M’agradaven molt les decoracions de les estacions de
metro.
A la parada de metro on vam baixar hi havia exposats alguns
mikoshis, que són santuaris portàtils xintoistes.
Asakusa es troba al
nord-est del Tòquio central; aquesta àrea col·loquialment s’anomena Shitamachi,
que vol dir ciutat baixa, i es troba a la vora del riu Sumida.
Durant la major part del segle XX, Asakusa va continuar sent un
important districte d’entreteniment a Tòquio. Els anys de major esplendor
d’Asakusa queden vívidament reflectits a
la novel·la de Yasunari Kawabata “The Scarlet Gang of Asakusa” (1930).
La zona va patir greus danys pels bombardejos nord-americans
durant la Segona Guerra Mundial, especialment per l’atac del 10 de març de
1945. La zona va ser reconstruïda després de la guerra, però com a zona
d’esbarjo ha estat substituïda per altres, com ara Shinjuku.
Aquest barri és un dels que conserva més edificis de les
dècades de 1950 i 1960. També diuen que és el districte de geishes més antic de
Tòquio, i que encara n‘hi ha unes 40 o 45 actives. Jo no en vaig veure cap,
però sí moles dones disfressades.
En aquest barri hi ha diversos temples, nosaltres vam visitar
el principal, el Senso-ji.
Vam arribar a la porta Kaminarimon i des d’aquí fins al temple
hi ha un carrer ple de botigues d’artesania, carrer Nakamise, i als costats
també restaurants. Vam tenir temps lliure per dinar en algun dels molts llocs
que hi ha pels carrers del voltant.
Kaminarimon o Porta del Llamp és la més externa de les dues portes d’entrada que hi ha en el camí cap al temple Senso-ji. La que hi ha més endins és la porta Hozomon.
La porta del Llamp, la va fer construir, l’any 941, un comandant militar del clan Taira, que era un dels quatre clans més importants del Japó en aquella època. Estava situada prop de Komagata, no massa lluny d’aquí, i va ser l’any 1635 quan es va reconstruir en l’emplaçament actual. La porta fou destruïda algunes vegades al llarg dels segles. Quatre anys després del seu trasllat, s’incendià i, el 1649, Tokugawa Iemitsu la va fer reconstruir, juntament amb altres grans edificis del conjunt del temple. Es va tornar a cremar en el 1757 i en el 1865. L’estructura actual és del 1960.Aquesta porta conté quatre estàtues. A la banda de davant, hi
ha els deus xintoistes Fujin (déu del vent) i Raijin (déu de la tempesta, dels
llamps i els trons), al costat est i oest respectivament. Les escultures
originals van quedar molt malmeses per l’incendi del 1865, tan sols es van
salvar els caps, i les estàtues es van restaurar quan es va fer la
reconstrucció de la porta l’any 1960.
Al centre de la porta penja un “chochin” (els típics fanalets
japonesos) vermell molt gran. Diuen que té 4 m d’alçada i un pes de 670 kg. No
és el fanalet original, ja que és molt fràgil, sinó una rèplica que es va fer
l’any 2003, en commemoració del 400è aniversari del començament del període
Edo; la va regalar Konosuke Matsushita, fundador de l’empresa Matsushita
Electric Industrial Co. (ara coneguda com a Panasonic), que és el que va
finançar o va recollir fons, per a la reconstrucció de la porta en el 1960.
Aquesta porta és lloc de trobada i reclam per a fer-s’hi
fotografies. Era una bogeria de gent.
El Nakamise-dōri és el carrer que forma l’accés al temple. Es diu que va ser construït a principis del segle XII, quan els veïns de Senso-ji van rebre permís per establir botigues a l’accés al temple. Però al al maig de 1885 el govern de Tòquio va ordenar a tots els botiguers que marxessin. Aquell desembre la zona es va reconstruir en estil occidental.
Durant el gran terratrèmol del Kanto de 1923, moltes de les botigues van quedar destruïdes, i reconstruïdes el 1925 amb formigó; van tornar a ser destruïdes durant els bombardejos de la Segona Guerra Mundial. El carrer té aproximadament 250 metres de llarg i conté unes 72 botigues.Com ja he dit abans, era dissabte i estava molt ple de gent; a
mi em resultava estressant passejar per allà.
Poc a poc ens anàvem apropant al temple. Em sembla que aquests
fanalets indiquen els patrocinadors del temple.
La segona porta, Hozom, és la porta de la casa del tresor, i és
l’entrada al complex interior. Dins del recinte hi ha una imponent pagoda de
cinc plantes i el saló principal, dedicat a Kannon.
