Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Miyajima. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Miyajima. Mostrar tots els missatges

10 de juliol 2026

Japó-37.Illa de Miyajima, O-torii i Santuari d’Itsukushima

El primer que es veu quan arribes a l’illa és la porta torii, anomenada o-torii, gran porta torii. Està a la vora del santuari principal.

La característica principal d’aquest torii és que queda envoltat d’aigua a plenamar i s’hi pot accedir a peu a baixamar.

El torii actual data de l’any 1875, però ja des de l’inici, el 1168, hi ha hagut sempre un torii, i crec que s’ha renovat vuit o nou cops.

És la porta del santuari xintoista d’Itsukushima, construïda amb fusta de càmfora resistent a la descomposició. La col·locació d’una pota addicional davant i darrere de cada pilar principal identifica el torii com a reflex de l’estil del Ryobu Shinto (doble xintoisme), una escola medieval de budisme esotèric japonès associada a la secta Shingon.

Vam anar vorejant la costa i contemplant el O-torii  mentre ens apropàvem a l'entrada del santuari.

Una característica del santuari és que està construït sobre planxes de fusta, sobre l’aigua. 

Els primers edificis del santuari es van erigir probablement durant el segle VI, l’any 593, per Saeki Kuramoto, tot i que les primeres mencions del santuari daten de l’any 811, en el Nihon Koki (Notes sobre el Japó) on es mencionava aquest i altres temples.

L’any 1168, quan Taira no Kiyomori va ser promogut governador de la província d’Aki, el clan Taira va convertir aquest santuari en un centre de culte pel clan. El van reformar en l’estil arquitectònic en el qual es construïen les residències de la noblesa en aquella època.

Amb el temps, el santuari es va anar fent famós i atreia cada cop a més fidels.

El santuari principal va ser danyat per dos incendis els anys 1207 i també el 1223. L’any 1325 va ser un tifó el va malmetre el santuari. temple. Les restauracions van anar canviant la forma del temple, tal com demostren unes il·lustracions del període Koan (1278-1288), però  l’estil arquitectònic s’ha mantingut fidelment.

Des del període Kamakura (1185-1333) i amb les guerres civils, el santuari d’Itsukushima va perdre popularitat fins acabar gairebé en ruïnes. Ara bé, quan l’any 1555 Mori Motonari va guanyar la batalla d’Itsukushima, el santuari va recuperar l’estatus que havia tingut anteriorment.

L’estructura actual del temple principal va ser restaurada l’any 1571, respectant l’estil arquitectònic que va utilitzar Kiyomori durant el segle XII.

Aquest santuari va ser dissenyat i construït segons l’estil Shinden-zukuri, dotat d’estructures en forma de moll sobre la badia de Matsushima per a crear la il·lusió d’estar surant sobre l’aigua, separat de l’illa, a la qual els devots podien acostar-se “com si fos un palau sobre la mar”.

Aquesta idea d’entrellaçar l’arquitectura i la naturalesa és un reflex d’una tendència popular durant el segle XVI, així com del període Heian (794-1185) en el qual les estructures japoneses tendien a integrar els arbres, l’aigua i altres formes de bellesa natural en la decoració de les cases i edificis.

La característica vistosa i cèlebre del santuari d’Itsukushima és la seva porta o-torii (gran porta) de quinze metres d’altura, construïda amb fusta de camforer resistent a la descomposició. La col·locació d’una pota addicional davant i darrere de cada pilar principal identifica el torii com un reflex de l’estil de Ryobu Shinto (sintoisme dual), una escola medieval de budisme esotèric japonès associada a la secta Shingon.

L’estructura dels santuari inclou les sales típiques d’altres santuaris xintoistes: el honden (sala principal), el haiden (oratori principal) i el heiden (sala d’ofrenes).

El honden té les parets decorades amb estuc blanc i diuen que es va construir mitjançant un procés que requeria quinze capes d’estuc blanc, amb fusteria vermelló.

