Japó-38. Illa de Miyajima, mont Misen

Mont Misen

Des del santuari ens vam dirigir cap a l’estació del funicular que et puja al mont Misen. Per arribar a l’estació de Momijidani hi ha un minibus que t’hi porta, però com que hi havia molta cua vam anar a peu.

Es puja en dos trams. El primer tram, la línia Momojidani, és el de més pendent, en que es cobreix una distància de 1,1 km amb un desnivell de 288 m a una velocitat de 2 m/s; les cabines tenen una cabuda màxima de8 persones. Un cop arribes a l’estació de Kayatani canvies a unes cabines més grans, per unes 30 persones i en les que es va de peu dret; és la línia Shishiiwa, que et permet fer el segon tram, que és molt més curt, tan sols mig km, i amb molt menys desnivell, tan sols 62 m i va més ràpid, a 3,6 m/s. El primer tram impressiona pel pendent i el segon és molt aeri, però es va com sardines en llauna.

 

Arribem a l’estació intermèdia on canviem de línia de funicular.

 Arribem a l’estació terminal, Shishilwa. Des d’aquí per arribar al cim s’ha d’anar a peu.

Quan vam arribar part del grup, la majoria, es va quedar allà i només van anar al mirador. A la guia seli va presentar un dilema, es quedava amb la majoria o acompanyava als quatre que volíem pujar més amunt? Va decidir venir amb els que anàvem a caminar.

Com es pot veure en el plànol de la muntanya aquí hi ha moltes coses a veure, i jo crec que ni de bon tros les vaig veure totes. Es va seguint un camí, amb pujades i baixades, amb trams de graons altres de roques, una mica humit, i em feia por de relliscar.

Entre pujar i baixar des de l’estació de funicular vam trigar una hora. No ens vam entretenir gaire ja que la guia estava preocupada per haver deixat a part del grup. Lapujada val lapena,ho vaig ttrobar molt interessant.

El cim del mont Misen, amb 535 m, és el punt més alt de l’illa. El bosc primigeni del mont Misen cobreix el vessant nord de la muntanya; hi ha coníferes que creixen a altituds superiors als 400 m, incloent-hi l’avet i el tsuga japonès, a més d’arbres perennes de fulla ampla com Quercus salicina. A mig camí fins al peu de la muntanya dominen altres espècies, com ara el pi vermell japonès.

Aquest bosc està protegit i designat com a Monument Natural pel govern del Japó i forma part de l’àrea principal del Patrimoni Mundial de la UNESCO del Santuari d’Itsukushima.

Daisho-in o Daisyo-in (Gran Temple Sagrat), també anomenat Suisho-ji (Temple de Cristall), és un complex històric de temples budistes que es troba al Mont Misen. Aquest temple va ser l’administrador del santuari d’Itsukushima abans que la Restauració Meiji, l’any 1868, prohibís el sincretisme entre el xintoisme i el budisme.

Juntament amb el mont Misen, Daisho-in es troba dins de l’Àrea de Patrimoni Mundial del Santuari d’Itsukushima.

Daisho-in és un dels temples de la ruta de peregrinació entre temples dedicats a Kannon. És la seu de la branca Omuro del budisme Shingon, i el temple més important de Miyajima.

En aquest temple hi ha una flama que es diu que ha estat cremant des de la seva fundació, durant més de 1.200 anys. Segons la tradició, Daisho-in va ser fundat pel monjo Kukai, també conegut pòstumament com Kobo-Daishi, l’any 806.

Kukai va ser un dels monjos més famosos del Japó i el fundador del budisme Shingon. Aquest temple és el més antic d’Itsukishima, i es va convertir en el temple principal d’una denominació del budisme Shingon.

Per ordre de l’emperador Toba, que va regnar del 1107 al 1123, aquest era el lloc per pregar per la pau i la seguretat de la nació.

L’emperador Meiji s’hi va allotjar el 31 de juliol de 1885 quan va visitar el Santuari d’Itsukushima.

Kobo Daishi (Kukai) va visitar Miyajima l’any 806 durant el seu camí de tornada a Kyoto després d’una missió a la Xina i va ser llavors quan va fundar el pavelló principal, del mont Misen, on va viure durant 100 dies. En aquests dies de meditació ascètica va encendre un foc, que no s’ha apagat des de llavors, Kiezu-no-hi (La flama eterna).

Aquest foc es va utilitzar per encendre la Flama de la Pau que hi ha a Hiroshima, al Parc Memorial de la Pau.

Em sembla que aquest pavelló on hi ha la flama eterna s’anomena Reikado. Sobre el foc sagrat hi ha una olla metàl·lica plena d’aigua, que està sempre bullint. Aquesta aigua diuen que té propietats guaridores.

