Japó-35. Nara, estany Sarusawa i Naramachi

Estany Sarusawa

Sarusawa-ike (estany Sarusawa) és un estany  artificial construït l’any 749, en els terrenys del temple Kohfukuji, com a estany per a la cerimònia Hojo d’aquest temple. Aquesta és una cerimònia religiosa en la que les criatures capturades són alliberades de nou a la natura i tots els éssers vius són estimats.

Hi ha set misteris sobre el llac Sarusawa que diuen que es coneixen des d’antic. Aquests misteris són: l’aigua mai és clara, mai està enfangada, no hi flueix cap riu i no surt cap riu, però el nivell de l’aigua es manté constant; no hi ha granotes ni algues i tot i que cada any es deixen anar molts peixos a l’estany, mai està saturat de peixos.

A la cantonada nord-est de l’estany hi ha el santuari Uneme. A diferència d’altres santuaris xintoistes, les portes torii no condueixen a la sortida del santuari, sinó que el santuari està d’esquena al llac. Segons la llegenda, originalment estava construït mirant a l’estany i una nit va canviar d’orientació. Aquest gir inesperat i màgic està relacionat amb la llegenda del suïcidi d’una noia al llac.

Segons un relat poètic de mitjans del període Heian (794-1185), una bonica donzella que servia a l’emperador durant el període Nara (710-794) en sentir que ja no tenia l’estima de l’emperador es va suïcidar tirant-se a l’estany. Diuen que el santuari es va construir per assossegar el seu esperit.

En algun altre lloc diuen que el santuari ja existia però l’esperit de la noia no podia enfrontar-se a l’escenari del suïcidi i per això va girar canviant d’orientació.

Aquest santuari Uneme és subsidiari del santuari Kasuga-taisha.

Cada any, al setembre, durant la lluna de la collita, se celebra l’Uneme Matsuri (Festival Uneme) per honorar l’esperit de la dona que es va suïcidar i per pregar per la felicitat del poble.

Durant el festival, hi ha una processó amb la gent vestida d’època. Porten uns ventalls florals que es traslladen a un parell de barques amb cap de drac que, mentre es va fent el ritual, donen la volta a l’estany. La música és la de la cort japonesa. Finalment, els ventalls de flors es tiren a l’estany i es fan pregàries per apaivagar l’esperit d’Uneme.

També es fan flotar fanalets encesos a l’aigua del llac.

 Naramachi

Molta a la vora de l’estany hi ha el barri històric de Nara, Naramachi.

Naramachi literalment, poble de Nara, és un barri de petits carrerons, cases tradicionals del període Edo, antics magatzems reconvertits en botigues d’artesania, restuarants i bars.

Naramachi va sorgir al voltant del temple Gangoji en el segle VIII, però va prosperar especialment durant el període Edo, quan es va convertir en el barri comercial i artesanal de Nara. Aquí s’hi van establir comerciants de sake, tinta i pinzells de cal·ligrafia, productes tèxtils i altres productes d’artesania. Aquests comerciants es van construir cases tradicionals, on tenien l’habitatge i també la botiga, el magatzem o el taller.

Aquest barri no va patir gaire els grans incendis ni els efectes de la segona guerra mundial, pel que s’ha conservat força bé.

En moltes cases i botigues hi ha penjat a l’entrada un amulet, un  migawara-zaru, que em sembla que vol dir mico substitut. És com una mena de nus de roba de colors vermell i blanc. Aquest amulet és típic d’aquest barri i està relacionat amb la deïtat protectora Shomen Kongo i el seu missatger diví, un mico.

La funció d’aquests micos de tela és protegir als habitants de la llar, absorbint la mala sort i les desgràcies. Em sembla que en japonès, la paraula allunyar o marxar sona de forma semblant a mico; això reforça la idea de que aquests amulets allunyen les desgràcies i els mals esperits.

En general n’hi ha més d’un penjat, ja que se’n penja un per cada membre de la família, perquè absorbeixi la seva mala sort, les malalties i totes les penúries que podrien afectar a aquella persona.

