Azerbaidjan_7: Petroglifs de Gobustan

Anem cap a la regió del Gobustan. Per la carretera em xoca veure xais tancats en gàbies. M’expliquen que son per vendre. Els mantenen amb vida fins que hi ha un client, llavors el maten al moment. Trobo que no és mala idea, és una manera de que no es faci malbé la carn si no el venen.  

Ens aturem al poble de Maraza per anar a veure el mausoleu de Diri Baba. És una construcció del segle XV, mesquita i mausoleu alhora, que té dos pisos, cosa poc habitual. 

Hi ha una llegenda que diu que aquest sant, Diri Baba, va ser enterrat aquí però que el seu cos no s’ha podrit (també em van dir que creuen que encara està viu). De fet, hi ha diferents llegendes relacionades amb aquest lloc i aquest sant; això va afavorir que fins al segle XVII atragués a molts curiosos i peregrins fins a la seva tomba. 

El mausoleu de dins és molt sobri i en realitat a mi el que em va impressionar és l’entorn. I el fet de que la construcció està com empotrada a la roca, o mig tallada a la roca. 

En un llibre que em vaig comprar sobre l’antic Bakú trobo una frase que m’agrada: diuen que Gobustan és el llibre d’història més antic d’aquesta regió. . 

La regió de Gobustan es troba a 60 Km al sud oest de Bakú, en l’antiga de Shirvan. El seu primer nom va ser Duvanni no va ser fins al 1972 que va rebre el nom de Gobustan. 

Es troba en una zona muntanyosa amb barrancs i congostos, en àzeri gobu, que probablement és el que ha donat el nom a la regió. Hi ha dos punts d’interès en el Gobustan: les pintures i gravats de l’edat de pedra i els volcans de fang. Des del 1966 és una zona protegida i en el 2007 va passar a formar part del patrimoni de la Unesco. 

La zona on es troben els petroglifs és una muntanya rocosa, en la que el vent, els terratrèmols i l’aigua, han anat donant-li la forma actual. Ara es veuen grans blocs de pedra, coves i balmes, que van servir de refugi pels habitants del passat.

Aquest recinte arqueològic es va descobrir per casualitat al voltant del 1935, quan uns treballadors que estaven extraient pedra, van veure un gravat a la roca, i van observar que a mida que anaven traient més pedres i retirant-ne, n’apareixien més. Els grans blocs de pedra tapaven i amagaven les entrades de les coves, algunes creades per l’home i totes elles estaven plenes de gravats. 

Evidentment va deixar de funcionar com a cantera i el 1939 va haver-hi la primera expedició arqueològica. Els petroglifs més antics son dels segles X-IX a. C. però es pensa que la zona ja estava habitada anteriorment. Es creu que Gobustan és un dels bressols de la civilització. 

En aquesta regió muntanyosa i en les seves coves s’hi han trobat més de sis mil gravats que representen la vida i la cultura dels habitants de l’edat de pedra en aquesta zona. 

Els gravats són de temes molt diversos. Hi ha representades escenes de caça, batalles, escenes del treball al camp, animals variats, fins i tot lleons i tigres. Segons els gravats en els segles X i IX a. C. es dedicaven també a la pesca. 

Hi ha representades escenes de sacrificis i rituals. Hi ha un gravat que representa un grup de gent formant un cercle, agafats de forma similar a l’actual dansa yalla. Yal vol dir menjar, pel que es pensa que podria ser la dansa del menjar, probablement un ritual abans de la caça. 

S’hi ha trobat objectes de l’edat del coure, pedres per moldre, ceràmiques, aixades, falçs, fletxes i llances... també s’hi ha trobat guarniments, com braçalets de bronze i gran quantitat de perles importades de pedres semiprecioses i vidre. Això indica que la regió de Bakú, amb el foc etern que sempre crema, atreia a fidels d’altres països, com Iran, india, Síria, Fenícia i Egipte).

