Equador i Galpagos (2008)-4. Llac Quilotoa i Latacunga

Des de Saquisilí am anar cap a l’oest per arribar al volcà Quilotoa que té un llac al seu cràter.

El recorregut per arribar-hi és verd i ondulat, molt agradable; a mig camí vam fer una parada per visitar una família que tenia la seva cabana en aquest paratge. 

El cim del Quilotoa és troba a 3.914 msnm. Hi feia molt vent i fred.

Té una caldera de 3 km de diàmetre, que es va formar per l’enfonsament després d’una catastròfica erupció fa uns 800 anys; aquesta erupció va produir importants fluxos piroclàstics i lahars que van arribar fins a l’oceà Pacífic i va estendre cendres volcàniques per tot el nord dels Andes.

A l’interior de la caldera, amb parets de fins a 400 metres, hi ha un llac de cràter de 250 metres de profunditat que té un color verdós com a resultat dels minerals dissolts. Hi ha fumaroles al fons del llac i nombroses fonts termals al vessant est del volcà.

Es pot baixar al fons del cràter, diuen que és una mitja hora de baixada i una de pujada. El començament de la baixada em va semblar una mica complicat així que vaig optar per quedar-me a dalt i fer part de la volta al cràter per veure-ho des de diferents perspectives. Els del grup que van baixar van acabar pujant amb mules. Entre el nivell de l’aigua i la vora superior del cràter hi ha uns 440 metres.

El nom de Quilotoa prové de dos mots quítxues, quiru (dent)i toa (princesa o reina), o sigui que significa dent de la princesa.

Diuen que el llac Quilotoa és un dels 15 llacs d’origen volcànic més bonics, gràcies sobretot al color verd maragda, que canvia de tonalitat segons l’època de l’any i també depèn dels núvols i l’hora.

Hi ha una llegenda sobre l’origen del llac Quilotoa. Es diu que fa milers d’anys, on avui hi ha el cràter, hi havia un desert i una plana infèrtil. A Quilotoa, el deu de les erupcions de tots els volcans del mon, l’hi agradava aquest espai on podia jugar amb el foc que emergia de les seves mans.

Un dia, inexplicablement, va començar a brollar aigua de la  superfície. A mesura que el lloc s’omplia d’aigua, la superfície es va anar enfonsant lentament, formant una mena de caldera. Es diu que això va ser causat per Toachi, una altra deïtat de l’imaginari andí que representa el riu Toachi.

Que el lloc s’anés omplint d’aigua no va agradar gens a Quilotoa, i es va iniciar una guerra ferotge i prolongada entre les dues deïtats, que es van llançar boles incandescents i remolins d’aigua entre ells. Això va portar conseqüències terribles per als pobles veïns, ja que destruïen tot el que hi havia a la vista.

Davant d’això, Pachacamac (déu creador de la terra) va decidir intervenir i va crear un ocell sagrat, el còndor, per fer de mediador en aquest conflicte.

Així, el foc i l’aigua, dos elements naturals totalment antagònics però essencials per a la vida, subsistien simultàniament segons la visió andina del món.

Ara bé, els ancians diuen que quan el còndor deixi d’existir, el foc es fusionarà amb l’aigua, i les dues divinitats apareixeran de nou embrancant-se en una nova lluita.

A la vora del cràter hi havia diversos hostals on et pots resguardar del vent i el fred, prendre alguna cosa i anar als lavabos. 

Tinc anotat que vaig prendre una sopa, verdures i una mica de formatge, similar a la nit anterior. 

 

Després de gaudir del llac volcànic vam anar a Latacunga, la capital de la província, que està a menys altitud que el llac, a 2760 metres; la diferència es nota, et sents més confortable.

Latacunga es troba al mig del carreró interandí, a la fossa de Patate. Està 89 km al sud de Quito i a la vora de la confluència dels rius Alaques i Cutuchi, que formen el riu Patate.

Aquesta ciutat es va fundar l’any 1534; va quedar destruïda per terratrèmols quatre cops, entre 1698 i 1798.

Un menjar típic d’aquí són les chugchucaras, a base de porc, blat de moro, bananes, empanades i una mena de blat de moro torrat.

Al centre històric de la ciutat hi ha la plaça de Santo Domingo i el convent i església del mateix nom. És una església del segle XVII (1634-1655), amb modificacions posteriors degut als terratrèmols que van afectar a la ciutat.

Va ser aquí a Santo Domingo on es va fer la reunió per a la independència de Latacunga, l’11 de novembre de 1820.

A l’interior hi ha una capella dedicada a Nostra Senyora del Rosari, patrona dels terratrèmols, erigida l’any 1690, pel general Luís Sotomayor y Pimentel.

Vaig anar a sopar a un restaurant que acabava d’obrir. Tenien menú, a un dolar i mig: sopa, un plat d’arròs, patates i una mena de cotnes. Per beure aquí prenen te, no el mate de coca, però ara penso que potser era una infusió d’alguna altra planta.

Com que al dia següent anàvem al Cotopaxi i tornàvem aquí al vespre, ens van demanar si podíem avançar diners per poder-nos preparar algun plat de carn.