Hi ha migawari-zaru de diferents mides, i es costum escriure un desig a l’esquena del mico abans de penjar-lo, amb l’esperança que el missatger diví ho transmeti a la deïtat.

Les cases d’aquest barri són principalment del període Edo (1603-1868) i algunes anteriors. Conserven l’estil arquitectònic clàssic; aquest barri comercial tenia molta activitat a finals del segle XIX. 

Vam entrar en una casa tradicional reconstruïda. Estava plena d’amulets del mico substitut. 

No podem deixar Nara sense saber qui és Sento-kun, una figura que es veu a diferents llocs aquí a Nara.

Sento-kun, que és la mascota oficial creada l’any 2010, per la commemoració del 1.300è aniversari de l’antiga capital Nara-Heijo-kyo. L’oficina de la ciutat de Nara va convidar a dotze dissenyadors perquè creessin cadascú una mascota. L’obra guanyadora va ser la d’un escultor i professor de la Universitat de Tòquio, Satoshi Yabuuchi.

La ciutat de Nara té una llarga tradició d’adoptar deïtats guardianes i la nova mascota va ser escollida per  heretar aquesta missió.

El disseny de Sento-kun representa un noi amable, vestit religiosament, amb alguns trets específics de les estàtues de Buda (Nikkeishu al front i orelles allargades), amb banyes de cérvol, un animal que es considera un protector celestial de la ciutat.

He trobat una descripció d’aquesta mascota que m’ha resultat xocant: naixement 12 de febrer del 2008. El seu menjar preferit, el de Nara, el seu lloc preferit, qualsevol lloc històric. La seva personalitat: Sento-kun és molt actiu, sempre ple de vigor i molt hàbil adquirint saviesa per al demà a partir de coneixements antics; sent molta curiositat per tot i és força juganer. Com a habilitats especials remarquen que pren 12 postures característiques, que parla amb fluïdesa totes les llengües del món, i és bo transmetent la seva energia als que té al seu voltant.

Aquesta mascota és una mica controvertida. Normalment, les mascotes japoneses són tendres, i molta gent troba (potser va ser més el primer temps) que Sento-kun és força lleig, gens adorable. Alguns budistes trobaven malament que sembli un Buda ridícul.

A mitja tarda vam tornar cap a Kyoto. La visita a Nara em va agradar molt; no hi havia massa gent, i els que hi havia eren sobretot grups d’escolars, molt disciplinats.

Com ja he explicat quan parlava de Kyoto, en tornar a la ciutat vaig sortir a passejar i vaig arribar fins al riu Kamo.

Vaig sopar en una terrassa molt agradable, calamar a la planxa. Al migdia havia pres gambes amb maionesa.

En connectar-me a la wifi de l’hotel vaig assabentar-me de que al nord del país hi havia hagut un terratrèmol, que s’havia notat a Tòquio, però aquí ja no.

Japó-34. Nara, Todaiji

En el següent plànol es pot veure Kasuga taisha abaix de tot i el punt vermell on estàvem, prop del mont Wakakusa, i anàvem cap al temple Todaiji.

Todaiji és un temple budista construït a mitjans del segle VIII; és un dels conjunts budistes més importants de l’estat de Nara.

És famós per l’estàtua del Gran Buda Vairocana (dainichi en japonès, que vol dir Buda que brilla com el sol). Diuen que és la figura de Buda més gran del món, de 15 m d’alçada (sense la base). Aquest temple ha estat catalogat com la construcció de fusta més gran del món, tot i que la construcció actual és més petita que l’original.

Aquest plànol sobre el recinte és de la wikipèdia. En negre les estructures que es veuen actualment, i en blanc les que ja han desaparegut. https://ca.wikipedia.org/wiki/Todai-ji

En els seus orígens el temple va ser concebut com el principal de la ciutat de Nara. Així, es va convertir en el lloc on es realitzaven rituals d’oració per la pau del país i la prosperitat del poble, però també era un centre d’estudis dels principis budistes i lloc de formació dels nous monjos. A més, en les seves dependències es van habilitar centres de recerca per a cadascuna de les sis principals branques del budisme que existien durant el període Nara i, posteriorment, també per les del període Heian. Actualment, és la seu de l’escola budista japonesa Kegon i conserva arxius amb molt valor històric.

