Equador i Galápagos (2008)-6. Latacunga i llac Yambo

En tornar del Parc Nacional del Cotopaxi vam sortira passejar i a sopar, ja relaxats en estar per sota dels 3.000 metres. 

Al matí següent vam visitar el mercat i allà a la vora hi ha l’església de la Virgen del Salto. No vam entrar a l’església però té una història curiosa.

Es diu que a principis del 1600 un artista va pintar sobre una pedra la imatge de la Verge i els devots van construir una petita capella prop del riu Yanayacu, que en aquella època marcava el límit de la ciutat.

El 20 de juny de 1698 un terratrèmol va destruir la ciutat de Latacunga i la pedra amb la pintura de la Verge va anar a parar al riu, i servia de punt de suport per poder creuar el riu fent un salt.

Van passar els anys i un dia uns nens van descobrir que la pedra que feien servir per creuar el riu d’un salt tenia pintada la cara de la Verge María. Llavors la gent del poble la va treure del riu i es va construir una nova capella dedicada a Nostra Senyora del Salt (Nuestra Señora del Salto o del Brinco).

La devoció mariana va seguir creixent, i al segle XVII es van fer diverses pintures amb la inscripció “La Peregrina Reina de el Salto... preciosisima perla de Latacunga”.

Amb el pas del temps l’església quedava petita i a partir de 1928 es va iniciar la construcció de l’església que es veu actualment; es va trigar 20 anys en completar-la amb l’esforç de la comunitat i els devots. El 21 de novembre de 1998 es va declarar aquest temple Santuari Marià Diocesà.

Del mercat el que em va sorprendre més van ser els ous de gallina amb closques de colors diferents als blancs i marrons.

El color de la closca dels ous ve determinat principalment per la genètica de la  gallina. Els responsables del color de la closca són dos pigments naturals, la protoporfirina i la biliverdina.

El color de la closca no afecta ni al gust ni a les propietats alimentàries de l’ou.

La protoporfirina, precursora de l’hemoglobina, és la responsable de la coloració marronosa de la closca dels ous de gallina. Es diposita a la superfície de l’ou al final del procés de formació, i per això aquesta closca tan sols té coloració a l’exterior, l’interior és blanc.

La biliverdina és un derivat de la protoporfirina; algunes races de gallines i d’altres aus, tenen un enzim que transforma l’hemoglobina en biliverdina. Aquest és un pigment de color blau que es diposita durant el procés de formació de la closca, per això aquesta té color tant a l’exterior com a l’interior. Els color blavós dels ous d’alguns ocells també és degut ala biliverdina.

La combinació dels dos pigments dona closques amb coloracions verdoses. I evidentment, els ous blancs són els que no tenen cap dels dos pigments.

Continuant el nostre viatge cap al sud, abans de deixar la província de Cotopaxi anem a visitar el llac Yambo, que es troba uns 25 km al sud de Latacunga; de fet es troba entre dues ciutats andines, Latacunga i Ambato, a una altitud de 2.600 metres.

El llac (o llacuna) fa 1.100 m de llarg i 290 m d’ampla. La profunditat màxima de les seves aigües verdoses és de 25 metres.

Al llac Yambo també se’l coneix com el llac Verd, pel color de l’aigua que canvia de tonalitat segons la llum.

El lloc on es troba va ser un assentament indígena dels Paeces, una branca dels Panzaleos, en època inca. En el turó de Tamboloma s’hi han trobat restes de ceràmica preincaica.

El seu nom podria venir de la paraula Yamboc, que significa llacuna fumejant, degut a que a l’antiguitat s’evaporava molt.

També se’l coneix com el llac Encantat, per les llegendes que s’expliquen relacionades amb aquesta massa d’aigua.

De les llegendes que s’expliquen, i que passen de generació en generació, n’hi ha una que explica que el llac es va formar  després d’una esllavissada de terra que va cobrir l’antic poble. I des de llavors, les ànimes del seus habitants habiten a les profunditats del llac.

També s’explica que l’any 1988 van desaparèixer dos joves, els germans Restrepo; totes les cerques que es van fer van ser infructuoses. En algun moment es va dir que la policia els hauria llançat al riu ficat en bosses de plàstic; es va fer una primera cerca amb bussos l’any 1991 sense resultats i la segona, la comissió de la veritat va tornar a buscar l’any 2009 i no tinc clar si no van trobar els cossos o be no es van poder identificar.

Una altra llegenda parla d’un accident ferroviari que va tenir lloc a la vora del llac. Va arribar un tren ple de “montoneros” que donaven suport a la Revolució Liberal de Eloy Alfaro, a conseqüència d’un sabotatge perpetrat pels conservadors, quan el tren passava pel punt més proper al llac va descarrilar i va caure a l’aigua. No es va salvar ningú.  Des de llavors es diu que quan son les 12 de la nit es pot sentir el so de la màquina de vapor arrossegant el tren.

També es diu que aquest era un terreny de cultius, que es va començar a desenvolupar en el 1919. Llavors no hi havia gens d’aigua i quan plovia i es formaven tolls els habitants de la zona hi tiraven sal i ají (bitxo) perquè no s’assequessin. Diuen que als antics habitants explicaven que va funcionar, ja que un matí es van trobar que s’havia format un llac immens.

