Va ser una mica decebedor, ja que no hi havia gaire arbres
florits, però sí que vaig poder veure com en els pocs que quedaven es feia cua
per fer-se fotos a amb els cireres. Ens van explicar que tot i que era encara
l’època de sakura, havia fet molta calor els darrers dies i moltes flors ja
s’havien marcit i caigut.
Aquell dia estava força decebuda però al llarg del viatge
encara en vam veure a diferents llocs, i a tot arreu atreien a la gent, locals
i forasters per gaudir de la seva bellesa efímera i en molts casos per
fotografiar-se al costat.
La paraula japonesa sakura fa referència tant a l’arbre com a
les seves flors. La flor de cirerer es considera la flor nacional del Japó.
El cultiu de cirerers ornamentals va començar a estendre’s per
Europa i els Estats Units a principis del segle XX, especialment després que
l’any 1912, com a mostra d’amistat, el Japó regalés alguns d’aquest arbres als
Estats Units. Després de la Primera Guerra Mundial, el britànic Collingwood
Ingram, que era un col·leccionista de plantes, va dur a terme importants
estudis sobre els cirerers japonesos.
El temple Kaneiji es va construir en el 1625 i va comptar, ja
des del primer dia, amb el suport del clan Tokugawa. De fet, Tokugawa Hidetada,
tercer fill de Ieyasu i segon shogun, va fer donació dels terrenys. Els
Tokugawa l’havien construït per protegir el nord-est del castell d’Edo, una
direcció considerada desafortunada segons la geomància tradicional. Va ser un
important temple funerari i sis dels quinze shoguns del clan Tokugawa van ser
enterrats en el cementiri del temple.
La Guerra Boshin (Boshin Senso o Guerra de l’any del drac) va
ser una guerra civil que va tenir lloc entre el 27 de gener de1868 i el 27 de
juny de 1869 entre els partidaris del govern del shogunat Tokugawa al poder i
la facció que pretenia la devolució del poder polític a la cort imperial. Va
marcar el final de l’era feudal i l’inici de la Restauració Meiji.
En aquest indret és on l’any 1868 les forces del darrer shogun
Tokugawa, Tokugawa Yoshinobu, van ser derrotades per les forces revolucionaries
lleials a l’emperador.
Posteriorment es va involucrar dins del govern Meiji, però
l’any 1877, després de la persecució sistemàtica dels samurai que duia a terme
el nou govern, va liderar la Rebel·lió de Satsuma, que va ser el darrer
conflicte encapçalat pels samurais a la història japonesa. Takamori és
considerat com l’últim veritable samurai.
Durant la batalla d’Ueno, les tropes de Satsuma van atacar la
porta principal del temple. Malgrat totes les víctimes que va provocar, diuen
que va posar fi ràpidament al conflicte. L’ estàtua de Saigo es troba prop de
l’entrada principal del parc, a l’extrem oposat del temple de Kaneiji.
La majoria dels edificis del temple van ser destruïts durant
aquesta batalla.
Al gener de 1873, el Departament d’Estat (Dajo-kan) va decidir
establir parcs públics en llocs d’interès històric i bellesa escènica. L’any
anterior s’havia fundat el primer parc nacional del mon, Yellowstone. Va ser
així com aquell mateix any es va establir el parc Ueno. L’any 1924, en honor al
matrimoni d’Hirohito, l’emperador Taisho va regalar el parc Ueno a la ciutat,
rebent el nom oficial “Ueno Onshi Koen”, Parc Ueno Regal Imperial.
Durant el període Jomon, tot aquest indret era una cala de la
badia de Tòquio. Més tard, alguns segles després de l’inici de l’Era Comuna, el
mar es va retirar, deixant enrere extensos aiguamolls que cobrien la major part
de l’antic Shitamachi i l’estany és el que queda d’aquests aiguamolls. Se sap
que al segle XV ja tenia el nom actual.
El fundador del temple Kaneiji, Jigen Daishi (Tenkai), va fer
construir l’illa de Benten i el seu temple Bentendo, dedicat a Benzaiten,
deessa de la riquesa, la fortuna, la música i el coneixement.
En aquella època el riu Aizomegawa passava per l’àrea de Ueno i
Yanaka. El seu nom fa referència al tint de teles amb indi, una pròspera
industria que hi havia a la seva riba durant el període Edo.
La forma de l’estany fins a l’inici de l’era Meiji era molt
diferent de l’actual, especialment la part nord on hi ha el Zoo d’Ueno, que era
molt més ampla.
Aquest llac amb lotus i aiguamolls és una zona important
d’hivernada per als ocells. Actualment està dividit en tres seccions: l’estany
de Lotus (Hasu no Ike) ja que a l’estiu la seva superfície queda coberta per
lotus; l’estany de Barques (Boto no Ike) on hi ha les barques de lloguer; i
l’estany dels Cormorans Marins (U no Ike), que es troba dins dels límits del
Zoo i que fa referència als ocells que l’habiten.
