Madagascar_15: Reserva de Peyrieras, cap a la costa est

El paisatge canvia a mida que anem cap a l’est. El cel ja no és blau sinó que abunden els núvols negres. És zona de pluges. Els pobles que es creuen tenen construccions més sòlides, moltes més cases de dues plantes, algunes molt cuidades, altres molt deixades. 

La primera impressió en un dels pobles en que vam parar va ser de tot més descuidat. Sembla una zona més rica, però es veia més gent demanant, més brut, gent una mica beguda,… potser hi fa el que sigui una zona plujosa, la humitat i amb el cel fosc tot es veu pitjor. A mi la costa oest m’havia encantat i suposo que el canvi em va xocar.

Vam parar a visitar una reserva privada, crec que és el que anomenen Madagascar exòtic o també la reserva de Peyrieras. És una espècie de zoològic molt interessant.

Hi ha una zona de bosc on vam trobar lèmurs, primer vam veure els fulvus, marrons i molt simpàtics, tenen els ulls vermellosos i estan acostumats a la gent. S’apropen per veure que se’ls hi dóna de menjar. Els guies del parc els hi donaven plàtan i estaven encantats. 

Tenia la impressió de que ens miraven amb curiositat, primer des de la part alta dels arbres, després ja van baixar  més avall i fins i tot a terra. De seguida van aparèixer també els lèmurs sifaka, amb el cos blanc i al cara negra. N’hi havia un que era fantàstic, tenia part del cos de color vermellós, de manera que semblava que portés un jersei. També va baixar a terra i per un plàtan faria el que fos. Es posava dret, feia cabrioles penjant-se cap per avall… 

Algun moment em donava la sensació de que tenia cara de gos. Són molt especials i els trobava entranyables. Però com en altres llocs, els lèmurs fulvus, els marrons acaben sent els amos, i van aparèixer en un grup nombrós, de manera que els sifaka van acabar fugint altre cop a la part alta dels arbres.

Els lèmurs estaven lliures al bosc, i després en una altra part de la reserva els animals que hi ha estan en gàbies molt espaioses, però tancats. Les obrien per deixar-nos veure i fotografiar als bitxos que els treuen de la gàbia.

El que hi ha més són camaleons; n’hi ha de molts tipus diferents. Un amb una pell rugosa i una cua plana; un altre minúscul, que es perd en el palmell de la ma; uns que semblen tous i més tipus fetus; camaleons de diferents colors i formes, gairebé tots amb ulls saltons i cues llargues que cargolen fàcilment. Les potes de tots ells són també curioses. Un altre que vam veure era gairebé com una fulla i es confonia amb els troncs i fulles seques. Amb una canyeta els hi apropaven una llagosta i llavors en uns segons treuen una llengua molt llarga per atrapar-lo. És impressionant de veure, sembla mentida que aquella llengua els hi càpiga a la boca!

Un altra dels bitxos que hi ha és la granota tomàquet. Estava en un tancat relativament gran i vam estar buscant-la per tots els racons una bona estona. S’havia amagat entre les herbes i tot i que no és massa gran, color vermell fa que es pugui veure be. És molt graciosa. La pobre a la que la vam trobar la vam posar al mig i va ser l’estrella ja que no vam parar de fotografiar-la. Saltava d’una banda a l’altre una mica atabalada amb tanta atenció.

Hi ha també algunes papallones, serps, uns cocodrils, un ratpenat encara que a  mi a les fotos no m’ho sembla, el veig pelut, i allà com que estava a les fosques no l’arribava a veure. O sigui que vaig fer la foto per provar sort.

El parc està molt cuidat, tant les gàbies o tancats on hi ha els animals, com el jardí i les plantes que hi ha. I al llarg de tot el recorregut no deixa de plovisquejar. Suposo que per això està tot tant verd i exuberant.

Granota tomàquet

Dinem a Moramanga. Aquesta població va ser important per les revoltes que van dur el país a la independència. A l’entrada del poble hi ha un monument que commemora l’insurrecció del 1947, en la que els francesos van destruir la ciutat i van matar a 2000 malgaixos. A més a la ciutat hi ha un altre monument dedicat als obrers que van treballar (forçats) en la construcció de la carretera RN2 i la línea de tren en l’època colonial. Hi van treballar unes 4000 persones de diferents races , xinesos, àrabs, indis, malgaixos, africans… i l’índex de mortalitat era del 25%.

