Cuba_2: L'Havana_1

Comencem la visita de l’Havana pel parc central, que és on hi ha l’hotel. És una plaça molt agradable, amb una escultura al centre de José Martí; és una estàtua en marbre erigida l’any 1905, en el desè aniversari de la seva mort. Com que havia nascut un 28 de gener al voltant de la plaça hi ha 28 palmeres. 

José Martí era un poeta i periodista que va fa fundar el partit revolucionari cubà, en el 1891 i és un dels instigadors de la segona guerra per la independència de Cuba dels espanyols; va morir en aquesta guerra als 42 anys. 

Va néixer a l’Havana en el 1853 i quan tenia 16 anys ja va ser empresonat per les seves idees revolucionaries. Deu anys més tard, el van deportar a Espanya. Va viure a diversos països d’america llatina i també a Nova York des d’on va fundar el partit revolucionari cubà. Lluita per l’emancipació d’america llatina del poder colonial. L’any 1895 va liderar el moviment insurgent de rebel·lió cubana dels mambis. Els seus escrits han inspirat als diferents dirigents, i frases d’ell es troben en moltes parets i cartells. 

Hi ha un edifici amb una façana impressionant, és el Gran teatre de l’Havana. Aquest edifici és del 1914 però anteriorment en aquest lloc ja hi havia hagut un altre teatre, el Tacón. Llegeixo que inicialment va ser la seu del centre gallec de l’Havana i que aquí es va tocar per primer cop l’himne gallec. 

En el 1872, el gallecs residents a Cuba van fundar la societat de beneficència dels naturals de Galicia i més tard, en el 1879 es va ampliar al centre regional gallec de l’Havana. Una de les coses que promovia aquest centre era la cultura, i per això tenia una biblioteca i una escola d’ensenyament general i d’idiomes. També va potenciar el folklore gallec. 

Llegeixo que va ser aquí on va néixer la bandera gallega i el seu himne. Sorprenent. Sembla ser que en el port de l’Havana onejava la bandera de la comandància naval de la Corunya, i els gallecs que vivien allà, creient que era la bandera de la seva terra, o per la raó que sigui, la van adoptar com a pròpia. L’any 1905 el centre gallec va comprar el teatre Tacón. Tenia també, entre d’altres coses, un hospital i una caixa d’estalvis. Però amb la revolució tot el que havien aixecat els gallecs residents a Cuba ho van perdre, i va passar a l’estat. 

A l’igual que els gallecs, els asturians que van arribar a l’Havana també van crear el centre asturià, per ajudar als que arribaven. 

En el parc, hi ha un home amb una màquina de fotografiar antiga, que es guanya la vida fent fotografies als turistes. La màquina és una antiguitat sorprenent. Diu que té 115 anys. Fa la fotografia, revela el negatiu i després la positiva i la passa a paper, en mida 10x10. 

És un enginy casolà, a més de la càmera té a sota uns calaixets on hi ha els líquids per revelar i fixar la fotografia. Fa la fotografia, la revela i en poca estona la tens en paper. Em recordava una màquina de revelar que s’havia construït el meu besavi. L’home era molt simpàtic, amb ganxo, cosa que necessita per poder-se guanyar uns cucs. 

En la mateixa plaça hi ha l’aparcament de cotxes d’època, lluents, de colors un tant escandalosos. És una altra forma de guanyar-se la vida per aquí. Si en el seu moment havies pogut tenir aquests cotxes, canviant el motor, arreglant-los, pots passejar als turistes per la ciutat. 

A tocar de la mateixa plaça hi ha l’edifici del Capitoli Nacional, que a l’igual que el teatre, està en obres. És un edifici imponent, per la grandària i l’entorn, molt obert i enjardinat. S’assembla al de Washington, i em sembla que deien que és una mica més gran. Quan es va demolir la muralla de la ciutat per engrandir-la, aquesta zona era pantanosa i es va haver d’assecar per poder expandir la ciutat. Això passava al voltant del 1900. 

Davant del Capitoli, cases porticades i façanes pintades de colors. Molta gent amunt i avall. 

