Fushimi Inari-taisha és el santuari principal de la deïtat Inari. El santuari es troba al peu de la muntanya Inari (Inariyama, 233 metres); des d’aquí hi ha diversos camins que pugen cap als petits santuaris que hi ha enfilant-se per la muntanya.
Inari és la deïtat japonesa de la fertilitat, l’arròs,
l’agricultura, les guineus, la indústria i l’èxit en general. Es pot trobar
representada com una deïtat masculina, femenina o andrògina, i a vegades es
representa com un conjunt de 3 o 5 deïtats. Inari és una deïtat molt popular
tant en la religió xintoista com en la budista.
De les diferents formes de representar Inari les més populars
són: com una deïtat femenina jove, com un home vell portant un carro d’arròs o
com un bodhisattva androgin.
Kitsune
Les guineus d’Inari, o kitsune, són blanques o daurades i
actuen com a missatgers o emissaris d’Inari; el color blanc és senyal de bon
auguri. L’associació de kitsune amb
Inari és deguda a la dieta de la guineu, basada en insectes, petits rèptils,
rosegadors, aus i baies; els camperols capturaven i entrenaven a les guineus
per controlar les plagues als camps d’arròs.
A les guineus d’Inari se les coneix com kitsune tenku, que
significa guineu celestial. Aquestes guineus, a diferència de la resta de
guineus, guineus salvatges o guineus dimonis, són amables i generoses, i el seu
únic interès a la vida és ajudar i protegir als éssers humans.
La guineu i la joia que fa realitat els desitjos són els
símbols més característics d’Inari. Altres elements comuns en les seves
representacions o les del seu kitsune són una falç, un sac d’arròs i una
espasa. També un fuet que emprava per cremar els cultius d’arròs de la gent.
La veneració a Inari existeix des de l’any 711, que és quan es
va construir aquest santuari, però hi ha investigadors que suggereixen que el
culte a Inari podria ser anterior, fins i tot d’alguns segles abans de la
construcció del santuari; sembla que el clan Hata hauria començat a venerar a
Inari, com a deïtat de l’agricultura, a finals del segle V.
En el període Heian la veneració a Inari es va propagar per tot
el país. L’any 823, el fundador de la secta budista Shingon va designar Inari
com l’esperit protector del temple Toji, també aquí a Kyoto.
La popularitat d’Inari va anar en augment, i el santuari
Fushimi Inari-Taisha, que ja era un popular lloc de pelegrinatge, va guanyar
encara més renom quan l’any 1072 es va convertir en lloc de pelegrinatge
imperial.
Hi ha molts castells al Japó que tenen un santuari dedicat a
Inari.
Durant el període Edo, la veneració a Inari es va estendre per
tot el Japó, especialment a Edo; es diu que va ser gràcies als dàimio.
En el segle XVI Inari s’havia convertit en el kami patró dels
ferrers i protector dels guerrers, per això molts castells tenien un petit
santuari dedicat a Inari i quan els dàimios es traslladaven de territori
s’enduien el seu kami protector amb ells. El rol diví d’Inari es va expandir
per la costa, convertint-se en el protector dels pescadores, mentre que a Edo
se l’invocava per a prevenir incendis.
Una dita popular d’Osaka era Byo Kobo, yoku Inari (per la
malaltia Kobo, pels desitjos Inari). Malgrat aquesta dita, Inari va començar a
ser venerada per tenir bona salut, i se li atribuïen guaricions de tos, mal de
queixal, ossos trencats i sífilis; les dones resaven a Inari per quedar
embarassades.
Quan per decret imperial es va ordenar la separació de les
creences budistes i xintoistes, molts santuaris dedicat a Inari van patir
modificacions. Aquí, a Fushimi Inari-taisha, es van destruir les estructures
que eren clarament budistes, però la població budista va seguir venint aquí a
venerar a Inari.
En el període Tokugawa, quan la forma de mesurar la riquesa ja
no era l’arròs sinó els diners, el rol d’Inari com a kami es va expandir en
tots els aspectes de les finances, els negocis i la indústria. A principis del
segle XVIII, seguidors d’Inari a Ginza van batre monedes com a ofrenes;
aquestes monedes tenien gravades dues guineus i una joia, símbols de llarga
vida i bona sort.
Segons un estudi realitzat l’any 1985 per l’Associació Nacional
de Santuaris Xintoistes, al Japó hi havia 32.000 capelles o santuaris dedicats
a Inari, que representava més d’un terç dels temples xintoistes del país. En
aquesta xifra tan sol s’havien comptabilitzat els santuaris o capelles on hi
havia almenys un monjo vivint allà a temps complet. No inclou les capelles en
camins, a les cases, en oficines, o els petits santuaris en que no hi viu cap
monjo, ni els temples budistes. Diuen que si s’haguessin inclòs la xifra
arribaria a més de 100.000 espais de
veneració a Inari.
El santuari principal d’Inari és aquest, el Fushimi Inari, on
els camins que pugen per la muntanya estan marcats per torii.
El santuari va ser fundat formalment l’any 711 pel clan Hata,
un influent grup de toraijin (immigrants de la península coreana) que es van
establir a la província de Yamashiro durant el període Kofun. Els registres
històrics i genealògics, suggereixen que el clan va migrar des del regne coreà
de Silla o Paekche, portant al Japó tecnologies continentals avançades en
regadiu, sericultura i elaboració de sake.
L’expertesa tècnica del clan Hata en agricultura i els seus
estrets vincles amb la Cort Imperial van permetre a la deïtat Inari passar de
ser un kami tutelar privat del clan (ujigami) a un gran protector de la collita
nacional i també de l’estat.
El santuari va obtenir el patrocini imperial durant el primer
període Heian. L’any 965, l’emperador Murakami va decretar que els missatgers
portessin relats escrits d’esdeveniments importants al kami guardià del Japó.
Aquests heihaku es van donar inicialment a 16 santuaris, inclòs el Santuari
Inari.
Des del 1871 fins al 1946, Fushimi Inari-taisha va ser
oficialment designat com un dels Kanpei-taisha, cosa que significa que es
trobava entre els primers santuaris recolzats pel govern.
Inari era i continua sent principalment el kami de l’arròs i
l’agricultura, però els comerciants també veneren Inari com a patró dels
negocis.
L’estructura principal del santuari es va construir el 1499. A
la base del turó hi ha la porta principal (romon, porta de la torre) i el
santuari principal (go-honden). Darrere d’ells, al mig de la muntanya, el
santuari interior (okumiya) és accessible per un camí flanquejat per milers de
torii. De camí al cim de la muntanya hi ha desenes de milers d’altars de roca
(otsuka) per al culte privat. Aquests altars de roca són Inari personalitzats
que han estat instal·lats allà pels ciutadans. La majoria tenen gravats noms
individuals d’Inari.
Aquests torii són donacions que fan, sobretot comerciants i
homes de negocis. El costum de donar un torii va començar a estendre’s durant
el període Edo (1603-1868); l’objectiu de la donació era fer realitat un desig
o bé en agraïment per un desig que acomplert.
La visita a aquest santuari era una de les coses que no em
volia perdre, ja que havia vist una fotografia del Senon torii i tenia ganes de
veure-ho.
A la part baixa em vaig sentir molt incòmode per la quantitat de gent que hi havia, però a mida que anava pujant per la muntanya anava quedant més buit i va arribar un moment que estava gairebé sola i va ser genial. Vaig pujar fins a l’estany i vaig baixar ràpidament ja que no tenia més temps; em va saber greu no poder gaudir d’una mica més de temps.
