Japó-41. Hiroshima, casa de descans i el piano de l'Akiko

Casa de Descans,  antiga botiga de quimonos Taisho ya

Com que seguia plovent, havíem quedat de reunir-nos en aquest edifici que hi ha al parc, i que té una cafeteria al segons pis. Actualment s’anomena Rest House, però havia sigut una botiga de quimonos.

Hi ha el soterrani, la planta baixa (informació i turisme i botiga de records), primer pis (cafeteria) i segon pis (sala d’exposicions).

L’edifici original es va construir l’any 1929; era un edifici modern, de formigó, que destacava entre els edificis del voltant i des del terrat es podia contemplar tota la ciutat. Era una botiga de quimonos, Taisho-ya Kimono.

Al desembre del 1943 Taisho-ya va haver de tancar per ordre de l’Ordenança de Control Tèxtil. L’edifici va ser rebatejat com a Sala del Combustible i va quedar sota el control de la Unió de Racionament de Combustible de la Prefectura d’Hiroshima.

Aquest edifici es trobava a 170 metres de l’hipocentre, es va esfondrar el terrat destruint l’interior abans de que s’incendiés. Les parets exteriors del soterrani van ser les úniques parts de l’estructura que van sobreviure.

De les 37 persones que hi havia treballant a l’edifici aquell 6 d’agost tan sols una va sobreviure, Eizo Nomura, un treballador del Sindicat que casualment en el moment de l’explosió estava al soterrani buscant uns documents.

Tot i haver sobreviscut a la bomba, hi va haver controvèrsia sobre el futur de l’edifici. Durant la construcció del Parc de la Pau, va estar a punt de ser enderrocat, però finalment, al març de 1957, la ciutat d’Hiroshima va convertir l’edifici en una seu per a la recuperació i reconstrucció. Posteriorment, el 1982, es va renovar per convertir-se en el centre d’informació turística que actualment es coneix com a Rest House (casa de descans), deixant el soterrani preservat tal com estava el 6 d’agost.

Després de dos anys de renovació, en la que es va restaurar per que fos semblant a l’edifici del 1929, va obrir portes al juliol del 2020. 

Després de la guerra la Sala de Combustible va seguir funcionant, fins que l’any 1957 va comprar l’edifici la ciutat d’Hiroshima. Llavors va convertir-se en l’Oficina de Reconstrucció de l’Est de la ciutat d’Hiroshima. Des de 1982, serveix com a casa de descans (informació turística i àrea de descans gratuïta), acollint molts estudiants en excursions escolars i turistes.

Després de l’explosió Eizo Nomura va quedar atrapat en el soterrani. Quan va aconseguir sortir va veure el foc que cremava la Sala de Promoció Industrial i a la Cambra de Comerç i Indústria, i va fugir cap a la riba del riu.

Explicava la seva experiència dient que va quedar xop per la pluja i que tremolava de fred, malgrat ser el mes d’agost i estar envoltat de focs per tot arreu. El seus companys que van aconseguir escapar amb ell van morir.

 

Al bar hi ha un piano, el piano de l’Akiko. És un piano vertical, fabricat als Estats Units, propietat d’una estudiant, l’Akiko, que va morir en el bombardeig atòmic de la ciutat.

Akiko Kawamoto va néixer a Los Angeles de pares japonesos el 1926. Quan encara era un nadó, els seus pares van comprar un piano vertical Baldwin, fabricat a Cincinnati, Ohio. L’Akiko tenia sis anys quan la família va tornar al Japó i se’n va emportar el piano amb ells a la seva nova llar, a Hiroshima.

A l’Akiko li agradava tocar el piano, i rebia classes particulars. Quan era adolescent, va esclatar la guerra; va haver de visitar l’Hospital de l’Exèrcit com a voluntària, participar en simulacres d’alerta aèria i ajudar a cuidar camps de verdures. No podia estudiar les assignatures que volia i, naturalment, tampoc tenia gaire temps per a dedicar-se al piano.

Quan van llançar la bomba atòmica sobre Hiroshima l’Akiko tenia 19 anys i treballava com a estudiant mobilitzada. Estava a només 800 metres de l’hipocentre de l’explosió, inicialment va sobreviure i va poder trobar el camí de tornada a casa entre les runes; va haver de creuar el riu nedant ja que el pont en el camí cap a casa seva s’havia esfondrat.

La casa familiar s’havia ensorrat, i el piano havia patit danys al costat esquerre, que és el que donava a una finestra. Encara conserva fragments de vidre que es van incrustar a la fusta per l’explosió.

L’Akiko va sobreviure les primeres hores però va morir l’endemà. Va ser incinerada i enterrada sota un gran caqui al jardí de la família.

Els pares de l’Akiko van conservar totes les seves pertinences, incloent-hi els seus diaris i el piano danyat. Durant gairebé 60 anys ningú va tornar a tocar aquest piano.

L'any 2004, la família va regalar el piano a la senyora Tomie Fukatuchi, que havia sigut una veïna seva i que solia visitar-los quan l’Akiko era petita. De vegades, la senyora Kawamoto li explicava històries sobre l’Akiko i el piano.

La senyora Fukatuchi va fer restaurar el piano amb l’esperança que els infants d’Hiroshima transmetessin un missatge de pau a través de la música; el tècnic que va fer la restauració, Hiroshi Sakaibara, va utilitzar tantes parts originals com va poder, i a l’agost de 2005, el piano de l’Akiko es va tocar per primera cop en concert. Des de llavors, s’ha utilitzat en molts recitals per commemorar el bombardeig d’Hiroshima.