Equador (2008)-7. Província de Tungurahua, comunitat de Salasaka

El llac Yambo està molt proper a la frontera amb la província de Tungurahua. Aquesta província està situada a la banda oriental dels Andes i és una de les rutes d’accés a la selva amazònica, per la vall del riu Pastaza. La capital de la província és Ambato.

La província està dominada per la presència del volcà Tungurahua i la seva activitat gairebé constant, que en moltes ocasions han obligat a evacuar diverses zones de la província. D’aquesta província nosaltres vam visitar Salasaca i Baños.

Els salasaka o salasaca constitueixen un dels pobles ètnics de la nacionalitat indígena Kichwas (crec que són els que coneixem com a quítxues) de la Serra de l’Equador.

Segons diverses fonts, el poble salasaka s’hauria originat d’un grup de pobladors aimara, enviats pels inques en qualitat de mitimaes (colons) a l’actual província de Tungurahua durant l’imperi inca (Tahuantinsuyo). Es van establir a la zona de Pelileo, al sud-est de la ciutat d’Ambato, durant més de cinc-cents anys.

La població actual és d’uns 12.000 habitants organitzats en 24 comunitats. La majoria parlen l’idioma kichwa (quítxua). Estan organitzats en ayllus, integrat pel pare, la mare i els seus fills i els fills polítics. Els fills des de ben petits són ja membres actius en les deures de producció familiar.

El salasaka és un poble alegre, els seus costums i tradicions inclouen moltes festes i celebracions amb balls i música. Em sembla que són molt sociables entre ells però més reservats en la relació amb altres comunitats. Acostumen a celebrar quan hi ha collites abundants, el naixement dels nous membres de la comunitat, els matrimonis, i la festa del solstici.

Tinc apuntat, no sé si ens ho van dir, o hi havia algun rètol, que teníem que apagar el mòbil ja que per parlar amb Déu no cal el “celular”, com diuen ells. 

La vestimenta de les dones salasaka és diferent pels dies de treball i els dies festius. La roba de diari consisteix en una brusa i una faldilla negra, subjecte amb una faixa que plasma una cosmovisió andina, una mena de xal que cobreix l’esquena i se subjecta al davant; duen també un barret blanc i collarets i arracades, que generalment són herències dels seus ancestres i un barret blanc. Els homes utilitzen pantalons blancs, camisa blanca, ponxo negre o blanc i barret blanc.

Una de les expressions culturals que identifica als Salasaka és el teixit de tapissos i ponxos de diferents motius i dissenys elaborats en telers manuals, els quals relaten les seves vivències.

L’origen dels salasaka és aimara, l’antiga societat inca (Inka com escriuen ells). Van arribar des de l’altiplà bolivià que era el seu lloc de procedència ancestral.

Com ja vaig explicar, els pobles quítxua de la Serra estaven organitzats en senyorius ètnics i confederacions, i desenvolupaven una cultura basada en la propietat comunitària i la reciprocitat. El seu desenvolupament va veure’s truncat per l’arribada dels espanyols l’any 1492. La població va ser sotmesa i la propietat dels territoris que pertanyien a aquests pobles va passar a ser propietat de la monarquia i de particulars espanyols.

Actualment crec que s’ha recuperat el sistema ancestral de treball comunitari i reciprocitat i les decisions es prenen en assemblea. La seva economia es basa en l’agricultura i l’artesania. Cada família té terres per cultivar i animals com vaques, porcs, gallines, ovelles, conills i cuys (un rosegador andí, el conillet d’índies).

Les dones en el seu temps lliure es dediquen a filar, i després aquest fil el fan servir pels seus vestits tradicionals.

Equador (2008)-6. Latacunga i llac Yambo

En tornar del Parc Nacional del Cotopaxi vam sortira passejar i a sopar, ja relaxats en estar per sota dels 3.000 metres. 

Al matí següent vam visitar el mercat i allà a la vora hi ha l’església de la Virgen del Salto. No vam entrar a l’església però té una història curiosa.

