Després d’esmorzar vam sortir direcció nord, cap a Gandiol, que
és la porta d’entrada del Parc Nacional de la Langue de Barbarie, i que es
troba a uns 75 km.
El Parc Nacional de la Langue de Barbarie es troba a uns 18 km
al sud de la ciutat colonial de Saint Louis, a la regió de Gandiol, i s’estén
per la desembocadura del riu Senegal.
Paral·lel a la costa hi ha una franja de terra, la langue de
barbarie; a l’extrem sud, en les petites platges de sorra blanca, hi descansen
colònies de pelicans, cormorans i altres espècies d’aus.
De camí cap a l’entrada del parc nacional vam parar per visitar
alguns pobles de pastors nòmades, peuls. Molts d’aquests pobles funcionen com a
cooperatives, és a dir, tota l’artesania que venen els guanys són col·lectius.
Ens van dir que no donéssim coses als nens o la gent, sinó que compréssim
coses; en cas de donar alguna cosa s’havia d’entregar al cap del poblat que ell
ja ho distribuiria. Tot i això, els nens, com en tants altres llocs del mon,
demanaven caramels, bolígrafs, pilotes...
Vam trobar un baobab amb un gran forat que ens va permetre
veure el seu interior, que és buit. En realitat el seu tronc és fibra fresca,
no s’ha convertit encara en fusta. Per això com que és fibra s’utilitza per fer
cordes i lianes. Les fulles es fan servir en el cus-cus i el fruit, que
s’anomena pa de mico, serveix per tractar el mal de panxa, i es pren en forma
de suc.
Antigament al tronc del baobab, com que estava buit per dins,
s’hi enterraven persones que es consideraven santes o que eren molt venerades.
El far de Gandiol, construït el 1845 amb una alçada de 25
metres, va guiar barques i canoes pel riu Senegal. Avui dia, serveix com a punt
de partida per visitar el Parc Nacional de la Langue de Barbarie. Es troba al
poble de Pilote, uns 20 km al sud de Saint Louis.
No tinc cap foto del far, pel que no sé si estava en ruïnes o
és que no hi vam passar a prop.
Aquest poble, Pilote, es troba a prop de l’entrada del Parc
Nacional de la Langue de Barbarie i també de la reserva de Guemboul, on hi
ha tortugues, gaseles, micos vermells i
òrix, entre d’altres espècies.
Gandiol és una antiga província de Cayor. El reialme de Cayor
va existir des de 1566 fins al 1886, i se situava entre els rius Senegal i
Saloum.
La població de la zona de Gandiol viu principalment de la pesca
i l’agricultura.
Gandiol va acollir la primera escola rural de l’Àfrica
Occidental, primer situada al poble de Mouit i després traslladada a Tassinère.
Quan vam arribar a l’estuari del riu Senegal vam embarcar cap a
la llengua de terra, la Langue de Barbarie i vam dinar al campament que hi
havia allà.
A la reserva s’hi arriba
en piragua a motor, des del far de Gandiol. En aquella època hi havia un
campament on poder dinar i gaudir de l’entorn.
El Parc Nacional de la Langue de Barbarie és una impressionant
reserva costanera situada al nord-oest del Senegal, a prop de la ciutat de
Saint-Louis. Fundat el 1976, el parc s’estén aproximadament per 2.000 hectàrees
i està situat al llarg d’una península fina i arenosa que separa el riu Senegal
de l’oceà Atlàntic. Aquesta característica geogràfica única dona nom al parc,
“Langue de Barbarie”, Llengua Bàrbara, reflectint la forma de llengua del
relleu.
Les aigües i manglars circumdants serveixen com a zones
crítiques de cria per a una gran varietat d’espècies, consolidant la Langue de
Barbarie com una de les zones ecològicament més significatives del Senegal.
El Parc Nacional de la Langue de Barbarie es troba a la regió
de Gandiol i rep aigua d’una xarxa hidrogràfica dominada pel riu Senegal, el
Douti, les llacunes de Lawmar i l’oceà Atlàntic. Aquesta península, formada per
una franja estreta de sorra, protegeix els pobles de les marees altes i les
inundacions de l’aigua del mar.
Aquest parc acull cinc espècies de tortugues marines inscrites
a la Llista Vermella d’Espècies Amenaçades, concretament la tortuga verda, la
tortuga olivàcia, la tortuga babaua, la tortuga carei i la tortuga llaüt.
Aquest lloc serveix com a zona de cria i alimentació i com a corredor
migratori. El parc inclou una illa d’ocells que acull milers de parelles
nidificant, de gavines de cap gris, gavines d’esquena negra i xatracs reials. És el lloc de cria més
important de gavines de cap reial.