Pots agafar un vaset dels que hi ha i servir-te d’aquesta aigua calenta beneïda, que diuen que és l’aigua de la llarga vida.

Hi ha una prunera, Shakujo-no-ume, que diuen que va sorgir del bastó que feia servir el monjo; quan es va clavar va arrelar i va créixer. Esl anys de mala sort no floreix. 

Hi ha una paret de roca, a la que no es pot accedir, on diuen que hi ha gravats de caràcters sànscrits i il·lustracions de Kobo Daishi.

Una altra roca diuen que té un forat on es veuen les marques de canvis al nivell del mar i les marees; no està clar si en el passat el mar arribava fins aquí dalt o com ha arribat aquesta roca aquí dalt.

Diuen que a la nit aquí dalt se sent un soroll com de campanes de fusta. La llegenda diu que el so el fa un tengu, una criatura llegendària meitat humana, meitat au, que viu a les muntanyes, i que representa l’equilibri entre l’orgull i la disciplina. Es diu que el tengu viu a l’interior del mont Misen i s’adverteix a la gent que es quedi a casa quan sentin el soroll o corren el risc de ser maleïts.

El Shigure-zakura era un cirerer que sempre estava humit, com si estigués cobert per la rosada. Ja no existeix, el van tallar.

Un cop vam baixar del mont Misen, vaig anar a menjar alguna cosa, amb els altres tres amb que havíem pujat a dalt. Estàvem morts de gana, dons ja eren passades les tres. Per sort vam trobar un local al carrer principal, Omotesando, on encara servien menjars. Era curiós perquè pagaves abans de que et servissin. Vam tastar les ostres arrebossades que és una cosa típica d’aquí. Les ostres de Miyajima són famoses a tot el país, tant per la seva mida com pel seu sabor.

Després vaig anar a l’hotel per agafar l’habitació. Ens havien dut l’equipatge petit a l’hotel però nosaltres encara no hi havíem anat.

Era una habitació tradicional, amb la tauleta baixa i els tataamis. El que em va fer gràcia és que al bany hi havia dues piques; una per a cada ocupant de l’habitació.

Teníem també una yukata per anar còmodes per l’hotel o per anar als banys. Jo no vaig anar als banys sinó que vaig tornar a sortir per passejar pel poble i per veure el O-torii i el santuari amb marea baixa. 

El que em va sorprendre és que al carrer comercial a partir de les 5 de la tarda ja no hi havia gaire activitat.

L’ambient al voltant del temple és totalment diferent a la tarda, hi ha molt poca gent; el més habitual suposo que és visitar-lo al matí amb la marea alta. A més hi ha força gent que no fat nit a l’illa, i suposo que per això les botigues tanquen d’hora.  

Em van dir que quan es fa fosc il·luminen el torii, i que les llums es mantenen fins ales 11 de la nit. M’hagués agradat veure’l il·luminat, però aquella nit teníem sopar tradicional vestits amb yukata, i després em va fer mandra canviar-me per sortir al carrer i baixar a veure’l.  

Abans ja he parlat dels shamoji, les pales o culleres per l’arròs típiques d’aquí; en venen per tot arreu, com a record per emportar-se’n, el que em va fer gràcia és veure màquines en les que les pots comprar.

Quan vaig tornar a l’habitació per descansar i vestir-me pel sopar, vaig descobrir que hi havia un altre espai, on podies seure en cadira, no arran de terra.

Aquella nit teníem un altre sopar kaiseki, d’alta cuina japonesa. Aquest cop vaig decidir demanar vi per beure, en lloc de sake. El sopar va ser fantàstic, com l’altre cop, em va agradar molt, ja que és una mena de menú degustació, petits plats amb tastes de coses diferents i una presentació exquisida..

Al matí em va sorprendre que l’esmorzar també era de tastets. Podien triar, esmorzar europeu o japonès; vaig triar el japonès i va ser una delícia. Sopa de cloïsses, sopa miso, arròs, ostra arrebossada, tofu...

El momiji manju és un pastisset típic de Miyajima, que té forma de fulla d’auró.

Ens acomiadem de l’illa sagrada i agafem de nou el ferri que ens permet tenir les ultimes vistes del torii. 

Japó-37. Illa de Miyajima, O-torii i Santuari d’Itsukushima

El primer que es veu quan arribes a l’illa és la porta torii, anomenada o-torii, gran porta torii. Està a la vora del santuari principal.

La característica principal d’aquest torii és que queda envoltat d’aigua a plenamar i s’hi pot accedir a peu a baixamar.

El torii actual data de l’any 1875, però ja des de l’inici, el 1168, hi ha hagut sempre un torii, i crec que s’ha renovat vuit o nou cops.

