Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Hiroshima. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Hiroshima. Mostrar tots els missatges

11 de juliol 2026

Japó-42. Hiroshima, Hondori i el plat típic, l’okonomiyaki

Tota la zona comercial al llarg de Hondori va ser destruïda pel bombardeig atòmic de 1945, a causa de l’explosió i l’incendi. La joiera Shimomura, situada en un edifici de formigó armat amb una torre de rellotge icònica, va quedar greument danyada però, com diversos edificis de formigó a Hiroshima, va sobreviure parcialment. L’explosió va fer que les parets laterals s’inclinessin severament.

L’edifici del Banc Teikoku, construït originalment el 1925, també va sobreviure a l’explosió, tot i que la seva teulada es va ensorrar, es va destruir un mur i va patir altres danys estructurals. Al maig de 1950, l’edifici es va restaurar i l’any 1967 es va inaugurar la fleca Takaki (fleca Andersen).

En la dècada de 1950, aquesta zona comercial es va reconstruir i ara és una galeria moderna que connecta el Parc Memorial de la Pau, a l’altra banda de Rijo-dori, amb els grans magatzems Parco i un altre eix comercial, Hatchobori.

Vam anar a dinar a una zona comercial, un carrer cobert ple de botigues i restaurants, que em sembla que era el carrer Hondori. La guia ens havia parlat del plat típic, i ens va dur fins a un edifici en el que hi havia diversos restaurants repartits pels diferents pisos, on preparaven aquest plat. La noia ens deia que era una mena de “tortilla” ella parlava castellà, i estava acostumada a portar grups de mexicans i altres llatinoamericans, i el que ella anomenava “tortilla” no és el mateix que per nosaltres, la “tortilla” en castellà és per nosaltres “truita”. Total, que jo pensava que parlava d’una truita que podies farcir-la amb el que volguessis.

El nom d’aquest plat és okonomiyaki. A l’edifici on vam entrar, en un dels pisos hi havia locals un al costat de l’altre. El local que vaig triar, perquè tenien lloc era un espai força reduït, amb una taula central que és on cuinen i també on menges. Aquest local tenia cabuda per màxim unes 10 persones ben juntes.

La taula central està coberta en la major part de la seva superfície per la planxa metàl·lica on cuines el okonomiyaki. A Osaka també preparen aquest plat, però de forma una mica diferent; aquí es posen els ingredients en capes i allà es barreja tot. 

Et deixen escollir de què el vols, quin ingredient hi vols, però la major part dels components del plat em va semblar que era fix. Vaig anar fotografiant les diferents etapes per recordar una mica com era. A més la noia tenia molta habilitat.

La base i la coberta és una mena de crep, no sé si tan sols és ou o té una mica de farina i llet com les creps. Mentre es van fent, a part es posa a coure sobre la planxa la col tallada a tires, barrejada amb l’ingredient que hagis sol·licitat,  gambes, carn, cansalada...

Sobre la base tipus crep es col·loquen els fideus, prims o gruixuts (soba o udon), i brots de soja; s’afegeix la col i una salsa especial; tot això es va premsant. Després es cobreix amb una altra crep, com si fos un entrepà, es premsa bé i es talla.





Al costat del lloc on vam dinar hi havia aquesta estàtua d’un jizo, erigida per Kazuya Sumida, com a pregària per la pau i la memòria de les innombrables vides joves que es van perdre per l’atac amb la bomba atòmica. Kazuya Sumida aquell dia va perdre la seva germana Fumiko, de 12 anys, i el seu germà Teruo de 9.



Entrada del lloc on vam menjar, crec que és el Okonomimura.

Al costat de l’escala hi ha un bust d’un home, que si no estic confosa és de Shozaburo Furuta, que va ser el primer de la saga Furuta en preparar l’okonomiyaki.

Va néixer l’any 1914 a la ciutat de Toyo, prefectura d’Ehime (ara ciutat de Saijo). Va ajudar en el negoci familiar de paper japonès artesanal, però l’any 1938, durant la Guerra del Pacífic, amb 24 anys, es va incorporar a l’Oficina Prefectural de Kagawa i va ser destinat a la sucursal de Kure; l’any 1948, després de la guerra, es va traslladar aquí a Hiroshima i l’any 1951 obria la primera parada d’okonomiyaki, la “Chii-chan” que és una de les més antigues de la ciutat.