Passem davant de la porta d’entrada al barri xinès. Els espanyols no van ser els únics en venir cap aquí, a finals del segle XIX també hi van arribar els xinesos, que es van assentar en aquest barri, i van obrir-hi els seus negocis. Va ser el lloc del carib on s’hi van instal·lar més xinesos. A l’igual que en altres llocs, tenien les seves botigues i restaurants, els seus espectacles i fins i tot una cambra de comerç. 

Com per tot el país, la situació va canviar amb la revolució: se’ls hi van confiscar els negocis, sense indemnitzar a les famílies. Molts van marxar. Al voltant de 1995 es va iniciar la restauració del locals. Actualment torna a estar en funcionament però ja no tots els que viuen i treballen allà son d’origen xinès. La porta d’entrada al barri és del 1999 i la va pagar el govern xinès. 

Un altre dels edificis que em crida l’atenció és l’antic edifici de la Societat de la Creu Roja. Aquesta societat es va crear en el 1909. Aquest edifici es va construir en el 1922 coma seu de la Creu Roja cubana. 

Anat cap a l’Havana vella, passem per la farmàcia la Reunion, que a més de ser una farmàcia en actiu, té una part de museu. Tres farmacèutics de Malgrat de Mar, van emigrar a Cuba en el 1853 i juntament amb un altre farmacèutic van fundar la societat Català, Sarra i companyia. Van obrir una farmàcia a la que van anomenar la Reunión, ja que venien tant medicaments homeopàtics com al·lopàtics. 

Poc a poc els socis es van venent la seva part per tornar a Barcelona i en el 1877 queda com a únic propietari Josep Sarrà Valdejulí. Va renovar el mobiliari i la decoració i es va convertir en una de les farmàcies més distingides de la ciutat i diuen que la segona en importància en el mon.  

Part del seu èxit va raure en que estava situada a la vora d’un pou d’aigua molt bona, que era idoni per la preparació dels fàrmacs. Amb el prestigi de la farmàcia també va augmentar el prestigi del seu propietari, que va cooperar en la fundació del col·legi farmacèutic i va ser el seu president en el 1882. Quan va morir, a finals de 1898, el fill gran que s’havia doctorat en farmàcia a la universitat de l’Havana se’n va fer càrrec. Va fer noves remodelacions i una gran ampliació del recinte.

La conversió de l’antiga farmàcia a museu data del 2004. Les làmpades són copia de les originals, i llegeixo que les van fabricar a Itàlia. S’ha reproduït tal com era a finals del segle XIX. 

Em va agradar molt visitar-la, hi ha els mobles de fusta plens de pots de ceràmica, material de laboratori i també estan arreglant un laboratori, que em fa gràcia ja que les taules de treball em recorden una mica els de la facultat de farmàcia de Barcelona. Hi ha estris diversos, com el de fer pastilles, o cartells de la publicitat de l’època; un d’ells fa referència a la magnèsia efervescent, que va guanyar una medalla de plata. 

És una ciutat de contrastos; hi ha edificis cuidats, reconstruïts i pintats, però també n’hi ha que estan en un estat deplorable. M’expliquen que cada setmana se n’ensorra un. També els cotxes xoquen per les diferencies. Hi ha molta gent per tot arreu i moltíssim turisme. Fa molta calor i xafogor.

Cuba_1: Aterratge a l’Havana

Ja fa dies que he tornat de Cuba i em costa posar-me a escriure doncs el viatge m’ha provocat sensacions contradictòries. Vaig tornar amb la sensació de haver trobat pobresa i misèria per bona part de la població. Per altra banda miro les fotografies i veig alguns edificis pintats, façanes boniques i places cuidades. Però també tinc gravades les imatges de carrers on les aigües residuals baixen pel costat de la vorera o les cases estan a punt de caure. Després d’estar recorrent la illa me’n vaig adonar de que hi ha molta gent que malviu, que han de fer equilibris per poder sobreviure. En canvi a d’altres, no sembla que els hi vagi tant malament, són els que poden aconseguir diners dels estrangers o els que tenen familiars a fora i poden rebre ajuda. 