 Vam arribar a Andasibe amb pluja, més aviat, diluviant. Feia moltíssim fred. L’hotel estava al costat del riu, al costat del bosc. Està format per petits bungalows en que en molts casos hi ha alguna finestra sense vidre. Fins aquí la temperatura havia sigut agradable, però va ser arribar a Andasibe i haver de treure tota la roba d’abric i de pluja.

Pel camí el paisatge ha anat canviant, s’ha tornat més verd, hi ha més vegetació. Hem vist alguns forns on couen els totxos de fang; el fang l’extreuen dels camps d’arròs.  

Madagascar_14

Vam tornar altra cop cap a Morondava, per tan calia agafar altre cop el bac per creuar el riu. En època de pluges hi carreguen tres cotxes en cada trajecte, però com que era època seca i el riu porta poca aigua, només passen dos cotxes. Quan portàvem una hora encara teníem molts cotxes per davant, o sigui que ens quedava encara molta estona per poder passar. En aquesta banda de riu hi ha un poblat, també hi ha paradetes de menjars i begudes, una casa en construcció i un home fent-hi la teulada amb palla. Al riu les dones renten la roba, a la vora d’una casa, una nena ajupida fent caca i jugant, com si estès molt còmode en aquella postura. La cua de cotxes és important i estem tots per fora passejant. Els nens se’ns apropen i demanen que els hi facis fotos, se les miren amb tot detall. Per allà a la vora hi ha també uns homes fent mobles. Algunes de les noies que hi ha a les paradetes porten la cara pintada de groc, és un producte que els hi fa una pel·lícula protectora contra el sol i el vent. Venen unes baines amb llavors a l’interior, seques, que fan servir per decoració. A la vora del riu manambolo ja ho havia vist.

El trajecte fins a Morondava és llarg i pesat, igual que en el camí d’anada. Quan ja era fosc vam trobar una família francesa, que anava amb dos vehicles, que en tenia un d’espatllat. Vam enquibir els nens i els grans en els nostres cotxes; els homes es van quedar allà esperant que els hi enviéssim ajuda, però al menys l’avi i els nens van arribar amb nosaltres a l’hotel. Vam arribar tots molt cansats.

L’hotel per fora no està malament, però l’interior de les habitacions no està en molt bon estat, al menys les que em van tocar a mi. El poble estava  a les fosques i em vaig quedar a sopar a l’hotel mateix, el que em poguessin preparar. No va estar malament. Uns calamars amb patates que em van venir molt de gust.

Morondava va ser el final del recorregut per la costa oest. Una zona del país que em va encantar. D’hora al matí vam canviar els 4x4 per un mini bus. S’acaben les pistes de terra i tornàvem a la carretera direcció a l’interior, cap a les terres altes. Tot i ser carretera hi ha molts trams en que l’asfalt no existeix, o sigui que està en bastant mal estat.

La ruta cap a les terres altes ens porta altre cop direcció nord per arribar a Miandrivazo, que torna a estar a la vora del riu Tsiribihina i que hem de creuar de nou amb el bac. Des d’aquest es pot fer un recorregut en barca, que dura tres dies per arribar a la costa, al canal de Moçambic a Belo sur Tsiribihina.

Mercat de zebús

El paisatge va canviant, tornen els camps d’arròs, els zebús remenat la terra per poder plantar, i tot i que és carretera, molts gent caminant, desplaçant-se a peu, més o menys carregats, o en carretes de zebús. Vam parar a dinar en un restaurant al costat de la carretera, però el menjador estava al primer pis. Mentre ens preparaven el dinar vaig estar mirant per la finestra. Era com estar al cinema: podies veure la vida a la cartera i als camps d’arròs. Feia molts calor, era ple migdia, però caminen impertorbables.

En aquest poble hi ha un mercat de zebús, no és gaire gran, o potser és per l’hora, ja que és després de dinar. A la tarda el paisatge és molt més pelat, però ja més muntanyós, ondulat, de colors daurats i rogencs, molt bonic.  Poc a poc me n’adono dels canvis en el to de la pell i les faccions. Es nota que tornem cap a les terres altes, on viuen els merina.

