Japó-26. Kyoto: Santuari Fushimi Inari Taisha

Fushimi Inari-taisha és el santuari principal de la deïtat Inari. El santuari es troba al peu de la muntanya Inari (Inariyama, 233 metres); des d’aquí hi ha diversos camins que pugen cap als petits santuaris que hi ha enfilant-se per la muntanya. 

Fushimi Inari-taisha, que és el més gran i més antic dels santuaris dedicats a Inari.

Inari és la deïtat japonesa de la fertilitat, l’arròs, l’agricultura, les guineus, la indústria i l’èxit en general. Es pot trobar representada com una deïtat masculina, femenina o andrògina, i a vegades es representa com un conjunt de 3 o 5 deïtats. Inari és una deïtat molt popular tant en la religió xintoista com en la budista.

De les diferents formes de representar Inari les més populars són: com una deïtat femenina jove, com un home vell portant un carro d’arròs o com un bodhisattva androgin.

Inari acostumava a ser venerada com un conjunt de tres deïtats (Inari sanza), que en el període Kamakura va ampliar-se a cinc deïtats (Inari goza). La identificació d’aquestes deïtats ha variat al llarg de la història.

Kitsune

Les guineus d’Inari, o kitsune, són blanques o daurades i actuen com a missatgers o emissaris d’Inari; el color blanc és senyal de bon auguri.  L’associació de kitsune amb Inari és deguda a la dieta de la guineu, basada en insectes, petits rèptils, rosegadors, aus i baies; els camperols capturaven i entrenaven a les guineus per controlar les plagues als camps d’arròs.

Les estàtues de kitsune apareixen sempre per parelles, representant el sexe masculí i el femení. Aquestes estàtues de guineus acostumen a dur algun objecte simbòlic, generalment una joia i una clau (la clau del graner de l’arròs), una falç per segar l’arròs, o un pergamí. Pràcticament totes les capelles a Inari tenen al menys un parell de kitsune flanquejant l’altar o davant de l’entrada del santuari. En general no són estàtues realistes, sinó que acostumen a ser figures estilitzades i l’animal es troba assegut mirant de front.

A les guineus d’Inari se les coneix com kitsune tenku, que significa guineu celestial. Aquestes guineus, a diferència de la resta de guineus, guineus salvatges o guineus dimonis, són amables i generoses, i el seu únic interès a la vida és ajudar i protegir als éssers humans.

Aquestes guineus celestials poden adoptar una vida mortal, transformant-se en humans, casant-se i tenint fills amb humans. Es diu que aquestes guineus d’Inari tenen un poder guaridor inigualable, capaç de guarir qualsevol malaltia o ferida, per molt greu que sigui. Se’ls hi atribueixen també poders purificadors que els hi permeten expulsar fantasmes, dimonis i fins i tot altres kitsune dolents, com els nogitsune (kitsunes demoníacs) o els ninkos (kitsunes fantasmals).

La guineu i la joia que fa realitat els desitjos són els símbols més característics d’Inari. Altres elements comuns en les seves representacions o les del seu kitsune són una falç, un sac d’arròs i una espasa. També un fuet que emprava per cremar els cultius d’arròs de la gent.

L’origen de la veneració a Inari no està massa clar. Sembla que el nom Inari deriva de ine-nari (arròs creixent).

La veneració a Inari existeix des de l’any 711, que és quan es va construir aquest santuari, però hi ha investigadors que suggereixen que el culte a Inari podria ser anterior, fins i tot d’alguns segles abans de la construcció del santuari; sembla que el clan Hata hauria començat a venerar a Inari, com a deïtat de l’agricultura, a finals del segle V.

En el període Heian la veneració a Inari es va propagar per tot el país. L’any 823, el fundador de la secta budista Shingon va designar Inari com l’esperit protector del temple Toji, també aquí a Kyoto.