És la porta del santuari xintoista d’Itsukushima, construïda amb fusta de càmfora resistent a la descomposició. La col·locació d’una pota addicional davant i darrere de cada pilar principal identifica el torii com a reflex de l’estil del Ryobu Shinto (doble xintoisme), una escola medieval de budisme esotèric japonès associada a la secta Shingon.

Vam anar vorejant la costa i contemplant el O-torii  mentre ens apropàvem a l'entrada del santuari.

Una característica del santuari és que està construït sobre planxes de fusta, sobre l’aigua. 

Els primers edificis del santuari es van erigir probablement durant el segle VI, l’any 593, per Saeki Kuramoto, tot i que les primeres mencions del santuari daten de l’any 811, en el Nihon Koki (Notes sobre el Japó) on es mencionava aquest i altres temples.

L’any 1168, quan Taira no Kiyomori va ser promogut governador de la província d’Aki, el clan Taira va convertir aquest santuari en un centre de culte pel clan. El van reformar en l’estil arquitectònic en el qual es construïen les residències de la noblesa en aquella època.

Amb el temps, el santuari es va anar fent famós i atreia cada cop a més fidels.

El santuari principal va ser danyat per dos incendis els anys 1207 i també el 1223. L’any 1325 va ser un tifó el va malmetre el santuari. temple. Les restauracions van anar canviant la forma del temple, tal com demostren unes il·lustracions del període Koan (1278-1288), però  l’estil arquitectònic s’ha mantingut fidelment.

Des del període Kamakura (1185-1333) i amb les guerres civils, el santuari d’Itsukushima va perdre popularitat fins acabar gairebé en ruïnes. Ara bé, quan l’any 1555 Mori Motonari va guanyar la batalla d’Itsukushima, el santuari va recuperar l’estatus que havia tingut anteriorment.

L’estructura actual del temple principal va ser restaurada l’any 1571, respectant l’estil arquitectònic que va utilitzar Kiyomori durant el segle XII.

Aquest santuari va ser dissenyat i construït segons l’estil Shinden-zukuri, dotat d’estructures en forma de moll sobre la badia de Matsushima per a crear la il·lusió d’estar surant sobre l’aigua, separat de l’illa, a la qual els devots podien acostar-se “com si fos un palau sobre la mar”.

Aquesta idea d’entrellaçar l’arquitectura i la naturalesa és un reflex d’una tendència popular durant el segle XVI, així com del període Heian (794-1185) en el qual les estructures japoneses tendien a integrar els arbres, l’aigua i altres formes de bellesa natural en la decoració de les cases i edificis.

La característica vistosa i cèlebre del santuari d’Itsukushima és la seva porta o-torii (gran porta) de quinze metres d’altura, construïda amb fusta de camforer resistent a la descomposició. La col·locació d’una pota addicional davant i darrere de cada pilar principal identifica el torii com un reflex de l’estil de Ryobu Shinto (sintoisme dual), una escola medieval de budisme esotèric japonès associada a la secta Shingon.

L’estructura dels santuari inclou les sales típiques d’altres santuaris xintoistes: el honden (sala principal), el haiden (oratori principal) i el heiden (sala d’ofrenes).

El honden té les parets decorades amb estuc blanc i diuen que es va construir mitjançant un procés que requeria quinze capes d’estuc blanc, amb fusteria vermelló.

Als costats del haraiden (sala de purificació) del santuari principal hi ha un escenari de noh (teatre clàssic japonès) que data de 1590. Durant molt de temps les representacions teatrals de noh han servit per retre homenatge als déus, mitjançant la representació ritual d’esdeveniments clau de la mitologia xintoista.

El 5 de setembre de 2004, el santuari va patir els estralls del tifó Songda. Les passarel·les i la teulada van quedar parcialment destruïts, i el santuari es va tancar temporalment per a reparar-lo.

El santuari principal està dedicat a les tres deesses de Munakata: Ichikishima-hime, Tagitsu-hime i Tagori-hime, que són deesses del mar, el transport, la fortuna i les arts. Aquestes deesses es considera que són filles de Susanoo, el déu del mar i de la tempesta en el xintoisme i Amaraterasu, la deessa del sol. Se les coneixen com sanjoshin (les tres deïtats femenines).

Kiyomori creia que les deesses eren manifestacions de la bodhisattva Guanyin (bodhisattva femení associat amb la compassió), i per això l’illa es considerava que era la llar d’aquesta deïtat. Guanyin és el nom xinès per Avalokiteshvara, el bodhisattva de la compassió en el budisme. Avalokiteshvara, originalment masculí, es va feminitzar i va es transformar en Guanyin quan el budisme es va difondre a la Xina.

En japonès, Itsukushima es tradueix com a “illa dedicada als déus”; de fet, la pròpia illa també es considera un déu, per la qual cosa el santuari es va construir fora del sòl de l’illa, sobre l’aigua.

