Japó-37.Illa de Miyajima, O-torii i Santuari d’Itsukushima

El primer que es veu quan arribes a l’illa és la porta torii, anomenada o-torii, gran porta torii. Està a la vora del santuari principal.

La característica principal d’aquest torii és que queda envoltat d’aigua a plenamar i s’hi pot accedir a peu a baixamar.

El torii actual data de l’any 1875, però ja des de l’inici, el 1168, hi ha hagut sempre un torii, i crec que s’ha renovat vuit o nou cops.

És la porta del santuari xintoista d’Itsukushima, construïda amb fusta de càmfora resistent a la descomposició. La col·locació d’una pota addicional davant i darrere de cada pilar principal identifica el torii com a reflex de l’estil del Ryobu Shinto (doble xintoisme), una escola medieval de budisme esotèric japonès associada a la secta Shingon.

Vam anar vorejant la costa i contemplant el O-torii  mentre ens apropàvem a l'entrada del santuari.

Una característica del santuari és que està construït sobre planxes de fusta, sobre l’aigua. 

Els primers edificis del santuari es van erigir probablement durant el segle VI, l’any 593, per Saeki Kuramoto, tot i que les primeres mencions del santuari daten de l’any 811, en el Nihon Koki (Notes sobre el Japó) on es mencionava aquest i altres temples.

L’any 1168, quan Taira no Kiyomori va ser promogut governador de la província d’Aki, el clan Taira va convertir aquest santuari en un centre de culte pel clan. El van reformar en l’estil arquitectònic en el qual es construïen les residències de la noblesa en aquella època.

Amb el temps, el santuari es va anar fent famós i atreia cada cop a més fidels.

El santuari principal va ser danyat per dos incendis els anys 1207 i també el 1223. L’any 1325 va ser un tifó el va malmetre el santuari. temple. Les restauracions van anar canviant la forma del temple, tal com demostren unes il·lustracions del període Koan (1278-1288), però  l’estil arquitectònic s’ha mantingut fidelment.

Des del període Kamakura (1185-1333) i amb les guerres civils, el santuari d’Itsukushima va perdre popularitat fins acabar gairebé en ruïnes. Ara bé, quan l’any 1555 Mori Motonari va guanyar la batalla d’Itsukushima, el santuari va recuperar l’estatus que havia tingut anteriorment.

L’estructura actual del temple principal va ser restaurada l’any 1571, respectant l’estil arquitectònic que va utilitzar Kiyomori durant el segle XII.

Aquest santuari va ser dissenyat i construït segons l’estil Shinden-zukuri, dotat d’estructures en forma de moll sobre la badia de Matsushima per a crear la il·lusió d’estar surant sobre l’aigua, separat de l’illa, a la qual els devots podien acostar-se “com si fos un palau sobre la mar”.

Aquesta idea d’entrellaçar l’arquitectura i la naturalesa és un reflex d’una tendència popular durant el segle XVI, així com del període Heian (794-1185) en el qual les estructures japoneses tendien a integrar els arbres, l’aigua i altres formes de bellesa natural en la decoració de les cases i edificis.

La característica vistosa i cèlebre del santuari d’Itsukushima és la seva porta o-torii (gran porta) de quinze metres d’altura, construïda amb fusta de camforer resistent a la descomposició. La col·locació d’una pota addicional davant i darrere de cada pilar principal identifica el torii com un reflex de l’estil de Ryobu Shinto (sintoisme dual), una escola medieval de budisme esotèric japonès associada a la secta Shingon.

L’estructura dels santuari inclou les sales típiques d’altres santuaris xintoistes: el honden (sala principal), el haiden (oratori principal) i el heiden (sala d’ofrenes).

El honden té les parets decorades amb estuc blanc i diuen que es va construir mitjançant un procés que requeria quinze capes d’estuc blanc, amb fusteria vermelló.

Als costats del haraiden (sala de purificació) del santuari principal hi ha un escenari de noh (teatre clàssic japonès) que data de 1590. Durant molt de temps les representacions teatrals de noh han servit per retre homenatge als déus, mitjançant la representació ritual d’esdeveniments clau de la mitologia xintoista.

El 5 de setembre de 2004, el santuari va patir els estralls del tifó Songda. Les passarel·les i la teulada van quedar parcialment destruïts, i el santuari es va tancar temporalment per a reparar-lo.

El santuari principal està dedicat a les tres deesses de Munakata: Ichikishima-hime, Tagitsu-hime i Tagori-hime, que són deesses del mar, el transport, la fortuna i les arts. Aquestes deesses es considera que són filles de Susanoo, el déu del mar i de la tempesta en el xintoisme i Amaraterasu, la deessa del sol. Se les coneixen com sanjoshin (les tres deïtats femenines).

Kiyomori creia que les deesses eren manifestacions de la bodhisattva Guanyin (bodhisattva femení associat amb la compassió), i per això l’illa es considerava que era la llar d’aquesta deïtat. Guanyin és el nom xinès per Avalokiteshvara, el bodhisattva de la compassió en el budisme. Avalokiteshvara, originalment masculí, es va feminitzar i va es transformar en Guanyin quan el budisme es va difondre a la Xina.