Als costats del haraiden (sala de purificació) del santuari principal hi ha un escenari de noh (teatre clàssic japonès) que data de 1590. Durant molt de temps les representacions teatrals de noh han servit per retre homenatge als déus, mitjançant la representació ritual d’esdeveniments clau de la mitologia xintoista.

El 5 de setembre de 2004, el santuari va patir els estralls del tifó Songda. Les passarel·les i la teulada van quedar parcialment destruïts, i el santuari es va tancar temporalment per a reparar-lo.

El santuari principal està dedicat a les tres deesses de Munakata: Ichikishima-hime, Tagitsu-hime i Tagori-hime, que són deesses del mar, el transport, la fortuna i les arts. Aquestes deesses es considera que són filles de Susanoo, el déu del mar i de la tempesta en el xintoisme i Amaraterasu, la deessa del sol. Se les coneixen com sanjoshin (les tres deïtats femenines).

Kiyomori creia que les deesses eren manifestacions de la bodhisattva Guanyin (bodhisattva femení associat amb la compassió), i per això l’illa es considerava que era la llar d’aquesta deïtat. Guanyin és el nom xinès per Avalokiteshvara, el bodhisattva de la compassió en el budisme. Avalokiteshvara, originalment masculí, es va feminitzar i va es transformar en Guanyin quan el budisme es va difondre a la Xina.

En japonès, Itsukushima es tradueix com a “illa dedicada als déus”; de fet, la pròpia illa també es considera un déu, per la qual cosa el santuari es va construir fora del sòl de l’illa, sobre l’aigua.

El pavelló Senjokaku, o pavelló dels mil i un tatamis, es va construir per iniciativa del shogun Toyotomi Hideyoshi (1536-1598); l’any 1587 va ordenar la construcció d’una gran sala on els monjos poguessin copiar els sutres, en un lloc tranquil i aïllat en plena natura. La seva mort en el camp de batalla va fer que no s’acabés i les columnes, que tindrien que haver estat pintades de vermell ataronjat van quedar sense pintar.

El santuari Marodo o santuari secundari està dedicat a cinc deïtats masculines: Amenooshihomimi, Ikitsuhikone, Amenohohi, Amatsuhikon i Kumanokusubi. Aquest santuari (el més gran dels secundaris) està subordinat al santuari principal d’Itsukushima i té un estil molt similar al principal amb algunes diferències, com ara que en un costat de la sala de culte hi ha una sala de reclusió i a l’altre, una cambra de sutra, en la qual els sacerdots recitaven sutres.

Entre els tresors d’aquest santuari hi ha el Heike Nokyo, 33 rotllos de de textos budistes que el clan Taira (també anomenat clan Heike) va oferir al santuari, l’any 1164, per pregar per la prosperitat del seu clan. En aquests pergamins, Kiyomori, els seus fills i altres membres de la família van copiar els sutres del Lotus, de l’Amida i del Cor. Cada membre de la família va completar la transcripció d’un pergamí, i el mateix Kiyomori i altres membres del seu clan els va decorar amb plata, or i nacre.

Originalment Itsukushima era un santuari xintoista pur, és a dir que no s’hi permetia ni naixements ni morts, ja que contaminarien. Com que la pròpia illa es considerava sagrada, durant bona part de la història del santuari no es permetia que els plebeus hi entressin, per mantenir la seva puresa.

Conservar la puresa del santuari és tan important que des de 1878 no es permeten que hi hagi morts ni naixements en les seves proximitats. Actualment es demana a les dones embarassades que es retirin a terra ferma (a altres illes) quan s’acosta el dia del part, igual que els malalts terminals o els ancians que es preveu que puguin morir aviat. Els enterraments a l’illa estan prohibits.

Per tal que els pelegrins es poguessin apropar al santuari es va construir una mena de moll sobre l’aigua, separat de terra, i sembla que el santuari suri. La porta d’entrada vermella, o-torii, es va construir sobre l’aigua per una raó molt semblant. Els plebeus havien de conduir els seus vaixells a través del torii abans d’acostar-se al santuari. Llavors no s’hi podia accedir des de terra.

