Deixem Kyoto per dirigir-nos cap a la part més occidental de
l’illa de Honshu. Teníem previst primer visitar Hiroshima i després l’illa de
Miyajima, però com que anunciaven mal temps, vam invertir l’ordre.
Vam agafar el tren shinkansen des de Kyoto fins a Hiroshima.
Després un tren local que segueix la costa, on no teníem seient reservat, fins
a Miyajimaguchi, que és on hi ha la terminal de ferris que duen fins a l’illa
de Miyajima. En arribar allà ens van venir a buscar l’equipatge petit per
dur-lo a l’hotel; l’equipatge gran ja estava camí d’Osaka.
Miyajima significa illa santuari i és el nom popular amb que es
coneix l’illa d’Itsukushima, que es troba a la part occidental del mar interior
del Japó, al nord-oest de la badia d’Hiroshima.
Aquesta illa és famosa pels seus santuaris i especialment pel
seu torii que sembla que floti. L’illa d’Itsukushima, incloent-hi les aigües
que l’envolten (part de la mar Interior de Seto), es troba dins del Parc
Nacional Setonaikai. Aquesta mar es veu afectada per fortes marees, el que fa
que amb marea baixa es vegi el fons i la famosa porta torii quedi completament
al descobert.
Per tal de preservar la bellesa natural i els tresors culturals
de Miyajima, els bitllets de ferry inclouen un petita taxa turística. El que es
recapta es destina a la conservació de l’entorn i el manteniment dels llocs
històrics.
Itsukushima és una illa muntanyosa i poc poblada. Té poc més de
30 km2 i un 2.000 habitants, que viuen en petits pobles; els illencs treballen
dur per preservar els boscos i respectar la natura.
L’arbre predominant a l’illa és l’auró, molts dels records que
venen tenen gravada una fulla d’auró. Diuen que és bonic visitar l’illa a la
tardor quan aquest arbre té les fulles vermelloses.
Com que l’illa es considera sagrada, els arbres no es poden
tallar per aprofitar la fusta. Aquí també hi ha cérvols sika (com a Nara) que
es mouen lliurement, ja que en la religió xintoista es consideren sagrats, per
ser missatgers dels déus.
La nostra estada a Miyajima era curta, vam arribar al migdia i
marxàvem l’endemà al matí, o sigui que, tot i que hi ha diversos santuaris i
pagodes a l’illa nosaltres tan sols vam visitar coses, les més rellevants: el
santuari Itsukushima i el mont Minsen. Vam fer les dues visites seguides, i en
baixar del mont Minsen vam tenir temps lliure per dinar i passejar al nostre
aire per la població.
Aquest mapa l'he tret de la web la web de l’associació de
turisme de Miyajima,
https://www.miyajima.or.jp/english/map/map_all.html. Es
pot veure la ubicació dels diferents santuaris i al centre de l’illa el mont
Misen.
Miyajima ha estat objecte de culte a la natura per part de la
població local des de temps antics; diuen que del mont Misen amb el bosc
primigeni que l’envolta, i el paisatge en general, emana un flux espiritual.
Per entendre l’illa cal conèixer la seva història, i com em va
passant mentre vaig escrivint sobre els llocs que vaig visitar, descobreixo
moltes coses noves que enriqueixen el viatge i van millorant dia a dia la meva
percepció del que vaig veure.
Per exemple ara, amb Miyajima i el seu santuari descobreixo que
està relacionat amb els Saeki, dels que no n’havia sentit a parlar mai.
Es diu que el santuari d’Itsukushima el va fundar Saeki
Kuramoto, l’any 593, any en que l’emperadriu Suiko va ascendir al tron del
crisantem, sent la primera dona en ocupar el càrrec.
El que he tret en clar del que he llegit sobre els Saeki, és que provindrien dels yemishis, que eren un
poble indígena que vivia al nord de l’illa de Honshu, que tindrien arrels
comunes amb els ainu de l’illa d’Hokkaido, o serien proto-ainu.
Durant les primeres expansions imperials dels segles I-III dC,
els yemishis es resistien a la sobirania imperial,però van acabar sent sotmesos
en campanyes com les que havia liderat Yamato Takeru, un príncep semi
llegendària del clan Yamato.
En publicacions de principis del segle VIII es parlava dels
saeki de les muntanyes i els saeki dels camps; se’ls descrivia com a nòmades
incivilitzats i turbulents. En el període Nara se’ls anomenava sa-paku, paraula
que derivaria de l’ainu, i que es traduiria com gent errant o que camina d’un
costat a l’altre, reflectint el seu estil de vida mòbil i d’herència no
japonesa. Suposo que d’aquí devia derivar a saeki.
