Japó-42. Hiroshima, Hondori i el plat típic, l’okonomiyaki

Tota la zona comercial al llarg de Hondori va ser destruïda pel bombardeig atòmic de 1945, a causa de l’explosió i l’incendi. La joiera Shimomura, situada en un edifici de formigó armat amb una torre de rellotge icònica, va quedar greument danyada però, com diversos edificis de formigó a Hiroshima, va sobreviure parcialment. L’explosió va fer que les parets laterals s’inclinessin severament.

L’edifici del Banc Teikoku, construït originalment el 1925, també va sobreviure a l’explosió, tot i que la seva teulada es va ensorrar, es va destruir un mur i va patir altres danys estructurals. Al maig de 1950, l’edifici es va restaurar i l’any 1967 es va inaugurar la fleca Takaki (fleca Andersen).

En la dècada de 1950, aquesta zona comercial es va reconstruir i ara és una galeria moderna que connecta el Parc Memorial de la Pau, a l’altra banda de Rijo-dori, amb els grans magatzems Parco i un altre eix comercial, Hatchobori.

Vam anar a dinar a una zona comercial, un carrer cobert ple de botigues i restaurants, que em sembla que era el carrer Hondori. La guia ens havia parlat del plat típic, i ens va dur fins a un edifici en el que hi havia diversos restaurants repartits pels diferents pisos, on preparaven aquest plat. La noia ens deia que era una mena de “tortilla” ella parlava castellà, i estava acostumada a portar grups de mexicans i altres llatinoamericans, i el que ella anomenava “tortilla” no és el mateix que per nosaltres, la “tortilla” en castellà és per nosaltres “truita”. Total, que jo pensava que parlava d’una truita que podies farcir-la amb el que volguessis.

El nom d’aquest plat és okonomiyaki. A l’edifici on vam entrar, en un dels pisos hi havia locals un al costat de l’altre. El local que vaig triar, perquè tenien lloc era un espai força reduït, amb una taula central que és on cuinen i també on menges. Aquest local tenia cabuda per màxim unes 10 persones ben juntes.

La taula central està coberta en la major part de la seva superfície per la planxa metàl·lica on cuines el okonomiyaki. A Osaka també preparen aquest plat, però de forma una mica diferent; aquí es posen els ingredients en capes i allà es barreja tot. 

Et deixen escollir de què el vols, quin ingredient hi vols, però la major part dels components del plat em va semblar que era fix. Vaig anar fotografiant les diferents etapes per recordar una mica com era. A més la noia tenia molta habilitat.

La base i la coberta és una mena de crep, no sé si tan sols és ou o té una mica de farina i llet com les creps. Mentre es van fent, a part es posa a coure sobre la planxa la col tallada a tires, barrejada amb l’ingredient que hagis sol·licitat,  gambes, carn, cansalada...

Sobre la base tipus crep es col·loquen els fideus, prims o gruixuts (soba o udon), i brots de soja; s’afegeix la col i una salsa especial; tot això es va premsant. Després es cobreix amb una altra crep, com si fos un entrepà, es premsa bé i es talla.

Al costat del lloc on vam dinar hi havia aquesta estàtua d’un jizo, erigida per Kazuya Sumida, com a pregària per la pau i la memòria de les innombrables vides joves que es van perdre per l’atac amb la bomba atòmica. Kazuya Sumida aquell dia va perdre la seva germana Fumiko, de 12 anys, i el seu germà Teruo de 9.

Entrada del lloc on vam menjar, crec que és el Okonomimura.

Al costat de l’escala hi ha un bust d’un home, que si no estic confosa és de Shozaburo Furuta, que va ser el primer de la saga Furuta en preparar l’okonomiyaki.

Va néixer l’any 1914 a la ciutat de Toyo, prefectura d’Ehime (ara ciutat de Saijo). Va ajudar en el negoci familiar de paper japonès artesanal, però l’any 1938, durant la Guerra del Pacífic, amb 24 anys, es va incorporar a l’Oficina Prefectural de Kagawa i va ser destinat a la sucursal de Kure; l’any 1948, després de la guerra, es va traslladar aquí a Hiroshima i l’any 1951 obria la primera parada d’okonomiyaki, la “Chii-chan” que és una de les més antigues de la ciutat.

En aquell moment, les parades d’okonomiyaki no només estaven situades en parcs públics, sinó que també en llocs on hi havia les “Batalles Sense Honor ni Humanitat”. Tot i que eren zones conflictives era un negoci rendible i Fukura ho va recomanar a la família; em sembla que van arribar a tenir sis parades d’okonomiyaki.

Acabada la visita d’Hiroshima vam anar a agafar el tren cap a Osaka, que era el punt final del nostre viatge.