Al costat del Santuari Itsukushima hi ha el temple Daiganji, dedicat a la deessa Benzaiten així com a tres Budes importants per al budisme Shingon.  La deessa Benzaiten és la Deessa de l’eloqüència, la música, les arts, la riquesa i el coneixement. Els tres Buda del temple són Gautama Buda, Buda de la Saviesa i Buda de la Misericòrdia.

El temple Daiganji és un dels tres temples Benzaiten més famosos del Japó. Només s’obre al públic un dia a l’any, el 17 de juny, dia en que es fa una gran festa.

La data exacta de la primera construcció del temple Daiganji Benzaiten és incerta, però se sap que va ser reconstruït cap a l’any 1200 durant el període Kamakura.

Una història curiosa és la de les pales o culleres per servir l’arròs. Segons la llegenda a finals del segle XVIII, Seishin regentava una botiga d’arròs, però després dels disturbis camperols es va fer monjo budista. Segons la llegenda, una nit va somniar amb la deessa Benzaiten que tocava un instrument musical tradicional japonès, la biwa, que és similar al llaüt. I això el va inspirar en el seu invent de les pales d’arròs.

En aquella època, molts nobles, figures culturals, comerciants i fidels visitaven l’illa, i es va adonar que a Miyajima no hi havia cap indústria. Llavors va ser quan va tenir la idea de tallar pales d’arròs de fusta, amb la forma de la biwa. Aquests pales, anomenades shamoji, es fan servir per servir l’arròs. En va tallar una i després va ensenyar a fer-ho a la població.

També va excavar 10 pous per resoldre una escassetat d’aigua (Seishin-tsurui) i va construir escales de pedra. Per tant, era estimat pels locals com a benefactor, i se l’hi va erigir un monument.

L’any 1996, quan el santuari Itsukushima va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco els habitants de l’illa van decidir construir un shamoji gegant per commemorar-ho. Els treballs per fer aquesta cullera per l’arròs van trigar tres anys; té 7,7 metres de llarg i pesa 2,5 tones. És de fusta de l’arbre Zelkova, d’uns 270 anys d’antiguitat. Es troba al carrer comercial, Omotesando.






Japó-36. Illa de Miyajima, introducció

Deixem Kyoto per dirigir-nos cap a la part més occidental de l’illa de Honshu. Teníem previst primer visitar Hiroshima i després l’illa de Miyajima, però com que anunciaven mal temps, vam invertir l’ordre.

Vam agafar el tren shinkansen des de Kyoto fins a Hiroshima. Després un tren local que segueix la costa, on no teníem seient reservat, fins a Miyajimaguchi, que és on hi ha la terminal de ferris que duen fins a l’illa de Miyajima. En arribar allà ens van venir a buscar l’equipatge petit per dur-lo a l’hotel; l’equipatge gran ja estava camí d’Osaka.

Miyajima significa illa santuari i és el nom popular amb que es coneix l’illa d’Itsukushima, que es troba a la part occidental del mar interior del Japó, al nord-oest de la badia d’Hiroshima.

Aquesta illa és famosa pels seus santuaris i especialment pel seu torii que sembla que floti. L’illa d’Itsukushima, incloent-hi les aigües que l’envolten (part de la mar Interior de Seto), es troba dins del Parc Nacional Setonaikai. Aquesta mar es veu afectada per fortes marees, el que fa que amb marea baixa es vegi el fons i la famosa porta torii quedi completament al descobert.

Per tal de preservar la bellesa natural i els tresors culturals de Miyajima, els bitllets de ferry inclouen un petita taxa turística. El que es recapta es destina a la conservació de l’entorn i el manteniment dels llocs històrics.