Es diu que a principis del 1600 un artista va pintar sobre una pedra la imatge de la Verge i els devots van construir una petita capella prop del riu Yanayacu, que en aquella època marcava el límit de la ciutat.

El 20 de juny de 1698 un terratrèmol va destruir la ciutat de Latacunga i la pedra amb la pintura de la Verge va anar a parar al riu, i servia de punt de suport per poder creuar el riu fent un salt.

Van passar els anys i un dia uns nens van descobrir que la pedra que feien servir per creuar el riu d’un salt tenia pintada la cara de la Verge María. Llavors la gent del poble la va treure del riu i es va construir una nova capella dedicada a Nostra Senyora del Salt (Nuestra Señora del Salto o del Brinco).

La devoció mariana va seguir creixent, i al segle XVII es van fer diverses pintures amb la inscripció “La Peregrina Reina de el Salto... preciosisima perla de Latacunga”.

Amb el pas del temps l’església quedava petita i a partir de 1928 es va iniciar la construcció de l’església que es veu actualment; es va trigar 20 anys en completar-la amb l’esforç de la comunitat i els devots. El 21 de novembre de 1998 es va declarar aquest temple Santuari Marià Diocesà.

Del mercat el que em va sorprendre més van ser els ous de gallina amb closques de colors diferents als blancs i marrons.

El color de la closca dels ous ve determinat principalment per la genètica de la  gallina. Els responsables del color de la closca són dos pigments naturals, la protoporfirina i la biliverdina.

El color de la closca no afecta ni al gust ni a les propietats alimentàries de l’ou.

La protoporfirina, precursora de l’hemoglobina, és la responsable de la coloració marronosa de la closca dels ous de gallina. Es diposita a la superfície de l’ou al final del procés de formació, i per això aquesta closca tan sols té coloració a l’exterior, l’interior és blanc.

La biliverdina és un derivat de la protoporfirina; algunes races de gallines i d’altres aus, tenen un enzim que transforma l’hemoglobina en biliverdina. Aquest és un pigment de color blau que es diposita durant el procés de formació de la closca, per això aquesta té color tant a l’exterior com a l’interior. Els color blavós dels ous d’alguns ocells també és degut ala biliverdina.

La combinació dels dos pigments dona closques amb coloracions verdoses. I evidentment, els ous blancs són els que no tenen cap dels dos pigments.

Continuant el nostre viatge cap al sud, i abans de deixar la província de Cotopaxi vam anar a visitar el llac Yambo, que es troba uns 25 km al sud de Latacunga; de fet es troba entre dues ciutats andines, Latacunga i Ambato, a una altitud de 2.600 metres.

El llac (o llacuna) fa 1.100 m de llarg i 290 m d’ampla. La profunditat màxima de les seves aigües verdoses és de 25 metres.

Al llac Yambo també se’l coneix com el llac Verd, pel color de l’aigua que canvia de tonalitat segons la llum.

El lloc on es troba va ser un assentament indígena dels Paeces, una branca dels Panzaleos, en època inca. En el turó de Tamboloma s’hi han trobat restes de ceràmica preincaica.

El seu nom podria venir de la paraula Yamboc, que significa llacuna fumejant, degut a que a l’antiguitat s’evaporava molt.

També se’l coneix com el llac Encantat, per les llegendes que s’expliquen relacionades amb aquesta massa d’aigua.

De les llegendes que s’expliquen, i que passen de generació en generació, n’hi ha una que explica que el llac es va formar  després d’una esllavissada de terra que va cobrir l’antic poble. I des de llavors, les ànimes del seus habitants habiten a les profunditats del llac.

També s’explica que l’any 1988 van desaparèixer dos joves, els germans Restrepo; totes les cerques que es van fer van ser infructuoses. En algun moment es va dir que la policia els hauria llançat al riu ficat en bosses de plàstic; es va fer una primera cerca amb bussos l’any 1991 sense resultats i la segona, la comissió de la veritat va tornar a buscar l’any 2009 i no tinc clar si no van trobar els cossos o be no es van poder identificar.