En aquell moment, les parades d’okonomiyaki no només estaven situades en parcs públics, sinó que també en llocs on hi havia les “Batalles Sense Honor ni Humanitat”. Tot i que eren zones conflictives era un negoci rendible i Fukura ho va recomanar a la família; em sembla que van arribar a tenir sis parades d’okonomiyaki.

Acabada la visita d’Hiroshima vam anar a agafar el tren cap a Osaka, que era el punt final del nostre viatge.

 

Japó-41. Hiroshima, casa de descans i el piano de l'Akiko

Casa de Descans,  antiga botiga de quimonos Taisho ya

Com que seguia plovent, havíem quedat de reunir-nos en aquest edifici que hi ha al parc, i que té una cafeteria al segons pis. Actualment s’anomena Rest House, però havia sigut una botiga de quimonos.

Hi ha el soterrani, la planta baixa (informació i turisme i botiga de records), primer pis (cafeteria) i segon pis (sala d’exposicions).

L’edifici original es va construir l’any 1929; era un edifici modern, de formigó, que destacava entre els edificis del voltant i des del terrat es podia contemplar tota la ciutat. Era una botiga de quimonos, Taisho-ya Kimono.

Al desembre del 1943 Taisho-ya va haver de tancar per ordre de l’Ordenança de Control Tèxtil. L’edifici va ser rebatejat com a Sala del Combustible i va quedar sota el control de la Unió de Racionament de Combustible de la Prefectura d’Hiroshima.

Aquest edifici es trobava a 170 metres de l’hipocentre, es va esfondrar el terrat destruint l’interior abans de que s’incendiés. Les parets exteriors del soterrani van ser les úniques parts de l’estructura que van sobreviure.

De les 37 persones que hi havia treballant a l’edifici aquell 6 d’agost tan sols una va sobreviure, Eizo Nomura, un treballador del Sindicat que casualment en el moment de l’explosió estava al soterrani buscant uns documents.

Tot i haver sobreviscut a la bomba, hi va haver controvèrsia sobre el futur de l’edifici. Durant la construcció del Parc de la Pau, va estar a punt de ser enderrocat, però finalment, al març de 1957, la ciutat d’Hiroshima va convertir l’edifici en una seu per a la recuperació i reconstrucció. Posteriorment, el 1982, es va renovar per convertir-se en el centre d’informació turística que actualment es coneix com a Rest House (casa de descans), deixant el soterrani preservat tal com estava el 6 d’agost.

Després de dos anys de renovació, en la que es va restaurar per que fos semblant a l’edifici del 1929, va obrir portes al juliol del 2020. 

Després de la guerra la Sala de Combustible va seguir funcionant, fins que l’any 1957 va comprar l’edifici la ciutat d’Hiroshima. Llavors va convertir-se en l’Oficina de Reconstrucció de l’Est de la ciutat d’Hiroshima. Des de 1982, serveix com a casa de descans (informació turística i àrea de descans gratuïta), acollint molts estudiants en excursions escolars i turistes.

Després de l’explosió Eizo Nomura va quedar atrapat en el soterrani. Quan va aconseguir sortir va veure el foc que cremava la Sala de Promoció Industrial i a la Cambra de Comerç i Indústria, i va fugir cap a la riba del riu.

Explicava la seva experiència dient que va quedar xop per la pluja i que tremolava de fred, malgrat ser el mes d’agost i estar envoltat de focs per tot arreu. El seus companys que van aconseguir escapar amb ell van morir.

 



Al bar hi ha un piano, el piano de l’Akiko. És un piano vertical, fabricat als Estats Units, propietat d’una estudiant, l’Akiko, que va morir en el bombardeig atòmic de la ciutat.

Akiko Kawamoto va néixer a Los Angeles de pares japonesos el 1926. Quan encara era un nadó, els seus pares van comprar un piano vertical Baldwin, fabricat a Cincinnati, Ohio. L’Akiko tenia sis anys quan la família va tornar al Japó i se’n va emportar el piano amb ells a la seva nova llar, a Hiroshima.

A l’Akiko li agradava tocar el piano, i rebia classes particulars. Quan era adolescent, va esclatar la guerra; va haver de visitar l’Hospital de l’Exèrcit com a voluntària, participar en simulacres d’alerta aèria i ajudar a cuidar camps de verdures. No podia estudiar les assignatures que volia i, naturalment, tampoc tenia gaire temps per a dedicar-se al piano.

Quan van llançar la bomba atòmica sobre Hiroshima l’Akiko tenia 19 anys i treballava com a estudiant mobilitzada. Estava a només 800 metres de l’hipocentre de l’explosió, inicialment va sobreviure i va poder trobar el camí de tornada a casa entre les runes; va haver de creuar el riu nedant ja que el pont en el camí cap a casa seva s’havia esfondrat.

