El primer que es veu quan arribes a l’illa és la porta torii, anomenada o-torii, gran porta torii. Està a la vora del santuari principal.
La característica principal d’aquest torii és que queda envoltat d’aigua a plenamar i s’hi pot accedir a peu a baixamar.El torii actual data de l’any 1875, però ja des de l’inici, el
1168, hi ha hagut sempre un torii, i crec que s’ha renovat vuit o nou cops.
És la porta del santuari xintoista d’Itsukushima, construïda
amb fusta de càmfora resistent a la descomposició. La col·locació d’una pota
addicional davant i darrere de cada pilar principal identifica el torii com a
reflex de l’estil del Ryobu Shinto (doble xintoisme), una escola medieval de
budisme esotèric japonès associada a la secta Shingon.
Vam anar vorejant la costa i contemplant el O-torii mentre ens apropàvem a l'entrada del santuari.
Una característica del santuari és que està construït sobre
planxes de fusta, sobre l’aigua.
Els primers edificis del santuari es van erigir probablement
durant el segle VI, l’any 593, per Saeki Kuramoto, tot i que les primeres
mencions del santuari daten de l’any 811, en el Nihon Koki (Notes sobre el
Japó) on es mencionava aquest i altres temples.
L’any 1168, quan Taira no Kiyomori va ser promogut governador
de la província d’Aki, el clan Taira va convertir aquest santuari en un centre
de culte pel clan. El van reformar en l’estil arquitectònic en el qual es
construïen les residències de la noblesa en aquella època.
El santuari principal va ser danyat per dos incendis els anys
1207 i també el 1223. L’any 1325 va ser un tifó el va malmetre el santuari.
temple. Les restauracions van anar canviant la forma del temple, tal com
demostren unes il·lustracions del període Koan (1278-1288), però l’estil arquitectònic s’ha mantingut
fidelment.
Des del període Kamakura (1185-1333) i amb les guerres civils,
el santuari d’Itsukushima va perdre popularitat fins acabar gairebé en ruïnes.
Ara bé, quan l’any 1555 Mori Motonari va guanyar la batalla d’Itsukushima, el
santuari va recuperar l’estatus que havia tingut anteriorment.
Aquest santuari va ser dissenyat i construït segons l’estil
Shinden-zukuri, dotat d’estructures en forma de moll sobre la badia de
Matsushima per a crear la il·lusió d’estar surant sobre l’aigua, separat de
l’illa, a la qual els devots podien acostar-se “com si fos un palau sobre la
mar”.
Aquesta idea d’entrellaçar l’arquitectura i la naturalesa és un
reflex d’una tendència popular durant el segle XVI, així com del període Heian
(794-1185) en el qual les estructures japoneses tendien a integrar els arbres,
l’aigua i altres formes de bellesa natural en la decoració de les cases i
edificis.
L’estructura dels santuari inclou les sales típiques d’altres
santuaris xintoistes: el honden (sala principal), el haiden (oratori principal)
i el heiden (sala d’ofrenes).
El honden té les parets decorades amb estuc blanc i diuen que
es va construir mitjançant un procés que requeria quinze capes d’estuc blanc,
amb fusteria vermelló.
El 5 de setembre de 2004, el santuari va patir els estralls del tifó Songda. Les passarel·les i la teulada van quedar parcialment destruïts, i el santuari es va tancar temporalment per a reparar-lo.
El santuari principal està dedicat a les tres deesses de
Munakata: Ichikishima-hime, Tagitsu-hime i Tagori-hime, que són deesses del
mar, el transport, la fortuna i les arts. Aquestes deesses es considera que són
filles de Susanoo, el déu del mar i de la tempesta en el xintoisme i
Amaraterasu, la deessa del sol. Se les coneixen com sanjoshin (les tres deïtats
femenines).
En japonès, Itsukushima es tradueix com a “illa dedicada als
déus”; de fet, la pròpia illa també es considera un déu, per la qual cosa el
santuari es va construir fora del sòl de l’illa, sobre l’aigua.
El santuari Marodo o santuari secundari està dedicat a cinc
deïtats masculines: Amenooshihomimi, Ikitsuhikone, Amenohohi, Amatsuhikon i
Kumanokusubi. Aquest santuari (el més gran dels secundaris) està subordinat al
santuari principal d’Itsukushima i té un estil molt similar al principal amb
algunes diferències, com ara que en un costat de la sala de culte hi ha una
sala de reclusió i a l’altre, una cambra de sutra, en la qual els sacerdots
recitaven sutres.
Originalment Itsukushima era un santuari xintoista pur, és a
dir que no s’hi permetia ni naixements ni morts, ja que contaminarien. Com que
la pròpia illa es considerava sagrada, durant bona part de la història del
santuari no es permetia que els plebeus hi entressin, per mantenir la seva
puresa.
Per tal que els pelegrins es poguessin apropar al santuari es
va construir una mena de moll sobre l’aigua, separat de terra, i sembla que el
santuari suri. La porta d’entrada vermella, o-torii, es va construir sobre
l’aigua per una raó molt semblant. Els plebeus havien de conduir els seus
vaixells a través del torii abans d’acostar-se al santuari. Llavors no s’hi
podia accedir des de terra.
El temple Daiganji és un dels tres temples Benzaiten més
famosos del Japó. Només s’obre al públic un dia a l’any, el 17 de juny, dia en
que es fa una gran festa.
La data exacta de la primera construcció del temple Daiganji
Benzaiten és incerta, però se sap que va ser reconstruït cap a l’any 1200
durant el període Kamakura.
En aquella època, molts nobles, figures culturals, comerciants
i fidels visitaven l’illa, i es va adonar que a Miyajima no hi havia cap
indústria. Llavors va ser quan va tenir la idea de tallar pales d’arròs de
fusta, amb la forma de la biwa. Aquests pales, anomenades shamoji, es fan
servir per servir l’arròs. En va tallar una i després va ensenyar a fer-ho a la
població.
L’any 1996, quan el santuari Itsukushima va ser declarat
Patrimoni de la Humanitat per la Unesco els habitants de l’illa van decidir
construir un shamoji gegant per commemorar-ho. Els treballs per fer aquesta
cullera per l’arròs van trigar tres anys; té 7,7 metres de llarg i pesa 2,5
tones. És de fusta de l’arbre Zelkova, d’uns 270 anys d’antiguitat. Es troba al
carrer comercial, Omotesando.