L’altre cosa que m’ha provocat també sensacions estranyes és el tema de la revolució. Quan jo era jove tenia una idea romàntica de la revolució cubana i dels seus líders. Ara venint d’allà, sento tristesa; em sembla que estan encallats en el passat. Tot son eslògans revolucionaris, per tot arreu, els museus i monuments, tot gira al voltant de la revolució. Ja sé que és part de la seva historia, però d’aquests fets fa 56 anys! Els somnis que tenien en el seu moment no sembla que s’hagin complert. La situació del país s’ha degradat de mala manera.

Fent el mateix viatge no tothom veu les mateixes coses, o les percepcions dels fets són diferents. Per mi ha sigut un viatge interessant, m’ha permès descobrir els paisatges d’aquesta illa caribenya, els seus monuments, la seva música; m’he fet una certa idea de tarannà dels cubans i he intuït una mica com és la seva vida. Però en un règim de control absolut es fa difícil conèixer la realitat, els sentiments de la seva gent enfront de la seva situació. He consultat diferents pagines web, llegit llibres i m’he fet una idea més amplia. Però també arriba un moment que no costa saber que creure. Cercant informació per internet m’he trobat que quan accedeixes a pàgines critiques amb el règim, de seguida trobes una altra en la que acusa als seus autors d’estar pagats per la CIA. 

Un dels llibres que he llegit i m’ha agradat molt és “La pasión según Carmela” de Marcos Aguinis. Aquesta novel·la està basada en la història d’una metgessa neurocirurgiana cubana, Hilda Molina. Aquesta metgessa va participar en la revolució, i com tants d’altres joves, després es va desencantar de com havien anat les coses. Va tenir càrrecs polítics i va fundar un centre mèdic important. El seu desacord amb el govern la va dur a renunciar a tots els seus càrrecs en el 1994 i en el 1996 va tornar totes les distincions que l’hi havia concedit el govern revolucionari. En algunes pagines web he trobat que les seves discrepàncies amb el poder eren perquè pretenien que prioritzes el tractament a malalts estrangers, que pagaven amb dòlars, en front dels cubans. En canvi, la pagina Ecured la deixa de volta i mitja i diu que la van destituir per corrupció, que cobrava dels Estats Units per fer propaganda contra Cuba. O sigui que com més coses llegeixo més difícil em sembla tenir una idea real del país i de la història dels seus actors. 

En parlar de Cuba i la seva ubicació venen al cap les paraules Carib i Antilles. Les Antilles és un arxipèlag que es troba a l’oceà atlàntic, davant d’Amèrica central i el golf de Mèxic i sota de la península de Florida. Aquest arxipèlag està format per les illes Bahames, al nord, les grans Antilles i les petites Antilles. La zona de mar compresa entre Amèrica central i del Sud i les grans i petites Antilles, és el mar Carib. Cuba forma part de les grans Antilles i la seva costa nord està banyada per l’oceà Atlàntic i la costa sud pel mar Carib. Les Antilles són les primeres terres que va trobar Colon en el 1492. 

Arribar a Cuba des de Barcelona és una pallissa. Vaig volar a Madrid i després un vol de 10 hores fins a l’Habana. Els tràmits en arribar no van ser massa llargs, ja que hi havia molta gent treballant en el control de passaports i visats. En sortir una de les coses que impacta, tot i que t’ho esperes, és l’escalfor i la humitat que hi ha. Entre el cansament del vol i el xoc tèrmic em sentia molt cansada. El vol arribava a les 7 de la tarda pel que en sortir en un moment es va fer fosc. Vaig tenir la sensació de que es feia fosc molt més ràpidament que aquí. Per tant, el trajecte des de l’aeroport fins a la capital va ser ja de fosc. Em va sorprendre que hi havia molt poca llum per tot arreu. I també que hi havia molts edificis en molt mal estat. 

L'hotel Plaza esta molt ben situat i la recepció està molt be. L'habitació és força espaiosa però bastant deteriorada. La humitat ho destrossa tot: la pintura salta, els endolls plans, de 110 V, estan mig caiguts i no aconsegueixes que s’hi aguanti l’adaptador. El que se salva és la dutxa, que no està malament. Si mires les fotografies per internet sembla una passada d’hotel. De totes formes, això passa per tot arreu, que no pots fer molt cas de les fotografies que pengen. 