La casa familiar s’havia ensorrat, i el piano havia patit danys al costat esquerre, que és el que donava a una finestra. Encara conserva fragments de vidre que es van incrustar a la fusta per l’explosió.

L’Akiko va sobreviure les primeres hores però va morir l’endemà. Va ser incinerada i enterrada sota un gran caqui al jardí de la família.

Els pares de l’Akiko van conservar totes les seves pertinences, incloent-hi els seus diaris i el piano danyat. Durant gairebé 60 anys ningú va tornar a tocar aquest piano.

L'any 2004, la família va regalar el piano a la senyora Tomie Fukatuchi, que havia sigut una veïna seva i que solia visitar-los quan l’Akiko era petita. De vegades, la senyora Kawamoto li explicava històries sobre l’Akiko i el piano.

La senyora Fukatuchi va fer restaurar el piano amb l’esperança que els infants d’Hiroshima transmetessin un missatge de pau a través de la música; el tècnic que va fer la restauració, Hiroshi Sakaibara, va utilitzar tantes parts originals com va poder, i a l’agost de 2005, el piano de l’Akiko es va tocar per primera cop en concert. Des de llavors, s’ha utilitzat en molts recitals per commemorar el bombardeig d’Hiroshima.

Japó-40. Hiroshima: Parc Commemoratiu de la Pau

Com que teníem poc temps només vam veure el que hi ha pels voltants del Parc Commemoratiu de la Pau, que es troba entre dos braços del riu i molt a la vora del lloc de l’explosió. 

El barri de Nakajima, on hi ha el parc, l’any 1945 era el centre de la ciutat, on hi vivien unes 6.500 persones. Van escollir aquest lloc per tirar la bomba ja que era fàcil reconèixer-ho des de l’aire per la forma de T del pont Aioi, que es troba a la part nord del parc.

Aquest terreny a tocar del punt de caiguda de la bomba es va escollir anys després per commemorar la pau, i a l’abril del 1954 es van completar les obres del Parc Commemoratiu que es veu actualment.

El pont Aioi es va construir l’any 1932, tenia forma de T com espot veure a la fotografia, en la que es mostra com era abans de la guerra. El pont va resistir l’explosió i no es va ensorrar però va quedar força malmès. Després de la guerra es va reparar i va continuar en us fins que es va ser substituït per un pont nou, similar a l’original, l’any 1983.

En aquell moment, hi havia sis ponts prop de l’hipocentre; es van veure afectats per successius desastres: a l’agost per la bomba atòmica, al setembre del mateix any 1945 el gran tifó Makurazaki, i a l’octubre un tifó més petit.

La majoria dels ponts principals de la ciutat que es van ensorrar després de la bomba atòmica del mes d’agost eren ponts de fusta que van quedar destruïts pels incendis provocats per la l’explosió. Molts més es van ensorrar després a causa de les inundacions provocades pels tifons que van haver-hi els mesos següents.

Cúpula Genbaku

El Memorial de la Pau d’Hiroshima es coneix popularment com Cúpula Genbaku (cúpula de la bomba atòmica).    

Aquest edifici és un dels pocs que va quedar dempeus després del llançament de la bomba atòmica. L’edifici l’havia dissenyat l’arquitecte txec, Jan Letzel i es va acabar de construir l’any 1915; primer es va anomenar Fira de Mostres de la Prefectura d’Hiroshima i va obrir al públic a l’agost d’aquell mateix any. L’any 1921 se l’hi va canviar el nom pel d’Oficina d’Exposició de Productes de la Prefectura d’Hiroshima, i encara va canviar de nom un altre cop, en el 1933, quan es va anomenar Hall de Promoció Industrial de la Prefectura d’Hiroshima.

Aquest edifici es trobava al gran districte comercial que hi havia al costat del pont Aioi, i s’utilitzava principalment per a exposicions d’art i educatives.

La bomba va detonar a uns 150 metres del centre de la cúpula i a uns  490metres del terra.

Inicialment, aquest edifici, proper a l’Hospital Shima, s’havia de demolir, junt amb la resta de les ruïnes de la zona, però com que estava gairebé intacta es van retardar els plans de demolició.

La ciutat es va anar reconstruint al voltant d’aquesta estructura i l’anomenada Cúpula Genbaku va esdevenir un tema de controvèrsia; alguns veïns la volien demolir, mentre altres volien conservar-la com un memorial commemoratiu del bombardeig.