El pavelló Senjokaku, o pavelló dels mil i un tatamis, es va construir per iniciativa del shogun Toyotomi Hideyoshi (1536-1598); l’any 1587 va ordenar la construcció d’una gran sala on els monjos poguessin copiar els sutres, en un lloc tranquil i aïllat en plena natura. La seva mort en el camp de batalla va fer que no s’acabés i les columnes, que tindrien que haver estat pintades de vermell ataronjat van quedar sense pintar.

El santuari Marodo o santuari secundari està dedicat a cinc deïtats masculines: Amenooshihomimi, Ikitsuhikone, Amenohohi, Amatsuhikon i Kumanokusubi. Aquest santuari (el més gran dels secundaris) està subordinat al santuari principal d’Itsukushima i té un estil molt similar al principal amb algunes diferències, com ara que en un costat de la sala de culte hi ha una sala de reclusió i a l’altre, una cambra de sutra, en la qual els sacerdots recitaven sutres.

Entre els tresors d’aquest santuari hi ha el Heike Nokyo, 33 rotllos de de textos budistes que el clan Taira (també anomenat clan Heike) va oferir al santuari, l’any 1164, per pregar per la prosperitat del seu clan. En aquests pergamins, Kiyomori, els seus fills i altres membres de la família van copiar els sutres del Lotus, de l’Amida i del Cor. Cada membre de la família va completar la transcripció d’un pergamí, i el mateix Kiyomori i altres membres del seu clan els va decorar amb plata, or i nacre.

Originalment Itsukushima era un santuari xintoista pur, és a dir que no s’hi permetia ni naixements ni morts, ja que contaminarien. Com que la pròpia illa es considerava sagrada, durant bona part de la història del santuari no es permetia que els plebeus hi entressin, per mantenir la seva puresa.

Conservar la puresa del santuari és tan important que des de 1878 no es permeten que hi hagi morts ni naixements en les seves proximitats. Actualment es demana a les dones embarassades que es retirin a terra ferma (a altres illes) quan s’acosta el dia del part, igual que els malalts terminals o els ancians que es preveu que puguin morir aviat. Els enterraments a l’illa estan prohibits.

Per tal que els pelegrins es poguessin apropar al santuari es va construir una mena de moll sobre l’aigua, separat de terra, i sembla que el santuari suri. La porta d’entrada vermella, o-torii, es va construir sobre l’aigua per una raó molt semblant. Els plebeus havien de conduir els seus vaixells a través del torii abans d’acostar-se al santuari. Llavors no s’hi podia accedir des de terra.

Al costat del Santuari Itsukushima hi ha el temple Daiganji, dedicat a la deessa Benzaiten així com a tres Budes importants per al budisme Shingon.  La deessa Benzaiten és la Deessa de l’eloqüència, la música, les arts, la riquesa i el coneixement. Els tres Buda del temple són Gautama Buda, Buda de la Saviesa i Buda de la Misericòrdia.

El temple Daiganji és un dels tres temples Benzaiten més famosos del Japó. Només s’obre al públic un dia a l’any, el 17 de juny, dia en que es fa una gran festa.

La data exacta de la primera construcció del temple Daiganji Benzaiten és incerta, però se sap que va ser reconstruït cap a l’any 1200 durant el període Kamakura.

Una història curiosa és la de les pales o culleres per servir l’arròs. Segons la llegenda a finals del segle XVIII, Seishin regentava una botiga d’arròs, però després dels disturbis camperols es va fer monjo budista. Segons la llegenda, una nit va somniar amb la deessa Benzaiten que tocava un instrument musical tradicional japonès, la biwa, que és similar al llaüt. I això el va inspirar en el seu invent de les pales d’arròs.

En aquella època, molts nobles, figures culturals, comerciants i fidels visitaven l’illa, i es va adonar que a Miyajima no hi havia cap indústria. Llavors va ser quan va tenir la idea de tallar pales d’arròs de fusta, amb la forma de la biwa. Aquests pales, anomenades shamoji, es fan servir per servir l’arròs. En va tallar una i després va ensenyar a fer-ho a la població.

També va excavar 10 pous per resoldre una escassetat d’aigua (Seishin-tsurui) i va construir escales de pedra. Per tant, era estimat pels locals com a benefactor, i se l’hi va erigir un monument.

L’any 1996, quan el santuari Itsukushima va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco els habitants de l’illa van decidir construir un shamoji gegant per commemorar-ho. Els treballs per fer aquesta cullera per l’arròs van trigar tres anys; té 7,7 metres de llarg i pesa 2,5 tones. És de fusta de l’arbre Zelkova, d’uns 270 anys d’antiguitat. Es troba al carrer comercial, Omotesando.