Com que estem molt cansats anem a sopar prop de l’hotel. Menjo el que en diuen un “uruguayo” que és carn de porc, pernil dolç i formatge, mentre esperem ens prenem el nostre primer mojito, que em resulta summament refrescant. Acompanyo la carn amb un got de vi i en total em surt a uns 13 euros el sopar. 

L’esmorzar és gairebé el primer contacte amb el país. Hi havia força varietat de pans, però poca cosa per acompanyar el pa. S’havien acabat les tasses netes i no n’havien posat més, amb el que vam agafar el cafè en got, però llavors es van acabar els gots... Em va fer l’efecte de que cuiden poc els detalls, o segons quins detalls. Per la capital era habitual trobar-te restaurants en que en el lavabo no hi hagués paper, però en canvi a la taula tenies estovalles de roba i les cadires recobertes amb tela per donar-los-hi un aire senyorial. 

L’hotel té una terrassa des de la que es té una bona vista sobre la ciutat i alguns dels seus edificis emblemàtics, com és el de Bacardí. 

L’edifici Bacardí el trobo molt bonic. Es va acabar de construir en el 1930 i en aquell moment era l’edifici més alt de la illa, amb 12 pisos i la part de dalt de tot té el símbol de la companyia, que és un ratpenat. Aquí hi havia les oficines d’aquesta empresa dedicada a la fabricació de rom. A finals del segle XX, es va iniciar un projecte de restauració d’edificis emblemàtics de l’Havana, amb ajuda internacional; un dels edificis restaurats va ser el de l’empresa Bacardi. 

El fundador de la companyia, Facundo Bacardí, va néixer a Sitges i va emigrar a Santiago de Cuba en el 1830. A Sitges hi ha un museu, que encara no he visitat, en el que s’explica la història del rom Bacardi i el lligam amb aquesta ciutat catalana. 

Els seus primers anys a la illa van ser durs, va treballar en diferents coses i amb forces fracassos. Es va casar amb una noia de la mateixa ciutat de Santiago i en el 1862, arruïnats, es van gastar el que els hi queda dels diners de la seva dona per comprar una vella destil·leria que es va convertir més tard en l’empresa Bacardi. 

En el 1860 navegant pel carib, Facundo, va fer amistat amb un francès, que es diu que l’hi va transmetre el secret de com fabricar un bon licor. En aquella època, a la ciutat de Santiago hi havia tan sols 4 alambins destinats a l’ombetenció de rom per comercialitzar; ara be, segons diuen el producte era de molt mala qualitat i molt per sota del que es fabricava a Jamaica. 

L’any 1862 els Bacardi compren una d’aquestes destil·leries, juntament amb un soci francès, Bouteiller. L’objectiu era obtenir un rom de millor qualitat, més fi i suau, que agradés a la burgesia colonial. Poc a poc, fent mil i una prova, van aconseguir-ho. Una de les incorporacions al sistema tradicional va ser l’envelliment en barriques de roure. Trenta anys més tard, a la fira mundial de París el seu rom va rebre la medalla d’or. 

Llegeixo que quan era petit el rei Alfons XIII estava malalt, tenia febre i el metge l’hi va donar una mica de rom; l’endemà la criatura ja no tenia febre. Així ho van aprofitar per fer-se publicitat. 

El símbol del ratpenat prové de que en la primera fàbrica hi va aparèixer un niu d’aquests animals. Segons les tradicions locals el ratpenat simbolitza optimisme i saviesa i en els països catalans està associat a la bona sort ( des de la conquesta de Valencia per Jaume I). Així que van agafar aquest animal com a símbol de la seva empresa, i com que molta gent era analfabeta el dibuix era molt visual i fàcil de recordar. 

L’expansió del negoci cap a l’Havana, en el 1880, és obra del seu fill. En aquell moment ja era un rom molt popular i que havia guanyat molts premis, tant a nivell nacional com internacional. L’any 1888, en l’exposició universal de Barcelona va rebre un diploma d’honor i el mateix any tenien el títol de proveïdors oficials de la casa reial espanyola, i van incorporar l’escut en la seva etiqueta. 