L’any 1966, la ciutat d’Hiroshima va declarar que pretenia conservar la cúpula, que ja tothom coneixia com a Cúpula de la bomba atòmica (cúpula Genbaku). Es va fer una intervenció mínima, la justa per garantir l’estabilitat de l’estructura. Al desembre d’aquell any va ser inclosa a la llista de Patrimoni Mundial de la Humanitat.

He trobat una fotografia de com era aquest edifici abans de la bomba. És una fotografia de l’any 1933 feta des de l’extrem oest del pont Motoyasu. La foto és de Masao Okuno, cortesia de Katsuhiko Okuno.

https://hpmmuseum.jp/virtual/VirtualMuseum_e/exhibit_e/exh0807_e/exh080707_e.html

 

 



Monument a Tamiki Hara

Tamiki Hara (1905 - 1951) va ser un escriptor, novel·lista i poeta, que va sobreviure al bombardeig d’Hiroshima i que va escriure molt sobre el tema.

Va néixer aquí a Hiroshima, quan era estudiant de secundària es va familiaritzar amb la literatura russa i va començar a escriure poesia. Es va graduar al departament de literatura anglesa de la Universitat de Keio, i va treballar com a autor professional a partir de 1935.

La seva esposa, malalta des del 1939, va morir l’any 1944; un any més tard l’explosió de la bomba atòmica, que va viure estant a Hiroshima a casa dels seus pares. Aquestes dues experiències traumàtiques van marcar la seva obra.

La seva obra més coneguda, Natsu no Hana (Flors d’Estiu) per la que va rebre el primer premi takitaro Minakami, va acabar-la cap a l’agost del 1946, però no es va publicar fins al juny de l’any següent. En aquesta obra parla de la seva experiència del bombardeig. També en parla en alguns poemes.

Es va suïcidar a Tòquio l’any 1951 i diuen quelaseva darrera obra, Shingan no kuni (La Terra del Desig del Cor, 1951) es podria considearr com una carta de comiat. El seu estat mental era fràgil i s’havia agreujat amb l’inici de la guerra coreana, i veia un futur molt negre.

Els seus amics van col·locar un epitafi a Tamiki Hara a la zona del Castell Hiroshima, però allà la gent la va fer malbé. Es va remodelar i es va col·locar a la ubicació actual, prop de la cúpula de la bomba atòmica.

En aquest monument hi ha inscrit el poema de la seva darrera obra: “Gravat en pedra fa molt, perdut a l’arena movedissa, enmig d’un món que s’ensorra, la visió d’una flor”.(traducció que el text que hi ha en anglès).

En el parc hi ha molts monuments, nosaltres anàvem de pressa perquè plovia molt i la guia va decidir que era millor anar primer al museu i després si havia amainat una mica podríem visitar la resta del parc.

Estàtua de Shinran

En el recorregut cap al museu vam passar al costat d’aquesta estàtua, que, en traduir el text que hi ha, sembla que correspon a Shinran Shonin (Snat Shinran).

Shinran (1173 - 1263) fou un monjo budista japonès, que va néixer a Kyoto i va viure durant el període Kamakura. Va ser el fundador de la secta Jodo Shinshu.

Quan intento amb l’aplicació Lens que em localitzi aquesta escultura em porta a Manhattan, a Nova York!. Allà hi ha una estàtua de Shinran, davant d’un temple budista, i diuen que aquesta estàtua havia estat a Hiroshima.

Generalment les estàtues de Shinran es troben en els temples budstes de la secta Jodo Shinhu. La que hi ha a Manhattan va resistir la bomba atòmica i en la placa que hi ha hi posa que és un testimoni de la devastació de la bomba atòmica i un símbol d’esperança per a la pau mundial duradora.

L’any 1937, l’industrial Hirose Seiichi va fer fondre cinc escultures idèntiques, en bronze, de Shinran i les va regalar a diferents temples, entre ells, una al d’Hiroshima. Ho va fer com a agraïment pel consol que va trobar en aquesta branca del budisme quan va perdre el seu fill. L’any 1955 va ser el mateix Seiichi el que es va encarregar de trobar-li un lloc a l’estàtua a Nova York. 

Museu Memorial de la Pau

El museu està integrat en el Parc Commemoratiu de la Pau. Es va fundar a l’agost de 1955, i és obra de l’arquitecte Kenzo Tange. És el lloc més visitat de la ciutat, amb una mitjana anual d’un milió de persones.