Una altra llegenda parla d’un accident ferroviari que va tenir lloc a la vora del llac. Va arribar un tren ple de “montoneros” que donaven suport a la Revolució Liberal de Eloy Alfaro, a conseqüència d’un sabotatge perpetrat pels conservadors, quan el tren passava pel punt més proper al llac va descarrilar i va caure a l’aigua. No es va salvar ningú.  Des de llavors es diu que quan son les 12 de la nit es pot sentir el so de la màquina de vapor arrossegant el tren.

També es diu que aquest era un terreny de cultius, que es va començar a desenvolupar en el 1919. Llavors no hi havia gens d’aigua i quan plovia i es formaven tolls els habitants de la zona hi tiraven sal i ají (bitxo) perquè no s’assequessin. Diuen que als antics habitants explicaven que va funcionar, ja que un matí es van trobar que s’havia format un llac immens. 

Equador (2008)-5. Parc Nacional del Cotopaxi

Al matí següent vam anar cap al Parc Nacional del Cotopaxi que es troba a uns 35 km al nord-est de Latacunga. Primer vam parar al mercat per comprar-nos alguna cosa per dinar de pícnic. 

El primer que vam visitar del parc va ser el llac Limpiopungo, que es troba a 3.850 metres d’altitud. Vam donar la volta al llac, 1,5 km, i en dies clars hi ha molt bona vista del Cotopaxi, però aquell dia estava molt tapat. Tot i que estàvem per sota dels 4.000 metres notava l’alçada en caminar.

Després vam anar al peu del volcà on hi ha el pàrquing des d’on es comença la pujada al refugi José Ribas SJ; el pàrquing es troba a 4.500 metres d’altitud i el refugi a 4.800 metres.

La idea era pujar fins al refugi, però el temps era infernal, pedregava o nevava una mica, feia molt vent i hi havia molta boira. O sigui que vaig passejar per allà; no recordo si part del grup hi va arribar.  

El Cotopaxi és un volcà actiu, el segon pic més alt del país (5.897 m) i el segon volcà actiu més alt del món (el primer és el Llullaillaco, a Xile). Està situat a uns 50 km al sud de Quito i la seva base té un diàmetre d’uns 20 km.

La primera erupció registrada data de 1533, precisament mentre les tropes espanyoles de Sebastián de Benalcázar es dirigien cap a Quito. Després d’aquella, les erupcions més violentes van ser la de l’any 1742, que va destrossar la ciutat de Latacunga, i les dels anys 1744, 1768 i 1877, quan els lahars (fluxos de fangs volcànics) van arribar fins al Pacífic, a més de 100 km de distància. Des del 1906 l’activitat del volcà ha estat contínua però poc significativa.

El volcà Cotopaxi ha mostrat important activitat a partir del 2015, i està sota vigilància constant per l’Institut Geofísica de la Escuela Politécnica Nacional.

El Parc Nacional de Cotopaxi és una àrea protegida situada a les províncies de Cotopaxi, Pichincha i Napo. Es va crear l’any 1975.

Cotopaxi en quítxua significa gola de la lluna; q’oto “gola” i aymara phakhsi “lluna”. El volcà dona nom al parc nacional, tot i que en el recinte del parc hi ha dos volcans més: el volcà inactiu Rumiñawi al nord-oest i l’històric volcà Sincholagua, que va tenir l’última gran erupció l’any 1877, al sud-est. Cotopaxi és un dels volcans actius més alts del món; la seva erupció més recent va començar el 14 d’agost de 2015 i va acabar el 24 de gener de 2016.

El seu ecosistema acull diverses espècies d’arbres, especialment pins, cosa que fa que el lloc sigui un pinífer sud-americà; com qualsevol bosc andí, les espècies de xiprers, pins, avets i freixes són abundants.

El Parc Nacional de Cotopaxi es va crear per protegir i preservar la zona al voltant del volcà Cotopaxi. La seva història està entrellaçada amb la de les comunitats indígenes que han habitat aquesta regió durant segles, considerant el Cotopaxi com un lloc sagrat. La creació del parc assegura la protecció de la seva biodiversitat i paisatges únics per a les generacions futures.