Itsukushima és una illa muntanyosa i poc poblada. Té poc més de 30 km2 i un 2.000 habitants, que viuen en petits pobles; els illencs treballen dur per preservar els boscos i respectar la natura.

L’arbre predominant a l’illa és l’auró, molts dels records que venen tenen gravada una fulla d’auró. Diuen que és bonic visitar l’illa a la tardor quan aquest arbre té les fulles vermelloses.

Com que l’illa es considera sagrada, els arbres no es poden tallar per aprofitar la fusta. Aquí també hi ha cérvols sika (com a Nara) que es mouen lliurement, ja que en la religió xintoista es consideren sagrats, per ser missatgers dels déus.

 La nostra estada a Miyajima era curta, vam arribar al migdia i marxàvem l’endemà al matí, o sigui que, tot i que hi ha diversos santuaris i pagodes a l’illa nosaltres tan sols vam visitar coses, les més rellevants: el santuari Itsukushima i el mont Minsen. Vam fer les dues visites seguides, i en baixar del mont Minsen vam tenir temps lliure per dinar i passejar al nostre aire per la població.

Aquest mapa l'he tret de la web la web de l’associació de turisme de Miyajima, https://www.miyajima.or.jp/english/map/map_all.html. Es pot veure la ubicació dels diferents santuaris i al centre de l’illa el mont Misen.

Miyajima ha estat objecte de culte a la natura per part de la població local des de temps antics; diuen que del mont Misen amb el bosc primigeni que l’envolta, i el paisatge en general, emana un flux espiritual.

Per entendre l’illa cal conèixer la seva història, i com em va passant mentre vaig escrivint sobre els llocs que vaig visitar, descobreixo moltes coses noves que enriqueixen el viatge i van millorant dia a dia la meva percepció del que vaig veure.

Per exemple ara, amb Miyajima i el seu santuari descobreixo que està relacionat amb els Saeki, dels que no n’havia sentit a parlar mai.

Es diu que el santuari d’Itsukushima el va fundar Saeki Kuramoto, l’any 593, any en que l’emperadriu Suiko va ascendir al tron del crisantem, sent la primera dona en ocupar el càrrec. 

El que he tret en clar del que he llegit sobre els Saeki,  és que provindrien dels yemishis, que eren un poble indígena que vivia al nord de l’illa de Honshu, que tindrien arrels comunes amb els ainu de l’illa d’Hokkaido, o serien proto-ainu.

Durant les primeres expansions imperials dels segles I-III dC, els yemishis es resistien a la sobirania imperial,però van acabar sent sotmesos en campanyes com les que havia liderat Yamato Takeru, un príncep semi llegendària del clan Yamato.

En publicacions de principis del segle VIII es parlava dels saeki de les muntanyes i els saeki dels camps; se’ls descrivia com a nòmades incivilitzats i turbulents. En el període Nara se’ls anomenava sa-paku, paraula que derivaria de l’ainu, i que es traduiria com gent errant o que camina d’un costat a l’altre, reflectint el seu estil de vida mòbil i d’herència no japonesa. Suposo que d’aquí devia derivar a saeki.

Degut al seu caràcter conflictiu se’ls va reubicar a diferents províncies, una d’elles l’antiga província d’Aki, que correspon a la part occidental de la prefectura d’Hiroshima. Això ja explica que aquí a Miyajima aparegui un Saeki com a fundador del santuari.

Amb el temps, els Saeki es van assimilar, van passar de ser una designació ètnica a un nom de clan, amb descendents ascendint en els rangs de la cort; per exemple, un membre de la família Saeki va arribar a assolir el càrrec de conseller d’estat (sangi) a finals del segle VIII.

O sigui que els yemishi van ser reubicats, rebatejats (a Saeki) i integrats per reforçar l’administració imperial.

Per tant, és diu que una persona influent d’aquest clan, Saeki Kuramoto, va fundar el santuari principal de l’illa.

