01 de novembre 2013

Zimbabwe_10: Riu Zambezi i llac Kariba

Vam sortir de Victòria a les 3 h del matí per arribar a Mbilizi amb temps per agafar el ferry cap a Kariba. És un trajecte de 22 hores amb pensió completa. Vam deixar l’equipatge al cotxe i vam agafar tan sols el sac de dormir i el necessari per pel trajecte. L’Stanford va per carretera i ha d’entrar a Zàmbia per arribar a Kariba. La previsió és que faci tot el dia ruta i arribi a la una de la matinada.

El trajecte és en part pel riu Zambeze i després es va pel llac Kariba fins a la població del mateix nom. Al ferry hi van pujar bastants cotxes i un minibus com el nostre, però no n’hi ha cap que porti carretó, com portem nosaltres; és per això que ha d’anar per carretera. El preu per passar un d’aquests minibusos és d’uns 1200 dòlars. Té capacitat per 200 persones, però em fa l’efecte que érem menys. 
Mentre esperem per embarcar m’entretinc amb la gent que està allà, mirant com pugen els cotxes i mirant-nos a nosaltres. Hi ha moltes criatures, però també gent gran. Com passa per tot arreu, als nens els hi encanta que els hi facis fotografies i mirar-se-les després, buscant qualsevol petit detall que jo no he vist en fer la fotografia.

Vam instalar-nos a la sala, amb unes cadires que s’estiren i quedes estirat del tot, semblant al llits que a casa anomenàvem “plegatin”. Altre gent van acampar a la part de dalt i alguns ja no van tenir lloc a dins i es van instal·lar amb matalassos a fora. A mig matí i a mitja tarda serveixen te i cafè amb galetes, i serveixen també dinar i sopar; tot inclòs excepte les begudes. Hi ha 4 dutxes i quatre lavabos, tot amb aigua que es bombeja del riu.

El trajecte que fa el ferry és anar creuant el llac kariba; el paisatge és una mica monòton. A les 12 van servir el dinar, hi havia una mica de pollastre,dos tipus d'amanides, mortadel·la, formatges amb melmelada de préssec, te i cafè. El menjar estava be però una mica escàs ja que quan els hi ha tocat als últims de la cua els hi quedava poca cosa. Els cambrers i tripulació son molt amables.
La gent que hi ha en aquest trajecte: un grup de francesos, majoritàriament criatures i adolescents, uns quants sud-africans, alguna parella, alguna famila petita, i el que destaca més és que la gran majoria és gent blanca.

Com ja he comentat, la història d’aquest país és complexa, hi ha blancs que van néixer aquí i senten que aquesta és la seva terra, la historia del país és també part de la seva història. La meva visió de les coses ha canviat amb els anys. Quan vaig estar a Namíbia em feia sentir malament veure que tots els negocis eren dels blancs i que els negres després de treballar marxaven cap a les seves fràgils casetes enmig del descampat. Ara he llegit molt més sobre la història del país, sobre la gent que hi havia viscut, i suposo que també els anys i els viatges m’han ajudat a veure que les coses no son mai senzilles, no és tot blanc o negre, bo o dolent. Hi ha molts matisos. Potser haurien de poder-hi viure tots sense problemes. El problema d'aquesta zona és que és rica, que hi ha diamants, hi ha mines... Si no fos per això potser haguessin tingut una vida més fàcil. Ara sembla que hi ha bona relació, el govern va veure que necessitava als blancs perquè l'economia remuntés.

