Vam arribar de matinada a Dakar. Vam dormir tan sols 4 hores ja
que després d’esmorzar teníem que posar-nos en marxa per començar el nostre
recorregut cap al nord.
Vam sortir de Dakar i vam anar seguint la costa fins arribar al
llac Rosa, on vam fer la primera parada; l’etapa del dia acabava al campament
de Lompoul.
El Llac Rosa o Llac Rëtba (nom que li donen els wòlof) és una
llacuna costanera tancada, que es troba a uns 30 km al nord-est de la península
de Cap Verd, on hi ha Dakar.
L’aigua del llac és salada i deu el seu nom al to rosat de
l’aigua, degut a la presència d’algues microscòpiques. Però aquell any quan hi
vaig anar gairebé no s’apreciava el color rosat; l’altra cop que hi havia estat
sí que tenia color. És un dels indrets
més visitats de Senegal.
La superfície del llac ha anat disminuint amb els anys, passant
dels 4 km2 que tenia el 1987 a menys de 3 km2 el 2006. S’estima que la llacuna
originalment tenia una superfície d’uns 15 km². És una llacuna poc profunda.
Té forma ovalada i està disposat paral·lel a la costa; fa més o
menys 3,85 km de llarg i té una amplada d’uns 800 m. El llac Rosa està aïllat de l’oceà Atlàntic
per una barrera de dunes, estabilitzada per grups de casuarines plantats a la
dècada de 1970.
Antigament aquesta llacuna estava connectada amb l’oceà
Atlàntic; el canal es tancà al voltant del segle XIV o XV, reblert per l’efecte
de la deriva litoral i el moviment d’arena de les dunes empeses pel vent.
El llac Rëtba o Rosa està vorejat al costat continental per
dunes rogenques que daten d’uns 20.000 anys i està separat de la mar per
formacions dunars recents. Sota el llac i la seva crosta salina, hi ha
formacions arenoses i de petxines que daten d’uns 5.500 anys.
El seu color rosat-ataronjat es deu a l’alga Dunaliella salina,
una alga verda microscòpica i halòfila (que viu en ambients salins), més activa
quan el cel és clar (principalment durant l’estació seca, de novembre a juny);
aquesta alga produeix astaxantina, un pigment vermell de la família dels
carotens, que li permet suportar millor la llum solar intensa i la concentració
de clorur de sodi (sal). El color rosat és menys visible durant l’estació de
pluges (de juliol a octubre) perquè la radiació solar està limitada per la
nuvolositat.
Des de la dècada del 1970 que es recull la sal. Els homes, es
fiquen a l’aigua i amb un pic trenquen els dipòsits de sal del fons, després ho
carreguen en canoes. Les dones són les responsables de descarregar les canoes i
apilar la sal a la vora del llac per que s’assequi i es blanquegi amb el sol.
Tothom s’unta el cos amb mantega de karité per protegir-se de la salinitat
corrosiva.
La sal que s’extreu s’utilitza en fàbriques de conserves de
peix o s’exporta.
En temporada alta de recollida de sal, juny i juliol, hi poden
haver cada dia prop de 1.000 recol·lectors. Les xifres de producció anual no es
coneixen bé, però podrien situar-se entre 25.000 i 60.000 tones.
L’any 2013 hi havia un augment de població, el que va provocar
una major urbanització de la zona i la tala de vegetació original, al llarg de
les ribes del llac, per a fer-hi horts. L’agricultura va servir gran quantitat
de pesticides que acaben arribant al llac provocant la pèrdua gradual del
color.
La duna costanera està amenaçada per l’extracció incontrolada
de sorra, l’erosió del pas freqüent de vehicles turístics motoritzats i
l’envelliment de les casuarines. Aquesta degradació de la duna accentua el
moviment de l’arena, pel vent, cap a la depressió i, per tant, la sedimentació
del llac.
Els recursos d’aigua dolça estan sent sobreexplotats, i això
tendeix a augmentar la intrusió d’aigua salada. La manca d’aigua dolça ha
obligat els hortolans a usar aigües residuals per al reg, amb conseqüències per
a la salut no mesurades.
Durant l’estiu del 2022, l’àrea experimentà pluges intenses. El
nivell del llac va pujar de 3 m a 6 m de profunditat. La pujada de les aigües
va negar les zones circumdants i algunes botigues van haver de traslladar-se;
de forma temporal es va haver d’aturar l’extracció de sal; les pluges també van
causar que arribessin aigues residuals al llac.
Des d’aquest període de fortes pluges, les aigües del llac
s’han tornat verdes. La decoloració probablement es deu a una alta taxa de
mortalitat entre els microorganismes halòfils, que en si mateixa és
conseqüència de la dessalinització i la contaminació de l’aigua. Ara bé, a
començament del 2025 el llac tornava a tenir el seu color rosat.
Com deia abans, no es veia massa rosa, a finals del 2010, però
sí que es veia la crosta de sal i l’escuma a la vora de l’aigua. Hi havia un
bon tragí de gent, amb galledes, barques, camions… Uns extreuen la sal, els
altres en fan piles, quan està seca la fiquen en sacs, i aquests es carreguen
en camions.
Aquest llac va ser durant molts anys l’etapa final del ral·li
Paris-Dakar. La primera edició d’aquesta cursa va inaugurar-se el 26 de
desembre de 1978, un any després que el corredor Thierry Sabine es perdés al
Sàhara i decidís que seria una bona ubicació per dur-hi a terme un raid
regular.