En aquesta regió a l’edat de bronze el cultiu ja s’havia desenvolupat i també s’havien domesticat animals i es dedicaven a la seva cria. També s’havia aconseguit treballar el metall, ja que es veuen estris per treballar representats a les roques. 

Hi ha representacions de caravanes de camells i cavalls i una mena de carros, el que indica que hi havia unes vies de transport cap a regions veïnes i que hi havia intercanvi comercial ja a l’època de l’edat de pedra i del bronze. Un gravat d’una mena de carro amb dues rodes es va fer en el 2000 a. C.

Aproximadament en el 4 mil·lenni a. C. el nivell del mar caspi era tant elevat que alguns cops va arribar a inundar les coves on vivia la població. Després el nivell de l’aigua va baixar. 

Les barques devia ser el medi de transport del habitants del Gobustan. S’han trobat representacions de barques en les parets de les coves. S’han trobat restes d’àncores de pedra. Les barques devien estar fetes de joncs. Es pensa que la navegació en la regió de Bakú es va donar entre el 6000- 3000 a. C.  

El mar caspi i el mar negre son les restes d’un antic mar paratetis; fa més de 5 milions d’anys la part central es va elevar i el nivell d’aigua va baixar, emergint així el caucas, que era fons marí i quedant aquests llacs salats a un costat i l’altre. En la zona del gobustan hi ha evidencies d’aquest fet. 

La informació que s’extreu dels gravats i del material que s’ha trobat, fa pensar que el clima en aquella època devia ser humit i calorós. 

Les figures estan vestides amb robes llargues, típic de països subtropicals. Hi ha representacions de toros, cèrvols, porcs... animals que necessiten aigua i bones pastures. Les pluges devien ser intenses i els rius i cascades devien portar molta aigua. La riquesa en aigua és el que devia ajudar a que poguessin viure-hi animals herbívors. 

Del primer temps (segles VIII- VI a. C.) son ja les figures de mida natural que es troben, tant d’homes com de dones, de cara i de perfil, drets i també ajupits. El fet de que hi hagi representades figures femenines amb estris de caça com els homes fa pensar que pogués ser un matriarcat. Altres figures femenines poden representar la fertilitat.   

Posteriors, cap als segles VII- IV a. C., hi ha figures d’animals, i figures humanes de talla més petita. En aquestes només els homes porten arc i fletxes, indicant que en aquesta època el lideratge corresponia als homes. 

En l’antiguitat creien que quan el sol es pon per l’oest es transporta durant la nit, en una barca cap a l’est per tal de que pugui sortir amb el nou dia. Em sembla que hi ha una representació d’aquesta escena. 

Al llarg del temps la tècnica dels gravats va anar canviant, fent-se menys realista, per exemple, les figures es feien més petites en l’edat del bronze. Aquest canvi va venir, en part per l’ús de nous estris en bronze que facilitaven el gravat. 

També s’hi ha trobat una inscripció en llatí en la que es descriu la visita d’un centurió de la legió romana que va passar per aquí en el segle I d. C. Sembla que és del voltant de l’any 90. 

A l’edat mitja, entre els segles VIII-XI o XII, la caça ja no tenia tanta importància, l’islam prohibia les representacions de figures humanes i animals, així que l’estil dels gravats va canviar cap a dibuixos més geomètrics. També va agafar més importància la ceràmica i els articles de metall. Hi ha també inscripcions en àrab dels segles XII-XIV. 

S’han trobat també tombes, que daten del 5000 a. C. moltes d’elles buides, i en les que s’hi ha trobat ossos, correspondrien a gent molt alta, de més de dos metres. 

A part dels gravats hi ha un objecte interessant, el Gaval Dash, una mena de timbal de pedra. Té un so molt greu i un tant curiós. És una pedra plana, recolzada a terra per tres punts, i que quan piques a la seva superfície amb una pedra, emet tons diferents segons a on piques. Segons llegeixo en la formació d’aquestes pedres hi ha influït el clima però també el petroli i el gas del sol. 

