18 de novembre 2017

Sud de Xina_26: Jiaju i arrossars de Jiabang. Guizou.

Continuem ruta per visitar les terrasses d’arrossars de Jiabang. És espectacular. Tal i com indica el seu nom, tota la muntanya està coberta per arrossars, distribuïts en terrasses escalonades. No és l’època més fotogènica d’aquests camps però així i tot és bonic.

És una extensió molt gran, i la maduresa de l’arròs varia segons l’alçada i el sol o ombra, pel que es poden observar diferents tonalitats de verd. Aquí i allà es pot observar algun grup de cases, d’una sola planta. 

Vam deixar que el cotxe ens pugés l’equipatge fins al poble de Jiaju i nosaltres hi vam anar caminant, entretenint-nos fent fotografies i gaudint de l’espectacle.

Si no recordo malament allà a prop estan construint un gran complex turístic. És una llàstima doncs s’omplirà de milers de persones i perdrà l’encant que té ara. Per la carretera circulaven molt pocs vehicles, s’estava tranquil. Tot això canviarà ben aviat.

En un punt de la carretera hi ha una glorieta des d’on hi ha una bona vista sobre les terrasses. Però de fet, des de qualsevol punt hi ha unes vistes sorprenents. La carretera passa entre les terrasses. En algun lloc hi ha alguna altra cultiu combinat amb l’arròs. 

Cap a les sis de la tarda vaig arribar al poble. M’havia anat entretenint molt, i vaig passar una hora fent fotografies. A l’entrada del poble hi ha una arcada feta amb canyes de bambú, de les que pengen manyocs d’herbes seques. No sé el seu significat: no sé si estan posades allà per assecar-se o si té algun simbolisme protector. 

Jiaju o Jiabang, no sé si és el mateix poble, és petit, amb un carrer principal i un altre que baixa cap als camps i enllaça amb altres pobles de la muntanya. L’hostal on ens allotgem és de fusta, molt familiar i força bàsic. 

Té vistes sobre les terrasses d’arrossars, però la meva habitació no. No te finestra i és molt precària. No és gens acollidora i el bany encara menys. Una dutxa del mes rudimentària, un lavabo en el que la canonada del desaigua no està connectada i el terra s’inunda.... 

La sala menjador és més acollidora, tenen wifi, i és el lloc de control de les càmeres de seguretat que ho vigilen tot. Em diuen que tots els hotels estan obligats a tenir càmeres de vigilància. També n’hi ha pels carrers i en els ponts. 

Vaig deixar les coses a l’habitació i vaig sortir a passejar pel poble, després d’anar a la botigueta del costat a comprar beguda pel sopar. Trobem poca gent. 

En un garatge d’una casa estan fabricant lussens, que són uns instruments de vent, típics d’aquesta zona, fabricats amb canya de bambú. N’hi ha de diverses mides. Els primers que vam veure estaven estirats a terra, apilats. Va ser a la nit que els vam veure ne peu i els vam poder sentir. . 

Quan estàvem acabant de sopar vam sentir petards i música i vam, sortir a veure què hi havia. Era una mena de festa amb motiu de l’arribada dels nous lussens i per posar-los a to. 

Abans de començar a tocar els remullen be amb aigua. Davant del nostre hostal hi havia un grup de gent amb els lussens en peu, que molts d’ells son més alts que el músic que el toca. Aquests tant grans els toquen amb l’instrument recolzat a terra. Els més petits els agafen enlaire com qui toca una trompeta. 

El grup que estava a la part de dalt del poble, on estàvem nosaltres anava tocant. Tocava molt be, o a mi m’ho semblava. A lo lluny, a l’altre extrem del poble se sentia un altre grup que també tocava. 

Al centre del poble havien organitzat un sopar, era on hi havia aquest segon grup. Els de dalt van anar baixant seguits per la gent, tot tocant, fins que es van reunir amb els de baix, del centre del poble. Un cop es van trobar cara a cara els dos grups, van anar alternant les seves cançons. Ara uns ara els altres. 

Era molt curiós sentir aquella música, un tant sorprenent, enmig de la nit, i veure les siluetes allargades dels lussens. A mi hi havia un grup que em sonava molt millor que l’altre. Els anaven afinant mentre tocaven.