És molt interessant la visita però hi havia tanta gent que gairebé no podies veure res, i em vaig sentir molt incòmode atrapada entre la multitud sense gairebé poder-te bellugar.

El museu es va ampliar i renovar, per fer-lo més didàctic, l’any 1994. Després en el 2014 i 2019 es van fer noves renovacions i també es van millorar les exposicions. Hi ha un diverses sales on es mostren els efectes de la bomba atòmica, els perills de l’armament nuclear, objectes de les víctimes, i la ciutat abans i després.

L’any 2013, el responsable del museu, Koichiro Maeda, va trobar la primera foto de la deflagració atòmica a l’escola elemental Honkawa d’Hiroshima, que fins aquell moment es desconeixia.

Aquesta escola s’havia construït l’any 1928 i va ser la primera escola pública elemental de la ciutat. Estava a 410 metres de l’hipocentre de l’explosió. Van morir uns 400 estudiants i 10 mestres.Es va reparar i renovar diversos cops i l’any 1988 es va convertir en museu, conservant algunes parts que van ensorrar-se.

 




El Cenotafi Memorial

Aquest monument de formigó en forma de sella cobreix un cenotafi amb els noms de totes les persones que van morir per la bomba. El monument està alineat per emmarcar la Flama de la Pau i la Cúpula de la Bomba Atòmica.

El Cenotafi Memorial va ser un dels primers monuments commemoratius construïts en camp obert el 6 d’agost de 1952. La forma d’arc representa un refugi per a les ànimes de les víctimes. Hi ha gravat l’epitafi “descansa en pau, perquè [nosaltres/ells] no repetirem l’error.” En japonès, s’omet el subjecte de la frase, o sigui que tan pot ser nosaltres com ells.

Amb aquest epitafi es pretenia commemorar les víctimes d’Hiroshima sense polititzar la qüestió, aprofitant el fet que el discurs educat en japonès normalment exigeix ambigüitat lèxica des del principi. L’epitafi va ser escrit per Tadayoshi Saika, professor de Literatura Anglesa a la Universitat d’Hiroshima. També va proporcionar la traducció a l’anglès: “Que totes les ànimes aquí descansin en pau, perquè no repetirem el mal.”

El 3 de novembre de 1983 es va afegir una placa explicativa en anglès per transmetre la intenció del professor Saika que “nosaltres” es refereix a tota la humanitat, no específicament als japonesos o americans, i que l’error és el mal de la guerra.

La inscripció al panell frontal ofereix una pregària pel descans pacífic de les víctimes i una promesa, en nom de tota la humanitat, de no repetir mai el mal de la guerra. Expressa l’esperit d’Hiroshima: suportar el dol, transcendir l’odi, buscar l’harmonia i la prosperitat per a tothom, i anhelar una pau mundial genuïna i duradora.

L’ambigüitat de la frase va fer que alguns grups d’extrema dreta al Japó ho interpretessin com una confessió de culpa (nosaltres, el poble japonès) i van criticar l’epitafi com una autoacusació per part de l’imperi japonès. El juliol de 2005, un japonès vinculat amb aquests grups va malmetre el cenotafi.

Estàtua de la Pregària per la Pau

 Flama de la Pau

La Flama de la Pau és un altre monument a les víctimes de la bomba que va destruir Hiroshima, però té un propòsit simbòlic addicional. La flama ha cremat contínuament des que es va encendre el 1964 i romandrà encesa fins que totes les bombes nuclears del planeta siguin destruïdes i el planeta estigui lliure de l’amenaça d’anihilació nuclear.

Si no estic confosa, aquesta flama es va encendre amb el foc de dalt del mont Misen.

Monument a la Pau Infantil

El Monument a la Pau dels Infants és una estàtua dedicada a la memòria dels infants que van morir a causa de la bomba. L’estàtua representa una noia amb els braços estirats i una grua de paper plegada que s’alça per sobre seu.

L’estàtua està basada en la història real de Sadako Sasaki (Sasaki Sadako), una nena que va morir a causa de la radiació de la bomba. En el museu hi ha una sala dedicada a la seva història.

Sadako Sasaki (7 de gener de 1943 - 25 d’octubre de 1955) tenia dos anys quan van llançar la bomba sobre la ciutat. No estava a prop del lloc de l’explosió, estava a uns 1.700 metres, així i tot va volar pels aires sortint disparada per la finestra. La seva mare va sortir corrent de la casa, sospitant que la trobaria morta, però era viva, indemne i sense lesions aparents. Mentre fugien, prop del pont de Misasa, Sadako i la seva mare es van trobar amb la pluja negra.