El museu a l’aire lliure està molt ben muntat i a les vores del camí, hi ha unes floretes blanques que diuen que son edelweiss, deu ser una altra variant de les que jo he vist pels pirineus o en llocs alts. 

En una superfície plana i llisa de la roca hi ha diversos forats, de mides semblants, que no se sap si servien per fer-hi foc al seu interior o per emmagatzematge.

Azerbaidjan_6: Shamaji

Per fi llueix el sol i tot té un altre aspecte. Anem cap a Shamaji a veure la mesquita dels divendres. Com ja m’ha passat amb altres llocs, el nom de la ciutat l’he trobat escrit de diferents formes. 

Shamaji és una ciutat força antiga, la primera referència que hi ha és del segle I o II de la nostra era. La seva historia em resulta un tant confosa i difícil d’assimilar, ja que no recordo haver-ne estudiat res de tot el que passava per aquí. O si ho vaig estudiar no recordo res i tot em ve de nou. A més els noms em resulten difícils de recordar i per acabar-ho d’adobar, els pots trobar escrits de diferents formes. Més o menys m’he fet una idea, que espero que no sigui massa errònia. 

Del segle III al V el que era l’albània caucàsica depenia de l’imperi persa on governava la dinastia sassànida, però el seu imperi estava dividit en diferents regions i algunes més o menys independents. Els seus governants rebien el nom de xa. La regió de Shirvan també tenia el seu xa, i en molts períodes va ser més o menys independent. De Shirvan xa va sorgir el nom del regne de Shirvansha, o potser hauria d’escriure Shirvanxa. 

Aquest regne va existir durant 11 segles, i la seva capital va anar canviant de lloc, primer estava a Derbent, després a Shamaji i al final la van traslladar a Bakú. 

En el 642-43 hi va haver una gran guerra i quan l’exèrcit del califat àrab ja era prop de la capital el xa de Shiravan va rendir-se i va acceptar l’islam, amb la condició de que poguessin tenir els mateixos drets que tenien durant el govern sassànida. Va aconseguir canviar el pagament de tributs per la responsabilitat d’organitzar i vetllar per la defensa de la frontera nord del califat, enfront dels possibles atacs nòmades. 

L’exèrcit i la reparació de la fortalesa de la capital, en aquell moment Derbent, es pagava amb diners que provenien de la venta del petroli de Bakú. 

Fins a finals del segle VII els xas eren de les antigues dinasties, però després van començar a emergir les dinasties d’origen àrab, tot i que les antigues dinasties seguien tenint molta influencia sobre la població local. Per això els governants d’origen àrab van decidir casar-se amb dones d’origen iranià per poder controlar aquesta influencia. En el segle XI apareix una dinastia completament iraniana, i això porta a que els noms àrabs es canviïn per noms iranians.

L’estat de Shirvanshahs va ser independent en el 861 i en el segle X és quan la capital va passar a ser Shamaji. Com ja he dit, van regnar diferents dinasties al llarg dels anys fins que en el 1538 va passar a formar part de l’imperi persa safàvida. 

Un diplomàtic venecià en el 1476 descriu la ciutat dient que hi ha unes 4 o 5 mil cases, que la seva gent es dedica a la producció de seda i coto; que la ciutat forma part d’Armènia, referint-se a la gran armènia, i que la major part dels seus habitants son armenis. Uns cent anys més tard, un anglès també diu que la majoria d’habitants son armenis, i per ubicar on es troba aquesta població explica que està a uns 5 dies a camell del mar.

Un escriptor que va visitar la ciutat als voltants del 1640 va deixar constància de que hi havia població georgiana i armènia i que per entendre’s entre ells parlaven en llengua turquesa. 

Entre el 1723 i el 1735 està sota el control dels otomans. L’any 1742 el xa de Pèrsia, Nadir, va ocupar i destruir la ciutat. Pel que diuen era un gran militar que va aconseguir un gran imperi, però no era tant bon polític. Volia eradicar el xiisme, però no va aconseguir-ho. Va morir assassinat 5 anys després de destruir la ciutat de Shamaji, i amb la seva mort l’imperi que havia aconseguit es va desintegrar. 