Tots junts van anar baixant pel poble, aturant-se de tant en quant per tocar, fins a l’arc de l’entrada i després carretera avall. Una gran rua de gent els seguia. 

És curiós perquè mentre toquen van fent un moviment lateral amb el cos, ara a la dreta, després a l’esquerra, i de tant en quant, un saltiró. Molt peculiar tot plegat.

Ens van dir que la sortida del sol sobre les terrasses vista des de dalt del turó que hi ha enfront de l’hostal, és molt bonica. O sigui que ja em tens llevant-me a les 5 del matí, esmorzant una mica i pujant fins a dalt on hi ha una glorieta. 

Ens vam reunir allà unes deu o dotze persones. S’estava tranquil però no vam veure la sortida del sol, ja que estava ennuvolat. Una llàstima. 

Quan ja vam veure que no calia esperar més, que les fotografies no millorarien, vam baixar entre els arrossars fins a trobar la carretera. 

Pel camí vam trobar un home que anava a treballar al camp, duia penjant una mena de bota, que vaig suposar que era on duia les eines, una falç o similar.

Vam continuar avall, fent el mateix recorregut que el dia anterior de pujada, però contemplant les terrasses amb la llum del matí. Va ser un passeig molt agradable.



Sud de Xina_25. Tingdong. Muntanyes de la lluna. Guizou.

Vam continuar recorrent el sud-est de la província de Guizou i vam anar cap a Tingdng. Era dia de mercat i vam tenir sort ja que feia força bon temps, no plovia.

Hi havia molta animació i la gent era molt agradable. Els hi feia gràcia que els hi fes fotografies i després mirar-les. També que fotografies els seus productes.

Un home que tenia cistelles amb garrins en va treure un per ensenyar-me’l i que el fotografies. Tots els que tenia eren porquets de pell negra, ben diferents dels que veiem per aquí en les granges. El que em va ensenyar tenia un morro molt rebregat i ben curiós. Algun comprador portava una cistella a la moto per endur-se’n el garrí a casa.

La població d’aquí és de l’ètnia Miao però de dos clans diferents; em sembla que aquests dos clans son els dels miao negres i els miao Kongming. 

Moltes de les dones vesteixen de fosc, però sempre hi ha brodats de colors i també porten guarniments vistosos, com arracades llargues, en les que penjen unes cintes o plomes de colors vius. Aquí porten sota la faldilla uns pantalons foscos que els hi protegeixen les cames quan treballen al camp. 

Hi ha forces botigues en les que venen gàbies d’ocells. Són de fusta. I és que aquí també es dediquen a la cria d’ocells per competició. Al final del carrer principal quan s’arriba al riu hi havia un nodrit grup d’homes amb els seus ocells i estaven en plena activitat. Feien apostes, els bitllets de cent yuans passaven de ma en ma. 

En aquesta zona es dediquen al tint de les teles amb indi (anyil). Hi ha forces parades en el mercat on es ven aquest colorant. És una pasta fosca que tenen en grans recipients, cistells coberts amb draps o recipients de plàstic. Per obtenir diferents intensitats de color s’hi afegeixen cendres. 

Per obtenir teles impermeables hi apliquen greix de vaca. Venen també làmines i trossos d’aquest greix solidificat. Quan la tela s’ha impregnat d’aquest greix es pica bé perquè el producte entri en tots els porus i formi una pel·lícula impermeable.

Quan estava en una d’aquestes paradetes on venien indi, la venedora em va demanar que l’hi fes una fotografia. Quan l’hi vaig ensenyar alguna cosa no la convencia, vaig fer un munt de fotografies però no hi havia manera d’entendre’ns. També em tocava els braços i les cames que jo portava al descobert i ella tapat, però tampoc vaig entendre què volia dir amb allò. 

Hi havia parades en les que venien fulles de tabac, que fumen en petites pipes. 

Vam continuar ruta pel que es coneix com les Muntanyes de la lluna. És una zona muntanyosa, molt verda, amb arrossars esgraonats per la muntanya i el riu al fons de la vall. Vam arribar al poble de Jouri, o un nom similar. 

En aquest poble es dediquen també a tenyir les teles amb indi, i a més obtenen aquest pigment. La planta d’on s’extreu l’indi és troba en aquesta regió i és silvestre. Les dones la recullen, la posen a macerar en aigua fins que fermenta.Com que és una regió en la que fa calor no cal escalfar, les fulles deixen anar el tint lentament. No sé si cal afegir medi base per finalitzar el procés. Allà no m’ho van dir.