 

Equador i Galpagos (2008)-4. Llac Quilotoa i Latacunga

Des de Saquisilí am anar cap a l’oest per arribar al volcà Quilotoa que té un llac al seu cràter.

El recorregut per arribar-hi és verd i ondulat, molt agradable; a mig camí vam fer una parada per visitar una família que tenia la seva cabana en aquest paratge. 

El cim del Quilotoa és troba a 3.914 msnm. Hi feia molt vent i fred.

Té una caldera de 3 km de diàmetre, que es va formar per l’enfonsament després d’una catastròfica erupció fa uns 800 anys; aquesta erupció va produir importants fluxos piroclàstics i lahars que van arribar fins a l’oceà Pacífic i va estendre cendres volcàniques per tot el nord dels Andes.

A l’interior de la caldera, amb parets de fins a 400 metres, hi ha un llac de cràter de 250 metres de profunditat que té un color verdós com a resultat dels minerals dissolts. Hi ha fumaroles al fons del llac i nombroses fonts termals al vessant est del volcà.

Es pot baixar al fons del cràter, diuen que és una mitja hora de baixada i una de pujada. El començament de la baixada em va semblar una mica complicat així que vaig optar per quedar-me a dalt i fer part de la volta al cràter per veure-ho des de diferents perspectives. Els del grup que van baixar van acabar pujant amb mules. Entre el nivell de l’aigua i la vora superior del cràter hi ha uns 440 metres.

El nom de Quilotoa prové de dos mots quítxues, quiru (dent)i toa (princesa o reina), o sigui que significa dent de la princesa.

Diuen que el llac Quilotoa és un dels 15 llacs d’origen volcànic més bonics, gràcies sobretot al color verd maragda, que canvia de tonalitat segons l’època de l’any i també depèn dels núvols i l’hora.

Hi ha una llegenda sobre l’origen del llac Quilotoa. Es diu que fa milers d’anys, on avui hi ha el cràter, hi havia un desert i una plana infèrtil. A Quilotoa, el deu de les erupcions de tots els volcans del mon, l’hi agradava aquest espai on podia jugar amb el foc que emergia de les seves mans.

Un dia, inexplicablement, va començar a brollar aigua de la  superfície. A mesura que el lloc s’omplia d’aigua, la superfície es va anar enfonsant lentament, formant una mena de caldera. Es diu que això va ser causat per Toachi, una altra deïtat de l’imaginari andí que representa el riu Toachi.

Que el lloc s’anés omplint d’aigua no va agradar gens a Quilotoa, i es va iniciar una guerra ferotge i prolongada entre les dues deïtats, que es van llançar boles incandescents i remolins d’aigua entre ells. Això va portar conseqüències terribles per als pobles veïns, ja que destruïen tot el que hi havia a la vista.

Davant d’això, Pachacamac (déu creador de la terra) va decidir intervenir i va crear un ocell sagrat, el còndor, per fer de mediador en aquest conflicte.

Així, el foc i l’aigua, dos elements naturals totalment antagònics però essencials per a la vida, subsistien simultàniament segons la visió andina del món.

Ara bé, els ancians diuen que quan el còndor deixi d’existir, el foc es fusionarà amb l’aigua, i les dues divinitats apareixeran de nou embrancant-se en una nova lluita.

A la vora del cràter hi havia diversos hostals on et pots resguardar del vent i el fred, prendre alguna cosa i anar als lavabos. 

Tinc anotat que vaig prendre una sopa, verdures i una mica de formatge, similar a la nit anterior. 

 

Després de gaudir del llac volcànic vam anar a Latacunga, la capital de la província, que està a menys altitud que el llac, a 2760 metres; la diferència es nota, et sents més confortable.

Latacunga es troba al mig del carreró interandí, a la fossa de Patate. Està 89 km al sud de Quito i a la vora de la confluència dels rius Alaques i Cutuchi, que formen el riu Patate.

Aquesta ciutat es va fundar l’any 1534; va quedar destruïda per terratrèmols quatre cops, entre 1698 i 1798.

Un menjar típic d’aquí són les chugchucaras, a base de porc, blat de moro, bananes, empanades i una mena de blat de moro torrat.

Al centre històric de la ciutat hi ha la plaça de Santo Domingo i el convent i església del mateix nom. És una església del segle XVII (1634-1655), amb modificacions posteriors degut als terratrèmols que van afectar a la ciutat.

Va ser aquí a Santo Domingo on es va fer la reunió per a la independència de Latacunga, l’11 de novembre de 1820.

A l’interior hi ha una capella dedicada a Nostra Senyora del Rosari, patrona dels terratrèmols, erigida l’any 1690, pel general Luís Sotomayor y Pimentel.

Vaig anar a sopar a un restaurant que acabava d’obrir. Tenien menú, a un dolar i mig: sopa, un plat d’arròs, patates i una mena de cotnes. Per beure aquí prenen te, no el mate de coca, però ara penso que potser era una infusió d’alguna altra planta.

Com que al dia següent anàvem al Cotopaxi i tornàvem aquí al vespre, ens van demanar si podíem avançar diners per poder-nos preparar algun plat de carn.