Es diu que les tres deïtats que es veneren al santuari d’Itsukushima (Ichikishimahime, Tagorihime i Tagitsuhime) buscaven un lloc per establir-se, quan el Saeki Kuramoto governava l’illa; un oracle va indicar a Kuramoto que tenia que buscar el lloc. Guiat per un corb diví va navegar al voltant de l’illa amb les tres deïtats i quan van arribar a l’indret on la marea puja i baixa van decidir que era el lloc adequat per a construir el santuari.

L’any 806, un sacerdot budista Kukai (Kobodaishi) va tornar de la Xina (era època de la dinastia Tang) i va visitar Miyajima de camí a Kyoto. Va sentir la presència espiritual de l’illa i va concloure que l’illa tenia que ser un lloc sagrat. Va pujar al mont Minsen i va construir-hi un Hondo (és el nom que rep el pavelló principal d’un temple budista. Durant cent dies va fer una antiga pràctica ascètica budista, anomenada Gumonji. Diuen que el foc que feia servir en les seves pràctiques es manté encès, és el Kiezu-no-hi (el foc etern).

L’any 1146, Taira no Kiyomori va ser nomenat cap de l’antiga província japonesa d’Aki (la part occidental de l’actual prefectura d’Hiroshima). Va tenir un somni en el que un vell sacerdot li deia que si construïa el Santuari Itsukushima, assoliria el rang més alt possible.

L’any 1168, Taira no Kiyomori, va reconstruir el santuari en l’estil shinden-zukuri, l’estil arquitectònic de l’època per a les cases de la noblesa. No sé si es refereix a reconstruir el santuari del segle VI.

Quan Kiyomori va assumir alts càrrecs a la cort imperial, no només el clan Taira sinó moltes altres persones eminents van visitar el santuari, incloent-hi membres de la família imperial, aristòcrates i emperadors retirats.

Amb aquestes visites va arribar la cultura de Kyoto a l’illa i Taira no Kiyomori va ampliar el terreny del santuari i va oferir-los-hi articles artísticament elaborats com armadures i espases.

La devoció per aquest santuari no es va acabar amb la caiguda dels Taira. Seguia sent venerat i patrocinat pel clan governant Genji, després per Ashikaga Takauji (1305-1358), per Ashikaga Yoshimitsu (1358-1408) i altres shoguns del període Muromachi, i pels clans Ouchi i Mori durant el període dels Estats Combatents.

Es considera que va ser cap a finals de l’era Kamakura (1185-1333) quan la gent va començar a viure a Miyajima. Els primer a instal·lar-s’hi van ser sacerdots xintoistes i més tard laics. 

L’any 1555 va tenir lloc la batalla de Miyajima, l’única batalla que hi ha hagut a l’illa sagrada. 

Tota l’illa es considera un santuari xintoista i per això aquí no es permeten naixements ni morts. Després de la batalla, per netejar el santuari i l’illa de la contaminació produïda pels morts es van fer importants rituals de purificació.

La batalla de Miyajima va ser el punt d’inflexió en la campanya pel control del clan Ouchi i de la província d’Aki, una província d’importància estratègica per establir el control de l’oest de l’illa de Honshu. El vencedor va ser el clan Mori, que va aconseguir la posició més avançada de l’oest del Japó i va consolidar la reputació d’estratega astut de Mori Motonari.

Els antecedents d’aquesta batalla es remunten a l’any 1551, quan Sue Harukata es va rebel·lar contra el dàimio Ouchi Yoshitaka, i aquest va acabar fent el suïcidi ritual, seppuku. Sue va col·locar al següent dàimio del seu clan, Ouchi Yoshinaga, que va liderar el clan Ouchi i els seus exèrcits per una expansió militar.

L’any 1554, Mori Motonari, com a vassall del clan Ouchi, volia venjar la traïció feta al seu amic Yoshitaka i es va rebel·lar contra Sue, les ambicions territorials del qual estaven esgotant els recursos del clan.