El 1907 es va construir el pont Kangetsukyo amb motiu de la
Fira Industrial de Tòquio, fent possible creuar tot l’estany a peu. El 1929, es
va dividir l’estany en quatre parts diferenciades. El negoci de lloguer de
barques es va iniciar el 1939. L’actual estany dels cormorans és el resultat de
la fusió de dues d’aquestes quatre seccions.
L’estany acull diverses tipus d’aus migratòries i
estacionaries, que en ocasions superen els deu mil. L’estany conté nombroses
espècies de peixos. Al juny de 2006, es van trobar a l’estany tortugues
al·ligàtor, que són una espècie no autòctona.
El santuari Ueno Toshogu és un dels edificis que van aguantar
en peu després de la batalla d’Ueno. Construït originalment el 1616, el
santuari va ser renovat el 1651 per ordre del tercer shogun Iemitsu Tokugawa,
qui el va cobrir de grans quantitats de pa d’or, sent un dels santuaris més
exuberants de Tòquio. És un santuari xintoista i el camí d’accés està marcat
per un gran torii i unes 50 làmpades de bronze.
En aquest parc hi ha diversos museus. El Museu Nacional de
Tòquio es va fundar el 1872. El mateix any es va obrir el Museu del Ministeri
d’Educació, actualment el Museu Nacional de la Natura i la Ciència.
El Museu Nacional d’Art Occidental es va fundar el 1959
basant-se en la col·lecció de l’industrial (grup Kawasaki) Matsukata Kojirō; la
col·lecció va ser deixada emmagatzemada a França per Matsukata i va ser
retornada pel govern francès el 1959 després del Tractat de San Francisco.
L’edifici és de Le Corbusier, que el va utilitzar per expressar el seu concepte
del Museu del Creixement Infinit, basat en una espiral expansiva.
El parc va tenir el primer zoo, el primer tramvia, les primeres
celebracions del Primer de Maig (el 1920) i va acollir diverses exposicions
industrials. L’estació d’Ueno es va obrir a prop l’any 1883. Després del Gran
terratrèmol de Kanto de 1923, es van adjuntar avisos de persones desaparegudes
a l’estàtua de Saigo Takamori.
Al parc hi ha un fanalet de pedra que va ser un dels dos
tallats el 1651 per commemorar Tokugawa Iemitsu. Ambdós fanalets van romandre
al parc fins que el governador de Tòquio en va regalar un,l’any 1954 a la
ciutat de Washington, per commemorar el centenari de la signatura del Tractat
d’Amistat entre el Japó i els EUA de 1854.
Aquest temple és popular entre les dones i parelles que volen
tenir fills ja que al seu interior hi ha consagrada la imatge de Kosodate
Kannon, la deïtat de la concepció.
El Gran Buda de Ueno o Ueno Daibutsu era una enorme estàtua de
bronze d’un Buda assegut original de 1631. Aquesta estàtua va patir danys per
terratrèmols i incendis, sobretot durant el Gran Terratrèmol de Kanto (1923) en
que li va caure el cap. Per això durant la Segona Guerra Mundial es va fondre
per utilitzar el metall.
Al sud-oest del parc trobem el zoo de Ueno, el parc zoològic
més antic de tot Japó. El zoo de Ueno es va construir en la seva ubicació
actual el 1882 i està dividit en diverses zones temàtiques, sent la més famosa
la dedicada als ossos panda gegants d’Ueno, que van arribar per primera vegada
al zoo el 1972 com a símbol de normalització en les relacions entre el Japó i
la Xina.
Carrer Ameyoko
Sortint del parc vam tornar cap a l’estació d’Ueno i a la vora
hi ha el carrer Ameyoko que havia llegit que hi havia un mercat al carrer. El
que jo vaig veure és un carrer comercial que va paral·lel a la línia de
Yamanote.
Ameyoko es va configurar originàriament com un mercat
d’estraperlo on es venia tota mena de coses sostretes als soldats per les
persones que treballaven per a les forces d’ocupació, o coses obtingudes de
contraban. Després de la Segona Guerra Mundial es va convertir en un important
mercat.
El nom d’Ameyoko diuen que prové d’Ameya Yokocho, o carreró
d’Ameya. Hi ha dues teories sobre l’origen del nom. La primera és que el nom
prové d’ameya, botiga de llaminadures, ja que en els primers temps de la
postguerra hi havia moltes botigues de llaminadures, quan era difícil trobar
sucre. La segona teoria és que es refereix a Amèrica; just després de la Segona
Guerra Mundial hi havia botigues que venien productes excedents de l’exèrcit
americà i objectes de contraban.