Merina vol dir els de les altures, són d’origen asiàtic amb cabell llis i faccions fines; es divideixen en classes socials ben marcades: els nobles anomenats adriana, els hova que són camperols i els andevo o mainty són els descendents d’esclaus negres i per tant, més foscos de pell. Els merina s’han estès per tota la illa, són funcionaris, comerciants, jefes de diferents tipus. Representen la burgesia malgaix. Son també molts bons agricultors. Les cases de dues plantes amb balcó també son característiques d’ells. El nom del país merina és Imerina.

En el segle V van arribar els primers emigrants polinesis i malais que van portar la seva cultura i tradicions, el seu coneixement de la navegació, de la manipulació dels metalls, sobre el cultiu de l’arròs o els teixits de seda. Com ja havia comentat, van anar arribant diferents grups de gent, a més dels esclaus i tot això va fer sorgir diferents grups ètnics. Poc a poc els malaisis van perdent el control de l’oceà índic, sent substituïts per xinesos i àrabs. Els avantpassats dels merina, van abandonar la costa per anar cap a l’interior degut a la pressió dels musulmans. Així és com arriben a les muntanyes de l’interior de la illa. Ara be, s’han d’enfrontar als vazimba que eren els que ocupaven aquestes terres. Durant molts segles aquests dos grups de gent es van anar barrejant i el resultat va ser els actuals merina.

Dels matrimonis mixtes neix la princesa Rangita, filla d’un rei vazimba i avia de Andrianjaka que va iniciar la unificació dels regnes merina en el 1610. A més, estableix el sistema de castes, que ha durat fins gairebé el moment actual. Aquest sistema de castes prohibeix els casaments entre gent de diferent casta, el que actualment està creant alguns problemes al poble merina. En el segle XVIII a la illa hi ha molta inestabilitat política, deguda en part al comerç d’esclaus i als seus traficants. Els merina també van patir aquesta inestabilitat. El segle XIX tampoc va ser tranquil per aquest poble, que per una banda vol deixar enrere les tradicions i mirar cap a l’exterior i per l’altre vol conservar-ho. Tot i això van arribar a governar gairebé tota la illa. 

Però en el 1897 els francesos agafen el control i converteixen Madagascar en el seu protectorat i tot i que van prometre que conservarien les institucions merina, van acabar desterrant a la darrera reina, Ranavalona III. No és fins al 1958 que Madagascar aconsegueix ser independent. Ara be, hi ha grups que consideren que el model d’estat és una imposició colonial i lluiten per crear una confederació de nacions malgaixes.

Continuem doncs per la RN34 fins enllaçar amb la RN7 que és la columna vertebral del país. Antsirabe es troba en aquesta cruïlla de la carretera que ve de la costa del canal de Moçambic i la carretera que va de nord a sud.

Antsirabe està a 1500 metres d’alçada, envoltat de volcans. Aquí al vespre hi fa més aviat fred, però no excessiu. Amb màniga llarga i un polar prim es va força be.

El nom de la ciutat vol dir on hi ha molta sal (anti = lloc, sira= sal i be= molt). Aquest és el poble on ja havíem parat quan vam començar el nostre periple per les terres altes, baixant per la RN7. És on hi ha el balneari a la vora del llac.  L’hotel on ens allotgem és molt bonic, i també molt car. El restaurant està molt arreglat i la cuina és molt cuidada. Vaig prendre un zebú boníssim i ens van portar algunes cosetes de picar com entrant, com aquí en els restaurant de cuina d’autor. Hi havia un pinxo de formatge i fruita, un vaset amb verdures i gambes gratinat i un cruixent d’algun tubercle. Molt ben servit i molt bo.

Em va sorprendre que a la recepció de l’hotel venien olis essencials. Com que ens dirigíem cap a la costa est, on hi ha molts més mosquits, em van recomanar que em comprés el de gerani. I així ho vaig fer. A la que vam baixar a nivell de mar portava sempre agafat amb un imperdible un tros de roba impregnat amb aquest oli. O sigui que anava ben perfumada! No se si va funcionar o no. No em van picar mosquits, o no gaires, però en aquestes coses no saps mai com t’hagués anat sense fer-ho servir.

Pugem per la RN7 direcció a la capital i ens aturem a Ambatolampi per comprar menjar i després continuem per agafar la RN2 cap a la costa est.  

