Estany Sarusawa
Hi ha set misteris sobre el llac Sarusawa que diuen que es
coneixen des d’antic. Aquests misteris són: l’aigua mai és clara, mai està
enfangada, no hi flueix cap riu i no surt cap riu, però el nivell de l’aigua es
manté constant; no hi ha granotes ni algues i tot i que cada any es deixen anar
molts peixos a l’estany, mai està saturat de peixos.
A la cantonada nord-est de l’estany hi ha el santuari Uneme. A
diferència d’altres santuaris xintoistes, les portes torii no condueixen a la
sortida del santuari, sinó que el santuari està d’esquena al llac. Segons la
llegenda, originalment estava construït mirant a l’estany i una nit va canviar
d’orientació. Aquest gir inesperat i màgic està relacionat amb la llegenda del
suïcidi d’una noia al llac.
En algun altre lloc diuen que el santuari ja existia però
l’esperit de la noia no podia enfrontar-se a l’escenari del suïcidi i per això
va girar canviant d’orientació.
Aquest santuari Uneme és subsidiari del santuari Kasuga-taisha.
Durant el festival, hi ha una processó amb la gent vestida
d’època. Porten uns ventalls florals que es traslladen a un parell de barques
amb cap de drac que, mentre es va fent el ritual, donen la volta a l’estany. La
música és la de la cort japonesa. Finalment, els ventalls de flors es tiren a
l’estany i es fan pregàries per apaivagar l’esperit d’Uneme.
També es fan flotar fanalets encesos a l’aigua del llac.
Molta a la vora de l’estany hi ha el barri històric de Nara,
Naramachi.
Naramachi literalment, poble de Nara, és un barri de petits
carrerons, cases tradicionals del període Edo, antics magatzems reconvertits en
botigues d’artesania, restuarants i bars.
Naramachi va sorgir al voltant del temple Gangoji en el segle
VIII, però va prosperar especialment durant el període Edo, quan es va
convertir en el barri comercial i artesanal de Nara. Aquí s’hi van establir
comerciants de sake, tinta i pinzells de cal·ligrafia, productes tèxtils i
altres productes d’artesania. Aquests comerciants es van construir cases
tradicionals, on tenien l’habitatge i també la botiga, el magatzem o el taller.
En moltes cases i botigues hi ha penjat a l’entrada un amulet,
un migawara-zaru, que em sembla que vol
dir mico substitut. És com una mena de nus de roba de colors vermell i blanc.
Aquest amulet és típic d’aquest barri i està relacionat amb la deïtat
protectora Shomen Kongo i el seu missatger diví, un mico.
La funció d’aquests micos de tela és protegir als habitants de
la llar, absorbint la mala sort i les desgràcies. Em sembla que en japonès, la
paraula allunyar o marxar sona de forma semblant a mico; això reforça la idea
de que aquests amulets allunyen les desgràcies i els mals esperits.
Hi ha migawari-zaru de diferents mides, i es costum escriure un
desig a l’esquena del mico abans de penjar-lo, amb l’esperança que el missatger
diví ho transmeti a la deïtat.
Les cases d’aquest barri són principalment del període Edo
(1603-1868) i algunes anteriors. Conserven l’estil arquitectònic clàssic;
aquest barri comercial tenia molta activitat a finals del segle XIX.
Vam entrar en una casa tradicional reconstruïda. Estava plena d’amulets del mico substitut.
No podem deixar Nara sense saber qui és Sento-kun, una figura que es veu a diferents llocs aquí a Nara.
La ciutat de Nara té una llarga tradició d’adoptar deïtats guardianes i la nova mascota va ser escollida per heretar aquesta missió.
El disseny de Sento-kun representa un noi amable, vestit religiosament, amb alguns trets específics de les estàtues de Buda (Nikkeishu al front i orelles allargades), amb banyes de cérvol, un animal que es considera un protector celestial de la ciutat.
He trobat una descripció d’aquesta mascota que m’ha resultat xocant: naixement 12 de febrer del 2008. El seu menjar preferit, el de Nara, el seu lloc preferit, qualsevol lloc històric. La seva personalitat: Sento-kun és molt actiu, sempre ple de vigor i molt hàbil adquirint saviesa per al demà a partir de coneixements antics; sent molta curiositat per tot i és força juganer. Com a habilitats especials remarquen que pren 12 postures característiques, que parla amb fluïdesa totes les llengües del món, i és bo transmetent la seva energia als que té al seu voltant.
Aquesta mascota és una mica controvertida. Normalment, les mascotes japoneses són tendres, i molta gent troba (potser va ser més el primer temps) que Sento-kun és força lleig, gens adorable. Alguns budistes trobaven malament que sembli un Buda ridícul.
Com ja he explicat quan parlava de Kyoto, en tornar a la ciutat
vaig sortir a passejar i vaig arribar fins al riu Kamo.
Vaig sopar en una terrassa molt agradable, calamar a la planxa.
Al migdia havia pres gambes amb maionesa.
En connectar-me a la wifi de l’hotel vaig assabentar-me de que al nord del país hi havia hagut un terratrèmol, que s’havia notat a Tòquio, però aquí ja no.