L’any 827, la cort va concedir a Inari el cinquè rang, i això va augmentar la popularitat d’Inari a la capital, Kyoto. L’any 942 va seguir escalant posicions quan l’emperador Suzaku li va atorgar el màxim rang com agraïment pel seu ajut durant les rebel·lions. En aquell moment, el santuari Fushimi Inari-Taisha tenia l’honor de ser un dels 22 santuaris que rebien patrocini imperial. El segon santuari a Inari, el Takekoma Inari, es va construir a finals del segle IX; aquest santuari es troba a Iwanuma, a la badia de Sendai.

La popularitat d’Inari va anar en augment, i el santuari Fushimi Inari-Taisha, que ja era un popular lloc de pelegrinatge, va guanyar encara més renom quan l’any 1072 es va convertir en lloc de pelegrinatge imperial.

L’any 1468, durant la Guerra d’Onin, el complex del santuari Fushimi Inari-Taisha va ser completament cremat. La reconstrucció va trigar 30 anys i el nous santuari es va consagrar l’any 1499. El complex antic del temple tenia tres kami en edificis separats, mentre que el nou en tenia cinc i tots en el mateix edifici.

Hi ha molts castells al Japó que tenen un santuari dedicat a Inari.

Durant el període Edo, la veneració a Inari es va estendre per tot el Japó, especialment a Edo; es diu que va ser gràcies als dàimio.

En el segle XVI Inari s’havia convertit en el kami patró dels ferrers i protector dels guerrers, per això molts castells tenien un petit santuari dedicat a Inari i quan els dàimios es traslladaven de territori s’enduien el seu kami protector amb ells. El rol diví d’Inari es va expandir per la costa, convertint-se en el protector dels pescadores, mentre que a Edo se l’invocava per a prevenir incendis.

Es va convertir en el patró dels actors i de les prostitutes ja que les seves capelles sovint es trobaven prop dels llocs on treballaven i vivien. Ben aviat Inari es va convertir en una deïtat que poda fer realitat els teus desitjos, la deïtat de la sort i la prosperitat.

Una dita popular d’Osaka era Byo Kobo, yoku Inari (per la malaltia Kobo, pels desitjos Inari). Malgrat aquesta dita, Inari va començar a ser venerada per tenir bona salut, i se li atribuïen guaricions de tos, mal de queixal, ossos trencats i sífilis; les dones resaven a Inari per quedar embarassades.

Quan per decret imperial es va ordenar la separació de les creences budistes i xintoistes, molts santuaris dedicat a Inari van patir modificacions. Aquí, a Fushimi Inari-taisha, es van destruir les estructures que eren clarament budistes, però la població budista va seguir venint aquí a venerar a Inari.

Alguns temples budistes van continuar venerant a Inari argumentant que veneraven a una altra deïtat budista, generalment Dakiniten, que per la població era Inari.

En el període Tokugawa, quan la forma de mesurar la riquesa ja no era l’arròs sinó els diners, el rol d’Inari com a kami es va expandir en tots els aspectes de les finances, els negocis i la indústria. A principis del segle XVIII, seguidors d’Inari a Ginza van batre monedes com a ofrenes; aquestes monedes tenien gravades dues guineus i una joia, símbols de llarga vida i bona sort.

Segons un estudi realitzat l’any 1985 per l’Associació Nacional de Santuaris Xintoistes, al Japó hi havia 32.000 capelles o santuaris dedicats a Inari, que representava més d’un terç dels temples xintoistes del país. En aquesta xifra tan sol s’havien comptabilitzat els santuaris o capelles on hi havia almenys un monjo vivint allà a temps complet. No inclou les capelles en camins, a les cases, en oficines, o els petits santuaris en que no hi viu cap monjo, ni els temples budistes. Diuen que si s’haguessin inclòs la xifra arribaria a  més de 100.000 espais de veneració a Inari.

Una de les característiques dels santuaris a Inari és que a l’entrada generalment hi ha un o més torii de color taronja i algunes estàtues de kitsune (guineus), que sovint porten un pitet vermell (yodarekake), que l’hi posen els seus seguidors.

