europeus. Els sostres de les grans cambres estaven enteixinats amb elements japonesos; ara bé, hi havia cadires, taules i cortines gruixudes occidentals als espais on es vivia. Els terres de les sales públiques tenien parquets o catifes, mentre que els espais residencials utilitzaven el tradicional tatami.

La sala principal d’audiències era la part central del palau. Era l’edifici més gran del recinte. El sostre tenia un estil similar al del Palau Imperial de Kyoto, però estava cobert amb plaques de coure (ignífuges) en lloc de teules de xiprer japonès.

A finals del període Taisho (que va acabar l’any 1926) i principis del Showa  (que és el que va venir a continuació) s’hi van afegir edificis, com ara la seu del Ministeri de la Casa Imperial i del Consell Privat. Aquestes estructures només exhibien elements japonesos simbòlics.

Del 1888 al 1948, el recinte es va anomenar Palau del Castell (Kyuijo). La nit del 25 de maig de 1945, la majoria de les estructures del Palau Imperial van ser destruïdes en els bombardejos aliats sobre Tòquio. L’agost de 1945, els dies finals de la Segona Guerra Mundial, l’emperador Hirohito es va reunir amb el seu Consell Privat per prendre decisions que van culminar amb la rendició del Japó en un refugi antiaeri subterrani que hi havia als terrenys del palau conegut com la Biblioteca de Sa Majestat (Obunko Fuzokushitsu).

A causa de la destrucció a gran escala del palau de l’era Meiji, en la dècada de 1960 es va construir un nou saló principal del palau (Kyuden) i residències a la part occidental del lloc que ocupava l’antic palau. La zona es va batejar amb el nom de Residència de l’Emperador (Kokyo) el 1948, mentre que la part oriental es va convertir en el Jardí Oriental (Higashi-Gyoen) com a parc públic el 1968.

L’actual palau imperial conserva algunes restes de l’antic castell d’Edo. El modern Kyuden, dissenyat per a diverses funcions i recepcions de la cort imperial, es troba a l’antiga zona de Nishinomaru del recinte del palau. A una escala molt més modesta, el Palau Fukiage (Fukiage gosho), la residència oficial de l’emperador i l’emperadriu, es troba al jardí Fukiage. Dissenyada per l’arquitecte japonès Shozo Uchii, la moderna residència es va acabar de construir el 1993.

Els recintes del palau inclouen els Santuaris dels Tres Palaus (Kyuchu-sanden), on es conserven parts del Tresors Imperials del Japó; el santuari té un paper religiós en les entronitzacions imperials i els casaments.

Mentre ens aproximàvem em va sorprendre el contrast entre l’entorn modern del barri i el recinte del palau. Contrastosi una visió ben diferent segons cap a on dirigeixes la vista. Era dissabte i hi havia molta gent, un flux constant de gent anant i venint; families, grups, escolars... molt moviment de gent amunt i avall. Era un dissabte i suposo que això afavoria que hi hagués tantes famílies i grups de gent.

He trobat aquest mapa del palau imperial, que permet fer-se una idea de la grandària del recinte i del a petita part que es pot visitar.

https://www.kunaicho.go.jp/en/visit/guide/illustrationmap.html

Vam entrar per l’avinguda que hi ha davant de l’estació i a ma dreta hi ha el parc de les fonts de Wadakura. 

A l’era pre-Edo, la zona al voltant del d’aquest parc donava a l'entrada de la badia de Tòquio, on la indústria pesquera prosperava. A l’era Edo, es va recuperar aquest terreny al mar i es va utilitzar com a base per a magatzems i transport marítim. Després sembla que va anar canviant d’usos cada 20-50 anys.

Aquest parc forma part dels jardins exteriors del Palau. L’any 1961 es va construir el parc i la font pel casament de l’emperador Akihito i l’emperadriu Michiko. Posteriorment es va reconstruir, l’any 1995, per celebrar el casament del príncep hereu,  Naruhito i la princesa Masako, i crec que es va construir una nova font. Des del 2019, any en que Naruhito va accedir al tron, els quatre canals que connecten les fonts simbolitzen els casaments reials de dues generacions.

 

Aquesta porta es coneix popularment com a Kikyo-mon, en referència a l’escut familiar que està inscrit a les teules rodones de l’extrem de la teulada. Em sembla que kikyo és una flor, una campaneta blava.

En el seu apogeu, el castell d’Edo tenia 36 portes que protegien els ponts i fossats; actualment només en queden onze, que serveixen principalment com a punts de control de seguretat del Palau Imperial. Aquesta porta, construïda en el 1614, era una d’elles.

Davant de l’entrada principal hi ha el pont Nijubashi, també conegut com Ninohashi o Tsukimihashi.  De fet hi ha dos ponts que donen accés al Palau Imperial. Un pont de ferro, al fons, anomenat Pont Seimon-tetsubashi, i el pont de pedra que queda en primer pla, que s’anomena Pont Seimon-Ishibashi. Nijubashi fa referència al pont Seimon-tetsubashi.

El pont construït durant el període Edo, era un pont de fusta anomenat Nishinomaru Gejobashi. En aquell moment, la part del fossat on es va construir el pont era profunda, així que el pont es va dissenyar apilant-lo sobre els troncs que servien de base per suportar les bigues. Es diu que el pont va començar a anomenar-se Nijubashi (pont doble) perquè semblava tenir una estructura doble.

Més endavant, en el període Meiji, es va convertir en un pont de ferro, l’any 1888,  i es va reparar l’any 1964 (període Showa) per recuperar l’aspecte actual. Quan es va remodelar, es va fer servir tecnologia antirovell d’última generació, com l’esprai de zinc, que forma una capa protectora sobre la superfície de ferro. Era el primer cop que s’emparava al Japó.

El pont Seimon-Ishibashi, el que es veu a primer terme, és de granit i es va dissenyar en estil arquitectònic occidental. Aquests dos ponts s’utilitzen per a esdeveniments oficials, com ara la visita general de felicitació del públic per Cap d’Any, i per a visites de convidats estrangers, però normalment estan tancats al públic.

Aquest pont de pedra és el més a prop que es pot arribar del Palau Imperial, excepte el 2 de gener i el dia de l’aniversari de l’emperador, que els ponts i els terrenys del palau estan oberts al públic.

La vigilància a la zona dels ponts era molt estricta. És un lloc on tothom es vol fer fotografies, fins i tot hi havia cua. Hi havia una baraneta metàl·lica protegint la gespa i la vora del fossat, en la que estava prohibit asseure’s per fer-s’hi fotos.

Si no estic confosa, aquesta és una de les portes d’accés al jardins  exteriors del palau, els jardins Kokyogaien.