Japó-31. Kyoto: castell de Nijo

La visita al castell la vaig trobar interessant però se’m va fer llarga, perquè no vaig trobar cap sortida i vaig haver de fer tota la volta. Com que ja havia caminat molt amb les visites d’abans, estava força cansada.

Diuen que aquest castell mostra el poder que exercien els shogun sobre l’emperador durant el període Edo (1603-1867).

L’any 1601 Tokugawa Ieyasu, el fundador del shogunat Tokugawa, va assignar la construcció del castell als clans feudals de la part occidental del Japó. L’any 1603 Ieyasu va ser nomenat shogun, per part de l’emperador, i llavors va venir a Kyoto, a inaugurar el recent acabat castell de Nijo,  per tal de notificar-ho als clans dels senyors feudals. Es va instal·lar a l’actual palau Ninomaru. 

El shogun no venia gaire sovint a la capital imperial, Kyoto, però quan ho feia residia en aquest castell; la capital del shogunat era Edo. Quan el shogun no hi era, aquí quedaven els guàrdies samurais.

L’any 1614 Tokugawa Ieyasu va marxar del castell i va tornar en una desfilada triomfal després del setge al castell d’Osaka, que va acabar amb el règim de la família Toyotomi, que havia governat el Japó abans que els Tokugawa.

L’any 1624, durant el regnat del tercer shogun, Iemitsu, es va iniciar una renovació a gran escala del castell, en el marc dels preparatius per a la visita oficial de l’emperador Go-Mizuno-o l’any 1626. Aquesta visita va servir per mostrar la riquesa i estabilitat del shogunat.

L’any 1750 la torre de cinc pisos del castell va quedar destruïda per un incendi. L’any 1788, hi va haver un altre incendi que també es va propagar per la ciutat i va destruir el palau interior.

L’any 1867, el 15è shogun, Yoshinobu, va reunir al saló del palau Ninomaru, als representants dels 40 dominis vassalls que estaven a Kyoto, per anunciar que el shogunat Tokugawa acabava i que es retornava el poder polític a l’emperador; començava la restauració Meiji. L’any següent, els membres del gabinet del gabinet imperial es van instal·lar al castell i l’emperador va celebrar aquí les primeres reunions de govern.

Després va quedar gairebé abandonat, em sembla que fins a l’any 1884 quan la família imperial va començar a fer-lo sevir, i llavors s’anomenava vil·la Nijo.

L’any 1915, amb motiu de l’entronització oficial l’emperador Taisho, es va construir el gran saló de banquets, on ara hi ha el jardí Seiryu ,i la porta del sud (minami-mon).

L’any 1939 la casa imperial va donar el castell a la ciutat de Kyoto i l’any següent es va obrir al públic.

El castell tenia dues defenses en forma d’anells concèntrics: eren murs i un ampli fossat. També tenia un mur molt més senzill que envoltava el palau de Ninomaru. El mur exterior té tres portes, mentre que l’interior en té dues. A la cantonada sud-oest del mur interior hi ha la base d’una torre de cinc pisos d’alt, que és la que es va destruir en l’incendi del 1750. El mur interior protegeix el palau d’Honmaru i el jardí. Entre els dos anells principals de defensa hi ha el palau de Ninomaru, cuines, la guàrdia i diversos jardins.

El Palau de Ninomaru, forma part del Tresor Nacional, i està prohibit fer fotografies a l’interior.

Ninomaru vol dir segon cercle de defensa; aquest palau era la residència i les oficines del shogun quan venia a la ciutat.

La luxosa decoració del palau inclou grans quantitats de pa d’or; s’intentava impressionar els visitants mostrant el poder i benestar del shogun. Les portes corredisses i les parets de cada habitació estan decorades amb pintures d’artistes de la famosa escola Kano. Els motius de les pintures són diferents en cada habitació i en consonància amb la seva funció.

Els visitants de baix rang eren rebuts a les cambres exteriors, a la zona més austera del Ninomaru, mentre que als visitants d’alt rang se’ls rebia en habitacions interiors, amb decoracions summament luxoses. Les habitacions ho hi havia els guardaespatlles no s’amagaven, com feien en altres castells, sinó que els Tokugawa preferien que fossin visibles per intimidar i mostrar el seu poder als visitants del període Edo.

L’edifici tenia diverses seccions i 33 habitacions. Hi havia rebedors, oficines i l’àrea privada del shogun, on només hi podia accedir personal femení. Les àrees de cuina i magatzems del palau (daidokoro i okiyodokoro) són al costat nord-est.

Una de les característiques més impressionants és el que anomenen paviment de rossinyol; diuen que el terra del passadís que envolta el palau està fet de forma que quan es camina per allà se senti un so com si fos el piulet d’un ocell. Uns expliquen que s’havia fet expressament per detectar l’entrada d’intrusos, però en algun altre lloc diuen que el que fa que cruixin les fustes és que estan envellides.

L’altre palau és el Palau d’Honmaru o palau interior. Va quedar destruït per un incendi l’any 1788. El centre d’aquest palau va quedar buit fins al 1862.

Aquest palau té quatre parts: les habitacions, les cambres de recepció i entreteniment, els vestíbuls i l’àrea de la cuina. Totes les zones estan connectades per passadissos i patis. L’estil arquitectònic és de finals del període Edo i l’edifici conté pintures de diversos artistes famosos com Kano Eigaku.

El palau d’Honmaru, abans de ser traslladat aquí se’l coneixia com a palau de Katsura.

El disseny original del jardí Ninomaru sembla que fou obra de Kobori Enshu, mestre dissenyador de jardins i mestre de la cerimònia del te. El jardí es va renovar l’any 1626 quan es va construir el nou palau a la part sud del jardí, per l’emperador Gomizuno-o.

El jardí se situa entre els dos anells principals de defensa, al costat del palau del mateix nom. El jardí té un gran estany amb tres petites illes: la del centre és l’illa de l’Eterna Felicitat (Horai-jima), flanquejada per dues illes més menudes, l’illa de la Cigonya (Tsuru-jima) i l’illa de la Tortuga (Kam-jima).

El Jardí Seiryu-en  és la part més nova del complex del Castell de Nijo, es va construir l’any 1965, a la part nord del complex arquitectònic. Es va dissenyar per facilitar la recepció de convidats distingits de la ciutat de Kyoto i l’organització d’esdeveniments culturals.

Barreja elements d’estil japonès, com l’estany i les més de mil pedres curosament situades, amb elements occidentals, com la gespa. El jardí Seiryu-en compren dues cases de te, la Koun-tei i la Waraku-an, que es fan servir per a cerimònies públiques i recepcions oficials.