Aquest temple és la tretzena parada de la ruta de pelegrinatge
Bando Sanjusankasho; aquesta ruta passa per 33 temples budistes de la regió de
Kanto. Hi ha altres rutes de pelegrinatge entre temples budistes en altres
regions.
Els orígens del Senso-ji són incerts. Segons la llegenda el seu
origen és del període Asuka, quan els germans Hinokuma Hamanari i Takenari van
descobrir una estàtua de Kannon mentre pescaven al riu Sumida l’any 628.
Llavors el cap del poble, Haji no Nakatomo, es va fer monjo i va convertir la
seva llar en un temple.
L’any 645, un monjo anomenat Katsumi va renovar el temple i,
després d’una revelació en un somni, va designar l’estàtua com un hibutsu,
(buda amagat), són imatges que no es mostren al públic. Es diu que l’estàtua
està feta d’or i mesura aproximadament 5,5 centímetres d’alçada, però els seus
detalls reals són desconeguts ja que mai no s’exposa al públic.
Ara bé, la primera referència documentada sobre Senso-ji és del
període Kamakura, en el “Azuma Kagami”. Segons aquesta crònica, l’any 1181,
Minamoto no Yoritomo d’Asakusa va enviar fusters per construir el Tsurugaoka
Hachiman-gu a Kamakura. A més, el 1192, monjos de Senso-ji van participar en el
servei memorial del 49è dia de l’emperador Goshirakawa celebrat a Kamakura.
L’any 1590, Tokugawa Ieyasu, que era a Edo, va designar
Senso-ji com a lloc oficial de pregària per al shogunat i hi va concedir al
temple més terres.
L’any 1685, es van establir botigues a l’accés principal al
temple, que esdevindrien el Nakamise. El temple va concedir permís per
establir-hi negocis a canvi de cobrar als residents locals per netejar els
terrenys.
A mitjans del període Edo, van començar a tenir lloc actuacions
al carrer i altres esdeveniments a la part posterior oest dels terrenys del
temple, coneguda comunament com a “Okuyama”, i els terrenys del temple es van
convertir en un lloc d’entreteniment per a la gent comuna. Entre 1843 i l’any
següent, els tres teatres d’Edo es van traslladar a Asakusa, reforçant encara
més aquesta tendència.
El Senso-ji és el centre del festival més gran i popular de
Tòquio, el Sanja Matsuri. Això té lloc durant 3 o 4 dies a finals de primavera.
La porta Hozomon (Porta de la Casa del Tresor) té dues plantes i la segona planta hi h guardats molts dels tresors del Senso-ji. A la primera planta hi ha dues estàtues, tres fanalets i dues sandàlies grans.
Aquesta porta va ser construïda per primera vegada l’any 942,
per Taira no Kinmasa. Destruïda per un incendi el 1631, va ser reconstruïda per
Tokugawa Iemitsu cinc anys més tard. Va sobreviure 300 anys més fins que va ser
cremada de nou, durant els bombardejos aeris de Tòquio de 1945. L’estrutura
actual de formigó armat és del 1964.
En aquesta porta tan sols hi ha dues estàtues guardianes,
situades a banda i banda de la porta; representen els Nio, les deïtats
guardianes del Buda. Per això originalment aquesta porta s’anomenava Niomon,
porta de Nio.
Hi ha també tres fanalets, el més gran mostra el nom de la
ciutat de Kobunacho; l’any 2003 la gent d’aquesta població van fer un donatiu
de 2.000 milions de iens, en commemoració del desè aniversari de l’inici del
període Edo.
Al recinte del temple hi ha un jardí d’estil japonès.
Em va sorprendre una mica veure aquest tipus de transport: el
carruatge tradicional anomenat jinrikisha. Al llarg del viatge vaig veure que
n’hi havia en tots els llocs turístics. No estic segura si sempre són nois, els
que estiren el carruatge o si hi ha alguna dona que s’hi dediqui. Els que vaig
veure em va semblar que tots eren nois.
Després de dinar vaig tenir temps de voltar una mica més per
aquí i apropar-me au altre santuari que hi havia.
El santuari d’Asakusa, Asakusa-jinja) és un santuari xintoista, conegut també com a Sanja-sama (santuari dels tres déus). És un dels santuaris xintoistes més famosos de la ciutat. Aquest santuari és en honor dels tres homes que van fundar Senso-ji. És un dels dos edificis d’aquesta zona que va sobreviure a la guerra.
Aquest santuari el va fer construir Tokugawa Iemitsu i es va
construir en el 1649, durant el període Edo.