Les dones grans són les que es dediquen a tenyir les robes. En els cubells plens d’aigua amb el colorant van remenant de tant en quant les peces de tela. Ho fan directe amb les mans. Molt poques utilitzen guants i la majoria tenen les mns d’un to blavós. 

Tot al llarg de la carretera hi ha estenedors on pengen les teles tenyides per assecar. Es poden veure les diferents tonalitats segons la quantitat de cendres que s’hi ha incorporat. 

Aquest és un poble petit amb cases de fusta. En una casa tenen una màquina per picar les teles i estalviar-se de fer-ho manualment.

A part del tenyit de teles també hi ha agricultura i sobre l’asfalt es pot trobar teles amb el gra estès a sobre per assecar-lo. El que fa més bonic és quan posen a assecar els bitxos de color vermell intens que contrasta amb el color fosc de les teles del voltant. 

12 de novembre 2017

Sud de Xina_24. Rongjiang. Sanbao. Guizou.

Continuant amb la visita de poblats de l’ètnia Dong arribem a Rongjiang. Aquesta és la regió de la Xina on hi ha una major quantitat de població de l’ètnia Dong.

A pocs quilòmetres d’aquesta ciutat hi ha un conjunt de pobles als que es coneix amb el nom de Sanbao, tot i que en origen eren tres pobles. 

Segons la llegenda, en el passat en aquest comptat hi havia un llac que s’alimentava de les aigües de tres rius, en els que hi vivia un drac en cadascun d’ells. Molt sovint aquests dracs es reunien en el llac per jugar. Un any hi va haver uns monsons tempestuosos, amb molts trons i molta pluja. Les aigües dels rius van pujar de nivell i els trons ressonaven amb força en les muntanyes. Els tres dracs es van espantar molt i van fugir nedant cap al mar del sud de la Xina. Abans de marxar van deixar tres tresors. 

Quan els ancestres dels Dong van arribar aquí van trobar els tres tresors i en cadascun dels llocs on els van trobar hi van construir un poble, ja que els hi va semblar senyal de bon auguri. Aquests tres pobles se’ls va anomenar en conjunt, Sanbao que en xinès vol dir Els Tres Tresors. Em sembla que un dels pobles és Chejiang però la informació que trobo és una mica confosa. 

Aquests pobles es troben a la riba del riu Duliu. Hi ha un passeig flanquejat per banians (ficus de bengala o figures de bengala), uns arbres que tenen més de 300 anys d’antiguitat. La majoria d’aquests arbres es va plantar durant la dinastia Qing i actualment les seves branques estan entrellaçades així com les arrels. Formen el que es coneix com el carrer de les flors. Queden uns 30 arbres que poden fer uns 20 metres d’alçada.

Al final d’aquest passeig ombrívol hi ha una escultura d’una parella Zhu Feng i Lang Mei, que són els equivalents a Romeu i Julieta del folklore Dong. 

Una de les característiques d’aquest conglomerat de pobles són les torres del tambor. Aquestes torres simbolitzen prosperitat i bona sort i són un símbol distintiu de l’ètnia Dong. Serveixen de punt de reunió i lloc d’esbarjo de la població. 

Aquí també tinc una mica d’embolic. He llegit que hi havia una torre del tambor, la de Chezhai que es va construir durant la dinastia Qing en el 1877 i va sobreviure 130 anys en peu, tot i que s’havia construït sense emprar claus o subjeccions. Aquesta torre tenia 15 metres d’alçada. Inicialment era una estructura de fusta en estil típic Dong, però en les posteriors restauracions va incorporar característiques de l’arquitectura Han. 

La que es coneix com la torre del tambor de Sanbao es va construir l’any 2001 i té 36 metres d’alçada, i 21 pisos. És la més gran d’aquestes torres i està inscrita en el llibre dels rècords Guinness. Aquesta és la torre que jo vaig veure. 