La família Bacardí va contribuir a la cultura cubana, ajudant i promocionant artistes. Va recolzar activament la independència d’Espanya i un dels fills va estar empresonat dos cops per aquest motiu. També van contribuir econòmicament en el Moviment 26 de juliol, per la revolució i l’enderrocament de Batista. Però l’any 1960 Fidel Castro va expropiar 300 empreses privades, entre elles, la dels Bacardi, tot i que segons diuen, havia promès respectar-la. 

Les destil·leries Bacardí ja s’havien expansionat, a començaments de segle XX fora del territori cubà i tenien destil·leries a Puerto Rico. Van haver de modificar una mica el procés per poder obtenir un rom igual que el fabricat a Cuba, ja que l’aigua, entre altres coses, tenia molta importància en la qualitat i sabor del producte. El fet de tenir destil·leries fora del país els va salvar quan van haver d’abandonar Cuba.

La nacionalització de la destil·leria que havia sigut de Bacardí va passar a fabricar el rom Havana Club, que és el que ara es ven a Cuba, i que era la marca del rom fabricat per una família competidora dels Bacardi. Quan l’empresa i les destil·leries van passar a mans del govern revolucionari, com que els treballadors coneixien bona part del procés (ells diuen que tot) van poder seguir la fabricació. Crec que van tenir litigis amb els Bacardi ja que en un primer moment pretenien quedar-se també amb la marca Bacardi. Ara diuen que l’Havana Club és l’autèntic rom cubà.

Azerbaidjan_15: Bakú modern i no tant modern

Tornem cap a Bakú i em dedico a explorar la part més nova de la ciutat, tot i que sovint hi ha edificis propers en estils ben diferents. Algunes construccions encara no estan acabades, com l’estadi olímpic.  

Centre Heydar Aliyev

La primera parada la fem al Heydar Aliyev center. Aquest centre es va inaugurar l’any 2012. És un edifici molt singular. 

En una extensió de terreny molt amplia, coberta de gespa destaca l’edifici en color blanc, de formes curvilínies. La seva aparença la descriuen com una onada, pujant primer cap al cel i retornant cap a la terra. El color blanc vol representar un futur brillant i també en reflectir la llum potencia la visió de la seva forma. 

És impressionant. Em va agradar molt, el mirés des d’on el mirés. Diuen que el sostre es va fer amb un entramat metàl·lic de 90 Km de llarg, que es va omplir amb peces de diferents formes geomètriques.  

Seguint per fora, sobre la gespa, unes figures d’animals, gegants, de colors vius, contrasten amb el blanc de l’edifici. Per l’altra banda, escultures curioses, com la del caramel, em fan venir el somriure als llavis a cada moment. Era la sorpresa constant la que em feia somriure i gaudir del moment. 

museu de les catifes

El seu interior també és en formes curvilínies. És una llàstima que em van fer deixar la càmera de fotos a l’entrada; només deixaven passar les càmeres de butxaca. Em va saber greu perquè hi havia coses força interessants, i si no ho fotografio després me n’oblido.  

En una de les sales del museu es presenta un recull de la historia d’Azerbaidjan i també de l’antic president del país Heydar Aliyev. Hi ha també una part etnogràfica i una part de bakú en miniatura (o potser era del país, no ho recordo).

Petita Venècia

En la part etnogràfica és molt curiós perquè hi ha una col·lecció d’instruments, cadascun en una vitrina i quan et psoes al davant, sents el so que fa. Molt simpàtic i et permet conèixer els sons de cadascun d’ells. Ja ho diu en la publicitat, que fan servir les últimes tecnologies!  

El museu de les catifes és un altre edifici singular. Té forma de catifa mig enrotllada. Només el vaig veure per fora, però vaig trobar molt original el disseny. 

Prop del mar, hi ha el parc que anomenen la petita venecià de Bakú. Va ser construït en el 1960, és un jardí amb canals, illes, ponts, barquetes que et permeten desplaçar-te per les seves aigües.... hi ha un restaurant en una de les illes...és un lloc molt agradable i hi ha un munt de famílies amb els nens gaudint d’aquest parc. 