Degut al seu caràcter conflictiu se’ls va reubicar a diferents
províncies, una d’elles l’antiga província d’Aki, que correspon a la part
occidental de la prefectura d’Hiroshima. Això ja explica que aquí a Miyajima
aparegui un Saeki com a fundador del santuari.
Amb el temps, els Saeki es van assimilar, van passar de ser una
designació ètnica a un nom de clan, amb descendents ascendint en els rangs de
la cort; per exemple, un membre de la família Saeki va arribar a assolir el
càrrec de conseller d’estat (sangi) a finals del segle VIII.
O sigui que els yemishi van ser reubicats, rebatejats (a Saeki)
i integrats per reforçar l’administració imperial.
Per tant, és diu que una persona influent d’aquest clan, Saeki
Kuramoto, va fundar el santuari principal de l’illa.
Es diu que les tres deïtats que es veneren al santuari
d’Itsukushima (Ichikishimahime, Tagorihime i Tagitsuhime) buscaven un lloc per
establir-se, quan el Saeki Kuramoto governava l’illa; un oracle va indicar a
Kuramoto que tenia que buscar el lloc. Guiat per un corb diví va navegar al
voltant de l’illa amb les tres deïtats i quan van arribar a l’indret on la
marea puja i baixa van decidir que era el lloc adequat per a construir el
santuari.
L’any 806, un sacerdot budista Kukai (Kobodaishi) va tornar de
la Xina (era època de la dinastia Tang) i va visitar Miyajima de camí a Kyoto.
Va sentir la presència espiritual de l’illa i va concloure que l’illa tenia que
ser un lloc sagrat. Va pujar al mont Minsen i va construir-hi un Hondo (és el
nom que rep el pavelló principal d’un temple budista. Durant cent dies va fer
una antiga pràctica ascètica budista, anomenada Gumonji. Diuen que el foc que
feia servir en les seves pràctiques es manté encès, és el Kiezu-no-hi (el foc
etern).
L’any 1146, Taira no Kiyomori va ser nomenat cap de l’antiga
província japonesa d’Aki (la part occidental de l’actual prefectura
d’Hiroshima). Va tenir un somni en el que un vell sacerdot li deia que si
construïa el Santuari Itsukushima, assoliria el rang més alt possible.
L’any 1168, Taira no Kiyomori, va reconstruir el santuari en
l’estil shinden-zukuri, l’estil arquitectònic de l’època per a les cases de la
noblesa. No sé si es refereix a reconstruir el santuari del segle VI.
Quan Kiyomori va assumir alts càrrecs a la cort imperial, no
només el clan Taira sinó moltes altres persones eminents van visitar el
santuari, incloent-hi membres de la família imperial, aristòcrates i emperadors
retirats.
Amb aquestes visites va arribar la cultura de Kyoto a l’illa i
Taira no Kiyomori va ampliar el terreny del santuari i va oferir-los-hi
articles artísticament elaborats com armadures i espases.
La devoció per aquest santuari no es va acabar amb la caiguda
dels Taira. Seguia sent venerat i patrocinat pel clan governant Genji, després
per Ashikaga Takauji (1305-1358), per Ashikaga Yoshimitsu (1358-1408) i altres
shoguns del període Muromachi, i pels clans Ouchi i Mori durant el període dels
Estats Combatents.
Es considera que va ser cap a finals de l’era Kamakura
(1185-1333) quan la gent va començar a viure a Miyajima. Els primer a
instal·lar-s’hi van ser sacerdots xintoistes i més tard laics.
L’any 1555 va tenir lloc la batalla de Miyajima, l’única
batalla que hi ha hagut a l’illa sagrada.
Tota l’illa es considera un santuari xintoista i per això aquí
no es permeten naixements ni morts. Després de la batalla, per netejar el
santuari i l’illa de la contaminació produïda pels morts es van fer importants
rituals de purificació.
La batalla de Miyajima va ser el punt d’inflexió en la campanya
pel control del clan Ouchi i de la província d’Aki, una província d’importància
estratègica per establir el control de l’oest de l’illa de Honshu. El vencedor
va ser el clan Mori, que va aconseguir la posició més avançada de l’oest del
Japó i va consolidar la reputació d’estratega astut de Mori Motonari.