Quan va haver destruït la ciutat va fer construir-ne una de nova a 20 Km de la primera i l’hi va donar el mateix nom, però quan van abandonar-la es va reconstruir l’antiga ciutat, o sigui que Shamaji va tornar al lloc original. 

L’any 1795 Rússia ocupa Shamaji i Bakú, però no és fins al 1805 que s’annexiona el khanat de Shirvan. 

Aquesta ciutat era un important centre de producció de seda i pel que sembla, la major part dels negocis estaven en mans d’armenis. Va ser una etapa important en la ruta de la seda. 

Un terratrèmol l’any 1859 destrueix bona part de la ciutat i després d’això la ciutat perd importància i n’agafa el relleu la ciutat de Bakú. 

De fet aquesta és una zona amb força activitat sísmica i va patir diversos terratrèmols al llarg dels segles. Segons els mercaders perses de l’època, el terratrèmol del 1667 va ser el pitjor: van morir unes 80 mil persones, i un terç de la ciutat es va ensorrar.  

Un dels monuments més emblemàtics de la ciutat és la mesquita Juma, també anomenada la mesquita del divendres. Va ser construïda entre el 743 i 744, segons posa a la façana (l’any 126 del calendari islàmic). És la segona mesquites més antiga del caucas, la primera, que s’havia construït uns anys abans, està al daguestan. 

Va resistir força be molts dels terratrèmols i invasions que va patir la ciutat. Així i tot, al llarg dels segles es van anar fent reconstruccions, canvis estructurals i afegits. La primera reconstrucció va ser en el segle XII i una altra en el segle XVII. 

La mesquita va resistir més o menys fins al 1918, quan hi va haver el genocidi azerí. Abans de venir per aquí no en sabia res del que havia passat. Quan fa uns anys vaig anar a Armènia ja sabia del genocidi armeni, però d’aquest no en tenia coneixement. 

Després de la caiguda de l’imperi otomà i de l’imperi rus, la situació en tota aquesta zona era un tant anàrquica. Unes brigades de l’exèrcit armeni, de fet un grup terrorista, van aprofitar aquest moment per atacar. 

Volien crear un estat armeni que englobés anatòlia i el sud del caucas; van instaurar el terror en la regió i amb el suport dels bolxevics, van atacar Bakú i altres ciutats, matant a milers de persones.  

A Shamaji van cremar la mesquita dels divendres amb la població a dins; molta gent no va poder escapar i va morir allà dins. Segons llegeixo van morir 1800 persones cremades vives i van desaparèixer també sota les flames molts llibres valuosos. 

O sigui que la mesquita Juma, que havia resistit més d’un terratrèmol, va ser destruïda per la ma de l’home. 

Ara el que es veu és una gran mesquita reconstruïda, crec que en el 2011. És bonica i l’entorn agradable. 

A 1,5 Km de Shamaji hi ha els mausoleus Yeddi Gumbaz. Era un grup de mausoleus dels que tan sols se’n conserven tres en peu. La resta estan parcial o totalment destruïts. Son de començaments del segle XVIII i van ser construïts per la família del darrer khan de Shamaji. 

El més antic és del 1810; tenen planta octogonal i estan coberts per una cúpula. En aquests mausoleus hi estaven enterrats persones rellevants de les dinasties de Shirvan.  

A l’interior dels mausoleus hi ha esteles, que son de diferent estil, unes tan sols gravades i en un altre de colors. Hi ha també alguns detalls decoratius a les parets. L’entorn és molt agradable: hi ha la vista sobre Shamaji, el terra està cobert de gespa, és espaiós, silenciós... 

Hi ha també el cementiri actual, amb algunes tombes amb la cinta vermella, corresponent a la gent jove. A les làpides s’hi pot veure la fotografia gravada del difunt o difunta. És curiós que els cementiris no son mai iguals, hi ha molts estils d’enterraments. I aquest està molt ben situat, dona una gran sensació de pau.