El riu Zambezi neix a neix a Zàmbia i fa de frontera entre aquest país i Namíbia i també amb Zimbabwe. Creua Moçambic, per desembocar en forma de delta al canal de Moçambic.
El Zambezi passa per un altiplà que es troba entre els 900 i els 1200 metres. Les cascades Victoria es troben entre l’alt i el mig Zambezi, i el mig Zambezi acaba al pantà de Moçambic.
Al voltant de l’any 1500 aquest riu s’anomenava Cuama. Vasco de Gama va ser el primer europeu que va arribar a la seva desembocadura, en el 1498. En el 1552 un cronista portuguès se n’adona de que el que uns anomenen riu Cuama, en una altra zona l’anomenen Zembere. Una mica més tard, el 1597, un frare dominicà, també portuguès, fa constar que a aquest riu l’anomenen Zambeze i que el seu nom és el d’un poblat que hi ha més amunt.
Els Monomatapa pensaven que el Zambezi naixia en un gran llac. La regió del Zambezi era coneguda pels geògrafs de l’època medieval com l’imperi dels Monomotapa.
Com ja he comentat, el primer europeu a navegar per l’alt Zambezi va ser Livingstone entre 1851-53. Va ser fent el descens del Zambezi quan va descobrir les cascades Victoria. La població de la vall del riu Zambezi depèn de l’agricultura ja que les terres regades pel riu son molt fèrtils i de la pesca. A més la zona és rica en minerals, entre els que es troba també el carbó. A més, les centrals elèctriques donen feina a la població.
Al nord oest del país la llengua majoritària és el Tonga. Aquesta llengua també es parla a la zona de Zàmbia i Zaire. De fet, al voltant del 1880, segons els escrits dels viatgers que havien arribat aquí, els Tonga vivien a les dues bandes del Zambezi, i de fet tenien conreus a les dues ribes i creuaven el riu amb barques.
En algunes zones els pobles estaven molt propers i per tal de delimitar el territori es feien marques als arbres.
L’autoritat política en aquesta població tenia també autoritat religiosa; creien que els governants eren reencarnació de l’esperit dels avantpassats fundadors del clan. Per això eren també líders espirituals ja que estaven en contacte permanent amb els avantpassats. Ara be, tot i que eren caps politics i religiosos, no tenien gaires privilegis comparat amb els altres habitants del clan.

Una diferencia entre els tonga i altres ètnies és que la descendència i herència segueix una línia matrilineal; quan mor el cap del poblat el que hereta el càrrec és el fill gran de la seva germana gran. O sigui que el substitueix el seu nebot, no el seu fill.
Pels Tonga i els pobles que vivien a la vall del Zambezi, el riu tenia un significat espiritual. Diuen que Livingstone va deixar constància que havia observat que,  en tres illes prop de les cascades Victòria, els caps dels poblats feien ofrenes als deus i als avantpassats. Altres viatgers, cap al 1870 també feien referència a que havien vist a la gent fent ofrenes al riu; creien que el riu allotjava una divinitat malèfica i que calia apaivagar-la i per això l’hi tiraven objectes diversos. En les cerimònies per demanar la pluja s’hi sacrificaven animals. L’esperit del riu és el Nyaminyami, que controla el riu i la vida que hi ha en ell.

Hi ha un altre divinitat venerada pels Tonga i que també té relació amb el riu Zambezi, s’anomena Chimombe , el deu del ferro. Segons la llegenda aquest era el cap d’un poble que es dedicava al treball de ferro i coure i que es van instal·lar a la vall del Zambezi. Van tenir conflictes amb els locals, i crec que Chimombe s’havia casat amb una dona de la població local, que el va matar. Quan va morir explica la llegenda que el seu cos va dir que no l’enterressin; poc després hi va haver una crescuda del riu i va desaparèixer el seu cos. Quan les aigües van baixar en el lloc on hi havia hagut el seu cos s’hi va trobar un objecte de ferro que semblava de la tribu dels Bemba, que vivien al nord oest de Zàmbia. Aquest objecte podia haver arribat aquí perquè existissin relacions comercials entre les dos tribus.

Hi ha uns espais, que anomenen Malenda, on habiten els esperits dels avantpassats. Aquest espai estava protegit i adornat amb ullals d’elefant; això va ser així fins als anys ~1850. A partir dels anys ~1870 el comerç d’ivori per part dels portuguesos i dels sud-africans va anar augmentant el que va encarir els ullals d’elefant i ja no era possible seguir mantenint aquestes decoracions. Malenda representa un lloc sagrat per diferents tipus de cerimònies; en la cerimònia per demanar la pluja s’acostumava a tocar el tambor i es bevia cervesa, es sacrificava una cabra, que es cuinava i després es menjava. Em fa gràcia llegir que calia cuinar-la sense sal. Em pregunto perquè devien decidir que no es podia utilitzar sal?

En aquells anys, abans de la colonització, cultivaven cereals, tabac, cotó... Cada família tenia una part del terreny al·luvial, que és més fèrtil que la resta i així podien obtenir dues collites per any. 
En els terrenys menys fèrtils hi feien créixer els joncs, que és de més fàcil cultiu. Cada poble tenia els seus graners, que es trobaven sempre una mica elevats de terra i que eren de dos tipus, per guardar-hi diferents productes: uns eren sense sostre, com una cistella oberta i els altres coberts i amb parets d’argila.