A causa de l’explosió i els incendis posteriors a l’aire hi havia grans quantitats de cendra, fum i pols, i la condensació d’aigua en forma de pluja arrossegava sutge i partícules radioactives.

Era una barreja de consistència espessa i oliosa, semblant al quitrà i totalment negra. Va començar a caure entre una i dues hores després de la detonació inicial.

Aquesta pluja negre era altament radioactiva. Va contaminar els recursos d’aigua i aliments i va caure directament sobre la pell i la roba dels supervivents, provocant cremades greus per radiació, enverinament i malalties a llarg termini.

Va afectar una àrea molt més àmplia que l’hipocentre de la detonació, motiu pel qual molts supervivents que es trobaven als afores van patir els efectes nocius de la radiació.

Reconeixement: Durant dècades, molts afectats per aquesta pluja van tenir dificultats per ser reconeguts legalment com a víctimes oficials de la bomba atòmica (hibakusha) i accedir a les ajudes mèdiques.

En el cas de la Sadako, a l’octubre de 1954, la Sadako feia 1,35 metres i pesava 27 quilos, era molt prima, però força atlètica i va practicar atletisme durant molts anys. El seu somni era convertir-se en professora d’educació física de secundària.

Cap a finals de novembre de 1954, quan tenia 11 anys, la Sadako es va refredar i li van sortir uns bonys al coll i darrere de les orelles que van anar creixent gradualment. Se li va inflar la cara com si tingués galteres i poc després d’Any Nou, va anar a una clínica per fer-se una prova perquè els bonys no havien disminuït. A finals de gener, va començar a sentir una picor a les cames i va veure que tenia un seguit de taques morades. Al principi, tothom pensava que era per culpa del fred. Finalment, van enviar la Sadako a un hospital per fer unes proves més precises.

Després del seu 12è aniversari (el 7 de gener de 1955), se li va diagnosticar leucèmia maligna aguda de les glàndules limfàtiques (la seva mare es referia a ella com “la malaltia de la bomba atòmica”). Li van dir que l’expectativa de vida per a la seva filla era de màxim un any. El 21 de febrer de 1955, Sadako va ser admesa com a pacient a l’hospital de la Creu Roja de Hiroshima per rebre tractament.

A l’hospital, la Sadako va conèixer altres nens amb la mateixa malaltia. Cada vegada resultava més evident que el desenvolupament de la malaltia era una conseqüència de les radiacions produïdes per la bomba, sobretot per la quantitat de nens que la patien (segons algun registres, més de 60 nens van presentar la mateixa malaltia quan la Sadako va ser internada).

Mentre estava ingressada, va rebre la visita de la seva amiga Chizuko, qui li va portar un regal molt especial: una grua de paper confeccionada amb origami. La nena li va explicar una història tradicional japonesa que afirmava que a qui elaborés 1.000 grues amb papiroflèxia se li concediria el seu major desig. Així que va animar Sadako a provar fortuna i li va indicar que ja tenia la primera, la que ella li havia regalat.

Altres fonts expliquen que la persona que li va parlar de la llegenda de les grues no va ser la seva amiga Chizuko, sinó una companya d’habitació, una estudiant de secundària que era dos anys més gran que ella i que també estava malalta de càncer. Podria ser que ella li ensenyés a Sadako a doblegar les grues de paper.

Una altra història que s’explica és que el 3 d’agost de 1955 algunes persones de Nagoya van enviar grues multicolors a l’hospital per animar els pacients. Inspirats per les grues brillants i alegres, molts pacients de l’hospital van començar a fer-ne; Sadako va ser una d’aquestes persones i va decidir plegar grues amb el desig de curar-se.

Sigui com sigui, la Sadako va començar a plegar grues amb el desig de curar-se. Tot i que, durant els seus dies a l'hospital, Sadako tenia molt de temps lliure per a doblar les grues, se li va acabar el paper. Utilitzava embolcalls de medicaments i qualsevol altra cosa que pogués aconseguir. Per a això anava a les habitacions d’altres pacients a demanar-los el paper dels seus regals de bons desitjos.

La seva amiga Chizuko li aconseguia paper de l’escola. Al llarg dels mesos, va decidir canviar la seva petició i desitjar la curació no només d’ella, sinó de tots els nens del món afectats per la guerra, així com la pau duradora.