Azerbaidjan_5: Pirgulu

Continuem ruta cap a Pirgulu. El paratge segueix sent espectacular. 

Pel camí hi ha un pont penjat sobre el riu que amb la ventada s’ha entortolligat per totes bandes i hi havia un grup de treballadors intentant posar-lo be. Era impressionant, uns de cada banda intentaven anar-li donant la volta. La boira i el fred no els hi posaven les coses fàcils. 

Quan arribem a Pirgulu la boira no ens deixa veure la vista. Aquest poble té una estació astrofísica. Per tal de controlar i protegir l’atmosfera d’aquesta zona de la pol·lució i evitar l’erosió del terreny, es va declarar reserva natural l’any 1968. Així també es volia protegir la seva flora i fauna.  

Com que fa mal temps l’observatori està tancat. Antigament aquí tan sols hi vivien els treballadors de l’observatori, però després s’hi va anar instal·lant més gent. 

L’observatori es va començar a construir el 1958 i es va inaugurar al gener del 1960. La seva situació a 1500 m d’alçada fa que tingui una atmosfera neta i hi ha uns 150 -180 dies i nits clars i amb bona visibilitat. 

Treballen sobre tot en astrofísica i astronomia fonamental. Hi ha tres grans camps de recerca: la física de les estrelles, els cossos del sistema solar i la física solar. M’hagués agradat poder entra-hi i veure el cel de nit, però era impossible veure res. 

O sigui que vam quedar-nos al babayurd camp; les casetes molt agradables, amb dos habitacions, una sala menjador i a fora també una sala amb taula. 

Ens van donar la clau però no servia de res ja que no tancava la porta. Eren amables i vam menjar molt be; per entrar en calor en acabar de sopar ens vam prendre un gotet de vodka. 

Era la marca Russian Standard i segons expliquen a l’etiqueta, es fabrica amb els mateixos ingredients i seguint la recepta original de 1894 del científic rus Dmitri Mendeléiev, a qui els tsars l’hi havien demanat que els hi preparés una beguda.

Azerbaidjan_4: Lahic o Lahij

Continuem ruta cap a Lahij. Ens aturem a la ciutat de Qabala per anar al banc i em serveix per veure una mica la vida pel país. Parlen molt poc anglès; pels carrers es veuen més homes que dones, molts d’ells porten una mena de boina al cap. Em crida l’atenció un home que porta ulleres, això em fa pensar que no n’he vist d’altres, o sigui que no n’hi ha masses que en duguin. Sembla una ciutat moderna, al menys en el barri on ens hem aturat per canviar. 

Hi ha molt contrast en els cotxes: hi ha mercedes molt ben cuidats, i tot i que son de tercera o quarta ma, se’ls veu be, per altra banda, hi ha cotxes més senzills i molt atrotinats. 

Per la carretera passem al costat d’un cementiri i es pot veure com algunes làpides tenen una cinta vermella, que indica que hi ha enterrada una persona jove. 

El primer tram de carretera passa entre camps i prades verdes, però després s’enfila cap a la muntanya, i malgrat la boira que no ens deixa veure gaire la vista, la trobo impressionant; sembla tallada a la roca. 

Hi ha gorges, poblets sobre els espadats, plegaments de terra donant formacions curioses... és impressionant. No hi pot faltar una esllavissada de terra i hem d’esperar a que obrin la ruta, el que ens permet veure la vista, o el que deixa entreveure la boira, amb tranquil·litat. 

Lahij és un poble encantador. És troba a les muntanyes i per tant el seu clima a l’estiu és ideal i hi ve molta gent. En aquesta època, a finals de març, és temporada baixa, o sigui que està en calma i molt tranquil.  

Llegeixo que abans aquesta població es deia La, però hi va haver un terratrèmol i va quedar reduïda al no res, amb el que se la va anomenar La-hec, (hec vol dir res o zero). Quan es va tornar a habitar el nom va derivar cap a l’actual de Lahij o Lahec com també el trobo escrit. 