No podien tenir animals domèstics per culpa de la mosca tse-tse. Aquesta mosca s’alimenta de la sang dels vertebrats i és la transmissora de la malaltia de la son. L’únic animal que resistia a les picades d’aquesta mosca eren les cabres. Sembla ser que la presencia de la mosca tse-tse en la vall del Zambezi és una de les causes de que aquesta zona estigués poc habitada abans de la colonització; la població local intentava eradicar-la, però amb la colonització, en prohibir-ne les caceres per protegir els animals es va tornar a estendre per tota la regió. El problema segueix sense estar totalment resolt ja que les universitats segueixen tenint projectes en marxa per lluitar contra aquesta mosca i la transmissió de les malalties que comporta la seva presencia.

Fins a mitjans del segle XIX havien cultivat el cotó i hi havia una indústria tèxtil important. També la industria del ferro era rellevant. Livingston quan parlava dels costums dels tonga va remarcar que el fet de que els homes anessin despullats no era perquè no tinguessin teixits, sinó que era una opció que havien pres. La industria del cotó no va poder competir amb l’arribada de productes tèxtils manufacturats, que venien de fora. L’estil tradicional de confecció de vestimenta era més lenta, tot i que la qualitat era millor, però no podia cobrir la demanda que hi havia entre els anys 1850 -1900.
Comerciaven també amb la sal, que obtenien de les fonts termals riques en minerals. En alguns casos agafaven la terra salina, hi afegien aigua, i quan s’havien dissolt les sals, filtraven i després concentraven l’aigua fent-la bullir, fins que cristal·litzava la sal.
També tenia importància la manufactura de tabac de pipa. Les fulles es es deixaven assecar, després es col·locaven en un morter de fusta, barrejant-les amb cendres d’àloe salvatge, s’humitejava amb aigua i es triturava. S’amassava be la barreja i se l’hi donava forma de conus, que es deixaven assecar a l’aire. El pes d’aquests conus variava segons la regió, podent ser de 0,5 kg fins a 2 Kg, però en general acostumaven a ser de 1,5 Kg. Relats de viatgers del 1875 deixen constància de que els comerciants tenen els conus de tabac tots de la mateixa mida. Sembla ser que hi havia un important comerç de tabac entre els tonga i les tribus de la vall del Zambezi i els ndebele.

L’esclavatge en aquesta regió del Zambezi va augmentar ràpidament al voltant del ~1855, potenciat pels portuguesos i àrabs que els exportaven. Molts cops compraven esclaus i ivori per unes poques llavors o robes. Ara be, a finals del segle XIX, quan el comerç dels esclaus va de baixa,  l’ivori comença a ser una mercaderia molt desitjada; llegeixo algunes de les coses per les que es demanava l’ivori: les tecles dels pianos, per les boles de billar, mànecs de ganivets i objectes de decoració.  Això va provocar una caça desaforada d’elefants per aconseguir els seus ullals. Els portuguesos i els agents locals es van adaptar als nous temps, i van dedicar-se a revendre els esclaus al poble Tonga o a pobles que haguessin perdut molta població en les guerres, a canvi d’ivori.

La travessia pel llac kariba no ha sigut tant pesada com esperava. Vam veure la posta de sol i la sortida de sol, de tant en quant es veia alguna illa i al vespre i a la matinada es veuen les barques de pesca, les llums llunyanes, que posen de manifest la vida que hi ha al riu. En alguna de les illes hi ha elefants que hi arriben des de terra nedant i també vam veure algun hipopòtam.  

26 d’octubre 2013

Zimbabwe_9: Cascades Victòria

Continuem ruta cap al nord-oest, cap a les cascades Victòria. El primer tram és de pista però després ja és asfalt.

Passem per unes importants mines de carbó. A diferencia de molts llocs d'Àfrica on es fa servir carbó vegetal, aquí el que s’utilitza és carbó mineral. En els darrers anys han anat proliferant les mines prop del parc nacional Hwange. En el 2011 els ecologistes alertaven del risc que això comporta per la vida al parc, ja que en haver-hi carretera i molt més moviment de gent, és més fàcil que hi hagi caçadors furtius. Per les carreteres, especialment en aquesta regió,  es veu gent, asseguda a la vora, que es dediquen a vendre sacs de carbó.

El “gran arbre” de Victoria, és un gran baobab, que tothom qui va a veure les cascades s’atura per fotografiar-lo. Està al costat de la carretera. Sembla ser que comparant fotografies al llarg del segle passat no s’hi observen canvis significatius. Té uns 17 metres de diàmetres, i segons els ritme de creixement dels baobabs, fa pensar que tingui al menys 1500 0 2000 anys. Però com que les fotografies antigues indiquen que probablement els darrers cent anys ja no creixia, potser és encara més antic. 