Madagascar_13: Tsingy de Bemaraha

Riu Manambolo

El parc nacional dels Tsingy de Bemaraha té més de 150 mil hectàrees i és patrimoni mundial de la humanitat. Es troba a l’altiplà de Bemaraha amb una alçada que va dels 150 als 950 metres. De fet hi ha la reserva natural integral i el parc nacional i entre tots dos fan aquesta extensió de les 150 mil hectàrees.  

La zona és tant especial que ja des de 1927 era un espai protegit, però no va ser fins al 1990 que va entrar a formar part del patrimoni de mundial de la humanitat.

Tsingy en malgaix vol dir caminar de puntetes, diuen que el nom ve de que com que la pedra, calcària, és molt tallant no s’hi pot caminar descalç. També en diuen pas de ballarina.

Les formacions rocoses s’estenen en direcció nord-est amb una amplada d’uns 8 Km, sobre l’altiplà de Bemaraha. Les punxes rocoses poden arribar a tenir uns 30 o 40 metres d’alçada. És pedra calcària d’origen coral·lí.

Textures

La reserva inclou les gorges del riu Manombolo, que en alguns punts pot tenir parets de 300 o 400 metres.  És una formació càrstica espectacular des de tots els punts de vista, de formació rocosa, de flora i fauna. Sorprèn trobar enmig de les roques o sobre d’elles, alguna planta, que contrasta amb el gris que regne per tot arreu.

Cova en el riu Manambolo

En aquesta regió hi vivien els sakalava, però a partir del 1997 es va prohibir que hi portessin els ramats i que visquessin en el parc, tot i que pel que sembla encara n’hi ha que van per allà.

Vam fer un bon recorregut per la zona. De fet es poden fer diferents circuits. Nosaltres vam començar pel riu Manambolo, després vam visitar els petits Tsingys i al dia següent els grans Tsingys. Impressionants els tres recorreguts.

Vam sortir de Bekopaka amb cotxe per arribar a la vora del riu Manambolo i allà vam agafar les piragües per fer el recorregut pel riu. Les piragües són dues barques unides de costat per uns travessers. Recorrem la zona dels petits Tsingys des del riu, que és molt ampla i l’aigua és de color terrós. 

A la vora del riu hi ha botiguetes on es pot comprar aigua, galtes, xiclets, fruits secs... o sigui una mica de tot. També algun que altre bareto local on els conductors esperen a que tornem de l’excursió amb la barca. I com per tot arreu, moltes criatures alegres, rialleres i amb molta curiositat per tot.

Textures dels petits tsingys

El passeig en barca és molt agradable, hi ha molt silenci, es veuen els penya-segats a banda i banda del riu, impressionats, alguns ocells i la vegetació que es fa lloc entre les roques per plantar les seves arrels. Els bancs de sorra han format petites platges a les vores i ales parets s’hi troben algunes coves. N’hem visitat dues. Les formacions a l’interior son curioses. Tenen una entrada estreta però després sorprèn lo ampli que és a l’interior. Hi ha algunes coves que estan més amunt, on hi ha tombes dels Vazimba, que com ja havia dit, eren els primers habitants de Madagascar.

petits tsingys

Una de les coses que em costava més era no equivocar-me quan volia assenyalar alguna cosa. No es pot apuntar amb el dit com fem nosaltres. Això és fady, està prohibit, porta mala sort. Cal apuntar amb el dit plegat. 

Un fady és un tabú o vol dir que una cosa està prohibida. Els fadys son les creences que han regit la manera de fer de la societat malgaix i de les tribus durant segles. Els van crear els ancians per educar als nens, per protegir l’entorn i per qüestions religioses també. El poble malgaix creu en un Deu creador i consideren que en algunes parts dels boscos i en alguns llacs hi viuen els esperits dels avantpassats i per tant són zones prohibides. Això ha ajudat a preservar en bona part els diferents ecosistemes.

Vam fer un recorregut de dues hores pel riu. Molt relaxant i interessant veure els Tsingys des de l’aigua. Després vam tornar cap al poble. 

En el poble tots els homes anaven armats amb fusells i llances. Han creat les milícies del poble per defensar-se dels lladres de zebús. Hi havia hagut un robatori de 450 zebús i els ànims estaven molt caldejats. Feia uns dies havien atrapat a dos robant zebús i els van matar. Pel que hem sabut, tots els joves del poble estan obligats a formar part d’aquesta milícia. Al matí, mentre nosaltres érem al riu, ells tenien reunió. Sembla ser que un no hi ha anat i llavors com advertència perquè no torni a faltar l’hi ha disparat al braç. I si falta un segon cop li tallaran la ma. Diuen que amb aquesta milícia se senten més segurs, perquè no es fien dels gendarmes, ja que hi ha molta corrupció i no son imparcials en impartir justícia.