En aquesta regió hi vivien els tat o perses del caucas. L’aïllament d’aquesta població ha contribuït a que es conservés la seva llengua i cultura al llarg dels segles. Si no estic confosa, el primer poble es va construir cap al segle III- IV i tenia un sistema de canalització d’aigües i clavegueram molt peculiar.  

Per sota els carrers passen tres nivells de canalitzacions de 2 km de llarg: la més profunda, a un metre de fondària, correspon a les clavegueres, mentre que els dos nivells superiors transporten l’aigua per beure i per la industria, que prové de les muntanyes. 

Cada casa en el pati tenia un forat per on les aigües residuals passen al clavegueram. El que no se sap és on anaven a parar aquestes aigües. 

El traçat del poble i les cases s’han conservat en la forma original. Tenia tres zones o barris, una per cada grup d’artesans, i en cadascuna d’elles hi havia la plaça, la mesquita, el hammam i el seu cementiri. 

A l’edat mitja era un important centre artesanal. Va ser famosa i encara ho és, pel treball del coure. De fet inicialment era un centre miner de coure, que després va passar a treballar en altres coses, com la pell o el teixit de catifes. En aquesta zona l’agricultura es fa difícil, ja que el terreny és molt rocós. O sigui que han sobreviscut dedicant-se a l’artesania. El treball del metall és cosa dels homes i les dones es dediquen a les catifes. 

Com ja he dit, tenen una llengua pròpia, que prové del persa. Entre ells segueixen parlant en aquesta llengua, tot i que tan sols és oral; no té alfabet i no s’escriu. A l’escola les classes son en àzeri i s’estudia també rus i anglès, però al carrer la gent parla la seva llengua.  

El problema d’aquest poble és que el turisme tan sols hi arriba a l’estiu, per tant en aquest període hi ha feina`, però la resta d’any escasseja així que molts joves marxen cap a Bakú a estudiar i després a Moscou per buscar feina. Al poble hi ha escola i s’hi pot estudiar fins als 18 anys. La gent gran és la que es queda al poble. 

Les cases estan construïdes en pedra, amb balcons de fusta, i com que està en una zona de terratrèmols, entre les pedres hi ha fileres de fusta que actua com a amortidor en cas de sacsejada. Els carrers també son empedrats.  

Hi ha alguna construcció nova, però la majoria son casetes de pedra, amb la botiga als baixos. Al seu voltant les muntanyes encara conserven una mica de neu. El museu està tancat, es un edifici nous però en pedra, no desentona. Per molt que cridem a veure si apareix algú, no hi ha rastre del guarda, o sigui que no podem entrar-hi.

Tant en aquest poble com en altres cases que hem anat trobant, em sorprenen les decoracions metàl·liques a les teulades, les xemeneies o en col·lectors d’aigua de pluja. Qualsevol racó és bo per posar-hi un detall de treball força elaborat.

Azerbaidjan_3: Nic o Nidj

Va estar tota la nit plovent i per no faltar al costum el dia es va aixecar molt emboirat. Vam anar cap a Nic. Aquest és un poble on hi viuen els udins, dels que no n’havia sentit mai a parlar. Els udins son descendents dels antics habitants d’Azerbaidjan, que han preservat la seva cultura, la llengua i la religió.

De les 26 tribus originals que hi havia a l’albània caucàsica, una era la dels udins. Aquestes 26 tribus formaven el grip dels anomenats albanesos, que es deia que vivien entre Iberia i el mar caspi. 

La primera informació escrita que hi ha sobre els udins és del segle V a. C. al llarg dels segles es van trobant referències a ells. Plini va escriure que els udins eren escites que vivien prop del mar caspi. També en va deixar constància Ptolomeu. 