Com que està prop de les cascades, en el passat era un lloc d’acampada habitual dels viatgers europeus, en l’època pre-colonial. En un mapa de les cascades de l’any 1870 ja hi apareix aquest baobab. Ara està envoltat d’una tanca de protecció, però no l’hi treu majestuositat. De totes formes, no el trobo més espectacular que altres que he vist en altres llocs. El que m’agrada és imaginar la zona fa uns cent anys, quan els europeus anaven d’acampada al costat del baobab.

En la zona on es troben les cascades victòria s’hi han trobat objectes de pedra de l’homínid Homo Habilis, que devia viure aquí fa uns 2 milions d’anys. També s’hi ha trobat eines de fa uns 50 mil anys, a l’edat de pedra.
El que he trobat sobre com es van formar les cascades Victòria: en el període juràssic, o sigui fa uns 150 o 200 milions d’anys, va haver-hi activitat volcànica que va dipositar sobre bona part del sud d’Africà una capa de basalt. Després quan la lava es va refredar i va solidificar, va començar a esquerdar-se. Llavors les esquerdes es van omplir d’argiles i altres materials, que en ser mes tous van anar-se erosionant ajudat pel pas del riu, i va aparèixer la primera  cascada. 
Al llarg d’uns 2000 anys el riu Zambezi va anar-se obrint pas a traves de set gorges i la cascada va retrocedir uns 8 Km. Sembla ser que la historia geològica de les cascades es pot veure en la part baixa de la gorja en les parets de basalt.

En el 1901 es plantejaven la possibilitat de construir una central hidroelèctrica i s’hi va començar a instal·lar gent. La població va augmentar quan el tren provinent de Bulawayo tenia parada aquí i més quan en el 1905 es va obrir el pont que connecta Zimbabwe amb l’actual Zambia. És un pont d’acer des del que actualment es dediquen a fer “puenting”. La alçada des del pont al fons on passa el riu és impressionant.
Tenen 1,7 Km d’ampla i una alçada, de la caiguda d’aigua de 108 metres, i segons llegeixo cauen un milió de litres per segon! Costa imaginar aquesta quantitat caient de cop, ja que tot i que és molt ampla, si es calcula surt que per cada centímetre de cascada en un segon hi passen més de 5 litres d’aigua.
A l’agost no és la millor època per veure-la en tot el seu esplendor, ja que és època seca i cau molta menys aigua, però així i tot, hi ha parts en les que és espectacular. A més, el fet de portar menys aigua permet apropar-se més i veure el terreny, la caiguda impressionant, aquests cent metres d’alçada que aboquen l’aigua en una gorja estreta, que et sembla que tens Zàmbia a tocar.
Diuen que David Livingstone és un dels pocs exploradors europeus que encara és admirat o respectat pels africans. Era un missioner que va arribar a l’actual  Botswana en el 1841 i va començar a viatjar per convertir a la població. Va ser el primer europeu a visitar el nord del desert del kalahari. Viatjava per l’interior d’Àfrica amb l’objectiu d’establir noves missions, obrir rutes comercials i també lluitant per l’abolició de l’esclavatge i el comerç d’esclaus. 
La seva descoberta més important va ser quan va trobar les cascades en el 1855, quan baixava amb barca pel riu Zambeze. Les va anomenar cascades Victòria en honor de la reina que duia aquest nom. Els locals les anomenen Mosi-oa-Tunya, que es tradueix com “el fum que trona”. El significat del nom local trobo que l’hi va molt be ja que la fumera que fa l’aigua precipitant-se cap avall és impressionant i el soroll que fa és eixordador. M’imagino que en l’època de pluges o a la primavera, no es deu arribar a veure el fons i tan sols deus veure la fumera sortint per l’escletxa del terreny. També deu ser impressionat de veure.
Les cascades van ser declarades patrimoni de la Unesco en el 1989. E El riu Zambeze llisca per un altiplà suau per caure bruscament fins al fons de la gorja. L’aigua polvoritzada que es forma en la caiguda pot aixecar-se entre 400 i 800 metres, depenent del volum d’aigua que porta el riu.
Victoria o Vic, com l’anomenen per aquí, no és massa gran però sí molt turístic. Ens allotgem al rest Camp, que és molt gran, amb lodges i espai per acampada. Està al complet, tant les casetes com el lloc d’acampada. Un cop més és una construcció amb dos habitacions i cuina i bany compartit, i com ja he comentat, no s’estila gaire lo de la dutxa o sigui que s’ha de fer servir un pot de la cuina per tirar-se l’aigua per sobre tot estan dins de la banyera.