Fins a l’any 2003 el riu fluïa paral·lel a l’oceà, durant uns
30 km, i entre l’oceà i el riu hi havia una llengua de sorra d’uns 400 metres
d’ampla, com a màxim. I si ho tinc ben entès, aquesta franja de terra era una
península.
L’any 2003 es va obrir un pas, en aquesta llengua de terra, al
sud de Saint Louis, per protegir la ciutat de les inundacions i també per
facilitar una sortida al mar per als pescadors. Al principi, l’obertura era de
4 metres d’ample, però actualment és de més de 5 km. No s’havia tingut en
compte la força de l’aigua de l’oceà, i es va formar un nou sistema de
corrents, amb el que la desembocadura original del riu va quedar totalment
tancada a causa de l’acumulació de sorra i la Langue va ser engolida pel mar a
la part sud de l’obertura, mentre que la part nord creixia, tot i que més
lentament.
El desembre de 2013, ja no era una península sinó una illa, el
mar havia engolit més de 3 km de terra i havia causat la pèrdua de pobles i
ressorts turístics, a més dels canvis en la flora i fauna de la península. Al
gener de 2020, la bretxa s’havia eixamplat fins a 6 km.
Els pobles de l’interior estan cada cop més exposats a
inundacions i els pescadors locals, amb les seves petites piragües, no poden
fer front a la força de les onades marines. El govern senegalès ha demanat
ajuda al govern dels Països Baixos per trobar solucions a llarg termini.
Al riu, la població de peixos ha canviat radicalment.
L’aigua del parc nacional s’està tornant més
salada a causa de l’entrada d’aigua de l’oceà; a partir de 2012 la població de
peixos va disminuir dràsticament.
Molts
governs africans havien venut els seus drets de pesca durant diversos anys, per
a disgust dels pescadors locals, ja que la pesca proporciona els ingressos més
importants d’aquesta regió.
Aquestes
costes de l’Àfrica Occidental són entre les millors zones de pesca del món,
però des del 2012 la pesca és molt més difícil i actualment es veuen i capturen
més peixos marins.
S’han fet estudis sobre espècies de peixos durant les diferents
estacions de l’any. S’ha monitoritzat la població de peixos, tortugues marines
i àguiles pescadores. Els primers resultats indiquen que el nombre de peixos ha
augmentat, i s’ha descobert que la majoria d’àguiles pescadores provenen de les
Illes Britàniques, Alemanya i altres llocs d’Europa Occidental.
Els pescadors han observat que en els darrers anys hi ha de nou
un gran nombre de peixos presents a la Langue, cosa que pot ser deguda a la
presència de manglars per protegir-los dels depredadors. El grup de treball de
la universitat local també va observar un canvi en la comunitat de peixos, tant
en varietat com en nombre.
El Parc afronta reptes continus de conservació, principalment
causats pel canvi climàtic, l’erosió costanera i l’activitat humana. L’augment
del nivell del mar ha provocat canvis significatius en el paisatge del parc,
ocasionalment provocant la pèrdua d’hàbitats crítics. El govern del Senegal, en
col·laboració amb organitzacions internacionals de conservació, ha implementat
mesures per restaurar les zones degradades, protegir els llocs de nidificació
de tortugues marines i salvaguardar els ecosistemes de manglars del parc. Els
programes de participació comunitària també tenen un paper crucial en la
promoció de pràctiques pesqueres sostenibles i l’educació ambiental.
És molt curiós perquè estàs entre el mar i el riu, i l’aigua té
tonalitat ben diferent. En algun punt veus les dues masses d’aigua alhora, la
remoguda de l’atlàntic i la plàcida del riu. És una zona d’aiguabarreig,
d’aigua dolça i salada i els peixos de l’oceà s’endinsen en el riu.
El campament em va semblar molt agradable i em va cridar
l’atenció un pessebre amb figures negres; estàvem a 30 de desembre, encara en
les festes nadalenques. El campament el duia un home blanc. Hi ha molta
vegetació al voltant, se sentien els ocells,... i feia molta calor.
La malària seguia sent un problema seriós, tot i que en molts
llocs hi havia mosquiteres als llits.
A la Langue de Barbarie en aquella època hi havia dos
campaments. En el que vam dinar estava tot molt cuidat. Els plats on ens
servien el dinar eren de fusta i el menjar el vaig trobar molt bo. Amb postres
i tot! I això que a molts països d’Àfrica això no s’estila.
El menjar que trobàvem, anàvem alternant entre peix i
pollastre; com a acompanyament, en general era
una salsa de seva boníssima, aromàtica, deguda a les espècies, i gairebé
no picava.