Els orígens d’aquest temple es remunten a l’any 743, quan l’emperador Shomu va decretar la construcció d’un temple budista principal en cada província, un kokobunji,  i aquest es va convertir en el kokobunji de la regió de Nara.

Va ser durant aquest mateix any, quan la capital es trobava temporalment en Shigaraki-no-miya (actual prefectura de Shiga), que l’emperador va dictar el decret de construcció de la gran estàtua del Buda de Vairocana (o Rushana); es va començar a construir quan es va restablir la capital a Nara i l’escultura es va finalitzar l’any 749.

Paral·lelament a la construcció del temple es va començar a construir l’edifici on es col·locaria l’escultura gegant. L’any 752, va tenir lloc la cerimònia de la seva consagració. Poc després, es va començar la construcció de les pagodes de l’Est i de l’Oest, del Saló d’Estudis i de la Residència de monjos fins a completar el Todai-ji amb la distribució habitual en set pavellons pròpia dels temples budistes.

L’any 855, es va produir un gran terratrèmol que va provocar la caiguda del cap del Gran Buda, que va ser restaurada per ordre del príncep Takaoka. Durant els següents anys a causa de la caiguda de llamps i incendis, es van destruir el saló d’estudis, la residència dels monjos, la portalada del sud i la torrassa de la campana.

Entre 1180 i 1185 hi havia enfrontaments entre els clans Taira i Minamoto, que es disputaven el domini sobre la cort imperial i el control del país. La guerra civil va donar la victòria als Minamoto i és el que va portar als samurais al poder, polític i militar, establint-se el primer shogunat de la història del Japó.

La primera batalla, la d’Uji va tenir lloc l’any 1180 i el vencedor va ser el clan Taira. Després de la batalla aquest clan va decidir atacar les poblacions i temples que havien donat suport als Minamoto, o que s’oposaven als Taira. És quan van assetjar Nara, la van atacar i van cremar els temples budistes Kofuku-ji i Todai-ji, destruint el Daibutsu (pavelló del gran Buda) de Todai-ji. L’incendi provocà la devastació de gran part de la ciutat i deixà al voltant de 3.500 persones mortes entre civils i monjos.

L’any següent es van començar les obres de restauració que van finalitzar l’any 1195,i el temple va reprendre la seva activitat.

L’any 1567 noves lluites entre clans, aquest cop entre els Miyoshi i els Matsunaga, van cremar altre cop aquest temple. Era una època convulsa, amb guerres constants, el que feia difícil tenir un període tranquil per restaurar-lo, i tan sols es feien treballs de reparació senzills.

Finalment, ja en el període Edo, el monjo Kokei va formalitzar davant el govern una petició per a recaptar donatius per tot el país, i així, l’any 1692, es va poder inaugurar de nou el Pavelló del Gran Buda.

Amb l’arribada de l’era Meiji, que va començar l’any 1868, es van dictar els edictes que separaven el budisme del xintoisme, a més aprovaven la confiscació de les propietats religioses de tots dos credos que quedessin fora del recinte dels temples. Això amenaçava la continuïtat del Todai-ji, que va haver de fer alguns canvis per a poder subsistir. A principis del segle XX va realitzar reformes de gran importància al pavelló del Gran Buda i es va esforçar per conservar la resta de les seves instal·lacions, tal i com es veu actualment.

 

Aquesta estructura daurada és un “sorin”, aquesta paraula significa anells alternats.; el sorin generalment és de bronze i es col·loca a la part superior de les pagodes.

A l’exposició universal d’Osaka del 1970 es va exposar una rèplica de la pagoda de set pisos d’aquest temple; després de l’exposició el sorin es va desmuntar i es va exposar aquí, a ran de terra, prop de la sala Daibutsuden o pavelló del Gran Buda.