Hem anat al parc a visitar les cascades. L’entrada val 30 dòlars. És espectacular. Hi ha un sender que va resseguint el front de la cascada, i tens al teu davant la caiguda d’aigua. Tot al llarg del recorregut hi ha miradors, i com que pots apropar-te fins a la vora, hi ha molts esquitxos. S’ha d’anar amb cura amb les càmeres. Hi ha molta gent visitant el parc, bastants son orientals. Degut a la dispersió de gotes d’aigua en alguns punts es pot veure l'arc de Sant Martí. 

Fa molta calor i humitat; aquí hi ha un microclima tropical degut a la calor i a l’aigua constant que va mullant el terreny i la vegetació, que és exuberant. Junt amb els turistes que ens afanyem a fer fotografies ronden per allà uns quants facoquers. En un punt del recorregut es pot veure la gent del cantó Zambià que s’estan banyant en el riu abans de la caiguda de l’aigua. 



Hagués estat be poder fer fotografies de la cascada amb posta de sol, però jo no vaig trobar cap punt des del que es veies be i sense mullar la càmera. Per tot arreu la vegetació tapava el sol. 

De tornada al poble ja era fosc; ens van avisar que havíem de vigilar, especialment a la nit, amb els elefants, ja que ronden tranquil·lament i te’ls pots trobar per la  carretera. De dia també te’ls pots trobar, però és més fàcil veure’ls i que no et donin un ensurt.


Com ja he comentat, hi ha molt turisme, de tots colors i de tota mena, des del motxiller fins al d’hotel de luxe. Tot el poble gira al voltant del turisme, o al menys, la zona que jo vaig veure. Agencies per fer activitats diverses, que sempre son cares, i a les que has de sumar el preu de l’entrada al parc. 
En tornar a Barcelona vaig llegir que volen construir-hi un Disneyland. Suposo que atraurà encara més turisme i per això me n’alegro d’haver-hi anat ara. No és que sigui un poblet tranquil i tradicional, sinó que ja hi ha alguns grans hotels, un casino i un centre comercial. Contrastos. Arribar aquí a Victòria és com si fos un altre mon. 

Una de les activitats que es pot fer per allà és sobrevolar les cascades amb helicòpter. Tot i que és molt car, vaig apuntar-m’hi. Aquí facis el que facis et surt car. Vam anar a primera hora cap a l’heliport. El vol és molt interessant, es veu molt be la cascada i els voltants, si et toca finestreta. Fan tota una parafernàlia increïble. 

Primer et pesen, després no tenen en compte per res el pes, i la distribució és segons qui arriba abans a pujar. Et fan fotografies, mentre camines cap a l’helicòpter, mentre puges a dalt... després t’ho ofereixen per comprar. Et fan una explicació del circuit i el que es veu, però et parlen del vol llarg i del curt, quan nosaltres fèiem el curt o sigui que just et passeges per sobre la zona de la cascada. 

És un vol de 12 minuts i entre el vol i l’entrada al parc et surt gairebé per 150 dòlars. Hi ha molta oferta, moltes companyies, però els preus similars. L’helicòpter en el que vaig anar era de 4 places: una la plaça de copilot i tres al darrera. Per tant dels de darrera el que l’hi toca enmig té moltíssim menys visibilitat, ja que a més té una barra al davant. I acabes pagant igual si vas al mig que si vas a finestra o davant. El vol em va agradar però el preu el trobo excessiu, ja que cada minut de vol costa més de 10 dòlars. 

Després vaig estar passejant pel poble, hi havia molt turisme però pel que em deien els de les botigues d’artesania no venien gaire. Eren una mica pesats, i jo ho trobava tot una mica car. Vaig trobar una llibreria petita, on vaig passar una bona estona mirant llibres i al final en vaig comprar dos: un sobre Gran Zimbabwe i l’altre d’història de la zona del llac Kariba. Com passa en aquests llocs, estaven una mica polsosos i no sembla que en venguis gaires. Em van descomptar 5 dòlars pel fet de comprar-ne dos.  

Vaig estar també una estona en un dels hotels de luxe, tenia uns jardins fantàstics, des d’on es veia el fum de la cascada, i uns salons antics impressionants. No hi ha massa cosa a fer per aquí. O sigui que a la tarda vaig apuntar-me també al creuer que fan pel riu Zambeze per veure la posta de sol.
Has d’estar a l’embarcador a les 4 de la tarda. Hi ha un minibus de la companyia que passa a recollir als clients pels hotels. Quan vam pujar-hi hi havia un grup de d’homes del país que anaven bastant alegres.
En el vaixell ens van posar als blancs al pis de dalt i als locals al de baix. A la riba, un grup de danses locals promociona el seu CD.
El recorregut és per la part del riu d'abans de la cascada, és agradable. Hi ha barra lliure de begudes i porten un plat amb 4 tapes. Alguns dels homes que hi ha al pis de sota van amb el la jaqueta salvavides posada, suposo que per precaució ja que n’hi ha que han begut molt, els crits i rialles van pujant de to amb el pas del temps. Jo prenc vi, que és sud-africà i és molt bo.