En japonès, Itsukushima es tradueix com a “illa dedicada als déus”; de fet, la pròpia illa també es considera un déu, per la qual cosa el santuari es va construir fora del sòl de l’illa, sobre l’aigua.

El pavelló Senjokaku, o pavelló dels mil i un tatamis, es va construir per iniciativa del shogun Toyotomi Hideyoshi (1536-1598); l’any 1587 va ordenar la construcció d’una gran sala on els monjos poguessin copiar els sutres, en un lloc tranquil i aïllat en plena natura. La seva mort en el camp de batalla va fer que no s’acabés i les columnes, que tindrien que haver estat pintades de vermell ataronjat van quedar sense pintar.

El santuari Marodo o santuari secundari està dedicat a cinc deïtats masculines: Amenooshihomimi, Ikitsuhikone, Amenohohi, Amatsuhikon i Kumanokusubi. Aquest santuari (el més gran dels secundaris) està subordinat al santuari principal d’Itsukushima i té un estil molt similar al principal amb algunes diferències, com ara que en un costat de la sala de culte hi ha una sala de reclusió i a l’altre, una cambra de sutra, en la qual els sacerdots recitaven sutres.

Entre els tresors d’aquest santuari hi ha el Heike Nokyo, 33 rotllos de de textos budistes que el clan Taira (també anomenat clan Heike) va oferir al santuari, l’any 1164, per pregar per la prosperitat del seu clan. En aquests pergamins, Kiyomori, els seus fills i altres membres de la família van copiar els sutres del Lotus, de l’Amida i del Cor. Cada membre de la família va completar la transcripció d’un pergamí, i el mateix Kiyomori i altres membres del seu clan els va decorar amb plata, or i nacre.

Originalment Itsukushima era un santuari xintoista pur, és a dir que no s’hi permetia ni naixements ni morts, ja que contaminarien. Com que la pròpia illa es considerava sagrada, durant bona part de la història del santuari no es permetia que els plebeus hi entressin, per mantenir la seva puresa.

Conservar la puresa del santuari és tan important que des de 1878 no es permeten que hi hagi morts ni naixements en les seves proximitats. Actualment es demana a les dones embarassades que es retirin a terra ferma (a altres illes) quan s’acosta el dia del part, igual que els malalts terminals o els ancians que es preveu que puguin morir aviat. Els enterraments a l’illa estan prohibits.

Per tal que els pelegrins es poguessin apropar al santuari es va construir una mena de moll sobre l’aigua, separat de terra, i sembla que el santuari suri. La porta d’entrada vermella, o-torii, es va construir sobre l’aigua per una raó molt semblant. Els plebeus havien de conduir els seus vaixells a través del torii abans d’acostar-se al santuari. Llavors no s’hi podia accedir des de terra.

Al costat del Santuari Itsukushima hi ha el temple Daiganji, dedicat a la deessa Benzaiten així com a tres Budes importants per al budisme Shingon.  La deessa Benzaiten és la Deessa de l’eloqüència, la música, les arts, la riquesa i el coneixement. Els tres Buda del temple són Gautama Buda, Buda de la Saviesa i Buda de la Misericòrdia.

El temple Daiganji és un dels tres temples Benzaiten més famosos del Japó. Només s’obre al públic un dia a l’any, el 17 de juny, dia en que es fa una gran festa.

La data exacta de la primera construcció del temple Daiganji Benzaiten és incerta, però se sap que va ser reconstruït cap a l’any 1200 durant el període Kamakura.

Una història curiosa és la de les pales o culleres per servir l’arròs. Segons la llegenda a finals del segle XVIII, Seishin regentava una botiga d’arròs, però després dels disturbis camperols es va fer monjo budista. Segons la llegenda, una nit va somniar amb la deessa Benzaiten que tocava un instrument musical tradicional japonès, la biwa, que és similar al llaüt. I això el va inspirar en el seu invent de les pales d’arròs.

En aquella època, molts nobles, figures culturals, comerciants i fidels visitaven l’illa, i es va adonar que a Miyajima no hi havia cap indústria. Llavors va ser quan va tenir la idea de tallar pales d’arròs de fusta, amb la forma de la biwa. Aquests pales, anomenades shamoji, es fan servir per servir l’arròs. En va tallar una i després va ensenyar a fer-ho a la població.

També va excavar 10 pous per resoldre una escassetat d’aigua (Seishin-tsurui) i va construir escales de pedra. Per tant, era estimat pels locals com a benefactor, i se l’hi va erigir un monument.

L’any 1996, quan el santuari Itsukushima va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco els habitants de l’illa van decidir construir un shamoji gegant per commemorar-ho. Els treballs per fer aquesta cullera per l’arròs van trigar tres anys; té 7,7 metres de llarg i pesa 2,5 tones. És de fusta de l’arbre Zelkova, d’uns 270 anys d’antiguitat. Es troba al carrer comercial, Omotesando.