En la superfície oberta de la base, és on es reuneix la gent, ja que s’està a l’ombra i és ventilat. Tot al voltant hi ha pintures que narren la historia i el folklore d’aquesta ètnia. Em sembla que aquí és on hi havia la primera torre del tambor, que s’anomenava Chezhai i quan aquesta va desaparèixer es va construir l’altra, la Sanbao, potser aprofitant algunes coses de l’antiga. 

És una estructura en fusta impressionant. Quan vam arribar hi havia algunes dones aprofitant l’ombra, de tertúlia. I poc després va arribar un grup d’unes vint persones, tots amb samarreta groga. Ens van explicar que havien sigut companys d’estudis i havien organitzat aquesta trobada, no recordo si la feien cada any o feia molt que no es veien. Estaven molt animats i alguns tenien moltes ganes de parlar. 

Una de les divinitats més importants dels Dong és la deessa Shasui o Sama. És la deessa mare. Se la considera tan bella com el fènix i tant valenta com una lleona protegint a les seves cries. Diuen que els Dong han agafat les característiques d’aquesta divinitat de cordialitat i romanticisme, i de coratge enfront les adversitats. 

Hi ha diverses teories sobre el culte a aquesta deessa. Hi ha autors que diuen que és una reminiscència de quan la societat Dong era matriarcal. Altres consideren que és la divinització d’una heroïna local del segle X, anomenada Xingni. Tots els pobles Dong tenen un temple dedicat a aquesta deessa i l’entrada està prohibida als estrangers. En aquests temples no hi ha una estàtua d’aquesta divinitat sinó una mena de para-sol mig plegat que és el seu símbol. 

Una de les tribus dels Dong, els Jitang, a més de a ShaSui també veneren a una altra dona, l’ancestre d’aquesta tribu, set generacions de dones enrere, que va morir defensant la seva terra natal. Per això aquesta tribu també fan cerimònies amb sacrificis per venerar aquesta avantpassada i en general als seus ancestres. 

Els Dong, visquin on visquin, construeixen un altar del sacrifici dedicat a aquesta deessa que generalment està prop de la torre del tambor. L’anomenen el altar Sa. És circular i té una alçada d’un metre i 3 metres de diàmetre. Aquest altar és la zona més sagrada dels pobles Dong. Només es pot accedir a la zona de l’altar quan hi ha cerimònies sacrificials. 

De cerimònies sacrificials se’n fan unes quantes al llarg de l’any i hi participa tota la població. Es fan per motius diversos: pel nou any, per la collita, pels que marxen en viatge, per celebracions familiars, quan hi ha perill d’atacs d’enemics, abans d’una guerra...

Les cases dong són de fusta. Aquesta gent es dedica a l’agricultura i a la fabricació de teixits. Un dels cultius més estès és el de l’arròs. Fan tres collites l’any. Un dels menjars típics és el peix; cada família té la seva pròpia recepta per cuinar-lo. 

En algunes parets del poble hi ha dibuixos en el que es mostren normes bàsiques de convivència i de bones maneres, com per exemple el respecte als grans. 

Aquí i allà es troben productes estesos al terra o sobre una superfície llisa per que s’assequin al sol. A la plaça on hi ha una taula de ping-pong és aquest el lloc on han deixat els bitxos a assecar.

Aquí fa molta calor però també és molt humit. Plou molt i hi ha el riu a la vora. Per això per assecar el gra el posen en llocs asfaltats o superfícies seques. 

Com ja he dit aquí es dediquen a fabricar teixits i tenyir-los d’indi. Ara be, les teles tenyides tenen una lluïssor especial. Són les dones les que es dediquen a teixir, tenyir i tractar la tela. Aquest acabat brillant i que em sembla que impermeabilitza una mica l’aconsegueixen picant la tela. S’ha de fer amb molta cura i es requereix una habilitat especial ja que sinó es trenquen les fibres. Fan servir unes grans masses de fusta, i han de dur un ritme regular. No ens deixen ni provar-ho ja que podríem malmetre la tela. 

Em sembla que la dona que va inventar els telars que fan servir era d’aqui i està considerada una heroïna nacional. 

Després de visitar aquest conjunt de pobles vam anar ja cap a Rongjiang. És una ciutat sense massa encant. Després de sopar a l’hotel vaig sortir a donar una volta. En un edifici hi havia una sala gran, sense gaire mobiliari, semblant a un magatzem buit, on estaven reunits grupets de gent jugant a cartes o al mahjong, i sopant. A l’entrada hi havia algun centre floral. Segons vaig saber després era un funeral. Em va sorprendre perquè no se m’havia ni acudit. Vaig treure el cap i vaig mirar una mica i semblava una reunió d’amics.