En el passeig que hi ha a la vora del mar hi ha una escultura divertida: un pescador, recolzat a la barana. Més enllà, un pintor, prop del jardí de cactus. És una ciutat plena de contrastos i racons curiosos, i moltes escultures per tot arreu.

El centre comercial que hi ha al passeig marítim també és de disseny modern. I en canvi, a l’altra banda de carrer, els edificis d’èpoques anteriors. I en aquesta zona el pas subterrani és sorprenent, tant pel tipus de rajola emprat com pels grans vasos de pedra que decoren els laterals. Molt senyorial. 

Abans de marxar vaig trobar un article en el que es parlava d’un pas subterrani que s’havia descobert l’any 2008 en fer la reconstrucció del parc Vahid. Vaig buscar pel parc a veure si trobava l’entrada o alguna referencia, i vaig preguntar, però ningú en sabia res. 

Aquest túnel es va descobrir per casualitat i els treballadors que el van trobar van poder avançar tan sols uns 200 m, ja que després estava negat d’aigua i sediments. Diuen que, en base a les fotografies que es van fer en aquell moment, el túnel estava molt ben construït, tant el terra, com les parets i el sostre estaven coberts de pedra tallada. Al seu interior hi van trobar algunes monedes del període soviètic.  

Museu de la literatura

Es pensa que potser havia sigut construït a finals del segle XVIII per ajudar a fugir el governador en cas de disturbis a la ciutat; en aquell temps Bakú era el centre del moviment revolucionari del caucas. 

Una altra versió diu que podria ser un dels passos que connectaven la ciutat amb el castell Sabayil, que com ja vaig explicar ara esta sota les aigües del mar caspi. S’han trobat diversos túnels entre la ciutat antiga i el mar. 

Segons les fonts de l’època medieval, la ciutat de Baku tenia dos muralles concèntriques, de les que ara només es conserva la interior. Estaven separades per un fossar, d’uns 25-30 metres. 

Al voltant del 1775 es va construir un parc en aquest fossar i la muralla exterior, que ja no era necessària, es va destruir; les pedres les van vendre a la població de Icheri Sheher, que les va fer servir per la construcció de les cases. Hi ha qui opina que el pas subterrani podria ser d’aquella època. També sembla que cap als anys 1950, quan es va renovar el parc del fossar, ja es va trobar l’entrada del pas.  

També s’ha trobat un pou del segle XVI o XVII prop de la muralla, però no sembla que fos per aigua, sinó que es creu que era per us familiar. De fet a cada casa hi havia en el pati un pou. 

O sigui que hi ha una mica de misteri al voltant d’aquests passadissos subterranis. Suposo que en pujar les aigües del mar caspi, a més de fer desaparèixer la illa on hi havia el castell de Sabayil, també es devien omplir d’aigua aquests túnels i segueix sent una incògnita quina era la seva finalitat i a on conduïen.

El que és curiós de Bakú és que en cinc minuts anant a peu, pots passar d’estar al costat d’un edifici modern o trobar-te a la ciutat antiga o topar-te amb algun edifici modernista. I el nus de la ciutat és la plaça de les fonts, a tocar d ela muralla, amb l’edifici del museu de la literatura, amb les escultures i fonts donant el toc de gràcia...

I una mica més enllà la ciutat d’edificis de segle XIX, façanes bellament decorades, restaurades i netes. És una ciutat en la que es pot arribar a molts llocs a peu, i sinó, sempre hi ha el metro. 

Ciutat entranyable i ventosa. Alegra i suposo que a l’hivern freda. És una ciutat que mereix la pena visitar-la i caminar-la, descobrir-la, perdre’s pels seus racons, observar la vida com passa assegut en qualsevol banc o cafè.

Azerbaidjan_14: Península d’Absheron. El petroli. Qala

Per la carretera, tant a prop de Suraxani com de Bakú, es veuen torres d’extracció de petroli. Impressiona, camps plens de pous, un al costat de l’altre.... hi va haver una època en que la gent tenia el seu pou, com qui té l’hortet, per l’ús familiar, o per vendre... I és que el petroli té una composició molt variada, pel que té moltes aplicacions.