El dia abans, quan anàvem cap a Bekopeka i ja era fosc, en un tram de la pista ens van dir que no podíem baixar del cotxe ni aturar-nos ja que hi havia el risc de que ens disparessin. I mentre esperàvem el bac per creuar també ens van indicar una zona en la que no podíem anar perquè corríem un cert risc.

El cas és que creuar el poble i veure a tots els nois a banda i banda de la pista amb fusells i llances impressiona. Pel que sembla ha augmentat molt el robatori de zebús i també l’exportació d’aquests animals. Suggereixen que hi ha algú important que està al darrera d’aquest tràfic.

A la tarda anem cap als petits Tsingys. Són interessants ja que alterna el bosc, amb els lèmurs i les roques. El circuit està molt ben dissenyat i han tallat i fixat alguns graons a les roques per facilitar la caminada. El problema és que la roca talla moltíssim i també que a vegades, la separació entre dos punts on posar el peu a mi em quedava una mica massa gran. S’alterna el camí pel bosc, les escales, els graons, la grimpada... és impressionant. Els miradors són petites plataformes amb vista sobre els tsingys, que a la que hi ha més de 5 persones ja em resulten agobiants perquè no tens massa mobilitat allà dalt. 

Fem un recorregut de dues hores. Acabo una mica cansada i saturada de pujar i baixar, però val la pena. En arribar altra cop a l’entrada esperava poder trobar algun xiringuito amb begudes, però no hi havia res. És una llàstima. Si allà tinguessin una paradeta de refrescos o d’ampolles d’aigua farien negoci, perquè arribes amb la boca seca i feia força calor tot i ser la tarda. Suposo que també era culpa de la humitat.

Al dia següent vam anar cap els grans tsingys. Aquest recorregut és una altra dimensió. Vam començar pel bosc, després es passa per la part de baix, o sigui pel peu dels pitons de pedra, i després per la part alta, pels ponts penjats i les escales. Ens hem de posar arnés i duem també la llanterna frontal.

És un circuit de tres Km que normalment es fa en 4 hores però nosaltres ens ho prenem amb calma, portem el dinar i parem a mig circuit a menjar, en un petit clar enmig de les roques, o sigui que passem gairebé 6 hores pels grans Tsingys.

Hi ha passos molt estrets, i d’altres en que t’has d’arrossegar per terra, coves en les que has de fer servir el frontal, escales de pintor per pujar o baixar per les roques, graons tallats a la pedra. En alguns trams hi ha cadenes en les que subjectar-se, però en d’altres que jo hagués agraït un punt on agafar-me no hi havia res. Vaig acabar una mica cansada de pujar i baixar per les roques, però valia la pena i me n’alegro d’haver-ho fet.

Hem vist alguns ocells molt bonics, i dos tipus de lèmurs: un de blanc amb la cara negra i un de molt petit, nocturn que viu en els forats dels arbres. També hem trobat algun camaleó, que es mimetitza tant be amb l’entorn que costa de veure. Enmig de les roques sorgeixen arbres, llargs i prims, que han d’enfilar-se molt enlaire per trobar al llum.

El pont penjat és impressionant. S’ha de passar d’un en un, cada passa que fas es belluga, està ben fixat amb cables d’acer, i jo vaig aconseguir aturar-me un moment al mig per mirar el paisatge i fer alguna foto. Mirar cap avall ho vaig fer amb precaució i només un moment, ja que fa molta impressió. El terra es troba molt avall!

 

Lèmur nocturn

Quan vam tornar a l’hotel ens van sortir a rebre amb un suc de taronja ensucrat. Genial! Arribàvem cansats i morts de set. El curiós és que després volia prendre un refresc i no tenien res de talla petita, tot era de 1 o 2 litres!

En el recorregut que hem fet ens ensenyen un arbre al que anomenen waza, que és el mateix nom que ens donen a nosaltres. Es un arbre que té una escorça que es pela fàcilment, deixant anar unes làmines molt fines. Per això, es pela igual que els blancs. També hem vist l’arbre d’eben, però no l’hi vaig veure res d’especial que em permetés diferenciar-lo dels altres. I forces lianes entortolligades als arbres.