La llegenda diu que dos germans pescadors Hinokuma Hamanari i
Hinokuma Takenari, van trobar una estatueta del bodhisattva Kannon quan
pescaven en elriu Sumida, el 17 de maig del 628. El tercer home al que fa
referència aquest temple, era un ric
terratinent anomenat Haji no Matsuchi (Haji no Nakatomo); va sentir parlar del
descobriment i es va acostar als germans, als quals va fer un apassionat sermó
sobre el Buda. Els germans van quedar molt impressionats i posteriorment es van
convertir al budisme. L’estàtua de Kannon va ser consagrada en un petit temple
pel terratinent i els germans, que després van dedicar la seva vida a predicar
el camí del budisme. Aquest temple és el que actualment es coneix com Senso-ji.
El Santuari Asakusa es va construir per adorar aquests homes com a deïtats.
Al recinte de Senso-ji hi ha moltes escultures, però n’hi ha una que em va commoure, pel que representa i perquè he entès una mica el que representen aquestes figures que sovint vesteixen amb peces de roba vermelles. El nom de l’estàtua és “Bo-shi Jizo”. Els Jizo són unes estàtues molt comunes al Japó, i “Bo-shi” significa “mare i fill”.
En acabar la Segona Guerra Mundial l’any 1945 molts japonesos
que vivien en el que llavors era Manxúria, al nord-est de la Xina, van intentar
tornar al Japó, però no ho van aconseguir. Molts van morir a l’exili o van
quedar separats de les seves famílies per sempre. Unes 240.000 persones van
perdre la vida.
Alguns dels que va poder tornar va fer construir aquesta
escultura, com a memorial a les mares i nens japonesos que van quedar atrapats
a Manxúria, per consolar els seus esperits i per expressar una pregària
col·lectiva de “no repetiu mai l’error de la guerra”.
Per als japonesos, aquest bodhisattva és un ésser compassiu,
que ajuda, cuida, guia i protegeix a tothom qui ho necessiti. Vetlla pels
viatgers i és un protector dels nens, especialment per aquellsque no van
arribar a néixer.
Com que és una deïtat protectora de viatgers i pelegrins es
troba en molts camins i cruïlles, on la gent que passa els hi deixa ofrenes.
Per altra banda, com que és una deïtat protectora dels nens i
la maternitat aquestes escultures també es troben en molts temples budistes;
són ofrenes que fan els pares, com a
agraïment si el fill s’ha guarit per la intervenció del bodhisattva, o si el
fill ha mort l’ofrena de l’estatueta és perquè el Jizo vetlli per l’anima del
fill mort.
Aquestes escultures acostumen a portar alguna peça de roba
(gorres, bufandes o pitets) que solen ser de color vermell, ja que el vermell
és el color que allunya els dimonis i les malalties.
El culte als Jizo es va introduir al Japó al voltant del segle
VIII. En un document del període Nara (710-794) es descriu al Jizo bosatsu com
una persona a la qual Buda va encomanar estar a prop de la gent.
Aquells que queien en la vida humana actual, ja no tenien
esperança. Encara que morissin, estarien condemnats a lluitar a l’infern, i
encara que es reencarnessin en la vida actual, tornarien a patir.
En el període Heian els nobles del clan Fujiwara tenien molt
poder i gaudien de benestar, però els nobles de menys categoria patien
significativament; per això van pensar que quan les ànimes que havien anat a
l’infern tornessin al regne humà
necessitarien ajuda per sortir de la roda i no tornar a patir;
necessitaven un ésser que els salvés i es va confiar aquest desig al Jizo
bosatsu. Molts d’aquests nobles es van convertir en monjos budistes que van propagar
el culte als Jizo entre la gent.
Durant el període Edo (1603-1868) es veia als Jizo com a budes
protectors dels nens; era una època en què la taxa de mortalitat infantil era
molt gran.
El Jizo també és el guardià dels morts que tenen tombes
oblidades per falta de família que les mantingui. Per tal de què aquestes
ànimes perdudes arribin al paradís, els Jizo es col·loquen en grups per
simbolitzar les oracions i el suport dels éssers estimats, que els escorten en
el seu viatge al més enllà.
Riu Sumida
Després de dinar vam anar fins a l’estació d’Asakusa per agafar
el metro i tenir una bona vista sobre el riu Sumida.
El riu Sumida és un riu que travessa el centre de Tòquio, és
una bifurcació artificial del riu Arakawa, i desemboca a la badia de Tòquio.
El que ara es coneix com el riu Sumida era anteriorment el camí
de l’Arakawa. Cap al final de l’era Meiji, es va modificar el curs de l’Arakawa
per evitar inundacions, ja que el Palau Imperial està aprop.
El riu Sumida travessa Tòquio al llarg de 27 quilòmetres, i
passa per sota de 26 ponts.