Queden pocs boscos autòctons densos, ja que la resta han estat destruïts per incendis o talats per sembrar-hi gramínies. Hi ha extensos aiguamolls de Stipa ichu, l’herba predominant a la regió. A mesura que s’ascendeix, va canviant la vegetació, i apareixen altres plantes i colònies de plantes en forma de coixinets, molses, líquens... A la zona de neus perpètues ja no hi ha vegetació.

Al parc hi ha quatre nivells climàtics o zones de vida: el bosc muntanyós humit, el páramo pluvial subandí, la tundra pluvial andina i la zona de neus perpètues.

El bosc humit representa la part més baixa del parc, entre els 3.400 i els 3.900 metres d’altitud, amb temperatures entre els 6i 12 ºC. La característica principal d’aquest bosc és que els seus arbres són baixos i deformes.

El páramo pluvial sub-andí compren la franja que es troba entre els 3.900 i els 4.400 metres d’altitud. Aquí les temperatures es troben entre els 3 i els 6 ºC. Aquesta zona ocupa una bona extensió del parc.

La tundra pluvial Andina es troba entre els 4.400 i els 4.700 metres d’altitud, amb una temperatura que se situa entre els 1,5 i els 3 ºC. Aquí la vegetació forma colònies i ja no hi ha gramínies.

El nivell més alt és el de les neus perpètues. Al volcà Cotopaxi la zona nevada comença, en general, a partir dels 4.800 metres d’altitud.

Als voltants del parc hi ha grans extensions de plantacions de pi, del pinus radiata, una espècie nativa de Califòrnia, que es va introduir aquí l’any 1976, amb finalitats comercials. Tot i que la majoria d’aquestes plantacions estan fora del límits del parc, han creat “microhabitats” que han desplaçat la vegetació característica de la zona i han modificat la dinàmica dels ecosistemes; en alguns casos han servit de refugi per a algunes espècies animals, com el cérvol de cua blanca i espècies d’aus petites.

Entre els mamífers que habiten al parc hi ha els camèlids sud-americans, com la llama, i també en alguns sectors hi ha manades de cavalls salvatges. També hi ha, a més del cérvol de cua blanca, esmentat abans, l’os andí o de l’antifaç, el puma, conills silvestres, el llop del prat andí, l’antilop negre, la guineu....

Les aus més importants són l’esparver, el falcó, l’ànec, el mussol, el còndor, el tucà andí, colibrís...

La gent del país és encantadora, i tenen moltes ganes de parlar. El seu tarannà és pausat, parlen suaument, i primer hi ha les salutacions abans de començar una conversa. Em fan gràcia algunes de les expressions que fan servir; l’altra dia una dona em va preguntar quan havíem arribat i quan vaig dir que el dia abans, va dir “así aún estan nuevecitos!”.

Era frustrant veure el refugi i el camí que semblava fàcil i no tenir esma de pujar-hi. 

Després d’estar als peus del volcà Cotopaxi a 4.500 metres d’altitud, va ser un descans tornar a Latacunga (2.860 m).

Equador (2008)-4. Llac Quilotoa i Latacunga

Des de Saquisilí vam anar cap a l’oest per arribar al volcà Quilotoa que té un llac al seu cràter.

El recorregut per arribar-hi és verd i ondulat, molt agradable; a mig camí vam fer una parada per visitar una família que tenia la seva cabana en aquest paratge. 

El cim del Quilotoa és troba a 3.914 m d'altitud. Hi feia molt vent i fred.

Té una caldera de 3 km de diàmetre, que es va formar per l’enfonsament després d’una catastròfica erupció fa uns 800 anys; aquesta erupció va produir importants fluxos piroclàstics i lahars que van arribar fins a l’oceà Pacífic i va estendre cendres volcàniques per tot el nord dels Andes.

A l’interior de la caldera, amb parets de fins a 400 metres, hi ha un llac de cràter de 250 metres de profunditat que té un color verdós com a resultat dels minerals dissolts. Hi ha fumaroles al fons del llac i nombroses fonts termals al vessant est del volcà.