 

Arribem ja al lloc més emblemàtic de Todaiji, el pavelló on hi ha el Gran Buda.

Davant del pavelló on hi ha el Gran Buda hi ha una gran làmpada octogonal, antigament era de coure i recoberta de pa d’or. Data del temps de la fundació del Todai-ji i el seu element més destacat és la recambra per al foc, recoberta d’una teulada coronada per un objecte similar a una joia. Els vuit panells de la recambra estan decorats, uns amb imatges de músics celestials, i els altres amb lleons embolicats en núvols.

El Pavelló del Gran Buda és el pavelló principal de Todai-ji i la seva estructura actual data del Període Edo, quan va ser reconstruït després de nombroses catàstrofes. El pavelló original i el reconstruït l’any 1995 eren de la mateixa grandària (88 m d’ampla),  però l’estructura actual és més petita (57 m), ja que no es disposava de prou fons. Em sembla que tan sols ha canviat l’amplada, l’alçada i la longitud de fons són les originals.

Per minimitzar els efectes dels sismes, l’edifici es troba 2 metres per sobre del sòl, sobre una base de pedra.

El recinte està perfectament orientat al sud, de manera que aprofita així cada hora de sol per a il·luminar el Gran Buda a través de l’accés principal.

L’estàtua es coneix com a Daibutsu, paraula japonesa que significa Buda (butsu) gegant (dai). Representa al Buda Vairocana; diuen que la llum de coneixement i compassió d’aquest Buda és tan brillant que ho il·lumina tot. En el budisme Shingon (aquí al Japó), Vairocana és el principal objecte de reverència i es considera la font de tot l’univers.

Al segle XVI, durant les primeres etapes de la seva missió evangelitzadora al Japó, el missioner catòlic sant Francesc Xavier va ser ben acollit pels monjos budistes Shingon ja que va emprar el mot Dainichi (el nom japonès de Vairocana) per designar el Déu cristià i aquests van creure que es referia a Vairocana. Posteriorment, a mesura que va aprendre més sobre els matisos religiosos de la paraula, va deixar d’utilitzar aquest mot i el substituir per Deusu (del llatí Deus).

Uns 2,6 milions de persones van unir-se per crear aquesta estàtua, amb l’objectiu de desitjar la felicitat per a tothom.

L’estàtua ha estat restaurada o reconstruïda en quatre períodes de la història del Japó. El pit i la base formen part de la imatge original del període Nara (710-794), mentre que la cintura data del període Kamakura (1185-1333); la part superior del cos és del període Sengoku (1467-1590) i el cap del període Edo (1603-1867.

Entre 1907 i 1908, a uns 45 cm per sota i al voltant del pedestal de lotus on es troba l’escultura s’hi van trobar una sèrie d’objectes del temple; estilísticament i científicament, els objectes trobats són de mitjans del segle VIII, quan es va construir el Buda Vairocana, però no està clar perquè es van enterrar, o al menys jo no ho he trobat.

L’estàtua va ser creada l’any 752, té gairebé 15 metres d’alt i les seves orelles fan 2,54 metres. Pesa unes 500 tones i està flanquejat per bodhisattves.

 

Hi ha una columna que té un forat bastant a prop del terra; diuen que aquest forat té la mida del forat del nas del Gran Buda. La gent, especialment els nens, intenten passar pel forat, ja que es diu que si ho aconsegueixes assoliràs la il·luminació en la propera vida. 

Hi ha una escultura que m’ha cridat l’atenció, és Binzuru, un dels seguidors originals del Buda històric.

Al Japó, es creu que Binzuru té el poder de guarir malalties físiques i mentals, i la seva imatge es pot veure en molts temples. Els visitants fregaven la part del cos de l’estàtua corresponent a les seves malalties, pregant per la seva guarició.

La pagoda de Nara, que es troba en el temple  Kohfukuji no la vam poder veure perquè estava en obres.

Després vam anar cap al centre de la ciutat, on hi ha l’estany Sarusawa i el barri històric de Naramachi.