A començaments d’octubre de 1955, segons els escrits de la seva mare, la nena es disposava a afrontar el seu futur immediat. La seva cama esquerra estava totalment morada i el cor a poc a poc se li apagava. El matí del 25 d’octubre, com sempre, els seus pares la van visitar. La infermera els va comentar que la Sadako portava una setmana sense menjar. Fijako, la mare, va demanar un te d’arròs i li va demanar a la Sadako que el tastés. Ho va fer, va dir que eramolt bo i van ser les seves darreres paraules. Moria acompanyada per la seva família, quan tenia tan sols 12 anys.

El monument que hi ha al Parc de la Pau recorda aquesta història.

Una versió popular afirma que la Sadako no va aconseguir la meta de doblegar les 1.000 grues abans de morir, que només en va doblegar 644, i que les seves companyes d’escola van completar les 1000 i les van enterrar amb ella.

Ara bé, en un documental en blanc i negre, el pare de Sadako, Shigeo Sasaki, va dir que la Sadako havia fet aproximadament 1.400 grues de paper i que els seus pares les van guardar a casa. Les companyes d’escola van fer mil grues més, les quals van ser enterrades al costat de la Sadako. Això s’explica també en el llibre “Sadako and the Thousand Paper Cranes”. En canvi, una exposició que va aparèixer al Museu Memorial de la Pau d’Hiroshima va declarar que a finals d'agost de 1955, Sadako havia aconseguit el seu objectiu i va continuar fent més grues.


Consternats per la seva mort, els seus companys d'escola van proposar que s’erigís una estàtua per recordar als nens que havien mort a conseqüència de la bomba atòmica, i totes les escoles del país van col·laborar reunint fons. El 5 de maig de 1958 (el Dia dels Nens), es va completar aquesta estàtua.

Aquest monument es coneix com El Monument a la Pau dels Nens, Monument de les Mil Grues o Monument de Sasaki Sadako, i és un símbol del desarmament nuclear.

Cada 6 d’agost, data del llançament de la bomba, arriben a Hiroshima milers de grues procedents de totes les parts del món i els nens d’Hiroshima omplen l’estàtua de la Sadako amb aquests acolorides creacions d’origami.

 Monument a les víctimes coreanes de la bomba atòmica

El monument es va construir l’any 1970 i originalment estava prop del pont Honkawa; l’any 1999 es va traslladar a la ubicació actual a dins del parc.

Corea va ser una colònia japonesa des de 1910 fins a la rendició japonesa en el context de la Segona Guerra Mundial, el 15 d’agost de 1945. Molts coreans van ser reclutats a la força per venir a treballar al Japó, molts d’ells a  les fàbriques de municions que hi havia aquí a Hiroshima. S’estima que hi havia desenes de milers de coreans a la ciutat quan va ser bombardejada, i que uns 20.000 dels morts que hi va haver eren coreans; en un altre lloc diuen que uns 45.000 coreans van morir o van estar exposats a la radiació patint-ne els seus efectes.

 Uns 300.000 coreans supervivents d’Hiroshima i Nagasaki van tornar a Corea després de l’alliberament del colonialisme japonès.

El monument, decorat amb símbols nacionals coreans, està destinat a honorar les víctimes i supervivents coreans de la bomba atòmica i del colonialisme japonès. La inscripció del monument (traduïda )diu: “El monument en memòria de les víctimes coreanes de la bomba atòmica. En memòria de les ànimes de Sa Altesa el Príncep Yi Wu i de més de 20.000 altres ànimes”; i la inscripció lateral diu: “Les ànimes dels morts cavalquen cap al cel a l’esquena de les tortugues”.

La base de tortuga reflecteix la creença tradicional de que les ànimes viatgen al més enllà transportades per les tortugues; els dracs a la corona representen éssers celestials. Aquest llenguatge visual enllaça les idees espirituals amb el record a les víctimes.

Aquest lloc marca on es van trobar les restes del príncep coreà Yi Wu, conegut també com a Príncep Lee Wo, després del bombardeig. Va morir el 7 d’agost del 1945 degut a les ferides provocades per la bomba atòmica.

Va ser l’únic membre de la família reial coreana a morir directament pel bombardeig. El príncep es va veure obligat a servir com a tinent coronel a l’exèrcit imperial japonès i va ser traslladat a Hiroshima. El 6 d’agost de 1945 mentre anava cap al seu despatx va patir els efectes de la bomba i va morir l’endemà.

Al sud del monument hi ha una làpida que queda d’un temple completament destruït durant els bombardejos.

El Túmul

El Túmul és un gran turó cobert de gespa que conté les cendres de les 70.000 víctimes de la bomba atòmica no identificades.