Antigament es feia servir la paraula nafta, que tindria origen persa, i que feia referència al petroli que brollava del sol.  

Les fotografies i gravats que he vist del segle XIX, mostren pous semblants als d’aigua, amb una politja que feien pujar manualment o amb ajuda d’animals. Es va trobar un pou, que es creu que és el més antic, amb una inscripció en la que deia que s’havia reconstruït en el segle XVII. Hi ha un altre pou, de 35 m de fondària que es té constància que s’havia construït l’any 1594. 

A l’edat mitja la gent de la regió de Bakú ja feia servir el petroli. En les cases i carrers es feia servir per il·luminació; també es cremava per donar calor i escalfar la casa, i per cuinar. Diuen que a començaments del segle XX l’olor del querosè que es feia servir per cuinar se sentia per tota la ciutat. 

En medecina també tenia moltes aplicacions i es comerciava amb productes medicinals extrets del petroli. Entre altres coses es feia servir per problemes de pell, reumatisme, gota....

En defensa, o per ús militar, els bizantins ja l’havien utilitzat i és el que es coneixia com el foc grec. Es podien llançar amb catapultes objectes plens de petroli o torxes enceses.... 

Antigament el preu del petroli depenia sobre tot de la demanda militar. Més sol·licitat, més car. S’exportava cap a Europa, Iran, Índia, Turquia, Moscou... Es duia en caravanes de camells o altres animals de càrrega i ben emmagatzemat. 

La primera refineria es va construir en el 1859 a Suraxani i les primeres perforacions el 1846. Quan l’any 1878 Alexandre II va permetre l’extracció de petroli de forma privada la vida a Bakú va canviar. 6 anys més tard hi havia ja 300 pous i a començaments del segle XX a Bakú s’extreia la meitat del petroli que s’extreia en tot el mon.

Els germans Nobel van tenir molta importància a Bakú i a Rússia. Eren tres germans, Robert, Ludwig i Alfred. El primer que es va instal·lar a Bakú, als anys 1870 va ser Robert, que era químic i que anteriorment vivia a Sant Petersburg. Interessat en el mon del petroli va convèncer als seus germans per fundar una companyia, la Branobel (el nom vindria de Brothers Nobel) en el 1879.  

Ludwig, crec que era enginyer, juntament amb el seu germà Robert, van resoldre el problema del transport del petroli. Va construir el primer petrolier modern. Els americans ja transportaven el petroli per mar, però sovint hi havia accidents, es trencava el buc i hi havia explosions. Va dissenyar un vaixell amb tancs d’acer on es podria transportar de forma segura. Aquest primer vaixell el van batejar amb el nom de Zoroastre. Es va construir a Suècia i el fill gran de Ludwig el va portar des del mar Bàltic, a través dels rius Don i Volga fins al mar Caspi. El Zoroastre va arribar a Bakú el maig del 1878. 

La companyia dels germans Nobel va contribuir molt al desenvolupament de l’industria petroliera, tant a nivell d’extracció i refinament, com de transport. Crec que també son els que van introduir la construcció d’oleoductes. A finals del segle XIX era una de les companyies més grans del mon. 

Llegeixo que Ludwig es va esforçar en millorar les condicions dels treballadors de les seves empreses. Va reduir els torns de treball, va crear escoles i centres de salut pels treballadors i una cooperativa. 

Amb la revolució russa els hi van confiscar les propietats i empreses i van poder fugir gracies a l’ajuda d’alguns dels seus treballadors.  

En el 1889 Ludvig va instaurar a Rússia els premis Ludvig Nobel, per descobriments científics remarcables. I en el 1888 es van establir les beques Ludwig Nobel a a l’escola reial de Bakú. Diuen que Alfred quan va instaurar el premi Nobel es va inspirar en la idea del seu germà. 

La companyia de Bakú era dels tres germans i per tant, part dels guanys contribuïen al fons pels premis Nobel. Diuen que el primer premi, en el 1901 hi havia 12% dels diners que venien del petroli. 