La posta de sol molt bonica i el passeig agradable. Aquesta excursió és de lo més baratet que proposen; valia 50 dòlars incloent l'entrada al parc. Qualsevol activitat que facis té aquesta taxa de 12 dòlars. El recorregut dura una mica més de 2 hores i en algun tram hem vist els algun elefant bevent a la vora de l'aigua. 
Amb això acaba la visita a Victòria. M’han agradat les cascades i el passeig pel riu amb la barca, però no és dels llocs en els que m’hagi sentit còmode; tot gira massa al voltant de les activitats de pagament. Potser és que no he sabut trobar el racó de poble adequat. És interessant de veure, però no és dels llocs que en aquests moments pensi que m'agradaria tornar-hi. Ja està vist.  

18 d’octubre 2013

Zimbabwe_8: Parc Nacional Hwange_Sinamatella

Creuem el parc de Huwange fins arribar a Sinematella. El paisatge és molt àrid i els elefants son els reis; miris on miris, acaba apareixent un o més elefants. Majestuosos, tranquils i parsimoniosos, menjant dels arbustos, que potser ells han deixat ja a aquesta alçada. Per allà on passen la vegetació queda molt minvada.

Trobem alguns micos, un ramat de nyus... Tot respira calma, se’ls pot veure pastant aquí i allà, tranquil·lament, no se sent res, només el sons esporàdics d’uns i altres. I a la que hi ha aigua els animals s’hi apropen a beure i banyar-se. Els moviments a vegades son cautelosos, atents davant qualsevol amenaça. I no n’hi ha per menys! En un dels bassals m’ha sorprès veure els cocodrils sortint de l’aigua, quan jo no havia vist ni que hi eren, i estirar-se a la vora de l’aigua a prendre el sol.

Un elefant se'ns ha creuat pel camí, s’ha posat davant del cotxe caminant lentament; de tant en tant es girava a mirar si seguíem allà. Anàvem dos vehicles i s’ha quedat enmig dels dos, i no semblava que l’hi agradés. Ha sortit fora de la pista i anava gairebé al costat nostre, però tampoc l’hi convencia, va creuar altra cop la pista. Em va semblar que estava una mica nerviós, que volia que ens allunyéssim d`ell. Finalment va separar-se una mica i es va posar a cagar i pixar en abundància. Va ser impressionat! Diuen que pixen uns 10 litres de cop.


Vam dinar en un recinte especial per fer-hi el picnic, a dins del parc. Hi ha una tanca feta amb troncs decorada amb alguns cranis d’elefant i d’altres especies, així com banys i ossos diversos. La protecció sembla més dissuasòria que defensiva. 
Hi ha dos nois joves que viuen allà, en una caseta d’obra. Hi ha també lavabos. Ens van explicar que el dia abans havia entrat un lleó. M’imagino que deu ser dur estar a la nit allà, els dos sols, sentint els animals, a fora. 
Vam menjar però estàvem una mica alerta per si decidia entrar algun animal.

Continuem el recorregut i en trobem els hipopòtams. Els observem molta estona des de un dels miradors elevats. Alguns estan espatarrats a la vora de l’aigua, uns altres, deuen ser joves, juguen i s’empenyen, fins que un d’ells cau (o es tira) a l’aigua. Des d’on soc no arribo a veure-ho be. Poc a poc van entrant a l’aigua. Quan estan nedant gairebé no se’ls veu, dos puntets, que son les orelles minúscules que tenen. Un d'ells té una cria, que ens expliquen que té un mes. 
Els hipopòtams no impedeixen que els micos es rentin la cara o que els elefants s’apropin a beure i refrescar-se. En canvi altres animals petits s’esperen que els elefants surtin, i els impales van a beure on estaven els elefants ja que així saben que no hi ha cocodrils. Son curiosos els rituals que tenen i les relacions entre ells.

Vam veure també algunes girafes, facoquers, sping bocks, kudus... els elefants petits m’encanten, van sempre flanquejats pels grans, protegits. Mentre era pel país em vaig llegir el llibre “la balada de los elefantes” de Joan Brady. Com ja indica el títol va d’elefants. Em va agradar llegir-lo estan allà, ja que posa veu i sentiments a aquells animals que trobava per tot arreu.