 


Portes de la Pau

Un altre monument del parc, afegit l’any 2005, és el de les Portes de la Pau. El monument conté deu portes cobertes amb la paraula “pau” en 49 idiomes d’arreu del món. Les portes representen els nou cercles de l’Infern més un: “l’infern vivent d’Hiroshima causat pel bombardeig atòmic.” Cada porta fa 9 metres d’alçada i 2,6 metres d’ample. Aquest monument no el vaig veure.

La Campana de la Pau

La Campana de la Pau és el símbol d’un moviment espiritual i cultural que pretén aconseguir un món lliure d’armes nuclears i de guerres.

Es va erigir el 20 de setembre de 1964, per part de l’Associació de Víctimes de la Bomba Atòmica d’Hiroshima, amb el desig que el so de la campana ressoni a cada racó del món i arribi als cors de cada ésser humà.

La cúpula representa l’univers, i la campana, obra de Masahiko Katori, té gravat un mapa mundial sense fronteres gravat a la seva superfície, simbolitzant la idea que el món és un.

El lloc on pica el pal hi ha gravat el símbol de l’energia atòmica, expressant l’esperança de l’abolició de la bomba atòmica i la bomba d’hidrogen. A la banda oposada hi ha un mirall per reflectir el cor de la persona que toca la campana.

Les inscripcions que hi ha a la campana són en grec, japonès i sànscrit. La cita en grec es tradueix com “Coneix-te a tu mateix”. L’ambaixada grega va donar la campana al Parc de la Pau i va triar la cita filosòfica grega antiga més adequada, aquesta de Sòcrates. El text en sànscrit és un sutra sobre la vida infinita.

A l’estany al voltant del campanar hi ha plantat el lotus Ohga; diuen que va ser el professor Ichiro Ohga qui va desenterrar una llavor de 2.000 anys d’antiguitat en un jaciment arqueològic a la ciutat de Chiba i la va fer germinar. Ho va fer per consolar les ànimes de les víctimes de l’atemptat, que es cobrien les ferides amb fulles de lotus per alleujar el dolor de les cremades. Cada any, quan s’apropa el 6 d’agost l’estany és ple de flors.

L’any 1996, l’Agència de Protecció del Medi Ambient va elaborar una llista de 100 Paisatges Sonors a Conservar, per protegir els sons regionals de la contaminació acústica. Un d’aquests sons és el de la Campana de la Pau.

Hi ha tres Campanes de la Pau en aquest parc. La més petita només s’utilitza per a la Cerimònia Memorial de la Pau, i excepte aquell dia, s’exposa a l’edifici est del Museu Memorial de la Pau d’Hiroshima.

La més coneguda és la que es troba prop del Monument de la Pau dels Infants i consisteix en una gran campana japonesa penjada dins d’una petita estructura oberta. S’anima els visitants a fer sonar la campana per la pau mundial i el fort i melodiós toc d’aquesta campana sona regularment per tot el Parc de la Pau.

Torre commemorativa pels Estudiants Mobilitzats

L’Associació per a les Víctimes Estudiantils Mobilitzades de la Prefectura d’Hiroshima va construir aquesta torre el maig de 1967 per consolar les ànimes de més de 10.000 estudiants, inclosos aquells que van ser víctimes de la Bomba Atòmica, que van morir en bombardejos durant la Guerra del Pacífic.

A Hiroshima, hi havia 8.387 estudiants mobilitzats; 6.907 dels quals van morir en el bombardeig atòmic. El memorial fa dotze metres d’alçada, cinc pisos i està decorat amb la Deessa de la Pau així com amb vuit coloms, que es col·loquen al voltant de la torre. Als costats de la torre hi ha plaques que representen la feina que feien els estudiants, com ara treballs a fàbriques, estudiants femenines cosint o estudiants treballant per augmentar la producció d’aliments.

Torre del rellotge

Un altre monument que hi ha al parc és la Torre del Rellotge, que marca l’hora en que va explotar la bomba, i cada dia, a aquella hora, ¼ de 9 del matí, el so de la seva campana se sent per tot el parc. És també un dels 100 sons seleccionats per a ser preservats. De totes formes, jo no hi sé veure la campana, però sí que hi ha altaveus... no sé quin és el so que se sent i si realment aquest també està a la llista dels 100 o el que he trobat és una confusió amb el de la campana.  

Els pilars de ferro units simbolitzen les mans dels ciutadans d’Hiroshima pregant per un mon sense guerres.