El menjar és molt variat: zebú, peix, gambes, llagosta. L’arròs ho acompanya tot, verdures, patates i pastanagues. El que no hi ha o escasseja és la mantega, perquè no hi ha vaques.

La cerimònia de netejar els morts es fa a l’hivern que és l’època seca, entre maig i octubre. A l’època de pluges les pistes son intransitables i la major part de pobles queden incomunicats. 

Madagascar_12: Morondava-Bekopaka

Platja de Morondava

 L’hotel a Morondava està a la platja, i al matí és molt agradable passejar per allà, veure la sortida del sol, en una platja gairebé deserta. Hi ha alguna barqueta que arriba i algú passejant, també algun gos, però sobretot molta tranquil·litat.

Platja de Morondava

Ens posem en marxa ben d’hora,  a quarts de set, i ja es veu animació al poble, les paradetes del mercat ja estan posades. Anem cap a Bekopaka que és l’entrada al parc nacional dels Tsingy de Bemaraha. Aquest poble està una mica més al nord i cap a l’interior. Pel camí trobem baobabs, alguns florits, i el paisatge segueix sent àrids i sec, semblant al sahel. Passem al costat d’un baobab molt antic, crec que deien mil·lenari però no n’estic segura. 

La pista és força bona, fins al moment en que s’ha de creuar el riu Tsiribihina. Per creuar el riu, a l’igual que en altres punts, es fa servir una mena de transbordador format per dues barques unides amb planxes de fusta que anomenen bac. En tots els passos on s’ha de creuar el riu hi ha una mica de mercat, ja que t’hi pots estar força estona, esperant el transbordador i així aprofiten la clientela potencial. Hi ha gent també fent la bugada i alguns banyant-se. A la vora de l’aigua sempre hi ha vida i animació. I és que sense aigua no es pot viure. Totes les civilitzacions antigues van sorgir al voltant d’aigua.   

Bac per creuar el riu Tsiribihina

Quan arribem al pas, avisen de que el que ha intentat passar abans s’ha quedat encallat. És època seca, el riu porta poca aigua i té molts sediments, amb el que sovint aquests bacs queden encallats. Així que els xofers amb els vehicles  es queden allà, esperant que es pugui creuar i nosaltres agafem una barca per creuar a l’altra banda i després arribar caminant fins al poble de Belo sur Tsiribihina per dinar. Sap una mica de greu deixar-los allà i nosaltres creuar i començar a dinar!

Rentant roba al Tsiribihina

El riu es bastant ampla, hi ha moviment de barques de transport, carregades amb sacs i mercaderies, o amb gent. Passem a la vora del bac que està encallat. Porta tres o quatre cotxes, motos, gent... Els homes han baixat tots a l’aigua i empenyen la barcassa per poder-la apropar a terra. Realment hi ha poca aigua! Els hi arriba un pam per sobre el genoll només!

Barca amb la que creuem el riu

Nosaltres arribem sense problemes i en un quart d’hora anant a peu arribem al poble. No es gaire caminada, però fa moltíssima calor i és ple migdia. El dinar molt bo: amanida de pasta i llagosta amb patates.  

Bac encallat sobre el riu Tsiribihina

Ha passat més d’una hora i mitja abans no han arribat els xofers amb els cotxes. 

Ells també han tingut problemes per creuar. Per fi son allà i es recuperen menjant. Un cop descansat i alimentats tornem a la pista.

Un cop creuat el riu Tsiribihina

Per arribar a Bekopaka cal tornar a creuar el riu. Com que en el primer pas hem perdut molt de temps quan arribem al segon ja és fosc. En aquest segon tram de pista els xofers estan nerviosos perquè cal arribar d’hora al transbordador sinó pot ser que ja no n’hi hagi. Creuem alguns altres vehicles, hi ha competició entre ells per arribar abans al riu i poder passar a l’altra banda. Hi arribem que ja és fosc, a quarts de set de la tarda. Hi ha molta cua de cotxes per creuar i tenint en compte que només passen tres o quatre en cada bac, el temps d’espera és molt llarg.  Per fi arribem a l’altra banda i podem anar cap a Bekopaka i a l’hotel. Estem cansats, han sigut moltes hores de 4x4 i per sort l’hotel és molt agradable.