Vam arribar a mitja tarda, abans de la posta de sol, al campament de Sinamatella. Com en altres llocs, son casetes amb cuina i bany i dues habitacions. La d’aquest campament tenia un gran menjador amb uns bons finestrals. El bany, també com en altres llocs té banyera, però no dutxa. O sigui que teníem que agafar un pot de la cuina per poder “dutxar-nos” dins d ela banyera. Era una mica laboriós ja que el pot no era gaire gran, i costava fer la barreja d’aigües per aconseguir la temperatura adequada...
El campament està una mica elevat i es té una bona vista sobre la plana, on es poden veure, molt llunyans, els diferents bassals on van a beure els animals, les acàcies disseminades aquí i allà...     
Vam sopar a fora a la llum de les espelmes i les llanternes frontals. A mig sopar va passar el guarda a saludar-nos i avisar-nos que rondava per allà, que no ens espantéssim. Anava amb un kalashnikov penjat a l’espatlla i ens va explicar que la nit anterior havia passat un lleó per la recepció del campament. Feia una mica d’impressió, perquè estava tot fosc al nostre voltant, tan sols teníem els nostres llums. 
I quan ja estàvem de sobretaula vam sentir un crit de lleó, llunyà, però no per això menys impactant. En un moment ens vam aixecar tots i vam marxar a les nostres casetes.


Ens van avisar que al matí abans d’obrir la porta miréssim a través del vidre, per assegurar-nos que no hi havia cap animal perillós rondant per allà.

Una estona abans, jo havia rentat roba i l’havia estes a fora perquè s’assequés i me la van fer treure, ja que hi ha micos i diuen que se l’enduen. Poc després els vaig veure, i al matí també estaven rondant per allà.

Penso que al vida d’aquests guardes és dura, sol o gairebé i sempre amb estat d’alerat per si ve alguna bèstia... Deu ser inquietant a part de que m’imagino que és una vida molt solitària.


Al llevar-nos al matí vam descobrir petjades d’un elefant i d’una lleona amb la seva cria, al mateix campament. No sé què hagués sentit si en mirar a través del vidre hagués trobat un dels dos animals. Suposo que una gran impressió. 





15 d’octubre 2013

Zimbabwe_7: Parc Nacional Hwange_Main Camp

Anem cap al nord oest, direcció Hwange, paral·lels a la frontera amb Botswana. El camí es fa una mica pesat; el paisatge és de bosc espinós, però tot està tancat, ja que és propietat privada o d’altres parcel·les son estatals. Per la carretera, encara que no sigui encara la zona del parc et pots trobar animals en qualsevol lloc. Per això quan necessitem fer parada tècnica ens avisen que de que ens quedem a tocar del cotxe, que no ens en anem a darrera cap arbre que ens podem endur un bon ensurt. Fa respecte i a la que sento un crit se m’estronquen les ganes de fer pipi. Després em tranquil·litzo, sembla un ocell.
L’allotjament, el Main Camp, està a dins del parc. És molt gran, hi ha un autocar del que surten tots de nens d’uns 10-14 anys uniformats i molt disciplinats. Al migdia ja hem d'encarregar el sopar, l’hora i el que voldrem prendre.
En l’altre campament ens havien preparat un picnic i després de menjar agafem els vehicles per anar a visitar aquesta zona del parc.

Hwange és un dels 10 parc nacionals més grans d’Àfrica i el més gran de Zimbabwe. Hi ha unes 400 espècies d’ocells i 107 tipus d’animals, sent el més abundant l’elefant. És on hi ha la població més gran d’elefants del mon, uns 400.000! Però també és on actuen més els caçadors furtius. Aquest estiu han matat 41 elefants, i en tot el país, en tres mesos els caçadors furtius han matat 80 elefants enverinant-los amb cianur. Està tocant al desert del kalahari, i antigament estava ocupat pels bosquimans san, els nhanzwa. Més tard aquí s’hi feien les partides de caça del rei matabele Mzilikaz. Va ser en el 1928 que es va dedicar aquest territori a preservar els animals. Entre finals del 1800 I començaments del 1900 alguns blancs també hi anaven hi anaven a caçar.

En el 2005 hi va haver una gran sequera i la majoria de abeuradors del parc van quedar secs. Uns mil elefants i altres animals van morir així. Diuen que es veien els animals recorrent grans distancies, buscant aigua, però quan arribaven als abeuradors els trobaven secs. Per això es va crear un equip d’amics del parc, que vetllen pel manteniments d’aquests llacs on van a beure els animals. Hi ha instal·lades bombes i els mantenen sempre amb aigua. Alguns dels campaments que hi ha al parc donen suport a aquest grup.