El santuari principal d’Inari és aquest, el Fushimi Inari, on els camins que pugen per la muntanya estan marcats per torii.

El santuari va ser fundat formalment l’any 711 pel clan Hata, un influent grup de toraijin (immigrants de la península coreana) que es van establir a la província de Yamashiro durant el període Kofun. Els registres històrics i genealògics, suggereixen que el clan va migrar des del regne coreà de Silla o Paekche, portant al Japó tecnologies continentals avançades en regadiu, sericultura i elaboració de sake.

El santuari va ser establert per Hata no Irogu; segons la llegenda, Irogu, un ric terratinent, practicava la seva punteria fent servir com a diana un motxi (pasta d’arròs) i quan va disparar la fletxa al motxi aquest es va transformar en un ocell de color blanc (alguna versió diu que era un cigne) i va volar fins al cim del mont Inari, on hi creixia l’arròs. Això va fer que Irogu consagrés la deïtat allà. I a la muntanya se la va començar a conèixer com Inariyama, muntanya a on hi creix l’arròs. I és allà on es va construir el santuari.

L’expertesa tècnica del clan Hata en agricultura i els seus estrets vincles amb la Cort Imperial van permetre a la deïtat Inari passar de ser un kami tutelar privat del clan (ujigami) a un gran protector de la collita nacional i també de l’estat.

Les primeres estructures es van construir l’any 711 al turó Inariyama, al sud-oest de Kyoto, però el santuari es va traslladar el 816 a petició del monjo Kukai.

El santuari va obtenir el patrocini imperial durant el primer període Heian. L’any 965, l’emperador Murakami va decretar que els missatgers portessin relats escrits d’esdeveniments importants al kami guardià del Japó. Aquests heihaku es van donar inicialment a 16 santuaris, inclòs el Santuari Inari.

Des del 1871 fins al 1946, Fushimi Inari-taisha va ser oficialment designat com un dels Kanpei-taisha, cosa que significa que es trobava entre els primers santuaris recolzats pel govern.

A diferència de la majoria de santuaris xintoistes, Fushimi Inari-taisha, en consonància amb els santuaris típics d’Inari, té una vista oberta de l’objecte principal de culte (un mirall).

Inari era i continua sent principalment el kami de l’arròs i l’agricultura, però els comerciants també veneren Inari com a patró dels negocis.

L’estructura principal del santuari es va construir el 1499. A la base del turó hi ha la porta principal (romon, porta de la torre) i el santuari principal (go-honden). Darrere d’ells, al mig de la muntanya, el santuari interior (okumiya) és accessible per un camí flanquejat per milers de torii. De camí al cim de la muntanya hi ha desenes de milers d’altars de roca (otsuka) per al culte privat. Aquests altars de roca són Inari personalitzats que han estat instal·lats allà pels ciutadans. La majoria tenen gravats noms individuals d’Inari.

Les portes torii marquen l’entrada al domini sagrat domini dels kami i el protegeixen contra forces malignes. En aquest santuari hi ha unes 10.000 portes torii i aproximadament 800 d’elles estan disposades en fila formant una mena de passadís cobert, el Senbon Torii (mil torii).

Aquests torii són donacions que fan, sobretot comerciants i homes de negocis. El costum de donar un torii va començar a estendre’s durant el període Edo (1603-1868); l’objectiu de la donació era fer realitat un desig o bé en agraïment per un desig que acomplert.

La visita a aquest santuari era una de les coses que no em volia perdre, ja que havia vist una fotografia del Senon torii i tenia ganes de veure-ho.

A la part baixa em vaig sentir molt incòmode per la quantitat de gent que hi havia, però a mida que anava pujant per la muntanya anava quedant més buit i va arribar un moment que estava gairebé sola i va ser genial. Vaig pujar fins a l’estany i vaig baixar ràpidament ja que no tenia més temps; em va saber greu no poder gaudir d’una mica més de temps.