Els antecedents d’aquesta batalla es remunten a l’any 1551,
quan Sue Harukata es va rebel·lar contra el dàimio Ouchi Yoshitaka, i aquest va
acabar fent el suïcidi ritual, seppuku. Sue va col·locar al següent dàimio del
seu clan, Ouchi Yoshinaga, que va liderar el clan Ouchi i els seus exèrcits per
una expansió militar.
L’any 1554, Mori Motonari, com a vassall del clan Ouchi, volia
venjar la traïció feta al seu amic Yoshitaka i es va rebel·lar contra Sue, les
ambicions territorials del qual estaven esgotant els recursos del clan.
En la primera batalla, batalla d’Oshikibata, els Mori van
derrotar als Sue. Llavors Mori Motonari va planejar una estratègia per acabar
amb Sue Harukata. Va dirigir-se a l’illa de Miayajima on va construir el
castell de Miyao, en un turó prop del santuari Itsukushima i orientat cap a
l’illa de Honshu, de tal forma que fos visible i temptador per a Sue.
Sue va requisar una flota de vaixells mercants i va preparar
les tropes del clan Ouchi per creuar el canal. A les primeres hores del 15
d’octubre, els homes de Sue vam atacar el castell de Miyao amb un assalt
frontal amfibi. Mentrestant, Mori va aprofitar la seva absència per apoderar-se
del castell de Sakurao, el castell que tenia Sue a l’illa de Honshu.
Un cop assegurat el seu punt d’embarcament, Mori Motonari va
continuar executant el seu pla. Va reclutar l’ajuda de pirates locals que van
acceptar transportar les seves tropes a Miyajima. Hi havia una forta tempesta i
la seva aproximació a l’illa quedava amagada i Motonari i dos dels seus fills,
Kikkawa Motoharu i Mori Takamoto, van desembarcar a la costa est de l’illa, a
la rereguarda de les tropes de Sue.
Mentrestant, el tercer fill de Motonari, Kobayakawa Takakage,
va navegar directament cap al castell de Miyao en una maniobra fingida, i
després es va retirar per poder tornar l’endemà, en un atac sincronitzat amb
l’assalt terrestre.
A trenc d’alba, Takakage i els seus homes van desembarcar
davant de la petita fortalesa i el so de les trompetes va indicar que totes les
unitats estaven en posició i va començar l’atac. Mentre Takakage i elsseus
homes arribaven a la porta principal del castell de Miyao, Mori i les seves
tropes van arribar a la posició on hi havia els Ouchi per la rereguarda.
Sorpresos, la majoria dels soldats Ouchi es van dispersar en
totes direccions, centenars van intentar nedar fins a terra i es van ofegar.
Molts van veure que la derrota era inevitable i van cometre seppuku.
El 18 d’octubre de 1555, havia acabat la batalla, amb unes
4.700 baixes a l’exèrcit Ouchi. Sue Harukata
va escapar del castell però en veure que era impossible sortir de l’illa, també
es va suïcidar per seppuku.
Després de la batalla, Mori Motonari va ordenar el trasllat a
l’illa de Honshu dels cossos dels soldats caiguts, i va organitzar la
purificació del camp de batalla. Es van netejar els edificis i la terra que
estava xopa de sang es va retirar de l’illa. Més endavant, el clan Mori va
finançar diversos projectes per construir o renovar l’illa.
Les restes de Sue Harukata van ser traslladades a Honshu i van
rebre un funeral i enterrament al cementiri d’un temple budista proper a la
ciutat moderna de Hatsukaichi (prefectura d’Hiroshima).
Aquesta victòria va donar al clan Mori una posició destacada a
l’oest del Japó i va establir la seva reputació en estratègia i tàctiques
navals. La batalla de Miyajima és un dels tres atacs sorpresa famosos del Japó.
Mori Motonari i el seu fill Takamoto van contribuir en gran
mesura al desenvolupament del Santuari Itsukushima.
L’any 1600 tenia lloc la batalla de Sekigahara, en la que es
van enfrontar els exèrcits de les dues principals faccions del país: el
seguidors de Toyotomi Hideyori (exèrcit de l’oest) i els de Tokugawa Ieyasu
(exèrcit de l’est), en la que va guanyar l’exèrcit de l’est.
Després d’aquesta batalla Fukushima Masanori es va convertir en
el governant de l’antiga província d’Aki i va protegir el comerç de mercaderies
i la navegació. El següent governant d’Aki, Asano, va continuar protegint-los,
i en conseqüència Miyajima es va convertir en una estació de transbordament
comercial i també en un centre de cultura setouchi.
La cultura de la mar interior de Seto (Setouchi) combina
l’herència tradicional samurai i marítima amb l’art contemporani d’avantguarda.