11 de novembre 2017

Sud de Xina_23: Reserva Natural de Leigonshan Datang. Guizou.

Des de Leishan vam anar cap a la reserva natural de Leigongshan, que es troba a les muntanyes del miaoling. La part més alta d’aquesta reserva es troba a gairebé 2190 metres i té una vista panoràmica sobre el miaoling.

Leigong en xinès vol dir tro, i es diu que en aquestes muntanyes i viu el deu del tro. El nom se l’hi dona perquè a l’estiu quan hi ha tempestes i trona el so ressona de forma espectacular entre les muntanyes. 

Aquí diuen que hi ha un pou un tant peculiar: no s’omple amb l’aigua de la pluja però tampoc s’asseca quan hi ha sequera. Aquest pou es va excavar en l’època de la revolta Miao contra la tirania del govern Qing que hi va haver en el 1855 i que va ser liderada per Zhang Xiumei i Yang Daliu. 

L’exercit governamental era més fort que ells i els va arraconar en aquestes muntanyes. Aquí no hi havia aigua, cosa que preocupava molt als líders rebels, Van estar buscant aigua desesperadament sense èxit. Un dia, Yang, frustrat per no trobar aigua, va donar un cop de peu amb força al terra i va brollar aquest preuat líquid! Era aigua neta i clara. M’imagino l’alegria i felicitat que devien sentir. De seguida Zhang va obrir un forat en aquell lloc i així van acabar construint el pou. 

Això els hi va permetre tenir aigua per beure i també per cultiu a la part alta de la muntanya. Això els hi va permetre resistir un temps, però finalment van ser derrotats. 

Vam fer una primera parada al poble de Datang, on viuen els Miao de la faldilla curta. Se’ls coneix amb aquest nom per les faldilles que llueixen les dones, especialment en les festes. Tenen una llargada de menys d’un pam, tot i que per fabricar-les es fan servir uns set metres de roba.

Porten aquestes faldilles tant a l’hivern com a l’estiu. A l’hivern acostumen a portar mitjons llargs i en el dia a dia, porten un davantal a sobre. L’origen de les faldilles curtes es remunta a fa uns 600 anys, durant la dinastia Ming. En aquella època les dones tenien que anar totalment cobertes, els homes no podien veure cap part del seu cos. I per algun motiu desconegut les dones d’questa ètnia es van rebel·lar a aquesta imposició. 

Tant els vestits com els guarniments que duen son de plata, amb treballs molt intricats. Diuen que son reminiscència de la dinastia Tang (618-907). 

En les festes, les dones ballen en la plaça del poble i els homes toquen el luseng, un instrument musical fet amb canyes de bambú. 

En el dia a dia es veuen poques dones amb el vestit tradicional. Les que vaig veure duien pantalons i una mena de faldilla a sobre, més llarga per darrera que per davant. 

Datang es troba a uns mil metres d’alçada. És un poble de cases de fusta, amb una arcada en l’entrada, també en fusta. Els carrers i les places empedrats, en alguns llocs el paviment sembla nou. I passejant pel poble s’arriba al que és el seu distintiu: els graners. Són construccions en fusta que estan suportats per pilons en uns bassals d’aigua. El fet de que estiguin elevats i envoltats d’aigua els protegeix del foc i de les rates i altres animals. Actualment hi ha 40 graners que tenen uns cents anys d’antiguitat. 

A uns ¾ d’hora de cotxe parem en un altre poble, Wuji. Aquí hi viu una altra branca dels Miao, se’ls coneix com els Miao dels mil ocells. Les dones porten sobre els pantalons unes faldilles brodades amb estampats diversos. La majoria porten un fulard enrotllat al cap o un barret. 

Vam dinar en aquest poble, un lloc molt senzill que no tenia ni lavabos, però ens deixaven anar al que hi havia al taller del costat. 

És una zona molt muntanyosa i està tot molt verd. A la tarda vam parar en un altre poble, aquest de l’ètnia dong. L’especialitat d’aquesta població son els teixits estampats tipus bàtik i el tint amb indi.