En la primera batalla, batalla d’Oshikibata, els Mori van derrotar als Sue. Llavors Mori Motonari va planejar una estratègia per acabar amb Sue Harukata. Va dirigir-se a l’illa de Miayajima on va construir el castell de Miyao, en un turó prop del santuari Itsukushima i orientat cap a l’illa de Honshu, de tal forma que fos visible i temptador per a Sue.

Sue va requisar una flota de vaixells mercants i va preparar les tropes del clan Ouchi per creuar el canal. A les primeres hores del 15 d’octubre, els homes de Sue vam atacar el castell de Miyao amb un assalt frontal amfibi. Mentrestant, Mori va aprofitar la seva absència per apoderar-se del castell de Sakurao, el castell que tenia Sue a l’illa de Honshu.

Un cop assegurat el seu punt d’embarcament, Mori Motonari va continuar executant el seu pla. Va reclutar l’ajuda de pirates locals que van acceptar transportar les seves tropes a Miyajima. Hi havia una forta tempesta i la seva aproximació a l’illa quedava amagada i Motonari i dos dels seus fills, Kikkawa Motoharu i Mori Takamoto, van desembarcar a la costa est de l’illa, a la rereguarda de les tropes de Sue.

Mentrestant, el tercer fill de Motonari, Kobayakawa Takakage, va navegar directament cap al castell de Miyao en una maniobra fingida, i després es va retirar per poder tornar l’endemà, en un atac sincronitzat amb l’assalt terrestre.

A trenc d’alba, Takakage i els seus homes van desembarcar davant de la petita fortalesa i el so de les trompetes va indicar que totes les unitats estaven en posició i va començar l’atac. Mentre Takakage i elsseus homes arribaven a la porta principal del castell de Miyao, Mori i les seves tropes van arribar a la posició on hi havia els Ouchi per la rereguarda.

Sorpresos, la majoria dels soldats Ouchi es van dispersar en totes direccions, centenars van intentar nedar fins a terra i es van ofegar. Molts van veure que la derrota era inevitable i van cometre seppuku.

El 18 d’octubre de 1555, havia acabat la batalla, amb unes  4.700 baixes a l’exèrcit Ouchi. Sue Harukata va escapar del castell però en veure que era impossible sortir de l’illa, també es va suïcidar per seppuku.

Després de la batalla, Mori Motonari va ordenar el trasllat a l’illa de Honshu dels cossos dels soldats caiguts, i va organitzar la purificació del camp de batalla. Es van netejar els edificis i la terra que estava xopa de sang es va retirar de l’illa. Més endavant, el clan Mori va finançar diversos projectes per construir o renovar l’illa.

Les restes de Sue Harukata van ser traslladades a Honshu i van rebre un funeral i enterrament al cementiri d’un temple budista proper a la ciutat moderna de Hatsukaichi (prefectura d’Hiroshima).

Aquesta victòria va donar al clan Mori una posició destacada a l’oest del Japó i va establir la seva reputació en estratègia i tàctiques navals. La batalla de Miyajima és un dels tres atacs sorpresa famosos del Japó.

Mori Motonari i el seu fill Takamoto van contribuir en gran mesura al desenvolupament del Santuari Itsukushima.

L’any 1600 tenia lloc la batalla de Sekigahara, en la que es van enfrontar els exèrcits de les dues principals faccions del país: el seguidors de Toyotomi Hideyori (exèrcit de l’oest) i els de Tokugawa Ieyasu (exèrcit de l’est), en la que va guanyar l’exèrcit de l’est.

Després d’aquesta batalla Fukushima Masanori es va convertir en el governant de l’antiga província d’Aki i va protegir el comerç de mercaderies i la navegació. El següent governant d’Aki, Asano, va continuar protegint-los, i en conseqüència Miyajima es va convertir en una estació de transbordament comercial i també en un centre de cultura setouchi.

La cultura de la mar interior de Seto (Setouchi) combina l’herència tradicional samurai i marítima amb l’art contemporani d’avantguarda.