Recorrem la zona del parc del Main Camp. El paisatge que trobem en aquesta època de l’any està molt ressec, boscos i amb grans clarianes. És curiós com els animals, tot i ser alts com les girafes, o voluminosos com els elefants, poden passar desapercebuts. Al començament no els veia fins que sortien de darrera els arbres, però després ja vaig acostumar la vista i quan veia una ombra gris entre els arbres i matolls, ja sabia que acabarien apareixent. Els que em sorprenia més eren els elefants, el seu color gris passa bastant desapercebut entre les branques seques que també son grises. La majoria d’elefants els trobem en grup, en molts pocs casos en vam veure algun de solitari. Hi ha forces cries, que generalment van més o menys protegides en mig de la manada. 

A les gaseles les pots veure quan estan a les clarianes, però a la que senten el vehicle fugen corrent. Si estàs lluny si que se les pot veure tranqui-les, menjant l’herba groga. M’encanta quan fugen corrent, fan uns salts impressionats per sobre les mates.
En un dels abeuradors hi ha els micos fent el seu bany quan arriben els elefants. Veiem algun antílop d’aigua, girafes, zebres, els kudus... Una mica lluny veiem un mascle de lleó menjant tranquil·lament una cria d’elefant que va atrapar el dia abans. Al seu costat una àliga, que sembla que esperi les sobres.  

Observem els animals des del mirador que hi ha al costat del llac. Des d’allà dalt es podia veure el lleó menjant i á la vora de l’aigua els elefants i altres animals bevent i banyant-se. Com que el que abunda més és l’elefant és el que podem veure amb més detall. El cap de la manada fa un crit i tots els elefants es posen en marxa, dirigint-se cap a l’aigua, les cries al centre. N’hi ha dos o tres que es col·loquen a la perifèria, que no es banyen, o poc, i que estan alerta, vigilant. Fan diferents gestos amb les potes per indicar si hi ha perill. En canvi quan obren i tanquen les orelles és per ventar-se i refrescar-se. Després de remullar-se s’enfanguen, em sembla que és per protegir-se del sol i la deshidratació. És molt curiós estar observant la vida en els abeuradors, veure les dinàmiques de funcionament. Per exemple, mentre es banyen els elefants, les girafes es queden a distància, a l’espera de que quedi lliure la vora. Arriba una altra manada d’elefants, però fins que la primera manada no acaba el seu bany, no avancen. Estan molt ben organitzats.  

Hi ha algun ocell de bec taronja, i reflexos blaus. És petitó però molt bonic. Quan els elefants s’allunyen, els antílops i les impales s’apropen a l’aigua. Les girafes prefereixen anar a beure més lluny i de fet, s’ho pensen molt abans d’abaixar el coll i posar-se a beure, suposo que és quan son més vulnerables i primer han d’estar molt segures de que no hi ha amenaces ala vista.

Anem d’un dels llacs a l’altre esperant trobar els animals bevent. El paisatge groc vermellós, gris, sec. Costa imaginar això tot verd, però m’imagino que és així a l’època de pluges.

La petjada de l’elefant és amplia, gairebé rodona, i el que em sorpren és que és molt poc fonda. Amb el volum i el pes de l’elefant m’esperava que deixes una marca profunda i no és així.
A part de la visió dels animals i la seva forma de conviure, m’agrada el paisatge; sempre m’ha agradat quan hi ha grans espais oberts, i aquí de colors daurats, alguna acàcia o similar...



Veiem també alguna zebra. Diuen que és l’únic de la família que no s’ha pogut domesticar mai.  També trobem una bona manada de búfals que se’n van a beure al bassal. Es mitja tarda abans de la posta de sol, és l’hora d’anar a beure, creuen les pistes, passen pe davant dels vehicles sense immutar-se, son els reis del parc. De tant en tant hi ha algun elefant o alguna girafa que es queden mirant-nos, com si sentissin curiositat. La cara de les girafes em recorda la dels camells, pels ulls i el musell. De la cara del elefants em sorprenen els seus ulls, que son petits comparats amb l’amplada de la cara.   

A la que comença a baixar el sol cal tornar ràpidament cap al campament ja que el tanquen a les 6 de la tarda. Per la zona del campament hi ha micos, i de tant en quant hi passen també elefants ja que hi ha les seves cagarades per diferents llocs.