Es pot baixar al fons del cràter, diuen que és una mitja hora de baixada i una de pujada. El començament de la baixada em va semblar una mica complicat així que vaig optar per quedar-me a dalt i fer part de la volta al cràter per veure-ho des de diferents perspectives. Els del grup que van baixar van acabar pujant amb mules. Entre el nivell de l’aigua i la vora superior del cràter hi ha uns 440 metres.

El nom de Quilotoa prové de dos mots quítxues, quiru (dent) i toa (princesa o reina), o sigui que significa dent de la princesa.

Diuen que el llac Quilotoa és un dels 15 llacs d’origen volcànic més bonics, gràcies sobretot al color verd maragda, que canvia de tonalitat segons l’època de l’any i també depèn dels núvols i l’hora.

Hi ha una llegenda sobre l’origen del llac Quilotoa. Es diu que fa milers d’anys, on avui hi ha el cràter, hi havia un desert i una plana infèrtil. A Quilotoa, el deu de les erupcions de tots els volcans del mon, l’hi agradava aquest espai on podia jugar amb el foc que emergia de les seves mans.

Un dia, inexplicablement, va començar a brollar aigua de la  superfície. A mesura que el lloc s’omplia d’aigua, la superfície es va anar enfonsant lentament, formant una mena de caldera. Es diu que això va ser causat per Toachi, una altra deïtat de l’imaginari andí que representa el riu Toachi.

Que el lloc s’anés omplint d’aigua no va agradar gens a Quilotoa, i es va iniciar una guerra ferotge i prolongada entre les dues deïtats, que es van llançar boles incandescents i remolins d’aigua entre ells. Això va portar conseqüències terribles per als pobles veïns, ja que destruïen tot el que hi havia a la vista.

Davant d’això, Pachacamac (déu creador de la terra) va decidir intervenir i va crear un ocell sagrat, el còndor, per fer de mediador en aquest conflicte.

Així, el foc i l’aigua, dos elements naturals totalment antagònics però essencials per a la vida, subsistien simultàniament segons la visió andina del món.

Ara bé, els ancians diuen que quan el còndor deixi d’existir, el foc es fusionarà amb l’aigua, i les dues divinitats apareixeran de nou embrancant-se en una nova lluita.

A la vora del cràter hi havia diversos hostals on et pots resguardar del vent i el fred, prendre alguna cosa i anar als lavabos. 

 

Després de gaudir del llac volcànic vam anar a Latacunga, la capital de la província, que està a menys altitud que el llac, a 2760 m d’altitud; la diferència es nota, et sents més confortable.

Latacunga es troba al mig del carreró interandí, a la fossa de Patate. Està 89 km al sud de Quito i a la vora de la confluència dels rius Alaques i Cutuchi, que formen el riu Patate.

Aquesta ciutat es va fundar l’any 1534; va quedar destruïda per terratrèmols quatre cops, entre 1698 i 1798.

Un menjar típic d’aquí són les chugchucaras, a base de porc, blat de moro, bananes, empanades i una mena de blat de moro torrat.

Al centre històric de la ciutat hi ha la plaça de Santo Domingo i el convent i església del mateix nom. És una església del segle XVII (1634-1655), amb modificacions posteriors degut als terratrèmols que van afectar a la ciutat.

Va ser aquí a Santo Domingo on es va fer la reunió per a la independència de Latacunga, l’11 de novembre de 1820.

A l’interior hi ha una capella dedicada a Nostra Senyora del Rosari, patrona dels terratrèmols, erigida l’any 1690, pel general Luís Sotomayor y Pimentel.

Vaig anar a sopar a un restaurant que acabava d’obrir. Tenien menú, a un dolar i mig: sopa, un plat d’arròs, patates i una mena de cotnes. Per beure aquí prenen te, no el mate de coca, però ara penso que potser era una infusió d’alguna altra planta.

Com que al dia següent anàvem al Cotopaxi i tornàvem aquí al vespre, ens van demanar si podíem avançar diners per poder-nos preparar algun plat de carn.