A Rússia i Azerbaidjan el nom de la família Nobel és molt respectat. Llegeixo que la família Nobel ha creat, en memòria al Ludwig, el premi a la sostenibilitat, que potencia la recerca i les pràctiques en energies renovables.

Deixant ja el tema del petroli, arribem a Qala, on hi ha un museu arqueològic etnogràfic a l’aire lliure, que es va inaugurar en el 2008. 

El poble de Qala, o Gala, es troba en un turó i tenia importància estratègica ja que dominava tota l’àrea. L’any 1988 es va declarar reserva etnogràfica i conté 216 monuments d’importància històrica, arqueològica i arquitectònica. 

El que nosaltres vam visitar és el recinte del museu, que és molt més petit i representa un poble de l’edat mitja a la península d’Absheron.  

Les excavacions han demostrat que aquesta zona ja estava habitada en el 3000 a. C. i pels objectes trobats fa pensar que era un assentament estable i de certa importància. S’ha vist que ja tenien canalitzacions d’aigua i pels objectes trobats se sap que tenien relacions comercials amb altres cultures. 

En el recorregut que és fa, hi ha objectes de diferents períodes, des de l’edat del bronze, en el 3er mil·lenni a. C. fins al segle XIX. Però el conjunt vol recrear la vida del poble a l’edat mitja.

Una de les coses que m’agrada més son els petroglifs. Molts d’ells son reproduccions, però així i tot, m’agrada veure les figures, els motius que gravaven. Es poden veure tota mena de figures humanes, figures d’animals, algun gravat del sol, moltes figures geomètriques.... 

Hi ha també figures femenines, i al menys un gravat en el que es veuen dos figures mantenint relacions sexuals. Es pensa que aquests representacions podrien simbolitzar la fertilitat. 

Els arqueòlegs també suggereixen la la possibilitat de que reflecteixin una antiga llegenda sumèria sobre la deessa Inanna i les seves aventures amoroses. Això no es descabellat ja que mantenien contacte amb aquesta cultura.  

A part dels petroglifs que es van trobant al llarg de tot el recorregut, hi ha les cases del poble, dedicades als diferents oficis: hi ha on feien els estris en ceràmica, el forn del pa, el ferrer..... Hi ha els estables amb camells i bens, aquests pobres una mica amuntegats. 

Les construccions del segle XVII eren cases amb cúpula, que afavoria que fossin més fresques i que circulés millor l’aire que si fossin de sostre pla. 

Es pot veure un dolmen del segon o tercer mil·lenni a. C. Aquesta mena de construcció s’ha trobat en altres llocs de la península. Les parets i el sostre de pedra, se suposa que era perquè és una zona de vents. Per això també molts segles més tard, les cases estaven envoltades d’un mur de pedra.  

A finals del segle XIX van començar a importar fusta i es va fer servir en la construcció d’habitatges. Això va permetre la construcció de cases de dos plantes, que va ser tota una novetat. Una de les cases que es veu, la que en diuen dels mercaders, és així. El primer pis es va construir en el 1810 i el segon a finals del segle. Els terres de fusta es cobrien amb catifes. I aquestes cases tenien ja els sostres plans.  

Hi ha una tenda, d’un assentament del segon mil·lenni a. C.; probablement hi vivien nòmades, i pel que s’ha trobat es dedicaven a la caça, la pesca i als ramats. L’assentament estava envoltat per un mur de pedra mentre les cabanes eren aquestes tendes fetes amb pells d’animals. El mur presentava pel cantó interior, petroglifs, representant rituals religiosos, gent, animals, figures geomètriques.... 

Hi ha també una tomba, subterrània i amb una làpida de pedra tapiant l’entrada. S’han trobat tombes en pedra, amb gravats i relleus, en alguns casos, amb versos de l’alcorà i poemes escrits.

Hi ha també un timbal de pedra, semblants al que vam veure a Gobustan. I es pot veure la representació d’un mercat.

Hi ha una part més de museu, amb peces en vitrines, de diferents objectes trobats en diferents punts de la península. 

És un museu curiós i un tant peculiar, així i tot, el trobo interessant.