Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sarusawa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sarusawa. Mostrar tots els missatges

10 de juliol 2026

Japó-35. Nara, estany Sarusawa i Naramachi

Estany Sarusawa

Sarusawa-ike (estany Sarusawa) és un estany  artificial construït l’any 749, en els terrenys del temple Kohfukuji, com a estany per a la cerimònia Hojo d’aquest temple. Aquesta és una cerimònia religiosa en la que les criatures capturades són alliberades de nou a la natura i tots els éssers vius són estimats.

Hi ha set misteris sobre el llac Sarusawa que diuen que es coneixen des d’antic. Aquests misteris són: l’aigua mai és clara, mai està enfangada, no hi flueix cap riu i no surt cap riu, però el nivell de l’aigua es manté constant; no hi ha granotes ni algues i tot i que cada any es deixen anar molts peixos a l’estany, mai està saturat de peixos.

A la cantonada nord-est de l’estany hi ha el santuari Uneme. A diferència d’altres santuaris xintoistes, les portes torii no condueixen a la sortida del santuari, sinó que el santuari està d’esquena al llac. Segons la llegenda, originalment estava construït mirant a l’estany i una nit va canviar d’orientació. Aquest gir inesperat i màgic està relacionat amb la llegenda del suïcidi d’una noia al llac.

Segons un relat poètic de mitjans del període Heian (794-1185), una bonica donzella que servia a l’emperador durant el període Nara (710-794) en sentir que ja no tenia l’estima de l’emperador es va suïcidar tirant-se a l’estany. Diuen que el santuari es va construir per assossegar el seu esperit.

En algun altre lloc diuen que el santuari ja existia però l’esperit de la noia no podia enfrontar-se a l’escenari del suïcidi i per això va girar canviant d’orientació.

Aquest santuari Uneme és subsidiari del santuari Kasuga-taisha.

Cada any, al setembre, durant la lluna de la collita, se celebra l’Uneme Matsuri (Festival Uneme) per honorar l’esperit de la dona que es va suïcidar i per pregar per la felicitat del poble.

Durant el festival, hi ha una processó amb la gent vestida d’època. Porten uns ventalls florals que es traslladen a un parell de barques amb cap de drac que, mentre es va fent el ritual, donen la volta a l’estany. La música és la de la cort japonesa. Finalment, els ventalls de flors es tiren a l’estany i es fan pregàries per apaivagar l’esperit d’Uneme.

També es fan flotar fanalets encesos a l’aigua del llac.

 Naramachi

Molta a la vora de l’estany hi ha el barri històric de Nara, Naramachi.

Naramachi literalment, poble de Nara, és un barri de petits carrerons, cases tradicionals del període Edo, antics magatzems reconvertits en botigues d’artesania, restuarants i bars.

Naramachi va sorgir al voltant del temple Gangoji en el segle VIII, però va prosperar especialment durant el període Edo, quan es va convertir en el barri comercial i artesanal de Nara. Aquí s’hi van establir comerciants de sake, tinta i pinzells de cal·ligrafia, productes tèxtils i altres productes d’artesania. Aquests comerciants es van construir cases tradicionals, on tenien l’habitatge i també la botiga, el magatzem o el taller.

Aquest barri no va patir gaire els grans incendis ni els efectes de la segona guerra mundial, pel que s’ha conservat força bé.

En moltes cases i botigues hi ha penjat a l’entrada un amulet, un  migawara-zaru, que em sembla que vol dir mico substitut. És com una mena de nus de roba de colors vermell i blanc. Aquest amulet és típic d’aquest barri i està relacionat amb la deïtat protectora Shomen Kongo i el seu missatger diví, un mico.

La funció d’aquests micos de tela és protegir als habitants de la llar, absorbint la mala sort i les desgràcies. Em sembla que en japonès, la paraula allunyar o marxar sona de forma semblant a mico; això reforça la idea de que aquests amulets allunyen les desgràcies i els mals esperits.

En general n’hi ha més d’un penjat, ja que se’n penja un per cada membre de la família, perquè absorbeixi la seva mala sort, les malalties i totes les penúries que podrien afectar a aquella persona.

Hi ha migawari-zaru de diferents mides, i es costum escriure un desig a l’esquena del mico abans de penjar-lo, amb l’esperança que el missatger diví ho transmeti a la deïtat.

Les cases d’aquest barri són principalment del període Edo (1603-1868) i algunes anteriors. Conserven l’estil arquitectònic clàssic; aquest barri comercial tenia molta activitat a finals del segle XIX. 



Vam entrar en una casa tradicional reconstruïda. Estava plena d’amulets del mico substitut. 











No podem deixar Nara sense saber qui és Sento-kun, una figura que es veu a diferents llocs aquí a Nara.

Sento-kun, que és la mascota oficial creada l’any 2010, per la commemoració del 1.300è aniversari de l’antiga capital Nara-Heijo-kyo. L’oficina de la ciutat de Nara va convidar a dotze dissenyadors perquè creessin cadascú una mascota. L’obra guanyadora va ser la d’un escultor i professor de la Universitat de Tòquio, Satoshi Yabuuchi.

La ciutat de Nara té una llarga tradició d’adoptar deïtats guardianes i la nova mascota va ser escollida per  heretar aquesta missió.

El disseny de Sento-kun representa un noi amable, vestit religiosament, amb alguns trets específics de les estàtues de Buda (Nikkeishu al front i orelles allargades), amb banyes de cérvol, un animal que es considera un protector celestial de la ciutat.

He trobat una descripció d’aquesta mascota que m’ha resultat xocant: naixement 12 de febrer del 2008. El seu menjar preferit, el de Nara, el seu lloc preferit, qualsevol lloc històric. La seva personalitat: Sento-kun és molt actiu, sempre ple de vigor i molt hàbil adquirint saviesa per al demà a partir de coneixements antics; sent molta curiositat per tot i és força juganer. Com a habilitats especials remarquen que pren 12 postures característiques, que parla amb fluïdesa totes les llengües del món, i és bo transmetent la seva energia als que té al seu voltant.

Aquesta mascota és una mica controvertida. Normalment, les mascotes japoneses són tendres, i molta gent troba (potser va ser més el primer temps) que Sento-kun és força lleig, gens adorable. Alguns budistes trobaven malament que sembli un Buda ridícul.

A mitja tarda vam tornar cap a Kyoto. La visita a Nara em va agradar molt; no hi havia massa gent, i els que hi havia eren sobretot grups d’escolars, molt disciplinats.

Com ja he explicat quan parlava de Kyoto, en tornar a la ciutat vaig sortir a passejar i vaig arribar fins al riu Kamo.

Vaig sopar en una terrassa molt agradable, calamar a la planxa. Al migdia havia pres gambes amb maionesa.

En connectar-me a la wifi de l’hotel vaig assabentar-me de que al nord del país hi havia hagut un terratrèmol, que s’havia notat a Tòquio, però aquí ja no.