Als udins els hi va costar molt preservar la seva religió i llengua, especialment quan van arribar els àrabs en el segle VII i la regió va passar a formar part del califat. Bona part de la població es va convertir a l’islam, però n’hi va haver que van continuar sent cristians ortodoxes i van preservar la seva llengua, tot i que no en forma escrita. Segons llegeixo antigament sí que s’escrivia però fa més de deu segles que no s’escriu. Per això té mèrit que es conservi la llengua oral, basada en la llengua que es parlava a l’Albània caucàsica. 

Actualment a les escoles els 4 primers cursos es parla en la seva llengua, no sé com es deu dir: udini? i s’estan plantejant d’estendre-ho a 8 cursos. També diuen que l’alfabet que fan servir és el llatí amb 52 lletres; això em fa pensar que estan recuperant la llengua escrita.

Una cosa que he trobat que em sorprèn una mica: ara ja poden fer el servei militar, el que és una forma de reconèixer que son ciutadans de ple dret, ja que la mili és obligatòria. Abans no els hi deixaven fer-lo ja que molts udins s’havien canviat els cognoms per cognoms armenis, i en les èpoques de conflicte en la regió Nagorno-Karabakh no els volia a l’exèrcit. Ara be, pels udins és un problema, ja que son una comunitat petita i si de cop ha de marxar un elevat nombre dels seus joves a la mili, pot afectar al desenvolupament de la comunitat. 

En el segle XIX els udins només es coneixien a Azerbaidjan on vivien en el poble de Nic o Nidj i en algun altre de la zona. Actualment també n’hi ha a Geòrgia. Actualment la comunitat udin d’Azerbaidjan té una organització pública pròpia. L’organització Orayin (que he trobat que vol dir, en anglès, spring, o sigui que no ser si es refereix a primavera o ressorgir) és la responsable de la preservació i desenvolupament de la cultura i religió de la població. Un dels responsables d’aquesta organització és el que ens rep i ens ensenya l’església, ens explica coses d’ells i ens regala alguns llibres per donar a conèixer la seva cultura.  

La constitució del 1995 protegeix totes les religions. Vaig trobar un llibret que parla de les religions minoritàries a Azerbaidjan. El tenien a la botigueta de l’església, però l’encarregat aquell dia no hi era, o sigui que quan vaig voler comprar-lo em van dir que donés el què volgués. 

L’any 1989 el nombre total d’udins era de 8652, aproximadament el 71% vivia a Azerbaidjan, un 13% a Rússia, un 9% a Geòrgia i la resta en diferents països de l’àssia central. Tots procedeixen d’Azerbaidjan.

L’any 1992 el president de la república treu un decret pel que es defensa els drets i llibertats de les minories, i l’estat té com objectiu donar suport al desenvolupament de la llengua i la cultura d’aquestes minories. Per Azerbaidjan els udins formen part de la història, son els que tenen més lligam els habitants originaris d’aquestes terres. 

La restauració de l’església de Nidj dóna un lloc per seguir practicant la religió els udins i a preservar la cultura i la llengua. A més reconeix que és una de les esglésies més antigues de l’Albània caucàsica, i permet reviure l’Església independent albanesa, que datava del segle IV i que l’Església ortodoxa russa havia eliminat.

L’església que es veu ara és del segle XVII o XVIII i es va construir on hi havia hagut l’església anterior, del ritus albanès. Està dedicada a sant Eliseu i un cop més els noruecs van participar en el projecte de restauració de l’església. 

Els arbres que hi ha al voltant de l’església son de la mateixa època ja que quan es va construir cada bloc de cases va plantar un arbre. 

El 2003 es formalitza la creació o renaixement de la comunitat cristiana albanesa udin. 

El respecte a les religions minoritàries es posa de manifest al poble de Nidj en el que hi ha tres esglésies i dos mesquites, totes restaurades pel govern.

Algunes de les altres religions minoritàries que hi ha al país son: jueva, protestant, ortodoxa russa, catòlica, baha i hare krishna. 

En el jardí hi ha restes de l’antiga pila baptismal i la nova, que és la que s’utilitza actualment. El bateig és per immersió. Hi ha una exposició de fotografies en la que es veuen diferents cerimònies que s’ha dut a terme a l’església.